Un Bangkok diferent

Bangkok és una ciutat plena de sorpreses. No hi ha res que no hi puguis trobar. A la parada de l’Skytrain de Siam hi a els centres comercials més posh i moderns de la ciutat, on la joventut s’aglutina en marees humanes per descobrir quines són les últimes tendències de la moda marcades per les passarel·les de Venècia o Nova York. Quatre parades més tard, caminant cap al sud mitja hora des d’Ekkamai hi ha barris sencers autoconstruïts al voltant de les vies d’un tren que passa un cop al dia, i sota d’una autopista on passen milers de cotxes entre la sortida i la posta de sol.

El primer cop que vaig ser aquí, ja fa gairebé cinc mesos, Bangkok em va meravellar, per la seva riquesa de monuments i palaus; tot i que després en descobriria de molt millors durant el meu viatge a orient. Però també em va semblar caòtic, brut i ple de gent disposada a enganyar-te per 50 Bahts. I a part de la bona sensació de les visites, me’n vaig anar convençut que no hi tornaria si no era per agafar l’avió de tornada. Vist. No cal repetir.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans; i menys per intentar evitar una ciutat com Bangkok. Això és realment el centre del sud-est asiàtic, i molts trajectes han de passar per aquí. Així que quan vaig decidir anar a Birmània, sabent que només podia fer el visat en aquesta ciutat que vaig decidir no visitar més, vaig fer el pla perfecte. Una mica d’internet, una mica d’informació d’alguns viatgers més experts, unes trucades, i ja està, el pla perfecte muntat. Arribo el diumenge a Bangkok, deixo el passaport a l’ambaixada el dilluns el matí, després agafo un autobús i em passo quatre dies meravellosos a Chang Mai, al nord de Tailàndia. Divendres torno a Bangkok, recullo el visat a primera hora de la tarda, volo i dissabte ja sóc a Birmània, gaudint de la vida com un xaval que descobreix el món a cada instant.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans. Ho havia oblidat. Així que per castigar-me una mica, el destí em prepara una sorpresa en forma de festa budista per celebrar la segona lluna plena de l’any. Però clar, d’això no me n’adono fins després d’arribar a la petita i gris porta del gegantí mur encara més gris de l’ambaixada de la Unió de Myanmar. Tancada amb un precària cadena. Nooooooooo! Un home amb pinta de moto-taxista assegut davant la porta em mira amb ulls plens d’esperança i diu “Closed. Transport?” No gràcies. Agafaré el vaixell públic, així com a mínim no moriré ofegat entre els gasos de tants camions i cotxes, i tindré temps de pensar amb la brisa fresca del riu. La ràbia se’m passa poc a poc, entre les onades caòtiques creades per tantes embarcacions, de totes les mides. Una canoa transporta cinc turistes armats fins a les dents de càmeres que deuen valdre més que el sorollós motor. Un vaixell a punt d’enfonsar-se transporta sorra suficient com per construir un hotel sencer. Imagino que un vaixell petit ple de mariners de blanc impol·lut fan pràctiques aprop de l’escola de nàutica.

El dia següent em desperto altre cop a les 7 del matí. Sense estressar-me faig el recorregut contrari, amb un bon esmorzar a l’estómac. Encara tinc temps de visitar Chang Mai, cap problema. Només un dia menys, ja està. Arribo a la cantonada de l’ambaixada, començo a recórrer el mur coronat per filferro d’espines mentre la suor de les 9 del matí comença a córrer per sota la meva samarreta comprada a Laos pel mòdic preu d’un dòlar i mig. Vàries persones esperen a la porta, sembla que arribo fins i tot abans que obrin, perfecte. És llavors quan veig un cartellet a la trista porta, imprès en un trist Din-A3 i enganxat amb una trista cinta adhesiva. “The embassy of the Union of Myanmar will remain closed on 2/3/2010 because the celebration of the Peasants Day”. Nooooooooooooooo. Nooooooooooooooooo. I mil vegades no! Perquè no van posar el cartell ahir? Bye bye Chang Mai, definitivament ja m’he de quedar a Bangkok fins que marxi el meu avió cap a Rangoon.

Així que torno a canviar de plans i començo a buscar què fer durant tres dies. M’ajuda especialment l’Anita, una noia polonesa amb tantes ganes de descobrir un altre Bangkok com jo. Un dels raconets que trobem, després que el meu passaport ja descansi a les tenebroses dependències Birmanes, em fa canviar la idea de Bangkok radicalment. Amagat entre el teixit de canals s’amaga un barri construït durant el període de Rama III, abans que el Bangkok central de l’actualitat. La gent aquí és tranquil·la i reposada. Trobem una petita llibreria infantil on l’únic llibre en anglès que tenen és El petit príncep. Em sento temptat de comprar-lo, llàstima que no tingui prou diners. La propietària comparteix terrassa amb la venedora d’una petita tenda de batuts, deliciós el de maduixa!, on vénen corrent els nens després de l’escola. Ens hi quedem, per sort, molt més temps del previst. Compartim un gelat de blat de moro amb elles, de fet ens conviden. Passegem una mica i descobrim una galeria d’art protegida del sol implacable per una galeria que dóna directament al canal. La calma del barri persisteix encara ara, amb les maletes a punt, amb el passaport llest i amb un visat nou, ben diferent als altres.

