Viatge a Orient

El Roger se'n va a passejar al sud-est asiàtic

Archive for the ‘Xina’ Category

Alguns vídeos retrassats

Posted by Roger Estivill Cós a 04/02/2010

Aprofito una bona connexió a internet per penjar alguns vídeos que tenia des de la Xina, on el youtube estava censurat. Ja gairebé havia oblidat la meravella de compartir vídeos!

Posted in Beijing, Sa Pa, Vietnam, Xina | Etiquetat: | 1 Comment »

A reveure Xina

Posted by Roger Estivill Cós a 07/01/2010

De poca cosa em puc queixar de la meva despedida de la Xina. Els reis m’han portat a un meravellós lloc, YuanYuang, perdut enmig de les muntanyes surenyes, aprop de la frontera xinesa amb Vietnam i Laos. Les tribus que vaig conèixer a Sapa, Vietnam, van emigrar d’aquesta zona, important d’aquí la seva manera de plantar l’arròs en un sistema tan muntanyós on sembla que només hi podrien créixer pins. Aquí, les terrasses s’estenen fins a l’infinit, aquest cop plenes d’aigua. Ha estat un dia llarg de visites, començant amb la sortida del sol a les 6’30 i amb la posta a les 18’00, després d’haver dormit 3 hores en un petitíssim autobús nocturn ple de xinesos.

L’aigua quieta com un mirall ha començat a reflectir les primeres llums del dia, transformant el paisatge en un trencadís platejat digne de ser part d’un vitrall en una església gòtica. Els baixos murs de contenció entre terrasses de poc menys d’un metre d’alçada asseguren que l’aigua es quedarà prou temps estancada per permetre el creixement de l’arròs.

Un dia llarg, en el que les poques paraules que han sortit de la meva boca no milloraven el silenci del vent sobre les muntanyes. Un dia per, simplement, seure sobre una pedra i contemplar fins a l’infinit el que els humans som capaços de fer amb la natura des de fa segles i segles. Un dia que bé mereix ser l’últim fent el turista per la Xina.

D’aquí dos dies, després de més de 24 hores d’autobús, seré a Laos.

Posted in Xina, Yuanyuang | Etiquetat: | 5 Comments »

Per cap d’any… el salt del tigre

Posted by Roger Estivill Cós a 04/01/2010

No… no és que hagi tingut un cap d’any digne de ser filmat en una pel·lícula per adults. I menys aquí a la Xina. De fet, el cap d’any pròpiament dit el vaig passar en un autobús nocturn, intentant acomodar el meu cos de 1’83 de llarg i la meva motxilla en un llit de 1’80 per 60cm, a dos metres d’una televisió amb una sèrie de kung-fu on les persones fan 4 patades per segon i els revòlvers disparen 25 bales sense recarregar, i envoltat de xinesos dormint plàcidament. Aquí això del cap d’any és simplement passar del 31 de desembre a l’1 de gener; la festa important és, evidentment, el cap d’any xinès, que aquest any cau en 14 de febrer. Així que jo em vaig camuflar de xinès i me’n vaig anar cap a la Tiger Leaping Gorge, o la gorja del salt del tigre.

Durant tres dies de caminates, amb uns 15 kilòmetres per dia, he pogut descobrir la que és la gorja més profunda del món. Entre dues muntanyes d’uns 5500 metres d’alçada transcorre un Yangtse, encara petit, en l’inici dels seus 6300 kilòmetres de longitud. La
profunditat de les gorges és en alguns punts de fins a 2000 metres, i els camins que voregen les muntanyes, estrets i polosos, es mantenen en un fràgil equilibri entre penya-segats de 200 metres de caiguda lliure fins el riu. Definitivament, no apte per a gent amb vertigen.

Per primer cop a la Xina, a més, he tingut la sensació d’estar en un lloc remot, on la cobertura del mòbil és escassa o nul·la, on els edificis estan construïts amb pedra, fusta i terra, on no volen ni sentir a parlar del formigó, on a la nit et congeles en una habitació sense calefacció, dormint a 0 graus sota dues mantes de tres kilos cada una. Una sensació de tranquil·litat t’envaeix entre terrasses d’arròs, camins plens de cabres i arbres solitaris, endinsant-te en un bosc de bambú, sota salts d’aigua de desenes de metres, amb vistes inacabables de muntanyes i un riu que sembla plàcid però que s’endú cada any alguna vida cap al Delta al Mar de la Xina.

