Benvinguts al paradís

Aquesta vegada, enlloc d’escriure, em limito a posar algunes fotos i prou. Aquesta vegada sí que les he pogut fer jo, perquè la Mirre i el Harry m’han deixat la seva càmara mentre ells feien e seu curs d’immersió. I jo, durant tres dies, m’he dedicat a nedar aquí i allà, entre peixos de colors, corrents submarines ben fredes, tortugues, aigües poc profondes i calentes, corals de totes formes i mides. I quan no he nedat, m’he protegit del sol equatorial a l’ombra d’una palmera o d’una coberta de palla, amb un gado-gado exquisit, o un olah-olah, o un soto ayam. Aquí es menja de meravella, el temps s’atura mentre mires l’horitzó per sobre la superfície o admires la vida paral·lela de sota el mar, pots deixar que la brisa passi la pàgina del llibre per tu, o els geckos i les orenetes t’adverteixin de quan arriba la posta de sol perquè surten a caçar mosquits.

Ai… benvinguts al paradís.

gili air 1

gili air 2

gili air 3

gili air 4

gili air 5

gili air 6

gili air 7

gili air 8

gili air 9

gili air 10

gili air 11

gili air 12

gili air 13

gili air 14

gili air 15

gili air 16

gili air 17

gili air 18

gili air 19

gili air 20

gili air 21

gili air 22

gili air 23

gili air 24

gili air 25

gili air 26

gili air 27

gili air 28

La sort de Jogjakarta

A Jogjakarta tenen la sort que a pocs quilòmetres de la seva bulliciosa ciutat hi ha dos temples dignes de ser explicats cada un en una classe magistral del venerable professor Lahuerta. Tots dos van ser construïts a principis del segle IX, quan budistes i hinduistes convivien perfectament a l’illa de Java, fent de Jojgakarta una de les ciutats més importants de l’època; un d’ells, Prambanan, és a 17 kilòmetres del centre, l’altre, el budista Borobudur, és només 25 kilòmetres més lluny, però en direcció oposada, cap a l’oest. Com que els editors de la meva Lonely Planet no tenen al sr. Lahuerta d’assessor per aquests temes, gairebé obvien el temple de Prambanan, mentre que a Borodubur el comparen amb la grandesa d’Angkor Wat a Cambodja i de Bagan a Birmània. Jo encara no tinc l’ull clínic d’un arquitecte experimentat, i encara no he visitat Bagan (d’aquí tres setmanes seré allà); però no dubto ni un moment a posar Prambanan en el mateix sac de meravelles arquitectòniques asiàtiques.

Segurament és per això que he de fer un article conjunt, perquè els vaig veure un darrere l’altre, amb només un sopar, una cervesa i vuit hores de son de diferència. Perquè realment valen la pena per igual i pobre del que vagi a Jogjakarta i no visiti un dels dos. Tot i ser molt diferents, la proximitat temporal traeix a constructors budistes i a constructors hinduistes, fent que hi hagi detalls que els aproximin fins a punts de confusió per als no devots.

La primera gran diferència que s’aprecia en aproximar-se és la seva manera d’ocupar l’espai; mentre que Borodubur és un temple massiu i gegantí que culmina la forma perfecta d’una muntanya rodejada de jungla, Prambanan adopta la forma més clàssica del temple hinduista, amb diferents assentaments repartits ordenadament en una plana verda com un prat irlandès. D’aquesta manera, Borodubur consisteix en una sèrie de cinc complexes plataformes quadrades, amb galeries grabades a totes dues bandes. El temple es corona amb tres nivells circulars d’estupes que contenen una estàtua de Buda cada una. Finalment, simbolitzant el nirvana després dels diferents estadis del budisme recorreguts durant les plataformes (sempre en sentit horari entrant per la porta est), hi ha una estupa de grans proporcions. A Prambanan l’estructura és molt diferent, més semblant a la que vaig conèixer als temples Khmer (que d’altra banda van començar sent temples hinduistes). Així doncs, el temple es reparteix en diferents edificis, els tres principals dels quals estan dedicats a les tres principals divinitats hindús, Shiva, Bishnu i Brahma. Shiva, el Déu més important, té l’estàtua més treballada i l’edifici més alt, de 47 metres. Davant dels tres edificis hi ha un temple la meitat de gran dedicat a cada un dels transports utilitzats pels tres Déus.