Si torno a Bangkok ja sé on aniré. Si no tinc cap plan, clar.

bangkok01

bangkok02

bangkok03

bangkok04

bangkok05

bangkok06

bangkok07

bangkok08

bangkok09

bangkok10

bangkok11

bangkok12

Waiting for my chinese visa – Chapter one

Després de deixar el meu passaport a la caótica i sorprenent ambaixada xinesa he decidit que esperar fins dilluns que ve a Phnom Penh és més aviat una tonteria.

No perquè Phnom Penh sigui una ciutat desagradable, tot al contrari. Les passejades interminables són les millors hores urbanes que he passat en el meu viatge. Amb la seva ordenada estructura el passeig es fa agradable, entre l’atzarosa disposició dels barris i la fixa traça de les avingudes afrancesades. Perfectament combinable el perdre’s durant hores i, de sobte, aparèixer al Bulevard Mao Tse Tung i dir “ostres! Ja sé on sóc”

Però després que l’Archi em comentés que volia anar a Batambang abans d’anar a Siem Reap i el perquè, he decidit quejo també, apa, cap a la segona ciutat de Cambodja, que ha resultat ser molt més rural del que esperàvem. Hem agafat un bus express per cobrir el trajecte d’uns 300 km, esperant potser arribar abans de la posta de sol i poder caminar una mica, buscar un bon alberg, etc. Però res, l’express s’ha quedat només escrit a les finestres de l’autobús i hem arribat després de sis hores de camí i recollir una trentena de passatgers de l’anterior bus, espatllat enmig dels infinits camps d’arròs.

A Batambang, el matí següent hem llogat una bici pel caríssim preu de 2U$ (a Phnom Penh és 1 U$) i ens hem posat a buscar l’església catòlica del poble? L’església catòlica? Si, si. Resulta que el bisbe de Batambang, a part de ser espanyol, és un home que ha engegat milers de projectes socials a la zona, especialment destinats a donar un futur millor, o un nou futur a nens mutilats amb les mines de la zona. La frontera amb Tailàndia és de les zones del país més densament poblades d’aquests camuflats i aleatòris assassins. Per sort, les tasques de desminament avancen i actualment la ratio de víctimes ha baixat a (“només”) una víctima cada dos dies.

El bisbe ha resultat que és a Corea durant uns dies, però una voluntària de Madrid (com els altres 7) ens ha ensenyat totes les instal·lacions i explicat molts dels projectes que s’hi duen a terme. I finalment hem acabat dinant i xerrant amb molts dels nens. Nens feliços, amb moltes ganes de xerrar, amb un anglès perfecte, juganers, amb una vida nova lluny de l’esclavitud del camp d’arròs als cinc anys, sense ni una espurna de buscar ser víctimes i infligir pena. Sense cap problema. Bé, només un, que són tots del Real Madrid. Pobrets.

Després de la bona conversa amb grans i petits hem seguit el nostre periple sota el sol abrasador del migdia cambodjà. No m’atreveixo a dir la temperatura, només que ara mateix sóc un conguito pelut. I que aquesta nit, quan em tregui la samarreta per anar a la dutxa, seré un conguito pelut amb moreno paleta encara més exagerat.

Quilòmetres d’arròs fins a l’horitzo. A diferència del plateau Bolaven, aquí la única transició entre el verd del camp i el blau del cel són alguns núvols que semblen haver-se perdut en la calma que afecta la zona rural de Cambodja. Quilòmetres i quilòmetres… i de sobte una música cridanera darrere d’una arbres… d’on ve? Hi anem? L’Archi i jo deixem que el manillar de la bici sigui guiat per les orelles enlloc de les mans.

De sobte ho descobrim. Un embalat cobreix mig carrer i una música fortíssima surt de dins. Una boda! Una boda a la cambodjana, clar! Tots asseguts formant una mitja lluna, els nuvis al mig, vestits de gala, d’una elegància discutible per al nostre gust, però indiscutiblement elegantíssims per al seu. L’Archi i jo ens anem infiltrant lentament. Alguns ens miren sorpresos. Que deuen fer dos blancs peluts perduts aquí enmig? L’Archi treu la seva càmara de reporter. Jo em quedo assegut admirant el cachondeig que porten tots plegats amb els animadors de la festa. Els nuvis segueixen seriosos. L’speaker fa una broma i tots riuen, es realxen, segueix la música, l’Archi desapareix rere la gent, jo trec la càmara i faig un parell de fotos abans d’intentar fer-me invisible darrere el públic (cosa que evidentment no aconsegueixo). Xerro amb un dels cuiners, potser l’únic que parla anglès a la festa. Ànec, verdura, bou, fruita, menú per al sopar d’aquesta nit, fins quan duraran les celebracions.