Diu la llegenda que aquest era l’antic camí que utilitzaven els mercaders per transportar el te entre els petits pobles a banda i banda de les gegantines muntanyes. Un d’aquests mercaders volia caçar un dels tigres que devien habitar la zona fa temps (avui en dia cap animal salvatge és més gran que una rata) i en la seva persecució el tigre va quedar arraconat en un punt de la gorja. Enlloc de rendir-se, el tigre, amb un fabulós salt de 25 metres, va creuar el Yangtse, deixant bocabadat el caçador i donant nom a la gorja. El segon dia de la meva excursió vaig baixar per un esgotador camí d’uns 150 metres de desnivell fins al punt on el tigre va saltar, marcat actualment amb una bandera sobre una pedra. Allà es pot sentir tota la força del riu, a poquíssims metres de l’aigua, i admirar en la seva totalitat la potència de la gorja. Estar dues hores agafant l’energia de l’aigua em va semblar poc, però la nit queia i encara em quedaven 150 metres cap amunt i 3 kilòmetres cap a l’est.

Tot i ser temporada baixa, sempre hi ha amb qui compartir la freda nit i les experiències. I un bon sopar t’espera en alguna de les guest-houses repartides pel camí. Si torno a la Xina, definitivament, aquest és un lloc per repetir.

Posted in Xina | Etiquetat: , | 2 Comments »

A mig camí

Posted by Roger Estivill Cós a 29/12/2009

Potser no temporalment, però sí psicològicament. Demà comença la segona meitat del meu viatge.

La meitat del viatge. No sé si és molt o és poc. Les experiències viscudes fins ara han estat milers, he visitat tones d’història, he conegut moltíssima gent, alguna persona interessant, les altres molt interessants. Sense cap excepció he après del compartir amb altres viatgers i de cada lloc vist me n’he guardat un trosset a la retina i a la memòria. I encara (creuem els dits) no he tingut cap problema durant el viatge.

Ahir a la nit, l’Annabel i jo vam arribar de Shangai en el D364, un modern i còmode tren nocturn, que cobreix gairebé 1300 kilòmetres en 10 hores. Arribant a Beijing, vam tancar un triangle mil·lenari entre Beijing, Xi’an i Shangai, no només pels kilòmetres, sinó també per la història que conté. Si a Beijing vam conèixer la ciutat imperial i la comunista o a Xi’an vam veure els inicis de la Xina moderna (tot i que fos fa 2500 anys), a Shangai hem descobert, definitivament la Xina del segle XXI. Shangai està cridada a ser la capital del món. En només uns anys, aquesta ciutat meravellarà tots els seus visitants amb els recursos il·limitats que s’estan destinant a renovar-la de dalt a baix, sobretot amb l’excusa de l’expo 2010 (potser més important per als xinesos que les pròpies olimpíades). I com a nova capital, seguint la història de tots els grans imperis per demostrar el seu poder, s’ha de dedicar a destrossar tot el que quedi del passat per edificar la nova arquitectura de la seva era. Els hutongs ja no són rentables i per això es tapien les botigues de les polantes baixes, obligant als seus propietaris a marxar. Un parell d’anys més tard, un gratacels ocuparà el seu lloc. Això sí, han deixat intactes els preciosos jardins de Yuyuan i no tan intacta la zona del Bund (l’antic centre colonial a la riba del riu Huangpu)

Shangai és ara un gran contenidor de persones que s’hi apropen a treballar (fins a 22 milions durant el dia), esquivant els 3 milions de taxis, saltant per sobre les aceres aixecades, caminant a l’ombra dels murs que protegeixen les obres, essent engolits per l’enorme metro (tot i que no tant com el de Beijing), comprant menjar a les cada cop més escasses botigues del carrer, consumint a un dels milers de centres comercials amb les marques de tot el món representades, visitant un dels pocs vestigis d’èpoques passades o un dels molts edificis construïts en els últims deu anys.

