Navegant per Bagan

Myanmar’s greatest architectural site has as many red-brick temples on a plain the size of Manhattan island as Europe has medieval cathedrals. Pam. Lonely planet dixit.

Això s’haurà de veure. El meu orgull d’Europeu queda encuriosit per aquesta frase, llegida amb esforç entre sot i sot d’una carretera que ja ha petat dues rodes de l’autocar on sóc assegut des de fa cinc hores. Ho comento amb el Raphael, un estudiant que s’ha donat un any de descans dels seus estudis de periodisme. Ell també se sent més europeu que cap altra cosa (nascut a Londres, infància a Madrid, adolescència a Paris) i reacciona igual que jo. Això ho haurem de veure. Ens hem conegut al Llac Inle, una reserva de pau i tranquil·litat on la vida flota, literalment, sobre canoes i pilotis. El paisatge a través de les finestres brutes va canviant, poc a poc, de verd marronós a marró marronós. La pols dels camins s’a####ula per tot arreu i la sequera es va notant més que no pas a la nostra anterior parada pel periple birmà.

Finalment arribem a la plana de Bagan quan el sol es comença a amagar rere els núvols, dotze hores després de deixar aquella intersecció de carreteres on hem agafat l’autobús amb uns xurros a l’estómac. Si no hi hagués tots aquests arbres de fulles petites i verdes i branques plenes d’espines, podria imaginar que sóc enmig del desert. Just al costat de l’estreta línia d’asfalt només hi ha sorra. Sorra blanca i fina com la d’una platja del sud de Menorca. La nostra Guest-house és al poble de Nhang U, un d’aquests noms que recordo només perquè em permetran tornar a dormir sota un ventilador, i oblidaré tan bon punt abandoni el lloc. Massa complicats, massa semblants a les nostres orelles. Durant el camí hem vist alguns temples, quatre, cinc. Una desena. Però no tants com diu la Lonely Planet. Ja sabia jo que a vegades exageren.

El dia següent al matí m’hauré d’empassar els meus pensaments. A cavall d’una bicicleta d’importació xinesa que pesa gairebé el mateix que jo comencem a recórrer la petita carretera que ens portarà al cor de la plana. Ja de seguida veig que, aquest cop, la Lonely Planet no exagera. Fins a l’horitzó s’aixequen, interminables, multitud de temples de diferents tamanys i formes. Alguns no són més alts de tres metres. Alguns s’aixequen per sobre dels arbres, amb acabats daurats de complicades formes. Des d’una típica estupa sòlida en forma de campana, fins a complexes temples amb terrasses, galeries, escales secretes i estances plenes de budes.

M’he passat tres dies recorrent aquests camins, respirant pols, sota un sol amagat rere els núvols però que feia encara més sufocant la temperatura, gastant més diners en aigua que en menjar. I no he parat de veure temples. Al final fins i tot acabes cansat de tant de totxo, però això no impedeix que al·lucinis a cada segon. El tercer dia me l’he pres amb més calma, ja sol després que el Raphael marxés cap a Yangon. Avui només he visitat una desena de temples. A l’últim m’he quedat més d’una hora llegint, enfilat al capdamunt d’una estupa gegant, a més de vint metres d’alçada. Assaborint els últims moments d’aquesta plana màgica, abans que el meu bus nocturn em porti cap a la capital. Una hora de calma i silenci, només trencat pel cant d’alguns ocells desconeguts. Possiblement l’última hora de calma i silenci que tingui fins a Barcelona, on aterro d’aquí quatre dies, dos dels quals d’aeroport en aeroport.

Ai… no vull pensar que això s’acaba, però per si un cas, em guardo aquest moment, aquestes vistes, aquesta espiritualitat d’un lloc que va ser el centre de la cultura birmana durant 200 anys, entre els segles XI i XIII. Aquesta nit comença el viatge de tornada. O millor encara, d’anada. Cap a una nova experiència.

bagan12

bagan13

bagan14

bagan15

bagan16

bagan17

bagan18

bagan19

bagan20

bagan01

bagan02

bagan03

bagan04

bagan05

bagan06

bagan07

bagan08

bagan09

bagan10

bagan11

Una boda a tres temps

Una àuria de somnolència ens envolta a l’Eric i a mi mentre escoltem amb els ulls mig clucs les explicacions del guia Stanley, nom probablement triat pel Sr. Mr. Charles (Hello, my name is Mr. Charles) en referència al mític explorador. Three days, two nights, we sleep in small towns. Un guia professional de trekking ha de tenir un nom adequat, encara que tingui 22 anys. Many Shan villages during the trek. No sé perquè se m’ha ocorregut preguntar, abans de fer d’una dutxa reparadora, què es pot fer d’interessant als voltants de Hsipaw. Nice views from the top of the mountain. L’Eric i jo ens hem conegut a Mandalay, a les 5 de la matinada d’un altre dia polsós que no veuria sortir el sol fins un parell d’hores més tard. Beautiful traditional dresses. Em sento com el Charlie Brown davant la seva professora. Bla bla. Bla bla bla. Bla bla. I el que és pitjor; no em vull passar tres dies a Hsipaw, passejant entre muntanyes polsoses i fredes. És en aquest punt, a les 7 de la tarda, quan em pregunto, abans de fer una dutxa reparadora, què hi he vingut a fer aquí.

