Viatge a Orient

El Roger se'n va a passejar al sud-est asiàtic

Viatge a occident

Posted by Roger Estivill Cós a 24/03/2010

Bangkok, què dir un altre cop… però aquesta vegada la visita té un regust especial. Última nit a l’Àsia, almenys fins al pròxim viatge. No em preocupa marxar. Ja estic enverinat per aquest continent, addicte a ell, així que un dia o altre hi hauré de tornar. Això em tranquil·litza al meu llit d’aquesta nova guest-house que potser d’aquí un any haurà crescut, o potser ja no existirà. Aquí tot canvia molt ràpid. Alhora que tot es manté en un equilibri des de fa milers d’anys. Penso en la foscor de la meva habitació, estirat en aquest llit simple però còmode, amb la única banda sonora del ventilador infatigable. Ja he fet les dues motxilles, preparades per l’avió de demà que em durà de Bangkok a Zúrich i un altre fins a Barcelona. Trec la llibreta i em poso a escriure. Un resum? Impossible, massa complexitat, massa canvis, massa cultures barrejades en un continent de mides gegantines. Amb mi es queden, pensaments de comiat, de felicitat, d’enyorança anticipada, pensaments d’insomni.

Per al blog, com que em veig incapaç de fer un resum de sis mesos, m’ho poso fàcil i recorro al vell truc de posar algunes xifres. Aquestes sí que són fàcils de fer i compartir.

1 continent
2 motxilles
3 raspalls de dents
3 volcans escalats
6 dies fent snorkel
7 llibres llegits
8 illes trepitjades
9 països visitats
10 avions
14 trens
25 companys d’habitació
33 GigaBytes produïts amb la càmera
52 articles publicats al blog
75 guest-houses i hotels
122 vídeos
168 dies viatjats
4.000 euros gastats comptant els avions
11.000 fotos fetes
23.000 kilòmetres per terra
29.500 kilòmetres de vol

I ara mateix no se m’acut res més, però si se us acut alguna altra cosa, m’ho podeu demanar en persona d’aquí molt poquet. Fins aviat!

Anuncis

Posted in ... | Etiquetat: | 4 Comments »

Navegant per Bagan

Posted by Roger Estivill Cós a 22/03/2010

Myanmar’s greatest architectural site has as many red-brick temples on a plain the size of Manhattan island as Europe has medieval cathedrals. Pam. Lonely planet dixit.

Això s’haurà de veure. El meu orgull d’Europeu queda encuriosit per aquesta frase, llegida amb esforç entre sot i sot d’una carretera que ja ha petat dues rodes de l’autocar on sóc assegut des de fa cinc hores. Ho comento amb el Raphael, un estudiant que s’ha donat un any de descans dels seus estudis de periodisme. Ell també se sent més europeu que cap altra cosa (nascut a Londres, infància a Madrid, adolescència a Paris) i reacciona igual que jo. Això ho haurem de veure. Ens hem conegut al Llac Inle, una reserva de pau i tranquil·litat on la vida flota, literalment, sobre canoes i pilotis. El paisatge a través de les finestres brutes va canviant, poc a poc, de verd marronós a marró marronós. La pols dels camins s’a####ula per tot arreu i la sequera es va notant més que no pas a la nostra anterior parada pel periple birmà.

Finalment arribem a la plana de Bagan quan el sol es comença a amagar rere els núvols, dotze hores després de deixar aquella intersecció de carreteres on hem agafat l’autobús amb uns xurros a l’estómac. Si no hi hagués tots aquests arbres de fulles petites i verdes i branques plenes d’espines, podria imaginar que sóc enmig del desert. Just al costat de l’estreta línia d’asfalt només hi ha sorra. Sorra blanca i fina com la d’una platja del sud de Menorca. La nostra Guest-house és al poble de Nhang U, un d’aquests noms que recordo només perquè em permetran tornar a dormir sota un ventilador, i oblidaré tan bon punt abandoni el lloc. Massa complicats, massa semblants a les nostres orelles. Durant el camí hem vist alguns temples, quatre, cinc. Una desena. Però no tants com diu la Lonely Planet. Ja sabia jo que a vegades exageren.

El dia següent al matí m’hauré d’empassar els meus pensaments. A cavall d’una bicicleta d’importació xinesa que pesa gairebé el mateix que jo comencem a recórrer la petita carretera que ens portarà al cor de la plana. Ja de seguida veig que, aquest cop, la Lonely Planet no exagera. Fins a l’horitzó s’aixequen, interminables, multitud de temples de diferents tamanys i formes. Alguns no són més alts de tres metres. Alguns s’aixequen per sobre dels arbres, amb acabats daurats de complicades formes. Des d’una típica estupa sòlida en forma de campana, fins a complexes temples amb terrasses, galeries, escales secretes i estances plenes de budes.

M’he passat tres dies recorrent aquests camins, respirant pols, sota un sol amagat rere els núvols però que feia encara més sufocant la temperatura, gastant més diners en aigua que en menjar. I no he parat de veure temples. Al final fins i tot acabes cansat de tant de totxo, però això no impedeix que al·lucinis a cada segon. El tercer dia me l’he pres amb més calma, ja sol després que el Raphael marxés cap a Yangon. Avui només he visitat una desena de temples. A l’últim m’he quedat més d’una hora llegint, enfilat al capdamunt d’una estupa gegant, a més de vint metres d’alçada. Assaborint els últims moments d’aquesta plana màgica, abans que el meu bus nocturn em porti cap a la capital. Una hora de calma i silenci, només trencat pel cant d’alguns ocells desconeguts. Possiblement l’última hora de calma i silenci que tingui fins a Barcelona, on aterro d’aquí quatre dies, dos dels quals d’aeroport en aeroport.