Ara que m’he acabat de llegir The pilars of the earth puc entendre perquè els gravats de cada un dels temples són tan semblants en quant a qualitat; possiblement van ser gravats pels mateixos artistes, que devien anar i venir en carro pels camins a l’ombra del volcà Merapi. No obstant el significat varia substancialment. De la mateixa manera que a les nostres catedrals s’explica la Bíblia en les seves parets, a Borodubur cada un dels seus nivells expliquen diferents parts de la vida cotidiana de l’època a Java, la història de Siddharta, els càstigs que es podien infligir pels diferents crims o faltes. A Prambanan s’hi expliquen diferents etapes del llibre sagrat de l’hinduisme, el Ramayana, amb les seves històries fantàstiques de lluites entre Déus, la creació de la humanitat, l’ira de Shiva i els avatars que visiten la terra (si, si, n’hi diuen avatars, des d’abans de la pel·lícula del James Cameron) Això sí, la qualitat que hi ha en tots dos temples supera amb escreix les nostres construccions, més si tenim en compte que van ser fetes al segle IX i la gran quantitat de metres lineals que ocupen!

Si hi hagués una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic, possiblement aquests dos temples no serien al top 7 rivalitzant amb les Piràmides de Gizeh, la Gran Muralla xinesa, Angkor Wat, el Machu Pichu o el Pànteon. Ui… així en dos segons me n’han sortit cinc… El que sí que és segur és que Prambanan i Borodubur estarien ex-aequo. Per sort, encara em falta molt de món per veure i no tinc cap ganes de fer una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic.

borobudur 1

borobudur 2

borobudur 3

borobudur 4

borobudur 5

borobudur 6

borobudur 7

borobudur 8

borobudur 9

borobudur 10

borobudur 11

borobudur 12

prambanan 1

prambanan 2

prambanan 3

prambanan 4

prambanan 5

prambanan 6

prambanan 7

prambanan 8

prambanan 9

prambanan 10

prambanan 12

prambanan 11

The mountain of fire…

6:30. “I think I’m paranoid” de Garbage sona al meu telèfon a mode de despertador. Inici suau amb crescendo cap a rock animat. Una bona manera de començar el dia que marxem de Jogjakarta, el centre cultural i espiritual de Java del que espero poder escriure un article per al blog més tard. Però avui comencem una excursió que ha acabat avui mateix i no em puc resistir de compartir. Enrere queden els esplèndids temples de Prambanan i Borbudur i a l’horitzó del nostre dia s’aixeca el misteriós Merapi, la “muntanya del foc”. Encara no ho sé, però d’aquí 24 hores hauré vist la sortida del sol més especial de la meva vida.

7:30. L’Adrien i jo comencem a caminar per agafar un dels busos atrotinats que circulen per Jogjakarta per arribar a l’estació de Jombor, la terminal d’on surten la majoria de transports regionals. Ens toca el número 5, ple de gent amb les seves corresponents bosses plenes de mercaderies misterioses. Així que ens toca estar drets durant els cinc kilòmetres de trànsit i sots, amb les motxilles posades i suant la truita i les torrades amb melmelada que hem esmorzat. Un cop arribats a l’estació, totes les mirades es centren en nosaltres. Dos turistes en temporada baixa són un objectiu suculent, i tots els encarregats de buscar clients per les companyies de busos s’abalancen sobre nosaltres. Però no, no anem a Borobudur, anem cap a Blablak, un destí només servit per companyies de busos locals. Decebuts, ens ensenyen la direcció de l’andana número 4. L’autobús sortirà al cap de d’una hora que passo practicant la meva pobra saviesa de guitarra amb un indonesi divertit.

10:00. Arribem a Blablak per sorpresa. L’ajudant del conductor gairebé ens fa saltar del bus en marxa, llençant la meva motxilla grossa sense ni tan sols aturar el bus. Estem enmig del no-res, en la típica cruïlla de dues carreteres. Una d’elles ens ha de dur cap a Selo, el poble situat just a la falda del volcà més actiu dels últims anys a Indonèsia. Sembla fàcil, baixem, canviem de bus, arribem a Selo i dinem i decidim el pla segons el temps que faci. Pim pam. Però aquí res és com sembla. Misteriosament només arriben busos de la direcció que hem d’agafar nosaltres, cap hi va, ni tan sols els divertits minibusos de color groc i verd, com si fossin de la selecció brasilera de futbol. Esperem durant més de dues hores sota el sol, provant de para furgonetes de tots tamanys, autocars turístics, cotxes i camions. Al final para un camió de color groc que ens portarà de gratis fins a un restaurant de, segurament, una amiga seva. Almenys hem fet 20 kilòmetres més. Després de dinar agafem tres transports més; dos minibusos i una pick-up. Arribem a Selo a les 16.15, gairebé 10 hores després de llevar-nos. I plou.