La resposta la tinc una estona més tard. Nou hores de carretera serpentejant per les muntanyes i plena de sots en un autobús carregat fins a l’altura dels seient amb capses plenes de tomàquets destrossen a qualsevol; encara que siguin dos endurits viatgers que porten més de cinc mesos recorrent l’Àsia. Així que un sopar lleuger i saborós i una cervesa ben freda són un bon preludi d’uns dolços somnis, que ens permetran decidir demà ben d’hora cap a on marxem. Però com sempre que es fan plans, una novetat surt en escena, obrint inesperades possibilitats. Mr. Trek (en aquest poble, tothom més gran de 50 anys és Mr. Algunacosa) apareix per la porta del pati decorat amb llums nadalenques, amb la seva cara plena d’arrugues de 62 anys d’edat, dient que hi ha una notícia de la qual acaba d’assabentar-se. A un poble a només quatre hores cap a l’oest, muntanya amunt, hi ha una boda demà mateix. Les meves orelles reaccionen com farien les dels gossos petaners de pare desconegut i mamella compartida que campen lliures pel poble: mandrosa però atent. A la boda s’hi suma que el dia següent és festa, perquè és lluna nova, així que hi haurà cerimònia especial al monestir del petit poble Palaung. En cinc minuts tenim un plan tancat pels pròxims dos dies. Bona nit.

La pujada al poble no és la passejada per la muntanya més meravellosa que he fet mai. Més aviat al contrari. Als tres mesos de sequera s’hi sumen nombrosos incendis forestals, espontanis o provocats, que omplen el cel de boira marronosa, cendres platejades i olors tristes. Però l’ambient al poble, al qual arribem després de tres hores i mitja de sol castigant el clatell, és molt diferent que l’ambient que es respira a les muntanyes veïnes. En un poble petit on només hi viuen unes 500 persones hi ha dues festes de proporcions carnavalesques. Una a casa de la núvia, l’altra a casa del nuvi. Cada casa té muntada una carpa amb menjar i beguda, al voltant de la qual s’hi apleguen centenars de persones. A casa la núvia hi ha una televisió amb pel•lícules infantils, amb una marea de menors d’edat bocabadats asseguts com si estiguessin a un amfiteatre grec, però callats. A la casa del nuvi hi ha també una televisió, aquesta, però, té posat a tot volum cançons enganxoses de karaoke birmà. Qui no està enganxat a la caixa, està menjant. El nostre guia ens explica que aquesta és la primera part de tota boda, que tothom estigui ben content, amb la panxa plena i el fetge demanant un recés alcohòlic. Mentrestant, no veiem ni el nuvi ni la núvia per enlloc.

L’altre guia, el nostre amfitrió, el cap del poble escollit en una dubtosa democràcia on només es poden presentar alguns homes, ens explica que la segona part de la cerimònia és a punt de començar. És un home jove, no arriba a la trentena, però ja té dos fills, ha acabat tots els estudis i parla un anglès perfecte, amb sentit de l’humor i misteri a la vegada ens explica com continuarà. Dos homes de confiança de la parella acompanyaran la parella a presentar els respectes oficials a ambdues famílies. Primer el nuvi anirà a casa de la núvia, a prometre que serà fidel i estimarà i cuidarà de la seva esposa tota la vida davant dels seus futurs sogres. Després serà el torn de la núvia. Finalment el matrimoni es farà oficial amb dues polseres, fetes del mateix fil a casa del nuvi, ajudats pels dos missatgers. El que no sabem, fins a l’últim moment, és que aquests “Celestinos” han de portar un barret estrafolari i vergonyós, que recorda al pentinat de un dels Tletubbies de qui no recordo el color. És el seu càstig per haver mantingut en secret la boda fins a l’últim moment.

Al final de la boda toca, com no, la sessió de fotografies, a la qual som convidats com a membres d’honor, abans inclús que els pares de les criatures (tenen 20 i 22 anys). Vergonyosos, ens col•loquem al costat de la seriosa (o potser espantada) parella. Només somriuen una mica les dames d’honor. I, com no, els dos Teletubbies, que estan fent gresca més aprop de les ampolles de cervesa que de les càmeres. Cada grupet es va retirant, discretament, cap a les seves cases. Allà, en alguns casos, la festa continuarà fins ben entrada la nit, fresca i plena d’estrelles, per fi. Els guiris ens retirem a casa del nostre amfitrió que, amb els seus amics, ens acabaran fent un recital de música popular.

La davallada, com sempre es fa més curta, plena de comentaris, anècdotes, comparacions i acudits. Ens sentim afortunats d’haver pogut assistir a un esdeveniment com aquest. Només hi ha dues bodes l’any! Les dates, fixades pels monjos segons l’astrologia i les dates de naixement dels nuvis, aquest cop han coincidit amb la nostra visita. Em pregunto si la nova lluna em portarà encara més sorpreses en les meves últimes dues setmanes de viatge. Clar, segur que si!

Com a Post Data he de dir que no he pogut posar les fotos per culpa de la connexió Birmana. Però prometo penjar-les quan pugui!

La sort de Jogjakarta

A Jogjakarta tenen la sort que a pocs quilòmetres de la seva bulliciosa ciutat hi ha dos temples dignes de ser explicats cada un en una classe magistral del venerable professor Lahuerta. Tots dos van ser construïts a principis del segle IX, quan budistes i hinduistes convivien perfectament a l’illa de Java, fent de Jojgakarta una de les ciutats més importants de l’època; un d’ells, Prambanan, és a 17 kilòmetres del centre, l’altre, el budista Borobudur, és només 25 kilòmetres més lluny, però en direcció oposada, cap a l’oest. Com que els editors de la meva Lonely Planet no tenen al sr. Lahuerta d’assessor per aquests temes, gairebé obvien el temple de Prambanan, mentre que a Borodubur el comparen amb la grandesa d’Angkor Wat a Cambodja i de Bagan a Birmània. Jo encara no tinc l’ull clínic d’un arquitecte experimentat, i encara no he visitat Bagan (d’aquí tres setmanes seré allà); però no dubto ni un moment a posar Prambanan en el mateix sac de meravelles arquitectòniques asiàtiques.

Segurament és per això que he de fer un article conjunt, perquè els vaig veure un darrere l’altre, amb només un sopar, una cervesa i vuit hores de son de diferència. Perquè realment valen la pena per igual i pobre del que vagi a Jogjakarta i no visiti un dels dos. Tot i ser molt diferents, la proximitat temporal traeix a constructors budistes i a constructors hinduistes, fent que hi hagi detalls que els aproximin fins a punts de confusió per als no devots.