Ai… no vull pensar que això s’acaba, però per si un cas, em guardo aquest moment, aquestes vistes, aquesta espiritualitat d’un lloc que va ser el centre de la cultura birmana durant 200 anys, entre els segles XI i XIII. Aquesta nit comença el viatge de tornada. O millor encara, d’anada. Cap a una nova experiència.

Posted in Bagan, Myanmar | Etiquetat: , , | 1 Comment »

Fotos de la boda Palaung

Posted by Roger Estivill Cós a 18/03/2010

Posted in Hsipaw, Myanmar | Etiquetat: | 4 Comments »

Una boda a tres temps

Posted by Roger Estivill Cós a 16/03/2010

Una àuria de somnolència ens envolta a l’Eric i a mi mentre escoltem amb els ulls mig clucs les explicacions del guia Stanley, nom probablement triat pel Sr. Mr. Charles (Hello, my name is Mr. Charles) en referència al mític explorador. Three days, two nights, we sleep in small towns. Un guia professional de trekking ha de tenir un nom adequat, encara que tingui 22 anys. Many Shan villages during the trek. No sé perquè se m’ha ocorregut preguntar, abans de fer d’una dutxa reparadora, què es pot fer d’interessant als voltants de Hsipaw. Nice views from the top of the mountain. L’Eric i jo ens hem conegut a Mandalay, a les 5 de la matinada d’un altre dia polsós que no veuria sortir el sol fins un parell d’hores més tard. Beautiful traditional dresses. Em sento com el Charlie Brown davant la seva professora. Bla bla. Bla bla bla. Bla bla. I el que és pitjor; no em vull passar tres dies a Hsipaw, passejant entre muntanyes polsoses i fredes. És en aquest punt, a les 7 de la tarda, quan em pregunto, abans de fer una dutxa reparadora, què hi he vingut a fer aquí.

La resposta la tinc una estona més tard. Nou hores de carretera serpentejant per les muntanyes i plena de sots en un autobús carregat fins a l’altura dels seient amb capses plenes de tomàquets destrossen a qualsevol; encara que siguin dos endurits viatgers que porten més de cinc mesos recorrent l’Àsia. Així que un sopar lleuger i saborós i una cervesa ben freda són un bon preludi d’uns dolços somnis, que ens permetran decidir demà ben d’hora cap a on marxem. Però com sempre que es fan plans, una novetat surt en escena, obrint inesperades possibilitats. Mr. Trek (en aquest poble, tothom més gran de 50 anys és Mr. Algunacosa) apareix per la porta del pati decorat amb llums nadalenques, amb la seva cara plena d’arrugues de 62 anys d’edat, dient que hi ha una notícia de la qual acaba d’assabentar-se. A un poble a només quatre hores cap a l’oest, muntanya amunt, hi ha una boda demà mateix. Les meves orelles reaccionen com farien les dels gossos petaners de pare desconegut i mamella compartida que campen lliures pel poble: mandrosa però atent. A la boda s’hi suma que el dia següent és festa, perquè és lluna nova, així que hi haurà cerimònia especial al monestir del petit poble Palaung. En cinc minuts tenim un plan tancat pels pròxims dos dies. Bona nit.

La pujada al poble no és la passejada per la muntanya més meravellosa que he fet mai. Més aviat al contrari. Als tres mesos de sequera s’hi sumen nombrosos incendis forestals, espontanis o provocats, que omplen el cel de boira marronosa, cendres platejades i olors tristes. Però l’ambient al poble, al qual arribem després de tres hores i mitja de sol castigant el clatell, és molt diferent que l’ambient que es respira a les muntanyes veïnes. En un poble petit on només hi viuen unes 500 persones hi ha dues festes de proporcions carnavalesques. Una a casa de la núvia, l’altra a casa del nuvi. Cada casa té muntada una carpa amb menjar i beguda, al voltant de la qual s’hi apleguen centenars de persones. A casa la núvia hi ha una televisió amb pel•lícules infantils, amb una marea de menors d’edat bocabadats asseguts com si estiguessin a un amfiteatre grec, però callats. A la casa del nuvi hi ha també una televisió, aquesta, però, té posat a tot volum cançons enganxoses de karaoke birmà. Qui no està enganxat a la caixa, està menjant. El nostre guia ens explica que aquesta és la primera part de tota boda, que tothom estigui ben content, amb la panxa plena i el fetge demanant un recés alcohòlic. Mentrestant, no veiem ni el nuvi ni la núvia per enlloc.