Vam tenir la sort de poder-la visitar en tres dies, planejant cada moviment des de casa del Guzmán, on vaig gaudir de la primera pel·lícula en 2 mesos i mig, on vam esquivar el fred capaç de travessar els guants (fins i tot va nevar, miracles del Nadal, suposo) i on vam dormir de meravella (per còmodes i per gratis!). Shangai no és una ciutat de contrastos com Beijing, és una ciutat completament moderna, on la norma és construir cada cop més amunt i comprar com més millor. Sobretot ho vam poder descobrir en dos llocs. La primera des del bar més alt del món (a uns 425 metres d’alçada) amb un cafè per (només) 5 euros al Shanghai World Financial Center. Com deia el Guzmán, lo siguiente es tomarse una cerveza en la Estación Espacial Internacional. La segona fent una passejada al fake market, on es venen totes les imitacions imaginables en cinc interminables plantes, des de telèfons mòbils o porcellana fins a samarretes o jocs d’ordinador.

Demà agafo un avió cap a Kunming, a Yunnan, on segurament tornaré a reprendre el ritme tranquil del viatger sense destí, amb la única pressió de la data de sortida del meu visat xinès. 3000 kilòmetres me’n separen i segur que les diferències seran ben visibles. Per al 2010… que comenci igual o millor del que ha acabat el 2009. No em puc queixar. Ni ganes.

Posted in Shangai, Xina | Etiquetat: , | 1 Comment »

Especial conte de Nadal

Posted by Roger Estivill Cós a 23/12/2009

Aquesta particular història de Nadal té lloc fa molt i molt de temps al centre de la Xina, quan els monarques mesuraven la seva riquesa en soldats i terres. No amb pedres precioses i teles esplèndides, com passaria més tard, en obrir-se l’eterna ruta de la seda, que connectaria durant segles l’orient i l’occident. Qin Shi Huan va accedir al tron a l’edat de tretze anys, després de l’estranya mort del seu pare i ja somiava en annexionar totes les províncies veïnes i fer de la seva Dinastia la més gran de tots els temps, passats, presents i futurs. Va governar durant 40 anys amb mà de ferro tots els seus dominis, sumats als que va heretar del seu pare, que els va heretar del seu pare, que alhora els va heretar del seu, fins que la memòria es perd en l’antiguitat de les escriptures.

Per aconseguir el seu propòsit, el jove Qin va decidir que a part de sotmetre tots els territoris des de l’actual Corea del Nord fins al nord del Vietnam, necessitava unificar la llengua, l’escriptura i els sistemes de mesures. D’aquesta manera, tots els éssers humans, bèsties i plantes viurien sota el seu poder, el del Primer Emperador. Per això també va ordenar construir un sistema de carreteres, canals i muralles que encara duren avui en dia. Començant, entre d’altres coses, la unificació de la gran muralla, que cobreix un total de més de 8000 kilòmetres.

Però l’ambició anava creixent amb la mateixa rapidesa que les conquestes. Per a mantenir tota la població sota el seu control, li calien cada cop més recursos, més exèrcits per a la guerra, més soldats per reprimir les revoltes, més obrers per construir infraestructures, i més pagesos per abastir-lo de menjar a ell, la seva cort i tots els seus funcionaris d’un dels primers governs centralitzats de la història.

Quan portava 10 anys al tron va començar a preparar el seu mausoleu, que duraria tota l’eternitat. Per això va obligar 700.000 persones a treballar durant inacabables jornades, obrers, picapedrers, fusters, orfebres i tota mena d’artesans. La seva tomba havia de contenir tot el que necessitava en vida per seguir viu després de la mort. Inclús més, havia de ser un palau preparat per sobreviure durant milers d’anys qualsevol incident que pogués sorgir. Meravellat, però també atemorit per tanta riquesa aplegada en un sol lloc, va fer formar un exèrcit, el més ran que mai hagués vist cap guerrer fins llavors. D’aquesta manera s’asseguraria que cap rival envejós li robés el que només a ell li pertanyia. 20.000 homes van haver de quedar-se dia i nit, durant anys, en formació de batalla. Això va causar que els pagesos de tot l’Imperi haguessin de donar gran part de les seves produccions per alimentar tots els soldats. Poc a poc, la població es va anar empobrint, passava gana i fred, mentre Qin, en la seva infinita cobdícia vivia amb tots els luxes al seu palau i reunia tots els excedents al seu megalòman mausoleu.