La primera gran diferència que s’aprecia en aproximar-se és la seva manera d’ocupar l’espai; mentre que Borodubur és un temple massiu i gegantí que culmina la forma perfecta d’una muntanya rodejada de jungla, Prambanan adopta la forma més clàssica del temple hinduista, amb diferents assentaments repartits ordenadament en una plana verda com un prat irlandès. D’aquesta manera, Borodubur consisteix en una sèrie de cinc complexes plataformes quadrades, amb galeries grabades a totes dues bandes. El temple es corona amb tres nivells circulars d’estupes que contenen una estàtua de Buda cada una. Finalment, simbolitzant el nirvana després dels diferents estadis del budisme recorreguts durant les plataformes (sempre en sentit horari entrant per la porta est), hi ha una estupa de grans proporcions. A Prambanan l’estructura és molt diferent, més semblant a la que vaig conèixer als temples Khmer (que d’altra banda van començar sent temples hinduistes). Així doncs, el temple es reparteix en diferents edificis, els tres principals dels quals estan dedicats a les tres principals divinitats hindús, Shiva, Bishnu i Brahma. Shiva, el Déu més important, té l’estàtua més treballada i l’edifici més alt, de 47 metres. Davant dels tres edificis hi ha un temple la meitat de gran dedicat a cada un dels transports utilitzats pels tres Déus.

Ara que m’he acabat de llegir The pilars of the earth puc entendre perquè els gravats de cada un dels temples són tan semblants en quant a qualitat; possiblement van ser gravats pels mateixos artistes, que devien anar i venir en carro pels camins a l’ombra del volcà Merapi. No obstant el significat varia substancialment. De la mateixa manera que a les nostres catedrals s’explica la Bíblia en les seves parets, a Borodubur cada un dels seus nivells expliquen diferents parts de la vida cotidiana de l’època a Java, la història de Siddharta, els càstigs que es podien infligir pels diferents crims o faltes. A Prambanan s’hi expliquen diferents etapes del llibre sagrat de l’hinduisme, el Ramayana, amb les seves històries fantàstiques de lluites entre Déus, la creació de la humanitat, l’ira de Shiva i els avatars que visiten la terra (si, si, n’hi diuen avatars, des d’abans de la pel·lícula del James Cameron) Això sí, la qualitat que hi ha en tots dos temples supera amb escreix les nostres construccions, més si tenim en compte que van ser fetes al segle IX i la gran quantitat de metres lineals que ocupen!

Si hi hagués una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic, possiblement aquests dos temples no serien al top 7 rivalitzant amb les Piràmides de Gizeh, la Gran Muralla xinesa, Angkor Wat, el Machu Pichu o el Pànteon. Ui… així en dos segons me n’han sortit cinc… El que sí que és segur és que Prambanan i Borodubur estarien ex-aequo. Per sort, encara em falta molt de món per veure i no tinc cap ganes de fer una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic.

borobudur 1

borobudur 2

borobudur 3

borobudur 4

borobudur 5

borobudur 6

borobudur 7

borobudur 8

borobudur 9

borobudur 10

borobudur 11

borobudur 12

prambanan 1

prambanan 2

prambanan 3

prambanan 4

prambanan 5

prambanan 6

prambanan 7

prambanan 8

prambanan 9

prambanan 10

prambanan 12

prambanan 11

Kuala Lumpur, Kuants Luxes

Kuala Lumpur és una ciutat construïda per impressionar. I ho aconsegueix a cada un dels moments en què la camines, fins que els teus peus es fonen, entre l’asfalt i el sol abrasadors. I si no es fonen és perquè una pluja sobtada interromp la teva passejada, a qualsevol hora del dia o de la nit. Sense pietat el cel cau sobre la ciutat durant mitja hora fent que tothom es quedi paralitzat i aixoplugat al porxo del primer 7/11 de la teva ruta. Per sort o per desgràcia, aquí n’hi ha més encara que a Tailàndia! Llavors els teus peus es queden submergits en aquests cinc centímetres d’aigua, que és una barreja de núvols, d’olors de gasolina, de brutícia viatgera a través dels embornals. I fins i tot la pluja t’impressiona en aquesta ciutat i no pots fer res més que veure-la rebotar contra el terra, els cotxes, els arbres.

La primera gran sorpresa de la ciutat és la seva barreja cultural, però aquí no és com Nova York o Rotterdam, també dues ciutats ben multiculturals. Aquí conviuen principalment quatre ètnies, la malaia, la hindú, la musulmana i la xinesa; i al contrari que passa en altres ciutats, en un mateix carrer poden haver-hi un temple hindú, una mesquita i un temple taoista. Evidentment hi ha una Chinatown o un Little India, però la barreja es fa molt més patent, sobretot caminant pel carrer o en els autobusos, on una dona amb vel pot compartir una conversa ben amigable amb una col·lega de feina vestida amb un sari ben colorit.

I és que el transport públic és una de les altres coses que funciona a la perfecció. Els autobusos locals són igual de ronyosos que a la resta del sud-est asiàtic, però deu haver-hi més línies regulars aquí que a tota la veïna Tailàndia junta. Sempre puntuals, amb el seu carril bus, amb les seves parades establertes, els seus conductors educats, els revisors… sembla tot tan organitzat comparat amb el que he vist fins ara que m’ha sorprès molt; però mentre escric aquestes línies m’adono que és exactament el que tenim per Barcelona! El que no hi tenim a casa nostra és el monorail, aquesta meravella que van construir en un dels capítols del Simpsons i va ser un estrepitós fracàs. Aquí no només funciona perfectament, sinó que serpenteja entre edificis altíssims, demostrant que aquí no s’estan de res.