L’altre guia, el nostre amfitrió, el cap del poble escollit en una dubtosa democràcia on només es poden presentar alguns homes, ens explica que la segona part de la cerimònia és a punt de començar. És un home jove, no arriba a la trentena, però ja té dos fills, ha acabat tots els estudis i parla un anglès perfecte, amb sentit de l’humor i misteri a la vegada ens explica com continuarà. Dos homes de confiança de la parella acompanyaran la parella a presentar els respectes oficials a ambdues famílies. Primer el nuvi anirà a casa de la núvia, a prometre que serà fidel i estimarà i cuidarà de la seva esposa tota la vida davant dels seus futurs sogres. Després serà el torn de la núvia. Finalment el matrimoni es farà oficial amb dues polseres, fetes del mateix fil a casa del nuvi, ajudats pels dos missatgers. El que no sabem, fins a l’últim moment, és que aquests “Celestinos” han de portar un barret estrafolari i vergonyós, que recorda al pentinat de un dels Tletubbies de qui no recordo el color. És el seu càstig per haver mantingut en secret la boda fins a l’últim moment.

Al final de la boda toca, com no, la sessió de fotografies, a la qual som convidats com a membres d’honor, abans inclús que els pares de les criatures (tenen 20 i 22 anys). Vergonyosos, ens col•loquem al costat de la seriosa (o potser espantada) parella. Només somriuen una mica les dames d’honor. I, com no, els dos Teletubbies, que estan fent gresca més aprop de les ampolles de cervesa que de les càmeres. Cada grupet es va retirant, discretament, cap a les seves cases. Allà, en alguns casos, la festa continuarà fins ben entrada la nit, fresca i plena d’estrelles, per fi. Els guiris ens retirem a casa del nostre amfitrió que, amb els seus amics, ens acabaran fent un recital de música popular.

La davallada, com sempre es fa més curta, plena de comentaris, anècdotes, comparacions i acudits. Ens sentim afortunats d’haver pogut assistir a un esdeveniment com aquest. Només hi ha dues bodes l’any! Les dates, fixades pels monjos segons l’astrologia i les dates de naixement dels nuvis, aquest cop han coincidit amb la nostra visita. Em pregunto si la nova lluna em portarà encara més sorpreses en les meves últimes dues setmanes de viatge. Clar, segur que si!

Com a Post Data he de dir que no he pogut posar les fotos per culpa de la connexió Birmana. Però prometo penjar-les quan pugui!

Posted in Hsipaw, Myanmar | Etiquetat: , | 3 Comments »

Les dues cares d’un gastat bitllet de 10 Kyats

Posted by Roger Estivill Cós a 11/03/2010

És curiós com una cosa tan simple com un bitllet pot dir tantes coses d’un país. O almenys me les fa veure a mi mentre gaudeixo d’un refrescant batut de maduixa, a l’ombra d’uns quants arbres despullats per culpa d’una estació seca que dura quatre mesos implacables. Un batut comprat com a recompensa al turista més massoca, després de visitar durant deu hores sense parar pagodes, temples, fer hores de motocicleta i patir un sol desolador només aturat per una atmosfera polsosa al voltant del riu Ayeyarwady.

A una de les cares d’aquest rònec bitllet hi ha un dibuix del Karaweik, la reproducció del vaixell de les antigues dinasties reials. Avui en dia, aquesta còpia feta de formigó és un lloc on s’hi representen danses tradicionals. Però els diners de l’entrada a aquest espectacle van directes al govern. Un govern capaç de fer servir ma d’obra esclava per construir ressorts turístics, reparar carreteres, moure centenars de famílies per a algun projecte megalòman. Un govern que talla l’electricitat a tot el país durant les hores de més llum. Un govern que s’ha inventat entrades als principals monuments que només es cobren als turistes, en dòlars evidentment, mentre els mateixos monuments romanen mig abandonats a la seva sort o reparats només amb els diners de les donacions dels devots birmans. Un govern capaç de mantenir sota arrest domiciliari a l’Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau i guanyadora de les últimes eleccions democràtiques al país amb un 60% dels vots l’any 1990. Un govern que controla el consum de petroli d’una manera tan estricta que només fa que alimentar el mercat negre de gasolina, instal·lat a cada cantonada. Un govern que canvia oficialment un dòlar per 400 Kyats, mentre al mercat negre es pot aconseguir per més o menys 1000 Kyats. U govern que transpira violència i prepotència a totes les fotografies, fins i tot a les pacífiques pagodes repartides per tot el país. Un govern que, decididament, ja fa molt de temps que hauria de canviar.

A l’altra cara d’aquest petit bitllet hi ha un d’aquests animals mitològics que, segons amb qui parlis, és un drac, un lleó, o una combinació de tots dos. Un animal que sempre ha estat en parelles davant les portes dels temples budistes, protegint l’entrada dels mals esperits. Un drac amb una tradició, diguem, de 2500 anys, i que si fem cas al que es veu quan construeixen nous temples, durarà una bona pila d’anys més. És aquesta tradició pacífica i equilibrada la que ha fet de la gent de Myanmar una gent amable i riallera, alhora que soferta, com a tants països en vies de desenvolupament. Sorprenentment, és el primer país del meu viatge on no em cal regatejar perquè quan mires als ulls del venedor hi veus la veritat, que t’està dient el preu que li diria a un Birmà que li diu “Pulaulé?” assenyalant un producte. Als hotels t’ofereixen un somriure sincer mentre t’expliquen que els preus són alts per culpa dels impostos, els conductors del trishaw et comenten el que van veient pel carrer, perquè els hi agrada explicar la seva cultura, encara que sigui amb un anglès més difícil d’entendre que l’anglès d’algú de l’Escòcia profunda. Un país on fins i tot després de la desena pregunta de “What’s your country?” encara no t’has cansat de respondre amb un somriure, perquè saps que qualsevol persona és, simplement, amable, no busca vendre’t algun bitllet d’autobús cosa o portar-te a la seva botiga. Potser aquí la proporció de gent que ha estat en contacte amb el turisme és encara molt petita en relació als altres països del sud-est asiàtic