Una estona després la meva atenció torna a estar posada en els nuvis i tot el que passa al seu voltant. Cada un dels convidats va darrere seu i els hi vaporitza una colònia, els hi talla un cabell o dos, els hi fa una reverència. De sobte tot es succeeix molt ràpidament. Una noia m’ofereix una cadira. Fa sol. M’ofereix una cadira a l’ombra. Un somriure d’un jove. Una mirada d’una dona gran. Més somriures. Mirades creuades entre els convidats. Un home apareix de ves a saber on. M’agafa la motxilla. Sorpresa. Em fa gestos perquè m’apropi. On? Cap als nuvis! Mare meva. Deixa la meva motxilla. No parla anglès. Em fa gestos. De sobte unes tisores a les meves mans. O no. M’empenyen amablement darrere els núvis. L’Archi també està atrapat a la cerimònia. Tisores. Flash. Miro confús a senyor instigador que roba les motxiles. D’acord. Tallo cabells. Quina vergonya. Perfum. Rosa. Reverència. No m’ho puc creure. Riures. Sembla ser que som els últims en oferir els respectes a la nova parella. El ritme es relaxa i tornen els animador cridaners i bromistes. L’Archi i jo ens decidim retirar discretament, no sense saludar, potser vint vegades. Però que no es noti.

Una horeta més tard arribem al poble de Batambang. Segona ciutat del país. M’instal·lo a un cafè amb wifi, demano una desconeguda cervesa anomenada Asahi, prou bona, amarga, poc gas. Arriba l’Archi. Una altra Asahi damunt la taula. Acabo d’escriure tres frases… i publicar.

Visats

M’he fet una llista dels països i quin tipus de visats necessita cada un, tenint en compte que gaudeixo d’un passaport espanyol…

Sobretot pel tema de Vietnam… es pot fer a l’ambaixada a Madrid, però has de fixar dates d’entrada i sortida i val 80€ (vaig trucar ahir). Però rementant aquí i allà, he vist que es pot fer en ambaixades d’altres països i surt més barat. L’únic problema és quedar-se sense passaport, per exemple, a Bangkok durant 3 dies. Però tot s’arreglarà

Aquí queda la llista:

REINO DE CAMBOYA : Fer-lo a la frontera. Vàlid per 90 dies
Informació del M.A.E. : SI Se requiere un visado que se concede para una estancia máxima de hasta tres meses. Puede obtenerse visado de una sola entrada en la frontera, ya sea terrestre, ya sea en los aeropuertos.

REPÚBLICA DEMOCRÁTICA DE TIMOR ORIENTAL : Fer-lo a la frontera. Vàlid per 30 dies. 30 U$
Informació del M.A.E. : – El viajero deberá abonar 30 dólares USA en frontera, en concepto de permiso de entrada y estancia hasta de 30 días. Cada extensión del visado por 30 días más costará 30 dólares USA. En el caso de no haberse solicitado la preceptiva extensión del visado, se impondrá multa de 50 dólares USA. – El viajero deberá abonar también una tasa aeroportuaria de 10 dólares USA al abandonar el país.

REPÚBLICA DE INDONESIA : Fer-lo a la frontera. Vàlid per 30 dies. 25 U$
Informació del M.A.E. : Los ciudadanos españoles necesitan visado para entrar y permanecer en Indonesia. El visado para estancias inferiores a 30 días (visado de turismo) se obtiene en frontera, en el aeropuerto. El coste varía según su duración 15 US$ para 7 días, o 25 US$ para un máximo de 30 días.

REPÚBLICA DEMOCRÁTICA POPULAR DE LAOS : Fer-lo a la frontera de Nongkhai. Vàlid per 30 dies
Informació del M.A.E. : Para entrar en el país se exige un visado que se concede para una estancia máxima de un mes. La Embajada de Laos en Bangkok informa que el visado se puede obtener en tres días. Se puede conseguir visado al llegar a los aeropuertos internacionales de VIENTIANE y de LUANG PRABANG, y por tierra en NONGKHAI (frontera con Tailandia) en el llamado “Friendship Bridge” que une Nongkhai con Vientiane.