Molts d’aquests edificis són bancs o oficines d’empreses asiàtiques. Kuala Lumpur és un centre de negocis impressionant, potser no de la mateixa altura que Shangai, però que sí que ha sabut conservar molt més la seva entitat pròpia. I no és que aquí no tinguin centres comercials occidentalitzats; tot al contrari! Aquí en tenen dels més grossos del món. El més espectacular, sens dubte, el Times Square, un immens complex de 14 plantes que inclou, com qui no vol la cosa, una bolera de cinquanta pistes, un cinema de 8 sales, desenes de restaurants i una insòlita muntanya russa amb un looping i tot! A la muntanya russa no hi vaig poder pujar, però sí que vaig anar al cine amb la Laura i el Víctor, dos barcelonins que fan la volta al món xino xano. No me’n vaig poder estar… anar a veure Avatar en 3D era una temptació massa gran.

Però el que més m’ha xocat de Kuala Lumpur, són les seves tres perles arquitectòniques. Una d’elles, la tranquil·la arquitectura colonial, edificis petits, de tots colors i formes, plens de negocis d’arreu del món. Alguns amb una decrèpita façana que demana a crits una nova capa de pintura, alguns recent renovats i convertits en un K.F.C. ple de malais. La segona, la mesquita nacional, la Nasjid Negara, una de les més grans d’Àsia. Construïda el 1965 és un refinat exemple d’arquitectura religiosa, preparada per absorbir milers de fidels per les pregàries diàries. Grans espais coberts, materials ben frescos, gelosies… una meravella estar-s’hi a dins conversant amb un imam sobre religions del món, resguardats de la calor infernal exterior.

I si… deixo pel final les torres més famoses de Kuala Lumpur, potser un dels pocs gratacels que passaran a la història de l’arquitectura no només per la seva alçada (452m). També pels seus detalls, per les seves referències culturals i històriques, pel fet que són (també) dues torres bessones, perquè de nit estan il·luminades de meravella. De dia en pots admirar el seu final cap al cel, el setè nivell del paradís a què fa referència l’alcorà, o les seves proporcions, el seu elegant pont i els espaiosos interiors. Hi he anat tres vegades en dos dies i mig, i em sembla que encara podria seguir descobrint-ne nous aspectes.

No he d’oblidar que estem a Malàsia, un país que té tota la riquesa gràcies al petroli, capaç de finançar unes torres de 2.000.000.000 U$ (si, nou zeros) i alhora de deixar vivint al carrer milers de persones; però Kuala Lumpur és una ciutat ben especial que bé mereix una altra visita (em sembla que no paro de pensar això de cada lloc on vaig). Menjar de tantes cultures diferents, ben organitzada, plena d’ofertes culturals interessants, habitants que parlen un perfecte anglès i no paren de comentar-te i compartir pensaments… la pròxima vegada que vingui a l’Àsia, Londres – Kuala Lumpur amb Air Asia. Segur.

22 raady for avatar in 3d

21 no kisses please

20 roller coaster inside a shoping mall

19 inside the batu caves

18 the entrance to the batu caves

17 hindu temple at the batu caves

16 statue in a chinese temple

15 chinese temple

14 the old train station

13 old cafe in the train station

12 typical multiethnic stalls

11 islamic roots at ktm headquarters

10 nasjid negara exterior 2

09 nasjid negara interior 2

08 nasjid negara interior 1

07 nasjid negara exterior 1

06 shadow and pavement at nasjid negara national mosque

05 kl at night 2

04 menara kuala lumpur

03 petronas towers

02 petronas towers at night

01 kl at night 1

Una raresa amagada a Vientiane

Entre dos immensos temples de fa més de 200 anys i aprop del Mekong, s’amaga l’Acadèmia Nacional de Polítiques i Administracions Públiques de Vientiane. No em puc resistir a publicar un article sobre aquest edifici que combina elements de la millor arquitectura europea dels anys 30 i de l’arquitectura colonial francesa amb una elegància sorprenent.

Les classes es reparteixen en diferents edificis de dues plantes, separades per passadissos i porxos que permeten alhora les circulacions a recer de la pluja i les ventilacions tan necessàries en els dies calorosos del tròpic. Llàstima que l’Acadèmia estava tancada i no vaig poder parlar amb ningú en anglès, només amb el conserge a qui vaig convèncer perquè em deixés entrar. Així que en aquest cas millor no escriure gaire i deixar algunes fotografies, per als arquitectes curiosos.

anpap 01

anpap 02

anpap 03

anpap 04

anpap 05

anpap 06

anpap 07

anpap 08

anpap 09

anpap 10

anpap 11

anpap 12

anpap 13

anpap 14

anpap 15

A Laos també hi plou

Si es fes un estudi d’audiència televisiva a Laos, és possible que la sèrie Friends quedés ben amunt del rànking, en una posició molt disputada amb Family Guy. I aquest èxit seria degut única i exclusivament a que el 90% de les guest houses de Vang Vieng emeten sense parar, 15 hores al dia, els capítols de totes les temporades de la Jennifer Aniston i companyia.

Vaig arribar a Vang Vieng sota un plugim d’aquests persistents, lleugers, dels que calen fins al moll de l’os, que són més propis del nord d’Europa que no pas del tròpic. Sota el meu impermeable, gairebé sense estrenar encara, veia les cares dels espectadors, totalment inexpressives, de mirada perduda i fixa en les escenes d’aquestes sèries que suposadament t’han de fer riure. Benvinguts a la capital del tubbing del sud-est asiàtic, un recorregut de 4 km pel riu amb flotadors gegants i múltiples parades als bars col·lindants on es serveix alcohol barat i diversió a dojo. Però avui ha plogut tot el dia i, segons un parell de nois que conec entre partida i partida de billar, no hi ha noies fent tubbing si plou. Massa avorrit. Així que tota l’activitat es centra als bars i guest houses, preferiblement les que tenen televisió o billars. Als voltants de les 9 del vespre, la pluja dóna un respir i els amos dels bars musicals s’omplen d’alegria alhora que els seus altaveus criden músiques europees i americanes dels anys 90 i 2000. Per fi hi haurà festa. Al llarg de la nit, els balls es van convertint en borratxeres i s’esgoten els típics buckets de whisky i vodka. Però també hi ha lloc per una festa més calmada on alguns decideixen canviar les gotes de pluja pel foc, fent de la nit un bonic espectacle espontani.