I com sempre, els nens són els que més feliços estan de veure com els hi tornes un somriure, com saps dir “Mingalaba” i no poden parar de riure. Uns nens que estan creixent a l’ombra de l’altra cara d’aquest petit i rònec bitllet de 10 Kyats. Però tot pot canviar: abans de final d’any s’han de celebrar eleccions un altre cop. Només cal esperar que un ésser mitològic mig drac mig lleó sigui capaç d’enfonsar un vaixell de formigó.

Posted in Mandalay, Myanmar | Etiquetat: , | 2 Comments »

La grandesa de Yangon

Posted by Roger Estivill Cós a 08/03/2010

Yangon (o Rangoon com es deia en l’època colonial) és una ciutat d’història mil·lenària, com tantes d’altres a l’Àsia, amb fundacions pràcticament mitològiques, períodes d’esplendor sota el mandat de reis, amb històries cruentes de colonialismes, lluites aferrissades per la independència i períodes de comunisme mal interpretat. Però Yangon té un pas més enllà que les seves capitals veïnes; una dictadura militar que ja fa massa temps que dura i està enquistada com una espina dolorosa de la qual ja gairebé t’has acostumat al seu mal. Però de tant en tant, amb un gest, recordes que és allà, i només penses en treure-la.

Aquestes són les sensacions que m’està deixant la capital, que deixaré avui per agafar el bus nocturn cap a Mandalay, un trajecte d’unes 12 hores per carreteres, diuen, dolentes i plenes de sots, però alhora amb paisatges agradables i gent encara més agradable. I és que aquí tothom és molt amable. Poden tenir el govern que tinguin, però sempre tenen un somriure per tu. Quan seus a l’entrada d’un temple sempre hi ha un birmà disposat a no deixar-te gaudir del silenci; millor. S’apropa discretament, i amb un anglès a vegades excel·lent, a vegades precari, comença una conversa sobre el temple en qüestió, sobre el teu país d’origen, sobre el llibre que està llegint, o els estudis que està cursant. A partir d’aquí saps que la conversa pot derivar cap a moltes direccions diferents; excepte una: la política. Aquí la política no existeix i, com a Cuba, no se’n parla. Hi ha orelles als temples plens de budes, als carrers plens de botigues i negocis informals, als mercats plens de productes de tots colors, ja siguin teixits, fruites, sabates o articles per la casa. I a les guest-houses sempre hi planen històries sobre un turista a qui van enxampar parlant d’això, o intentant evitar pagar una entrada d’un dels llocs controlats pel govern.

Però la gent segueix xerrant amb tu a la mínima ocasió. En dos dies potser he visitat una desena de temples diferents i a tots he parlat amb algú birmà, ja sigui un jove monjo descalç vestit amb les seves robes de color grana, ja sigui un treballador vestit amb samarretes antigues i sabates foradades. Tots ells amb un somriure a la cara m’han convidat a seure i gaudir i compartir la pau que desprès una estàtua de Buda. I n’hi ha de totes mides i postures, des d’un Buda assegut de menys d’un metre d’alçada fins a un Buda reclinat de 70 metres (70!!!!). I entre temple i temple, et xoca la densitat dels carrers, tot i que no la dels els cotxes, aquí el trànsit no és ni molt menys el de Bangkok, Beijing o el de Hanoi. Aquí la densitat la posen les persones que caminen amunt i avall, carregant sacs plens d’articles misteriosos, o carregant bosses buides preparades per ser omplertes en un gegantí mercat proper. Caminen sols, en grups, en parelles, agafats de la mà. Sempre gent al carrer, tots vestits amb aquesta faldilla tradicional, el Longyi, de colors verds, blaus, vermellosos, mai prou lluminosos com per demostrar una alegria completa, però prou colorits per demostrar que tenen ganes de viure una vida complicada.

Però sens dubte, el lloc que millor resumeix la vida de Yangon és la Pagoda de Shwedagon. Un grandiós temple fundat fa 2500 anys en honor a unes relíquies de tres budes, al voltant del qual es va anar desenvolupant la petita ciutat que acabaria sent la capital. El temple està organitzat al voltant de l’estupa principal, una enorme construcció daurada de 100 metres d’alçada i 35 de diàmetre, que en total conté 3000 pedres precioses, entre elles un diamant gegantí, i prop d’una tona d’or per a les campanes i altres ornaments. L’envolten centenars de petits temples dedicats a diferents budes i boddhisattvas. Alguns plens, també, d’or i precioses bigues tallades. Alguns d’una simplicitat encisadora. Però el que més crida l’atenció del temple és la quantitat de fidels que hi ha. Cada un dels temples és ple de gent agenollada, resant els seus cants calmats i profunds. Fins i tot un gran grup de peregrins arriben just abans de la posta de sol i ocupen gran part de la petita esplanada davant de la gran estupa.