22:00. Ha deixat de ploure. M’he estirat una estona en un llit rònec ple de pols, bàsicament per fer temps i m’he acabat adormint. L’Adrien m’ha robat el llibre i és a la sala del costat llegint. Durant les hores de dubte hem comprat totes les queviures necessàries per un dia de muntanya i hem preparat les dues motxilles per pujar al pic del Merapi. Aigua, menjar en llauna, pa, fruits assecats (el plàtan és deliciós), la tenda, roba d’abric i roba impermeable per si plou o, segur, per la rosada. Per fi estem a punt. Sortim nerviosos de l’alberg on hem deixat les motxilles grosses, amb un te recent pres, calent amb molt de sucre per favor.

23:50. Portem gairebé dues hores caminant i tot i que no plou estem xops de dalt a baix. La pendent de la falda del volcà és molt més pronunciada del que m’esperava i els meus genolls es queixen de la mateixa manera que els meus ulls estan extasiats de veure aquests immensos boscos de mimoses gegants. A la llum dels frontals tot es veu parcialment, però passejar per un bosc d’arbres que a casa nostra considerem ornamentals és del tot digne de ser en una pel·lícula del Tim Burton. Ja fa una hora que pugem per un camí amb una pendent del 50%, no més ampla que 40 centímetres, plena de plantes desconegudes al voltant, amb pedres i forats traïdors il·luminats per la llum subjectiva blanquinosa, ennuvolada per l’alè condensat i humit que surt de la meva boca. Fem una parada en una de les fites del camí i ens atrevim a mirar avall. Les llums del poble no són més grans que un píxel a la meva càmera amb seixanta segons d’exposició. A part d’això no es veu res més. La nit és negra com la lava que trepitgem.

1:10. Les cames ens conviden a muntar la tenda en un petit pla que trobem casualment quan esternudo cap a un costat. Una roca protegeix del vent una petita zona plana del vent gèlid de la matinada. En quinze minuts som a dins, amb roba mitjanament seca i preparem uns entrepans d’arròs amb bou sortits d’una llauna amb un dibuix d’arròs amb bou, però que no té res a veure amb l’arròs amb bou que esperàvem. Tot i això ens permet omplir l’estómac que feia estona que es queixava. Fem una mica de previsió per “demà”. El sol surt a les 5:00 i hem caminat gairebé tres hores. Ens queden hora i mitja d’ascensió. Així que ens podem permetre una altra preciosa hora i mitja de son. Després d’aquesta curta conversa no ens permetem ni el luxe de dir-nos bona nit. Estem francament cansats.

3:15. “I think I’m paranoid” de Garbage sona al meu telèfon a mode de despertador. Inici suau amb crescendo cap a rock animat. Una bona manera de començar el dia que veurem sortir el sol des del Merapi. La nit és clara, amb moltíssimes estrelles. Sorprenentment els núvols han desaparegut del cel, només es queden fins a dos metres d’alçada, suficients per recordar-nos que posar-nos en marxa ens tornarà a mullar molt abans que comencem a suar. Deu minuts després d’arrencar arribem davant l’última prova, la paret de lava. Una paret gairebé vertical de roques disposades aleatòriament per l’última erupció l’any 2006 s’aixeca il·luminada per la llum màgica de la nit. Les nostres llanternes només serveixen per identificar el pròxim pas. Poc a poc, gairebé a quatre grapes, aconseguim pujar en una imatge que em recorda el Frodo i el Sam arribant al Mont Perdut per llençar, curiosament també a la lava, l’anell únic de poder que destruirà al Senyor dels Anells. Arribem amb 30 minuts de marge, així que després de fer una visita nocturna al cràter, marxem cap a una zona més apartada, no fos cas que el despertéssim amb la nostra curiositat. Som els únics que som aquí aquesta nit.