El dia següent es desperta sense electricitat i amb, per fi, una tempesta tropical com Déu mana. Res de tubbing un altre cop. Impossible visitar la granja orgànica perquè està tot paralitzat. I les previsions del temps no són gens optimistes. Hora de comprar un bitllet de bus cap al sud i esperar que a Vientiane faci millor temps. Canvio el meu llibre acabat fa una setmana (més un euro i mig) per Donnie Brasco i em llegeixo 150 pàgines en un dia amb alguna pausa per fer un billar o un àpat.

Vientiane té una atmosfera molt similar a Luang Prabang. Tot i que es nota massa que és la capital de Laos, encara li queda aquest estil colonial francès barrejat amb multitud de temples budistes, nous i de fa 300 anys. El més espectacular, sens dubte, el famós That Luang, una immensa piràmide aterrassada daurada, plena de petites estupes i fulles de flor de lotus. Aquí no hi tenen gaires budes, com m’explica un monjo, per culpa de l’espoliació tailandesa, com en altres temples arreu de Laos. Potser és per això que als anys 50 un “venerable avi” va decidir crear el Buddha Park, un lloc on va esculpir prop d’un centenar de budes d’entre 1 i 10 metres d’alçada.

Abans de marxar cap a Bangkok en tren, visito el temple de Sisaket, un petit recinte amb un claustre ple, aquest sí, d’estàtues; unes 2500 segons la lonely planet, la majoria de menys de 15 centímetres. Entre estàtua i estàtua m’apareix un monjo, el Ten, que no deu passar de la trentena. Amb un sabaidee comencem una conversa que dura una horeta llarga on m’explica que porta nou anys estudiant i ara que acaba vol dedicar-se a estudiar política per millorar el món. M’explica seriós com observa als turistes que van al seu temple i veu com alguns van i venen sense ni tan sols mirar i d’altres queden tan meravellats que decideixen quedar-se una setmana fent meditació. M’agrada la serenitat que desprèn al parlar i com una persona tan jove pot ser tan Sàvia, tan atent als detalls, com pensa abans de respondre una pregunta , com escolta les respostes i la seva sana curiositat per la vida. Però la seva joventut també el traeix una mica quan li dic que sóc de Barcelona i, amb el primer somriure que li veig, respon que Messi és el millor jugador del món i que és una sort veure’l jugar. Paraula de Savi.

La conversa acaba perquè ha d’assistir a una cerimònia, em diu. Em convida a entrar al temple on es comença a congregar la família de dos joves que a partir d’avui començaran els estudis per fer-se monjos al mateix temple que el Ten. Durant els trenta minuts que dura la cerimònia, els dos nous iniciats aniran canviant la seva vida anterior, simbolitzada per les robes blanques, per la vida de monjo, simbolitzada per les túniques taronges. Rebran de la seva família l’únic indispensable que necessitaran a partir d’ara, un paraigües, unes sandàlies i una olla per recollir diners i menjar. Dels altres monjos en reben la benedicció i unes pregàries que tot i que em resulten incomprensibles són capaces d’omplir el meu esperit.

Definitivament un bon comiat de Laos. Només em queda dir-li a reveure!

pluges 01

pluges 02

pluges 03

pluges 04

pluges 05

pluges 06

pluges 07

pluges 08

pluges 09

pluges 10

pluges 11

pluges 12

pluges 13

pluges 14

pluges 15

pluges 16

Dues petites ciutats

Abans que arribi a Vang Vieng (capital de la festa al sud-est asiàtic, o de la solidaritat, depenent de qui t’ho digui), no vull deixar d’escriure sobre les dues últimes ciutat que he visitat, Luang Prabang i Phonsavan. De la primera podríem dir que és una de les capitals espirituals de Laos – com Ayutthaya de Tailàndia – amb més de 30 temples a la ciutat. La segona és una ciutat perduda enmig del no-res, però que conté les restes de civilització més antigues de Laos.

A Luang Prabang hi vam arribar de nit, després del relaxat segon dia navegant pel riu Mekong, i ja s’entreveia el seu passat colonial. Totes les cases antigues (ara reconvertides el 90% en Guest Houses) són d’un estil afrancesat reconeixible a metres de distància. Si a més li sumem que la ciutat està plena de cafès i restaurants amb noms com “maison du vin”, i que és plena a vessar de turistes francesos, costa poc imaginar-se com devia ser a finals dels anys 20. Això si, a part de tot això, la ciutat conté un immens nombre de temples, el millor del quals és el Wat Xieng Tong, de meitats del segle XVI. Amb una arquitectura impressionant, molt diferent que altres temples que he conegut, m’ha sorprès especialment una estàtua d’un buda reclinat que desprèn una pau difícil d’oblidar. I evidentment no vaig poder evitar demanar-li un desig, tal com mana la tradició local; per comprovar si es complirà o no, vaig haver d’aixecar un petit buda de bronze massís per sobre el cap. Tot i que em va costar un esforç inimaginable ho vaig aconseguir!

Tampoc vaig evitar fer una escapada a fer el guiri a les cascades a 25 km, un petit paradís de piscines i salts d’aigües, d’aigües blavoses i transparents, rodejades d’una vegetació abundant i milers de sons enigmàtics, d’aus desconegudes acompanyades eternament per la remor de l’aigua. Aigua freda, prendre el sol, un banyet, un parèntesi ideal entre l’espiritualitat dels temples i els monjos vestits de rabiós taronja, i la terrenalitat del mercat nocturn de menjar, ple d’ofertes barates de delicioses especialitats locals.