És llavors, quan el sol s’amaga rere els últims arbres de l’horitzó, quan l’estupa i totes les petites construccions del voltant comencen a canviar de color. Des de la pintura daurada i mate varien cap a un taronjós reflex del sol, un blanquinós groguenc i, de sobte, els focus comencen a il·luminar-se poc a poc, conferint una atmosfera màgica al lloc. De sobte la colossal estupa brilla amb tota la intensitat possible. Un cop de gràcia molt teatral, però efectiu. Les pregàries es multipliquen, les mirades d’admiració es queden fixes en les campanes mogudes pel vent i els reflexes que els nombrosos diamants produeixen segons l’angle de visió.

Una visita amb un component màgic, captivador, necessari possiblement per aconseguir la fidelitat de milers de persones que contribueixen a la supervivència del budisme. Però el cert és que la visita a la Pagoda de Shwedagon em deixa aquest necessari per l’inici d’un bon viatge; cultura, bones xerrades a l’ombra, arquitectura preciosa, gent a qui no li importa seguir les seves tradicions encara que siguis al seu voltant.

Birmània promet. Molt.

Posted in Myanmar, Yangon | Etiquetat: , , | 4 Comments »

Un Bangkok diferent

Posted by Roger Estivill Cós a 05/03/2010

Bangkok és una ciutat plena de sorpreses. No hi ha res que no hi puguis trobar. A la parada de l’Skytrain de Siam hi a els centres comercials més posh i moderns de la ciutat, on la joventut s’aglutina en marees humanes per descobrir quines són les últimes tendències de la moda marcades per les passarel·les de Venècia o Nova York. Quatre parades més tard, caminant cap al sud mitja hora des d’Ekkamai hi ha barris sencers autoconstruïts al voltant de les vies d’un tren que passa un cop al dia, i sota d’una autopista on passen milers de cotxes entre la sortida i la posta de sol.

El primer cop que vaig ser aquí, ja fa gairebé cinc mesos, Bangkok em va meravellar, per la seva riquesa de monuments i palaus; tot i que després en descobriria de molt millors durant el meu viatge a orient. Però també em va semblar caòtic, brut i ple de gent disposada a enganyar-te per 50 Bahts. I a part de la bona sensació de les visites, me’n vaig anar convençut que no hi tornaria si no era per agafar l’avió de tornada. Vist. No cal repetir.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans; i menys per intentar evitar una ciutat com Bangkok. Això és realment el centre del sud-est asiàtic, i molts trajectes han de passar per aquí. Així que quan vaig decidir anar a Birmània, sabent que només podia fer el visat en aquesta ciutat que vaig decidir no visitar més, vaig fer el pla perfecte. Una mica d’internet, una mica d’informació d’alguns viatgers més experts, unes trucades, i ja està, el pla perfecte muntat. Arribo el diumenge a Bangkok, deixo el passaport a l’ambaixada el dilluns el matí, després agafo un autobús i em passo quatre dies meravellosos a Chang Mai, al nord de Tailàndia. Divendres torno a Bangkok, recullo el visat a primera hora de la tarda, volo i dissabte ja sóc a Birmània, gaudint de la vida com un xaval que descobreix el món a cada instant.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans. Ho havia oblidat. Així que per castigar-me una mica, el destí em prepara una sorpresa en forma de festa budista per celebrar la segona lluna plena de l’any. Però clar, d’això no me n’adono fins després d’arribar a la petita i gris porta del gegantí mur encara més gris de l’ambaixada de la Unió de Myanmar. Tancada amb un precària cadena. Nooooooooo! Un home amb pinta de moto-taxista assegut davant la porta em mira amb ulls plens d’esperança i diu “Closed. Transport?” No gràcies. Agafaré el vaixell públic, així com a mínim no moriré ofegat entre els gasos de tants camions i cotxes, i tindré temps de pensar amb la brisa fresca del riu. La ràbia se’m passa poc a poc, entre les onades caòtiques creades per tantes embarcacions, de totes les mides. Una canoa transporta cinc turistes armats fins a les dents de càmeres que deuen valdre més que el sorollós motor. Un vaixell a punt d’enfonsar-se transporta sorra suficient com per construir un hotel sencer. Imagino que un vaixell petit ple de mariners de blanc impol·lut fan pràctiques aprop de l’escola de nàutica.

El dia següent em desperto altre cop a les 7 del matí. Sense estressar-me faig el recorregut contrari, amb un bon esmorzar a l’estómac. Encara tinc temps de visitar Chang Mai, cap problema. Només un dia menys, ja està. Arribo a la cantonada de l’ambaixada, començo a recórrer el mur coronat per filferro d’espines mentre la suor de les 9 del matí comença a córrer per sota la meva samarreta comprada a Laos pel mòdic preu d’un dòlar i mig. Vàries persones esperen a la porta, sembla que arribo fins i tot abans que obrin, perfecte. És llavors quan veig un cartellet a la trista porta, imprès en un trist Din-A3 i enganxat amb una trista cinta adhesiva. “The embassy of the Union of Myanmar will remain closed on 2/3/2010 because the celebration of the Peasants Day”. Nooooooooooooooo. Nooooooooooooooooo. I mil vegades no! Perquè no van posar el cartell ahir? Bye bye Chang Mai, definitivament ja m’he de quedar a Bangkok fins que marxi el meu avió cap a Rangoon.