5:00. El cel comença a clarejar i ens treiem de sobre la manta tèrmica i ens tornem a posar els impermeables. Ens armem amb el trípode i la càmera i anem tan aprop del cràter com ens permeten els nostres pulmons. A vegades la olor de sofre que surt inexplicablement de les roques es fa insuportable. Amb aquest mínim de llum solar descobrim que els núvols que hi ha a dalt de tot del volcà no estan formats per aigua condensada com ens explicaven a l’escola quan érem petits. Surten directament del cràter. El Merapi és molt més actiu que no pas el Tangkuban Perahu que vam vistar a Bandung. Els núvols es queden molts metres més avall, formant una capa que cobreix la immensa vall. Lluny, a l’horitzó, apareix la bola de foc tímida i rogenca, canviant sobtadament la llum de les roques i els gasos. No puc parar de pensar que sóc un privilegiat de ser aquí dalt, veient aquesta meravella de la natura. Faig unes 70 fotos en dues hores. Mentre l’objectiu queda obert un minut em quedo hipnotitzat pel que és capaç de formar la natura.

7:00. Tot i les meravelles naturals que ens envolten, els pulmons ens comencen a recordar que aquest no és el nostre lloc natural. No hi ha ni una sola planta en els últims 400 metres, així que els mamífers no som tampoc benvinguts. El sofre comença a fer-se notar a la respiració i als ulls. És hora de començar a baixar. Trist, però necessari. Tres hores de descens ens esperen. Intentant oblidar els genolls, al meu cap hi ha la deliciosa sopa de xai i coco de l’alberg de Selo. 12 hores després de començar l’ascens arribem fatigats però amb un somriure estúpid a la boca. Al meu cap ressona… Merapi…

Quan els gasos i el no dormir t’afecten massa…

Baixant del Merapi, ski sobre lava… seca

merapi 01

merapi 02

merapi 03

merapi 04

merapi 05

merapi 06

merapi 07

merapi 08 1

merapi 08 2

merapi 09

merapi 10

merapi 11

merapi 12

A la gola del llop

Bandung és una ciutat grisa i bruta, que et rep amb una bafarada de monòxid de carboni emès pel tub d’escapament d’un dels seus milers de minibusos que circulen sense parar pels seus carrers. No té platja on poder fer una escapada de mitja hora a refrescar-se, no té parcs agradables on seure relaxat i gaudir d’una bona conversa amb aquests indonesis amigables que no paren de xerrar, no té monuments remarcables on omplir els teus coneixement d’història o la teva ànima d’espiritualitat, no té jungla aprop on poder veure arbres màgics i animals estranys, tot i que té unes grans plantacions de te que daten de l’època colonial holandesa. No obstant, a Bangung he tingut una de les experiències més especials del viatge. Fins ara he vist platges, jungles, terrasses d’arròs, monuments espectaculars i modestos, museus, he conegut a gent de totes les menes, muntanyes nevades, rius i deltes, camps inundats, edificis moderníssims i arquitectura popular molt millor encara. Però el que no havia vist encara és el que he pogut, per fi, descobrir aquí a Indonèsia.

M’encanten les truites, però la olor d’ou podrit característica del sofre no és precisament una de les meves preferides. I és això el que he estat olorant tot el dia amb l’Adrian, un viatger francès amb qui comparteixo part de la meva ruta per Java. Després d’una horeta de minibusos i transbords per les corbes inacabables dels voltants de Bandung hem arribat a la porta del parc que envolta el Tangkuban Perahu, el primer volcà del meu viatge a orient i el meu primer volcà visiblement actiu. Quina emoció! Mitja hora de regateig i una hora de caminar i arribem per fi al Kawah Ratu, el gran cràter.

Un forat semi-esfèric d’immenses proporcions format pel sobtat enfonsament de la muntanya. El cràter està envoltat de paradetes turístiques i estands de menjar, però un caminet pedregós et permet escapar dels turistes indonesis que no paren de demanar-te si es poden fer una foto amb tu. És llavors quan es pot admirar del tot aquesta estranya formació geològica. Un llac de color verdós al centre domina el paisatge, sense ser gaire atractiu per fer-hi un banyet, és estrany com no puc deixar de mirar-lo. És possible que les columnes de fum que en surten als voltants siguin una de les raons; unes exhalacions directes de l’infern, plenes de sofre pudent que et maregen quan t’hi apropes massa. De fet, no hi ha gairebé vegetació a dins del cràter, només uns arbres amb aires moribunds i escorça permanentment molla. Tot i que ja fa més de dotze hores que no plou, un fet inusual a l’època de pluges.

I just després de mirar-me els arbres i fer aquesta reflexió es posa a ploure a bots i barrals, la típica cortina d’aigua tropical que no et deixa veure més enllà de dos mestres. Així que es dóna per acabada la visita a la part superior del Tangkuban Perahu. Però un dinar lleuger i una estona d’espera després arriba el torn de baixar uns cinc-cents metres de desnivell per arribar a Kawah Domas, l’altra zona del cràter, que ha resultat ser encara més espectacular que la primera.