A Phonsavan hi arribo 80 anys més tard que la Madeline Colani, una arqueòloga francesa que documentar en 600 pàgines unes misterioses gerres d’uns 2000 anys d’antiguitat. En va comptar fins a unes 400. Els seus orígens encara són incerts, però s’especula que tenien un ús ritual a l’hora d’enterrar els morts d’una remota civilització, tot i que no se n’han trobat mai restes humans, només una petita estàtua de bronze. Els locals prefereixen una versió més Lao, que suggereix que es feien servir per emmagatzemar Lao Lao, el potent, gustós i perillosament fort wisky fet a base d’arròs. És d’aquí d’on ve la calma dels laosians?

Sigui com sigui, el paisatge desolat i puntejat d’aquestes enormes gerres negres és acollidor i alhora misteriós. Algunes de les gerres estan destruïdes a causa dels infames bombardejos americans dels anys 60 i 70, algunes jeuen miraculosament intactes al costat de cràters de 10 metres de diàmetre, algunes han estat destruïdes per la força del temps i dels arbres. Estan repartides principalment en tres jaciments diferents, dels quals he visitat els dos primers. En total uns 75 kilòmetres en bicicleta, un bon exercici per les cames i per la ment.

Demà al matí, ben d’hora, m’esperen 6 hores d’autobús per arribar a Vang Vieng. Acabaré fent tubbing? Podré aportar alguna cosa a la granja orgànica del Sr. Thi? La solució d’aquí uns dies…

2petitesciutats 01

2petitesciutats 02

2petitesciutats 03

2petitesciutats 04

2petitesciutats 05

2petitesciutats 06

2petitesciutats 07

2petitesciutats 08

2petitesciutats 09

2petitesciutats 10

2petitesciutats 11

2petitesciutats 12

2petitesciutats 13

2petitesciutats 14

2petitesciutats 141

2petitesciutats 15

2petitesciutats 16

2petitesciutats 17

2petitesciutats 18

2petitesciutats 19

2petitesciutats 20

Per cap d’any… el salt del tigre

No… no és que hagi tingut un cap d’any digne de ser filmat en una pel·lícula per adults. I menys aquí a la Xina. De fet, el cap d’any pròpiament dit el vaig passar en un autobús nocturn, intentant acomodar el meu cos de 1’83 de llarg i la meva motxilla en un llit de 1’80 per 60cm, a dos metres d’una televisió amb una sèrie de kung-fu on les persones fan 4 patades per segon i els revòlvers disparen 25 bales sense recarregar, i envoltat de xinesos dormint plàcidament. Aquí això del cap d’any és simplement passar del 31 de desembre a l’1 de gener; la festa important és, evidentment, el cap d’any xinès, que aquest any cau en 14 de febrer. Així que jo em vaig camuflar de xinès i me’n vaig anar cap a la Tiger Leaping Gorge, o la gorja del salt del tigre.

Durant tres dies de caminates, amb uns 15 kilòmetres per dia, he pogut descobrir la que és la gorja més profunda del món. Entre dues muntanyes d’uns 5500 metres d’alçada transcorre un Yangtse, encara petit, en l’inici dels seus 6300 kilòmetres de longitud. La
profunditat de les gorges és en alguns punts de fins a 2000 metres, i els camins que voregen les muntanyes, estrets i polosos, es mantenen en un fràgil equilibri entre penya-segats de 200 metres de caiguda lliure fins el riu. Definitivament, no apte per a gent amb vertigen.

Per primer cop a la Xina, a més, he tingut la sensació d’estar en un lloc remot, on la cobertura del mòbil és escassa o nul·la, on els edificis estan construïts amb pedra, fusta i terra, on no volen ni sentir a parlar del formigó, on a la nit et congeles en una habitació sense calefacció, dormint a 0 graus sota dues mantes de tres kilos cada una. Una sensació de tranquil·litat t’envaeix entre terrasses d’arròs, camins plens de cabres i arbres solitaris, endinsant-te en un bosc de bambú, sota salts d’aigua de desenes de metres, amb vistes inacabables de muntanyes i un riu que sembla plàcid però que s’endú cada any alguna vida cap al Delta al Mar de la Xina.

Diu la llegenda que aquest era l’antic camí que utilitzaven els mercaders per transportar el te entre els petits pobles a banda i banda de les gegantines muntanyes. Un d’aquests mercaders volia caçar un dels tigres que devien habitar la zona fa temps (avui en dia cap animal salvatge és més gran que una rata) i en la seva persecució el tigre va quedar arraconat en un punt de la gorja. Enlloc de rendir-se, el tigre, amb un fabulós salt de 25 metres, va creuar el Yangtse, deixant bocabadat el caçador i donant nom a la gorja. El segon dia de la meva excursió vaig baixar per un esgotador camí d’uns 150 metres de desnivell fins al punt on el tigre va saltar, marcat actualment amb una bandera sobre una pedra. Allà es pot sentir tota la força del riu, a poquíssims metres de l’aigua, i admirar en la seva totalitat la potència de la gorja. Estar dues hores agafant l’energia de l’aigua em va semblar poc, però la nit queia i encara em quedaven 150 metres cap amunt i 3 kilòmetres cap a l’est.

Tot i ser temporada baixa, sempre hi ha amb qui compartir la freda nit i les experiències. I un bon sopar t’espera en alguna de les guest-houses repartides pel camí. Si torno a la Xina, definitivament, aquest és un lloc per repetir.

tiger 17

tiger 11

Especial conte de Nadal

Aquesta particular història de Nadal té lloc fa molt i molt de temps al centre de la Xina, quan els monarques mesuraven la seva riquesa en soldats i terres. No amb pedres precioses i teles esplèndides, com passaria més tard, en obrir-se l’eterna ruta de la seda, que connectaria durant segles l’orient i l’occident. Qin Shi Huan va accedir al tron a l’edat de tretze anys, després de l’estranya mort del seu pare i ja somiava en annexionar totes les províncies veïnes i fer de la seva Dinastia la més gran de tots els temps, passats, presents i futurs. Va governar durant 40 anys amb mà de ferro tots els seus dominis, sumats als que va heretar del seu pare, que els va heretar del seu pare, que alhora els va heretar del seu, fins que la memòria es perd en l’antiguitat de les escriptures.