Així que torno a canviar de plans i començo a buscar què fer durant tres dies. M’ajuda especialment l’Anita, una noia polonesa amb tantes ganes de descobrir un altre Bangkok com jo. Un dels raconets que trobem, després que el meu passaport ja descansi a les tenebroses dependències Birmanes, em fa canviar la idea de Bangkok radicalment. Amagat entre el teixit de canals s’amaga un barri construït durant el període de Rama III, abans que el Bangkok central de l’actualitat. La gent aquí és tranquil·la i reposada. Trobem una petita llibreria infantil on l’únic llibre en anglès que tenen és El petit príncep. Em sento temptat de comprar-lo, llàstima que no tingui prou diners. La propietària comparteix terrassa amb la venedora d’una petita tenda de batuts, deliciós el de maduixa!, on vénen corrent els nens després de l’escola. Ens hi quedem, per sort, molt més temps del previst. Compartim un gelat de blat de moro amb elles, de fet ens conviden. Passegem una mica i descobrim una galeria d’art protegida del sol implacable per una galeria que dóna directament al canal. La calma del barri persisteix encara ara, amb les maletes a punt, amb el passaport llest i amb un visat nou, ben diferent als altres.

Si torno a Bangkok ja sé on aniré. Si no tinc cap plan, clar.

Posted in Bangkok, Tailàndia | Etiquetat: , , | 2 Comments »

Benvinguts al paradís

Posted by Roger Estivill Cós a 27/02/2010

Aquesta vegada, enlloc d’escriure, em limito a posar algunes fotos i prou. Aquesta vegada sí que les he pogut fer jo, perquè la Mirre i el Harry m’han deixat la seva càmara mentre ells feien e seu curs d’immersió. I jo, durant tres dies, m’he dedicat a nedar aquí i allà, entre peixos de colors, corrents submarines ben fredes, tortugues, aigües poc profondes i calentes, corals de totes formes i mides. I quan no he nedat, m’he protegit del sol equatorial a l’ombra d’una palmera o d’una coberta de palla, amb un gado-gado exquisit, o un olah-olah, o un soto ayam. Aquí es menja de meravella, el temps s’atura mentre mires l’horitzó per sobre la superfície o admires la vida paral·lela de sota el mar, pots deixar que la brisa passi la pàgina del llibre per tu, o els geckos i les orenetes t’adverteixin de quan arriba la posta de sol perquè surten a caçar mosquits.

Ai… benvinguts al paradís.

Posted in Gili Air, Indonèsia | Etiquetat: | 5 Comments »

La sort de Jogjakarta

Posted by Roger Estivill Cós a 22/02/2010

A Jogjakarta tenen la sort que a pocs quilòmetres de la seva bulliciosa ciutat hi ha dos temples dignes de ser explicats cada un en una classe magistral del venerable professor Lahuerta. Tots dos van ser construïts a principis del segle IX, quan budistes i hinduistes convivien perfectament a l’illa de Java, fent de Jojgakarta una de les ciutats més importants de l’època; un d’ells, Prambanan, és a 17 kilòmetres del centre, l’altre, el budista Borobudur, és només 25 kilòmetres més lluny, però en direcció oposada, cap a l’oest. Com que els editors de la meva Lonely Planet no tenen al sr. Lahuerta d’assessor per aquests temes, gairebé obvien el temple de Prambanan, mentre que a Borodubur el comparen amb la grandesa d’Angkor Wat a Cambodja i de Bagan a Birmània. Jo encara no tinc l’ull clínic d’un arquitecte experimentat, i encara no he visitat Bagan (d’aquí tres setmanes seré allà); però no dubto ni un moment a posar Prambanan en el mateix sac de meravelles arquitectòniques asiàtiques.

Segurament és per això que he de fer un article conjunt, perquè els vaig veure un darrere l’altre, amb només un sopar, una cervesa i vuit hores de son de diferència. Perquè realment valen la pena per igual i pobre del que vagi a Jogjakarta i no visiti un dels dos. Tot i ser molt diferents, la proximitat temporal traeix a constructors budistes i a constructors hinduistes, fent que hi hagi detalls que els aproximin fins a punts de confusió per als no devots.

La primera gran diferència que s’aprecia en aproximar-se és la seva manera d’ocupar l’espai; mentre que Borodubur és un temple massiu i gegantí que culmina la forma perfecta d’una muntanya rodejada de jungla, Prambanan adopta la forma més clàssica del temple hinduista, amb diferents assentaments repartits ordenadament en una plana verda com un prat irlandès. D’aquesta manera, Borodubur consisteix en una sèrie de cinc complexes plataformes quadrades, amb galeries grabades a totes dues bandes. El temple es corona amb tres nivells circulars d’estupes que contenen una estàtua de Buda cada una. Finalment, simbolitzant el nirvana després dels diferents estadis del budisme recorreguts durant les plataformes (sempre en sentit horari entrant per la porta est), hi ha una estupa de grans proporcions. A Prambanan l’estructura és molt diferent, més semblant a la que vaig conèixer als temples Khmer (que d’altra banda van començar sent temples hinduistes). Així doncs, el temple es reparteix en diferents edificis, els tres principals dels quals estan dedicats a les tres principals divinitats hindús, Shiva, Bishnu i Brahma. Shiva, el Déu més important, té l’estàtua més treballada i l’edifici més alt, de 47 metres. Davant dels tres edificis hi ha un temple la meitat de gran dedicat a cada un dels transports utilitzats pels tres Déus.