El que no sabia Qin és que els pagesos, farts de la seva situació, van reunir en secret prou provisions com per enviar un emissari a les gèlides muntanyes del nord. Allà s’hi trobava, deia la llegenda, un home que hi havia viscut durant 300 anys, menjant de la muntanya, bevent dels seus rius, meditant en les seves coves, aprenent d’ella. Fins que ell mateix s’havia convertit en la mateixa muntanya. El seu nom era Shan Bei. La seva saviesa era tan gran que, deien, podia solucionar tots els problemes que tingués una persona.

Shan Bei va escoltar l’emissari dels pagesos en silenci durant tot el relat, de les crueltats, tots els assassinats d’intel·lectuals contraris a la seva ideologia, la fam que passaven els camperols. Però també va escoltar amb interès les ànsies de Qin Shi Huan per homogeneïtzar l’Imperi. Després que l’emissari hagués acabat tota la seva història, Shin Bei restà quiet i callat, tant que va semblar convertir-se un altre cop en una roca. Finalment, es va aixecar lentament, va agafar un sac de sorra i va posar-se a caminar cap al sud. Durant 50 dies i 50 nits van caminar, travessant camps d’arròs, valls i muntanyes. Durant tot el trajecte no va dir res, ni tan sols va preguntar el camí, tal era la seva saviesa. Només els ulls li brillaven d’una estranya manera. Un cop arribà davant les portes del palau de l’Emperador, els soldats, espantats i admirats de veure un home tan vell i amb una mirada d’aspecte tan sant el van deixar passar sense fer-li cap pregunta, convençuts que venia a retre honors al nou sobirà del món. Quan Shin Bei arribà davant Qin Shi Huan, va fer una reverència a l’Emperador. Aquest, orgullós del seu poder, s’aixecà del seu luxós tron per beneir l’ancià que havia vingut a visitar-lo. Però tot d’una, Shin Bei, en una demostració d’agilitat impròpia d’un home de la seva edat, va llançar la sorra que portava amagada dins la seva bossa de pell de cabra i va pronunciar unes paraules en un idioma antic, tant que ningú a part d’ell mateix coneixia. La terra marró que havia llençat a l’aire es va començar a estendre per tot el palau, al compàs de les paraules de Shin Bei mentre l’estupor i el pànic s’apoderaven de tots els presents. Només el savi mantenia la calma mentre condemnava l’Emperador i tot el seu exèrcit a convertir-se en estàtues fins que tot el seu poder hagués quedat oblidat i a restar sepultats durant 2222 cicles solars, quan tot el mal que havia fet l’Emperador, hagués quedat restablert.

Així és com va acabar, tot d’una, el gran poder de Qin Shi Huan, i el seu palau, les seves riqueses i el seu exèrcit van quedar sota una capa de terra de 5 metres d’espessor durant 22 segles.

L’any 1974, una parella de camperols cavaven un pou amb les últimes eines rovellades que els quedaven, mentre el seu estómac els feia soroll de gana. Feia dos dies que no menjaven un bon àpat d’arròs amb verdures. Les reserves de menjar de les seves famílies estaven disminuint, tot i que ja havien passat la pitjor època de la seva vida, després del Gran Salt Endavant de qui, en una altra època havien venerat, Mao Zedong. Després d’un cop de pala, la terra sota els seus peus es va enfonsar. Havien trobat un pou natural? La seva alegria inicial es va esvair quan van descobrir, després d’eixamplar l’obertura una mica més, que només havien descobert una altra cova realitzada per algun dels seus ancestres, plena de ceràmica, armes i representacions de carros de combat. Desil·lusionats, van tornar cap al poble, fatigats. Un altre dia sense trobar aigua en aquesta àrida regió. De passada per la seu del Partit Comunista Xinès, van comunicar la seva troballa a l’oficial de torn, un noi que només volia no tenir gaires problemes a la vida. Ara havia de fer una visita al pou, agafar les eines i seguir els dos maleïts camperols que li farien perdre un temps preciós de la partida d’escacs que estava fent amb un dels seus companys.