Potser és injust dir que és menys espectacular ja que és totalment diferents. Aquí no hi ha un gran cràter, no hi ha unes vistes increïbles a través de la boira sulfurosa. Però aquí, per fi, pots passejar enmig del que seria un cràter pròpiament dit. Kawah Domas és una zona on les sortides de gas sulfurós són per tot arreu, i si t’hi atreveixes pots passejar enmig de grans columnes de fum o inclús fer un bany en aigües calentíssimes. Passejar per aquesta zona no és especialment perillós si no se t’acut respirar profundament o treure’t les sabates. El terra crema fins i tot a través de les meves columbia de caminar per la muntanya! Una de les piscines està contínuament en ebullició a causa de les erupcions de gas, fet que aprofiten els locals per demostrar a la clientela com fer uns ous durs sense gastar ni un duro en energia. Aquí la pudor a sofre es fa encara més evident, no només pel gas, sinó per la gran quantitat de sofre que hi ha sobre les roques. Una zona, ara sí, sense gens de vegetació, que recorda a les pel·lícules sobre planetes remots, plens de criatures amb antenes i de color verd. O potser grogós.

El meu primer volcà, ara ja estic batejat i preparat per al germà gran, el Gunung Bromo. Però això serà d’aquí uns dies. Ara m’espera la visita a Jogyakarta i els seus dos enormes temples, Borodubur (Budista) i Prambanan (Hindú)

tangkuban perahu 1

tangkuban perahu 2

tangkuban perahu 3

tangkuban perahu 4

tangkuban perahu 5

tangkuban perahu 6

tangkuban perahu 7

tangkuban perahu 8

tangkuban perahu 9

tangkuban perahu 10

tangkuban perahu 11

tangkuban perahu 12

tangkuban perahu 13

Hi havia una vegada dues ciutats…

Molt a prop, parlant en distàncies asiàtiques, hi ha dues ciutats ben diferents. Una està abocada al mar de la Xina Meridional, encara que gairebé ni el toqui. L’altra, tot i girar-li l’esquena, necessita el mar de Java com el cor necessita l’aorta. La primera d’elles té gratacels construïts a la vora del mar per immigrants indis, cada un més alt que l’anterior, igual que els arbres sempre han d’anar més amunt per aconseguir la llum del sol que els permet fer la fotosíntesi. La segona té un port on els vaixells són panxuts i esperen pacientment que els humans l’omplin poc a poc del seu menjar; un a un, els sacs van entrant a les bodegues després de ser carregats a les espatlles dels estibadors.

Totes dues tenen una història plena d’alts i baixos, d’invasions holandesos i britànics, d’independència, de somnis complerts i de somnis que s’esvaeixen sota les pluges tropicals. A cadascuna hi queda una bona memòria arquitectònica de l’època colonial, però Singapur i Jakarta ja fa molt de temps que són diferents. Mentre que Singapur ha sabut integrar-la a la seva expansió, a Jakarta s’ha quedat com una bombolla enmig del caòtic creixement. A Singapur, només arribar-hi tens la sensació d’ordre, de ciutat immaculada, de grans avingudes i grans equipaments públics, on la gent passeja sense por sabent que la seva és una ciutat amb un índex de delinqüència més baixos del món, de parcs i arbres, d’un front marítim en expansió gràcies a la construcció de parcs temàtics i casinos gegants. La targeta de presentació de Jakarta és la contaminació atmosfèrica, els sorollosos tubs d’escapament de les motos i els trishaws, el caos circulatori, les seves aceres apedaçades, la seva gent càlida i xerraire, les paradetes de menjar olorós obertes fins a la matinada.

Però a Singapur hi ha molta més història que aquesta. De dia pots sentir-te una peça més en aquest engranatge, on acceptes les estrictes normes i lleis d’aquest país, aquesta ciutat-estat, on fins i tot el menjar al carrer deu tenir impostos, tenint en compte els seus preus. En passejar de nit per Little India descobreixes la marea de treballadors que surten de la feina i omplen els carrers amb les seves converses que emanen una tranquil·litat mil·lenària, com miren cinema de bollywood a la fresa dels pins, asseguts en una plaça de terra compactada. I et somriuen quan passes i seus al seu costat, i et sents estrany i alhora com a casa.