MALASIA : NO cal per menys de 30 dies
Informació del M.A.E. : España y Malasia firmaron en 1995 un Convenio de supresión de Visados, actualmente en vigor, por lo que los ciudadanos españoles pueden entrar en este país sin visado por un período de tres meses. Sin embargo, se recomienda que se compruebe la duración de la estancia que han otorgado las autoridades de inmigración en el sello de entrada a Malasia. Se recomienda en todo caso, no sobrepasar el plazo de estancia concedido, dado que la normativa malasia en materia de inmigración tiene establecidas penas incluso de prisión por vulneración de sus disposiciones. Por entrada ilegal, superación del plazo de validez del visado y caducidad del pasaporte, multa y hasta un máximo de 5 años de prisión.

NEGARA BRUNEI DARUSSALAM : NO cal per menys de 14 dies
Informació del M.A.E. : NO Tras la firma del Convenio para supresión de visados entre el Reino de España y el Sultanato de Brunei, los ciudadanos españoles están exentos de la necesidad de obtener visados para estancias iguales o inferiores a 14 días.

UNIÓN DE MYANMAR : Aeroport o embaixades. 30 dies
Informació del M.A.E. : – Se requiere un visado que se concede hasta un máximo de un mes de estancia. En la Embajada de Myanmar en Bangkok, según ellos mismos informaron, se tarda un día para la obtención del visado. No obstante, en función de las relaciones entre el Gobierno Birmano y Occidente, los trámites pueden alargarse y complicarse. – Existen muchas dificultades para la concesión de visados a periodistas. – En el momento actual no es posible entrar al país por ninguna frontera terrestre, únicamente por vía aérea.

REPÚBLICA DE FILIPINAS : NO cal per menys de 21 dies
Informació del M.A.E. : NO. Los españoles no necesitan visado para una estancia en Filipinas de hasta 21 días. Este se obtiene en la frontera de entrada. Si usted quiere prorrogar su estancia deberá dirigirse al Immigration Office de Manila, que se encuentra en Magallanes Drive, Intramuros (Teléfonos: 527 3257 ó 338 4542), o al Immigration Office en la ciudad de Cebú. Esta solicitud de prórroga del periodo de estancia debe realizarse en todo caso antes de abandonar Filipinas, ya que las autoridades de inmigración pueden plantear problemas a la hora de salir del país. Normalmente, si la prórroga no se ha solicitado a tiempo, será necesario el pago de una multa a las autoridades). En algún caso, la superación por un período largo del plazo de permanencia en Filipinas, ha dado lugar al internamiento del extranjero en un centro de deportación. Si antes de viajar se prevé una estancia superior a 21 días es conveniente solicitar en cualquiera de los consulados de Filipinas en España un visado de estancia hasta 59 días.

REPÚBLICA DE SINGAPUR : NO cal per menys de 14 dies prorrogable a 90 Informació del M.A.E. : NO. No se requiere visado para estancias inferiores a 90 días, pero es necesario prorrogar la estancia por dicho periodo máximo una vez en Singapur, ya que las autoridades aduaneras limitan inicialmente la permanencia en el país a 30 días, si la entrada es por aire, y a 14 días, si se produce por tierra o mar

REINO DE TAILANDIA : NO cal per menys de 30 dies
Informació del M.A.E. : Desde el 5 de marzo, y hasta el próximo 4 de junio, los visados de turismo de hasta 3 meses pueden ser solicitados gratuitamente en las Embajadas tailandesas en el extranjero. Las autoridades tailandesas permiten a los españoles la entrada en su territorio sin necesidad de visado por periodos de hasta 30 días, siempres que no se superen los 90 días en un periodo de 6 meses, a contar desde la primera entrada. No obstante, si la entrada a Tailandia se produce por un puesto fronterizo desde un país limítrofe, la duración de la estancia permitida se limita a 15 días. Para estancias superiores a 30 días es necesario solicitar un visado en la Embajada/Consulado de Tailandia en el país de origen del viajero. Una vez en el país, las extensiones de visado deben ser solicitadas en las Oficinas de Inmigración.

REPÚBLICA SOCIALISTA DE VIETNAM : Només s’aconsegueix a les ambaixades. 30 dies
Informació del M.A.E. : Necesario. Se recomienda solicitar un visado de múltiples entradas, ya que existe un numero elevado de turistas que combinan su estancia en Vietnam junto con visitas a otros países fronterizos como Camboya, Laos, etc., para lo que se necesita dicho visado en el caso de su vuelta a Vietnam. Direcciones de Oficinas de Migración de Vietnam: Hanoi: 40ª Hang Bai, telef. 04 826 40 26 HCM: 254 Nguyen Trai, Distrito 1- telef. 08 920 03 65 Da Nang: 7 Tran Quy Cap, telef. 0511 389 3774 Puede obtenerse en la Embajada de Vietnam en Madrid