Per aconseguir el seu propòsit, el jove Qin va decidir que a part de sotmetre tots els territoris des de l’actual Corea del Nord fins al nord del Vietnam, necessitava unificar la llengua, l’escriptura i els sistemes de mesures. D’aquesta manera, tots els éssers humans, bèsties i plantes viurien sota el seu poder, el del Primer Emperador. Per això també va ordenar construir un sistema de carreteres, canals i muralles que encara duren avui en dia. Començant, entre d’altres coses, la unificació de la gran muralla, que cobreix un total de més de 8000 kilòmetres.

Però l’ambició anava creixent amb la mateixa rapidesa que les conquestes. Per a mantenir tota la població sota el seu control, li calien cada cop més recursos, més exèrcits per a la guerra, més soldats per reprimir les revoltes, més obrers per construir infraestructures, i més pagesos per abastir-lo de menjar a ell, la seva cort i tots els seus funcionaris d’un dels primers governs centralitzats de la història.

Quan portava 10 anys al tron va començar a preparar el seu mausoleu, que duraria tota l’eternitat. Per això va obligar 700.000 persones a treballar durant inacabables jornades, obrers, picapedrers, fusters, orfebres i tota mena d’artesans. La seva tomba havia de contenir tot el que necessitava en vida per seguir viu després de la mort. Inclús més, havia de ser un palau preparat per sobreviure durant milers d’anys qualsevol incident que pogués sorgir. Meravellat, però també atemorit per tanta riquesa aplegada en un sol lloc, va fer formar un exèrcit, el més ran que mai hagués vist cap guerrer fins llavors. D’aquesta manera s’asseguraria que cap rival envejós li robés el que només a ell li pertanyia. 20.000 homes van haver de quedar-se dia i nit, durant anys, en formació de batalla. Això va causar que els pagesos de tot l’Imperi haguessin de donar gran part de les seves produccions per alimentar tots els soldats. Poc a poc, la població es va anar empobrint, passava gana i fred, mentre Qin, en la seva infinita cobdícia vivia amb tots els luxes al seu palau i reunia tots els excedents al seu megalòman mausoleu.

El que no sabia Qin és que els pagesos, farts de la seva situació, van reunir en secret prou provisions com per enviar un emissari a les gèlides muntanyes del nord. Allà s’hi trobava, deia la llegenda, un home que hi havia viscut durant 300 anys, menjant de la muntanya, bevent dels seus rius, meditant en les seves coves, aprenent d’ella. Fins que ell mateix s’havia convertit en la mateixa muntanya. El seu nom era Shan Bei. La seva saviesa era tan gran que, deien, podia solucionar tots els problemes que tingués una persona.

Shan Bei va escoltar l’emissari dels pagesos en silenci durant tot el relat, de les crueltats, tots els assassinats d’intel·lectuals contraris a la seva ideologia, la fam que passaven els camperols. Però també va escoltar amb interès les ànsies de Qin Shi Huan per homogeneïtzar l’Imperi. Després que l’emissari hagués acabat tota la seva història, Shin Bei restà quiet i callat, tant que va semblar convertir-se un altre cop en una roca. Finalment, es va aixecar lentament, va agafar un sac de sorra i va posar-se a caminar cap al sud. Durant 50 dies i 50 nits van caminar, travessant camps d’arròs, valls i muntanyes. Durant tot el trajecte no va dir res, ni tan sols va preguntar el camí, tal era la seva saviesa. Només els ulls li brillaven d’una estranya manera. Un cop arribà davant les portes del palau de l’Emperador, els soldats, espantats i admirats de veure un home tan vell i amb una mirada d’aspecte tan sant el van deixar passar sense fer-li cap pregunta, convençuts que venia a retre honors al nou sobirà del món. Quan Shin Bei arribà davant Qin Shi Huan, va fer una reverència a l’Emperador. Aquest, orgullós del seu poder, s’aixecà del seu luxós tron per beneir l’ancià que havia vingut a visitar-lo. Però tot d’una, Shin Bei, en una demostració d’agilitat impròpia d’un home de la seva edat, va llançar la sorra que portava amagada dins la seva bossa de pell de cabra i va pronunciar unes paraules en un idioma antic, tant que ningú a part d’ell mateix coneixia. La terra marró que havia llençat a l’aire es va començar a estendre per tot el palau, al compàs de les paraules de Shin Bei mentre l’estupor i el pànic s’apoderaven de tots els presents. Només el savi mantenia la calma mentre condemnava l’Emperador i tot el seu exèrcit a convertir-se en estàtues fins que tot el seu poder hagués quedat oblidat i a restar sepultats durant 2222 cicles solars, quan tot el mal que havia fet l’Emperador, hagués quedat restablert.

Així és com va acabar, tot d’una, el gran poder de Qin Shi Huan, i el seu palau, les seves riqueses i el seu exèrcit van quedar sota una capa de terra de 5 metres d’espessor durant 22 segles.

L’any 1974, una parella de camperols cavaven un pou amb les últimes eines rovellades que els quedaven, mentre el seu estómac els feia soroll de gana. Feia dos dies que no menjaven un bon àpat d’arròs amb verdures. Les reserves de menjar de les seves famílies estaven disminuint, tot i que ja havien passat la pitjor època de la seva vida, després del Gran Salt Endavant de qui, en una altra època havien venerat, Mao Zedong. Després d’un cop de pala, la terra sota els seus peus es va enfonsar. Havien trobat un pou natural? La seva alegria inicial es va esvair quan van descobrir, després d’eixamplar l’obertura una mica més, que només havien descobert una altra cova realitzada per algun dels seus ancestres, plena de ceràmica, armes i representacions de carros de combat. Desil·lusionats, van tornar cap al poble, fatigats. Un altre dia sense trobar aigua en aquesta àrida regió. De passada per la seu del Partit Comunista Xinès, van comunicar la seva troballa a l’oficial de torn, un noi que només volia no tenir gaires problemes a la vida. Ara havia de fer una visita al pou, agafar les eines i seguir els dos maleïts camperols que li farien perdre un temps preciós de la partida d’escacs que estava fent amb un dels seus companys.