A Jakarta les sensacions no canvien entre el dia i la nit. Passejar pel decadent barri portuari sota el sol et produeix les mateixes vibracions que caminar al capvespre als voltants de la desproporcionada plaça de la llibertat. Aquí el tren és 10 vegades més barat que a Singapur i també et porta del punt A al punt B, però amb tot tipus de gent, “pobres” i “rics”, de butxaca i d’esperit. També més brut i més antic, però potser més universal que el de Singapur.

Sé que 24 hores a cada ciutat no són suficients, però els volcans indonesis em criden, i ja estic una mica fart de metròpolis. 24 hores per copsar unes mínimes impressions de cada una d’elles. En tot cas, Singapur i Jakarta són massa diferents com per comparar-les i escriure un article per al blog conjuntament; així que farem veure que m’oblido d’una d’elles. Potser de Jakarta… el meu openOffice em subratlla “Jakarta” com a paraula incorrecta! Potser no existeix més enllà d’ella mateixa? Demà la buscaré des de la distància de Bogor.

jakarta 1

jakarta 2

jakarta 3

jakarta 4

jakarta 5 longshoreman

jakarta 6 charging a longshoreman

jakarta 7 longshoremen

jakarta 8 colonial district

jakarta 9 biggest square bigger freedm

singapur 1 new buildings new old urban planning

singapur 2 shopping shopping shopping

singapur 3 colonial district new national library

singapur 4 an oddity he could sleep for 30 minutes

singapur 5 from the esplanade

singapur 6 high higher highest

singapur 7 new buildings casinos on the sea

singapur 8

singapur 9

singapur 10 the big durian cultures megamall

singapur 11 the big durian

singapur 12 at night

singapur 13 at night

Kuala Lumpur, Kuants Luxes

Kuala Lumpur és una ciutat construïda per impressionar. I ho aconsegueix a cada un dels moments en què la camines, fins que els teus peus es fonen, entre l’asfalt i el sol abrasadors. I si no es fonen és perquè una pluja sobtada interromp la teva passejada, a qualsevol hora del dia o de la nit. Sense pietat el cel cau sobre la ciutat durant mitja hora fent que tothom es quedi paralitzat i aixoplugat al porxo del primer 7/11 de la teva ruta. Per sort o per desgràcia, aquí n’hi ha més encara que a Tailàndia! Llavors els teus peus es queden submergits en aquests cinc centímetres d’aigua, que és una barreja de núvols, d’olors de gasolina, de brutícia viatgera a través dels embornals. I fins i tot la pluja t’impressiona en aquesta ciutat i no pots fer res més que veure-la rebotar contra el terra, els cotxes, els arbres.

La primera gran sorpresa de la ciutat és la seva barreja cultural, però aquí no és com Nova York o Rotterdam, també dues ciutats ben multiculturals. Aquí conviuen principalment quatre ètnies, la malaia, la hindú, la musulmana i la xinesa; i al contrari que passa en altres ciutats, en un mateix carrer poden haver-hi un temple hindú, una mesquita i un temple taoista. Evidentment hi ha una Chinatown o un Little India, però la barreja es fa molt més patent, sobretot caminant pel carrer o en els autobusos, on una dona amb vel pot compartir una conversa ben amigable amb una col·lega de feina vestida amb un sari ben colorit.

I és que el transport públic és una de les altres coses que funciona a la perfecció. Els autobusos locals són igual de ronyosos que a la resta del sud-est asiàtic, però deu haver-hi més línies regulars aquí que a tota la veïna Tailàndia junta. Sempre puntuals, amb el seu carril bus, amb les seves parades establertes, els seus conductors educats, els revisors… sembla tot tan organitzat comparat amb el que he vist fins ara que m’ha sorprès molt; però mentre escric aquestes línies m’adono que és exactament el que tenim per Barcelona! El que no hi tenim a casa nostra és el monorail, aquesta meravella que van construir en un dels capítols del Simpsons i va ser un estrepitós fracàs. Aquí no només funciona perfectament, sinó que serpenteja entre edificis altíssims, demostrant que aquí no s’estan de res.

Molts d’aquests edificis són bancs o oficines d’empreses asiàtiques. Kuala Lumpur és un centre de negocis impressionant, potser no de la mateixa altura que Shangai, però que sí que ha sabut conservar molt més la seva entitat pròpia. I no és que aquí no tinguin centres comercials occidentalitzats; tot al contrari! Aquí en tenen dels més grossos del món. El més espectacular, sens dubte, el Times Square, un immens complex de 14 plantes que inclou, com qui no vol la cosa, una bolera de cinquanta pistes, un cinema de 8 sales, desenes de restaurants i una insòlita muntanya russa amb un looping i tot! A la muntanya russa no hi vaig poder pujar, però sí que vaig anar al cine amb la Laura i el Víctor, dos barcelonins que fan la volta al món xino xano. No me’n vaig poder estar… anar a veure Avatar en 3D era una temptació massa gran.