Ara que m’he acabat de llegir The pilars of the earth puc entendre perquè els gravats de cada un dels temples són tan semblants en quant a qualitat; possiblement van ser gravats pels mateixos artistes, que devien anar i venir en carro pels camins a l’ombra del volcà Merapi. No obstant el significat varia substancialment. De la mateixa manera que a les nostres catedrals s’explica la Bíblia en les seves parets, a Borodubur cada un dels seus nivells expliquen diferents parts de la vida cotidiana de l’època a Java, la història de Siddharta, els càstigs que es podien infligir pels diferents crims o faltes. A Prambanan s’hi expliquen diferents etapes del llibre sagrat de l’hinduisme, el Ramayana, amb les seves històries fantàstiques de lluites entre Déus, la creació de la humanitat, l’ira de Shiva i els avatars que visiten la terra (si, si, n’hi diuen avatars, des d’abans de la pel·lícula del James Cameron) Això sí, la qualitat que hi ha en tots dos temples supera amb escreix les nostres construccions, més si tenim en compte que van ser fetes al segle IX i la gran quantitat de metres lineals que ocupen!

Si hi hagués una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic, possiblement aquests dos temples no serien al top 7 rivalitzant amb les Piràmides de Gizeh, la Gran Muralla xinesa, Angkor Wat, el Machu Pichu o el Pànteon. Ui… així en dos segons me n’han sortit cinc… El que sí que és segur és que Prambanan i Borodubur estarien ex-aequo. Per sort, encara em falta molt de món per veure i no tinc cap ganes de fer una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic.

Posted in Borodubur, Indonèsia, Prambanan | Etiquetat: , , | Leave a Comment »

The mountain of fire…

Posted by Roger Estivill Cós a 17/02/2010

6:30. “I think I’m paranoid” de Garbage sona al meu telèfon a mode de despertador. Inici suau amb crescendo cap a rock animat. Una bona manera de començar el dia que marxem de Jogjakarta, el centre cultural i espiritual de Java del que espero poder escriure un article per al blog més tard. Però avui comencem una excursió que ha acabat avui mateix i no em puc resistir de compartir. Enrere queden els esplèndids temples de Prambanan i Borbudur i a l’horitzó del nostre dia s’aixeca el misteriós Merapi, la “muntanya del foc”. Encara no ho sé, però d’aquí 24 hores hauré vist la sortida del sol més especial de la meva vida.

7:30. L’Adrien i jo comencem a caminar per agafar un dels busos atrotinats que circulen per Jogjakarta per arribar a l’estació de Jombor, la terminal d’on surten la majoria de transports regionals. Ens toca el número 5, ple de gent amb les seves corresponents bosses plenes de mercaderies misterioses. Així que ens toca estar drets durant els cinc kilòmetres de trànsit i sots, amb les motxilles posades i suant la truita i les torrades amb melmelada que hem esmorzat. Un cop arribats a l’estació, totes les mirades es centren en nosaltres. Dos turistes en temporada baixa són un objectiu suculent, i tots els encarregats de buscar clients per les companyies de busos s’abalancen sobre nosaltres. Però no, no anem a Borobudur, anem cap a Blablak, un destí només servit per companyies de busos locals. Decebuts, ens ensenyen la direcció de l’andana número 4. L’autobús sortirà al cap de d’una hora que passo practicant la meva pobra saviesa de guitarra amb un indonesi divertit.

10:00. Arribem a Blablak per sorpresa. L’ajudant del conductor gairebé ens fa saltar del bus en marxa, llençant la meva motxilla grossa sense ni tan sols aturar el bus. Estem enmig del no-res, en la típica cruïlla de dues carreteres. Una d’elles ens ha de dur cap a Selo, el poble situat just a la falda del volcà més actiu dels últims anys a Indonèsia. Sembla fàcil, baixem, canviem de bus, arribem a Selo i dinem i decidim el pla segons el temps que faci. Pim pam. Però aquí res és com sembla. Misteriosament només arriben busos de la direcció que hem d’agafar nosaltres, cap hi va, ni tan sols els divertits minibusos de color groc i verd, com si fossin de la selecció brasilera de futbol. Esperem durant més de dues hores sota el sol, provant de para furgonetes de tots tamanys, autocars turístics, cotxes i camions. Al final para un camió de color groc que ens portarà de gratis fins a un restaurant de, segurament, una amiga seva. Almenys hem fet 20 kilòmetres més. Després de dinar agafem tres transports més; dos minibusos i una pick-up. Arribem a Selo a les 16.15, gairebé 10 hores després de llevar-nos. I plou.

22:00. Ha deixat de ploure. M’he estirat una estona en un llit rònec ple de pols, bàsicament per fer temps i m’he acabat adormint. L’Adrien m’ha robat el llibre i és a la sala del costat llegint. Durant les hores de dubte hem comprat totes les queviures necessàries per un dia de muntanya i hem preparat les dues motxilles per pujar al pic del Merapi. Aigua, menjar en llauna, pa, fruits assecats (el plàtan és deliciós), la tenda, roba d’abric i roba impermeable per si plou o, segur, per la rosada. Per fi estem a punt. Sortim nerviosos de l’alberg on hem deixat les motxilles grosses, amb un te recent pres, calent amb molt de sucre per favor.