Va baixar amb una llanterna i va treure el cap pel forat. Acte seguit, va pujar a ràpidament per l’escala i va córrer cap a la seu central del poble. Va despenjar el telèfon i, amb la veu entretallada, va fer una trucada. La més important de la seva vida.

La resta de la història, ja és ben coneguda…

xian 01

xian 02

xian 03

xian 04

xian 05

xian 06

xian 07

xian 08

xian 09

xian 10

xian 11

xian 12

xian 13

xian 14

xian 15

xian 16

xian 17

xian 18

xian 19

xian 20

xian 21

xian 22

Polièdric Beijing

Per fi a la Xina (1300 milions d’habitants, 4rt país més gran del món). Aterro després de 5 hores de viatge des de Hanoi a Beijing. 17,5 milions d’habitants. 9 línies de metro amb 220 km (previstes 18 línies amb 561 km pel 2015). La plaça central de Tian’ anmen té 440.000 metres quadrats (7×4, 28 illes de l’Eixample de Barcelona). La ciutat prohibida té 720.000 metres quadrats. Centres comercials de fins a 560.000 metres quadrats. A només 50 kilòmetres s’hi troba part de la Gran Muralla, de 2700 anys d’història i un total de 8.851,8 km de longitud (tot i que no, no es veu des de l’espai).

Milions d’anuncis, de cotxes, de llums, de venedors ambulants, de bicicletes, d’ofertes, d’estímuls pels sentits. A totes hores. A Beijing tot està exagerat. Tot és enorme. De proporcions que encara em semblen inimaginables comparades amb les dels països d’on vinc.

I a més, a ple desembre, fa un fred que pela. Sort de l’anorac, les quatre capes de forros polars, mitjons d’esquiar, guants de llana i pantalons de pana. Les xancles que fa una setmana eren indispensables durant tot el dia, han quedat oblidades a la dutxa del PekingUni International Hostel. En total estaré una setmana a la ciutat, el lloc on m’hauré passat més temps en aquest viatge a orient. I marxaré amb la sensació que no n’hauré vist ni una mil·lèsima part.

Em costa escriure alguna parrafada lligada, que no siguin frases curtes, plenes d’admiració, de contrastos inexplicables, de respecte per una cultura que sembla la més consumista del món i alhora oficialment comunista, que treballa a la velocitat de la llum i alhora amb la típica calma asiàtica, on les bicicletes i els audis de luxe comparteixen carril, on en sortir del metro lleuger de 110km/h et trobes un indigent descalç a -5ºC, on s’ha construït el fabulós edifici de la CCTV del bon amic Koolhaas i la ciutat prohibida. On trobes multitud de militars i policies a totes les cantonades per controlar la població i a internet no hi trobes ni el facebook, ni el youtube ni el blogger en un intent inútil d’evitar que la població es mantingui informada.

A part de la ciutat, a Beijing m’he retrobat amb quatre persones, ben diferents totes elles, amb qui he compartit excel·lents moments en el passat i ara en aquesta ciutat.

Amb la Iria una calurosa benvinguda i la introducció a un nou país i ciutat, amb el Javi de traductor. Fantàstiques converses, un exquisit peix bullit amb verdures, dues nits d’estranquis per estalviar yuans d’hotel.

Amb l’Archi, un mes més tard i 30 graus menys, a la Gran Muralla, on l’aigua de l’ampolla s’ens ha congelat i el vent gèlid ens ha gelat el nas que ens vam cremar a Angkor Wat.

Amb l’Annabel, fent el guiri total, passejant sense parar per Tian’anmen, la ciutat prohibida, el jardí d’estiu, els centres comercials, els carrers eterns i la Gran Muralla. I el que ens queda. Descobrir aquesta cultura mil·lenària i complexa.

I amb el meu altre jo, l’arquitecte i les arquitectures de fa 500 anys i amb Herzog i de Meuron i el seu Bird’s nest, o el Koolhaas i el Paul Andreu i el seu National Centre for the Performing Arts.

I potser tants estímuls de cop m’estan afectant la meva capacitat redactora, però espero que aquest cop les fotografies m’ajudin a ordenar tot aquests pensaments. I us n’ensenyo només una petitíssima part, però que espero que siguin suficients per fer-se’n una idea.

Demà marxo cap a Xi An, a descobrir els guerrers de terracota, i espero agafar un ritme més calmat de turista. Nou hores de tren nocturn segur que m’ajuden.

L’Íria, el peix de 2,9 kilos i jo

Rush hour al metro de Beijing

Escales del Bird’s Nest

L’estadi olímpic i jo

El Water Cube, les piscines olímpiques, de PTW Architects

National Centre for the Performing Arts, del Paul Andreu

La muralla de la ciutat prohibida, de nit

Estatua dels treballadors orgullosos a Tian’anmen

Mao, millor que callis

Un dels palaus de la ciutat prohibida

Plaça de la ciutat prohibida on hi caben 100.000 persones

Edificis i places a la ciutat prohibida

Interior d’un dels palaus. Al darrere hi ha escrit alguna cosa com “no faig res”

Edifici de la CCTV, O.M.A.

Edifici de la CCTV, O.M.A.

El llac gelat dóna bastant per fer el burro

El llac gelat

Palau d’estiu des de la torre de l’encens budista

La nit de Beijing, plena de cotxes i embussos

-10ºC i conquerint la muralla. Tot el que es veu ho vam caminar

Infinita Gran Muralla