Però el que més m’ha xocat de Kuala Lumpur, són les seves tres perles arquitectòniques. Una d’elles, la tranquil·la arquitectura colonial, edificis petits, de tots colors i formes, plens de negocis d’arreu del món. Alguns amb una decrèpita façana que demana a crits una nova capa de pintura, alguns recent renovats i convertits en un K.F.C. ple de malais. La segona, la mesquita nacional, la Nasjid Negara, una de les més grans d’Àsia. Construïda el 1965 és un refinat exemple d’arquitectura religiosa, preparada per absorbir milers de fidels per les pregàries diàries. Grans espais coberts, materials ben frescos, gelosies… una meravella estar-s’hi a dins conversant amb un imam sobre religions del món, resguardats de la calor infernal exterior.

I si… deixo pel final les torres més famoses de Kuala Lumpur, potser un dels pocs gratacels que passaran a la història de l’arquitectura no només per la seva alçada (452m). També pels seus detalls, per les seves referències culturals i històriques, pel fet que són (també) dues torres bessones, perquè de nit estan il·luminades de meravella. De dia en pots admirar el seu final cap al cel, el setè nivell del paradís a què fa referència l’alcorà, o les seves proporcions, el seu elegant pont i els espaiosos interiors. Hi he anat tres vegades en dos dies i mig, i em sembla que encara podria seguir descobrint-ne nous aspectes.

No he d’oblidar que estem a Malàsia, un país que té tota la riquesa gràcies al petroli, capaç de finançar unes torres de 2.000.000.000 U$ (si, nou zeros) i alhora de deixar vivint al carrer milers de persones; però Kuala Lumpur és una ciutat ben especial que bé mereix una altra visita (em sembla que no paro de pensar això de cada lloc on vaig). Menjar de tantes cultures diferents, ben organitzada, plena d’ofertes culturals interessants, habitants que parlen un perfecte anglès i no paren de comentar-te i compartir pensaments… la pròxima vegada que vingui a l’Àsia, Londres – Kuala Lumpur amb Air Asia. Segur.

22 raady for avatar in 3d

21 no kisses please

20 roller coaster inside a shoping mall

19 inside the batu caves

18 the entrance to the batu caves

17 hindu temple at the batu caves

16 statue in a chinese temple

15 chinese temple

14 the old train station

13 old cafe in the train station

12 typical multiethnic stalls

11 islamic roots at ktm headquarters

10 nasjid negara exterior 2

09 nasjid negara interior 2

08 nasjid negara interior 1

07 nasjid negara exterior 1

06 shadow and pavement at nasjid negara national mosque

05 kl at night 2

04 menara kuala lumpur

03 petronas towers

02 petronas towers at night

01 kl at night 1

Alguns vídeos retrassats

Aprofito una bona connexió a internet per penjar alguns vídeos que tenia des de la Xina, on el youtube estava censurat. Ja gairebé havia oblidat la meravella de compartir vídeos!

Looking for Nemo, but not finding it

Després de tres esgotadors dies de treball a l’illa de Ko Lao, bé em mereixia uns dies de vacances, que la vida del currante és molt dura. Així que el cap de setmana, la Marta em va portar al lloc on va estar treballant fa tres anys; segons ella la més bonica de Tailàndia, i molt aprop de les illes Similan, famoses per la seva fauna i flora marina. Les expectatives es van complir amb escreix.

En només tres hores ens vam plantar al petit poble de Khao Lak, un dels molts que van quedar arrasats després del tsunami. Aquí, però, van saber reconstruir ràpidament tots els complexes turístics i fer-ne de nous, aprofitant un boom post-desgràcia que ha fet que en tres anys es multipliquin per dos els preus i per tres els hotels. El poble ja no té cases on hi visquin thais (ara viuen a Ban Liang, a dos quilòmetres); a banda i banda de la carretera nacional de l’oest es reparteixen a parts iguals restaurants i botigues d’immersió, amb ofertes a les múltiples illes dels voltants: Similan, Surin, Richelieu, James Bond…. Els resorts i hotels més grans estan, evidentment, a primera línia de mar, desafiant la força del mar.