23:50. Portem gairebé dues hores caminant i tot i que no plou estem xops de dalt a baix. La pendent de la falda del volcà és molt més pronunciada del que m’esperava i els meus genolls es queixen de la mateixa manera que els meus ulls estan extasiats de veure aquests immensos boscos de mimoses gegants. A la llum dels frontals tot es veu parcialment, però passejar per un bosc d’arbres que a casa nostra considerem ornamentals és del tot digne de ser en una pel·lícula del Tim Burton. Ja fa una hora que pugem per un camí amb una pendent del 50%, no més ampla que 40 centímetres, plena de plantes desconegudes al voltant, amb pedres i forats traïdors il·luminats per la llum subjectiva blanquinosa, ennuvolada per l’alè condensat i humit que surt de la meva boca. Fem una parada en una de les fites del camí i ens atrevim a mirar avall. Les llums del poble no són més grans que un píxel a la meva càmera amb seixanta segons d’exposició. A part d’això no es veu res més. La nit és negra com la lava que trepitgem.

1:10. Les cames ens conviden a muntar la tenda en un petit pla que trobem casualment quan esternudo cap a un costat. Una roca protegeix del vent una petita zona plana del vent gèlid de la matinada. En quinze minuts som a dins, amb roba mitjanament seca i preparem uns entrepans d’arròs amb bou sortits d’una llauna amb un dibuix d’arròs amb bou, però que no té res a veure amb l’arròs amb bou que esperàvem. Tot i això ens permet omplir l’estómac que feia estona que es queixava. Fem una mica de previsió per “demà”. El sol surt a les 5:00 i hem caminat gairebé tres hores. Ens queden hora i mitja d’ascensió. Així que ens podem permetre una altra preciosa hora i mitja de son. Després d’aquesta curta conversa no ens permetem ni el luxe de dir-nos bona nit. Estem francament cansats.

3:15. “I think I’m paranoid” de Garbage sona al meu telèfon a mode de despertador. Inici suau amb crescendo cap a rock animat. Una bona manera de començar el dia que veurem sortir el sol des del Merapi. La nit és clara, amb moltíssimes estrelles. Sorprenentment els núvols han desaparegut del cel, només es queden fins a dos metres d’alçada, suficients per recordar-nos que posar-nos en marxa ens tornarà a mullar molt abans que comencem a suar. Deu minuts després d’arrencar arribem davant l’última prova, la paret de lava. Una paret gairebé vertical de roques disposades aleatòriament per l’última erupció l’any 2006 s’aixeca il·luminada per la llum màgica de la nit. Les nostres llanternes només serveixen per identificar el pròxim pas. Poc a poc, gairebé a quatre grapes, aconseguim pujar en una imatge que em recorda el Frodo i el Sam arribant al Mont Perdut per llençar, curiosament també a la lava, l’anell únic de poder que destruirà al Senyor dels Anells. Arribem amb 30 minuts de marge, així que després de fer una visita nocturna al cràter, marxem cap a una zona més apartada, no fos cas que el despertéssim amb la nostra curiositat. Som els únics que som aquí aquesta nit.

5:00. El cel comença a clarejar i ens treiem de sobre la manta tèrmica i ens tornem a posar els impermeables. Ens armem amb el trípode i la càmera i anem tan aprop del cràter com ens permeten els nostres pulmons. A vegades la olor de sofre que surt inexplicablement de les roques es fa insuportable. Amb aquest mínim de llum solar descobrim que els núvols que hi ha a dalt de tot del volcà no estan formats per aigua condensada com ens explicaven a l’escola quan érem petits. Surten directament del cràter. El Merapi és molt més actiu que no pas el Tangkuban Perahu que vam vistar a Bandung. Els núvols es queden molts metres més avall, formant una capa que cobreix la immensa vall. Lluny, a l’horitzó, apareix la bola de foc tímida i rogenca, canviant sobtadament la llum de les roques i els gasos. No puc parar de pensar que sóc un privilegiat de ser aquí dalt, veient aquesta meravella de la natura. Faig unes 70 fotos en dues hores. Mentre l’objectiu queda obert un minut em quedo hipnotitzat pel que és capaç de formar la natura.

7:00. Tot i les meravelles naturals que ens envolten, els pulmons ens comencen a recordar que aquest no és el nostre lloc natural. No hi ha ni una sola planta en els últims 400 metres, així que els mamífers no som tampoc benvinguts. El sofre comença a fer-se notar a la respiració i als ulls. És hora de començar a baixar. Trist, però necessari. Tres hores de descens ens esperen. Intentant oblidar els genolls, al meu cap hi ha la deliciosa sopa de xai i coco de l’alberg de Selo. 12 hores després de començar l’ascens arribem fatigats però amb un somriure estúpid a la boca. Al meu cap ressona… Merapi…

Quan els gasos i el no dormir t’afecten massa…

Baixant del Merapi, ski sobre lava… seca

Posted in Indonèsia, Selo - Merapi | Etiquetat: , | 2 Comments »