Va baixar amb una llanterna i va treure el cap pel forat. Acte seguit, va pujar a ràpidament per l’escala i va córrer cap a la seu central del poble. Va despenjar el telèfon i, amb la veu entretallada, va fer una trucada. La més important de la seva vida.

La resta de la història, ja és ben coneguda…

Posted in Xi an, Xina | Etiquetat: , | Leave a Comment »

Polièdric Beijing

Posted by Roger Estivill Cós a 18/12/2009

Per fi a la Xina (1300 milions d’habitants, 4rt país més gran del món). Aterro després de 5 hores de viatge des de Hanoi a Beijing. 17,5 milions d’habitants. 9 línies de metro amb 220 km (previstes 18 línies amb 561 km pel 2015). La plaça central de Tian’ anmen té 440.000 metres quadrats (7×4, 28 illes de l’Eixample de Barcelona). La ciutat prohibida té 720.000 metres quadrats. Centres comercials de fins a 560.000 metres quadrats. A només 50 kilòmetres s’hi troba part de la Gran Muralla, de 2700 anys d’història i un total de 8.851,8 km de longitud (tot i que no, no es veu des de l’espai).

Milions d’anuncis, de cotxes, de llums, de venedors ambulants, de bicicletes, d’ofertes, d’estímuls pels sentits. A totes hores. A Beijing tot està exagerat. Tot és enorme. De proporcions que encara em semblen inimaginables comparades amb les dels països d’on vinc.

I a més, a ple desembre, fa un fred que pela. Sort de l’anorac, les quatre capes de forros polars, mitjons d’esquiar, guants de llana i pantalons de pana. Les xancles que fa una setmana eren indispensables durant tot el dia, han quedat oblidades a la dutxa del PekingUni International Hostel. En total estaré una setmana a la ciutat, el lloc on m’hauré passat més temps en aquest viatge a orient. I marxaré amb la sensació que no n’hauré vist ni una mil·lèsima part.

Em costa escriure alguna parrafada lligada, que no siguin frases curtes, plenes d’admiració, de contrastos inexplicables, de respecte per una cultura que sembla la més consumista del món i alhora oficialment comunista, que treballa a la velocitat de la llum i alhora amb la típica calma asiàtica, on les bicicletes i els audis de luxe comparteixen carril, on en sortir del metro lleuger de 110km/h et trobes un indigent descalç a -5ºC, on s’ha construït el fabulós edifici de la CCTV del bon amic Koolhaas i la ciutat prohibida. On trobes multitud de militars i policies a totes les cantonades per controlar la població i a internet no hi trobes ni el facebook, ni el youtube ni el blogger en un intent inútil d’evitar que la població es mantingui informada.

A part de la ciutat, a Beijing m’he retrobat amb quatre persones, ben diferents totes elles, amb qui he compartit excel·lents moments en el passat i ara en aquesta ciutat.

Amb la Iria una calurosa benvinguda i la introducció a un nou país i ciutat, amb el Javi de traductor. Fantàstiques converses, un exquisit peix bullit amb verdures, dues nits d’estranquis per estalviar yuans d’hotel.

Amb l’Archi, un mes més tard i 30 graus menys, a la Gran Muralla, on l’aigua de l’ampolla s’ens ha congelat i el vent gèlid ens ha gelat el nas que ens vam cremar a Angkor Wat.

Amb l’Annabel, fent el guiri total, passejant sense parar per Tian’anmen, la ciutat prohibida, el jardí d’estiu, els centres comercials, els carrers eterns i la Gran Muralla. I el que ens queda. Descobrir aquesta cultura mil·lenària i complexa.

I amb el meu altre jo, l’arquitecte i les arquitectures de fa 500 anys i amb Herzog i de Meuron i el seu Bird’s nest, o el Koolhaas i el Paul Andreu i el seu National Centre for the Performing Arts.

I potser tants estímuls de cop m’estan afectant la meva capacitat redactora, però espero que aquest cop les fotografies m’ajudin a ordenar tot aquests pensaments. I us n’ensenyo només una petitíssima part, però que espero que siguin suficients per fer-se’n una idea.

Demà marxo cap a Xi An, a descobrir els guerrers de terracota, i espero agafar un ritme més calmat de turista. Nou hores de tren nocturn segur que m’ajuden.

Posted in Beijing, Xina | Etiquetat: , , | 6 Comments »