Vaig descobrir els resorts just després d’arribar al poble, cinc minuts més tard de deixar la motxilla a l’habitació i marxar corrent cap a la platja. Banyador, tovallola, barret. No necessito res més. Banyet, banyet. On és el mar? Després de caminar deu minuts entre cocoters i travessar un ressort amb no gaires turistes, arribo a la platja. Realment preciosa. Sorra blanca, horitzó turquesa. On no hi ha arribat la urbanització turística hi queden palmeres a dojo i arbres desconeguts, arbustos verds que estenen les seves arrels fins a la finíssima sorra. L’aigua es nota ben calenta, tot i que a l’exterior s’està a uns 30 graus, ben normals a l’hivern del sud tailandès. Com sabré més tard, l’aigua, en aquestes èpoques fredes de l’any està a 26 graus.

El dia següent, més platja, aquest cop a 10 kilòmetres del poble, on la única construcció que hi ha és un xiringuito amb dues parelles llegint llibres de més de cinc-centes pàgines. A la platja, de més o menys un kilòmetre de llarg no hi ha ningú. Ni tan sols una petita ombra on resguardar-nos del sol tropical, així que aprofitem per jugar a fer el Robinson amb unes restes podrides d’una barca i ens fem una cabana on ens passem l’estona entre bany i bany, llegint els nostres llibres que no tenen res a envejar en quant a gruix amb els d’abans. Al final del dia, ja ben cremats i camuflats entre els roses i vermells de la pell dels altres turistes, contractem un viatge d’un dia a les illes Similan per l’endemà. Com que no tinc cap títol d’immersions nedaré com sempre ho he fet, ulleres, tub i peus d’ànec.

El dia comença a les set del matí, ben adormit, escoltant la Marta, que m’explica tot el que va veure a les immersions a les Similan fa tres anys, quan es va treure el PADI advanced. Una mica escèptic vaig emmagatzemant informació i em faig la idea que el que veuré és similar a la pel·lícula “Finding Nemo”. Això promet. Després de l’hora de vaixell (les Similan són a 70 km. de la costa), ens amarrem a la boia número 1 i ja començo, literalment, a flipar. Només des del vaixell ja es veuen immensos bancs de peixos de color negre, i a través de les aigües transparents es veu el fons marí, a uns 7 metres, ple de corall i plantes desconegudes.

En dues tandes d’hora i mitja, he anat descobrint els racons de l’illa, evidentment des de la superfície. Però he vist tants peixos que he perdut el compte de quantes espècies diferents. Grans (fins a 60 cm.) i petits (un centímetre), de forma allargada, rodons, quadrats (el peix cofre és el menys aerodinàmic que he vist mai), plans… A ratlles horitzontals, verticals, a topos, llisos…I tots els colors que pot haver-hi en una caixa de llapis, des del negre més fosc a turquesa brillant, vermells, verds, marrons, taronges, blaus, blancs… I totes les combinacions possibles i imaginables. Un peix rodonet, amb una aleta ben llarga, de ratlles verticals negres, grogues i blanques. Un altre ben allargat, marró llis, amb una banya damunt dels ulls. Peix unicorn em diuen al vaixell. Lògic.

Al final, l’únic que em quedo sense veure és el propi Nemo ja que sembla que viu a més profunditat, entre les anèmones, clar. Però el que sí que veig, i és per mi la millor experiència del dia, és una tortuga preciosa, de closca marronosa i blanca, que neda com si volés, tranquil·la entre totes les plantes marines. Em submergeixo un parell de metres i la segueixo uns segons a un metre. Aguanto fins que els pulmons em diuen que m’estic excedint, però la segueixo des de la superfície durant una bona estona. Preciosa.

Després, a l’hora de dinar, una altra tortuga s’apropa al vaixell, segurament acostumada a que els guies li tirin plàtans, que devora amb devoció. La foto que poso més avall de la tortuga l’he feta jo; però les dels peixos són tretes de google. La meva càmera tampoc té el curs d’immersió. Però les imatges de sota del mar són tan diferents i espectaculars que segur que se’m quedaran gravades a la memòria per molt de temps.

peixosquehevist 11

peixosquehevist 10

peixosquehevist 9

peixosquehevist 8

peixosquehevist 7

peixosquehevist 6

peixosquehevist 5

peixosquehevist 4

peixosquehevist 3

peixosquehevist 2

peixosquehevist 1

khaolak 10

khaolak 09

khaolak 08

khaolak 07

khaolak 06

khaolak 05

khaolak 04

khaolak 03

khaolak 02

khaolak 01