The mountain of fire…

6:30. “I think I’m paranoid” de Garbage sona al meu telèfon a mode de despertador. Inici suau amb crescendo cap a rock animat. Una bona manera de començar el dia que marxem de Jogjakarta, el centre cultural i espiritual de Java del que espero poder escriure un article per al blog més tard. Però avui comencem una excursió que ha acabat avui mateix i no em puc resistir de compartir. Enrere queden els esplèndids temples de Prambanan i Borbudur i a l’horitzó del nostre dia s’aixeca el misteriós Merapi, la “muntanya del foc”. Encara no ho sé, però d’aquí 24 hores hauré vist la sortida del sol més especial de la meva vida.

7:30. L’Adrien i jo comencem a caminar per agafar un dels busos atrotinats que circulen per Jogjakarta per arribar a l’estació de Jombor, la terminal d’on surten la majoria de transports regionals. Ens toca el número 5, ple de gent amb les seves corresponents bosses plenes de mercaderies misterioses. Així que ens toca estar drets durant els cinc kilòmetres de trànsit i sots, amb les motxilles posades i suant la truita i les torrades amb melmelada que hem esmorzat. Un cop arribats a l’estació, totes les mirades es centren en nosaltres. Dos turistes en temporada baixa són un objectiu suculent, i tots els encarregats de buscar clients per les companyies de busos s’abalancen sobre nosaltres. Però no, no anem a Borobudur, anem cap a Blablak, un destí només servit per companyies de busos locals. Decebuts, ens ensenyen la direcció de l’andana número 4. L’autobús sortirà al cap de d’una hora que passo practicant la meva pobra saviesa de guitarra amb un indonesi divertit.

10:00. Arribem a Blablak per sorpresa. L’ajudant del conductor gairebé ens fa saltar del bus en marxa, llençant la meva motxilla grossa sense ni tan sols aturar el bus. Estem enmig del no-res, en la típica cruïlla de dues carreteres. Una d’elles ens ha de dur cap a Selo, el poble situat just a la falda del volcà més actiu dels últims anys a Indonèsia. Sembla fàcil, baixem, canviem de bus, arribem a Selo i dinem i decidim el pla segons el temps que faci. Pim pam. Però aquí res és com sembla. Misteriosament només arriben busos de la direcció que hem d’agafar nosaltres, cap hi va, ni tan sols els divertits minibusos de color groc i verd, com si fossin de la selecció brasilera de futbol. Esperem durant més de dues hores sota el sol, provant de para furgonetes de tots tamanys, autocars turístics, cotxes i camions. Al final para un camió de color groc que ens portarà de gratis fins a un restaurant de, segurament, una amiga seva. Almenys hem fet 20 kilòmetres més. Després de dinar agafem tres transports més; dos minibusos i una pick-up. Arribem a Selo a les 16.15, gairebé 10 hores després de llevar-nos. I plou.

22:00. Ha deixat de ploure. M’he estirat una estona en un llit rònec ple de pols, bàsicament per fer temps i m’he acabat adormint. L’Adrien m’ha robat el llibre i és a la sala del costat llegint. Durant les hores de dubte hem comprat totes les queviures necessàries per un dia de muntanya i hem preparat les dues motxilles per pujar al pic del Merapi. Aigua, menjar en llauna, pa, fruits assecats (el plàtan és deliciós), la tenda, roba d’abric i roba impermeable per si plou o, segur, per la rosada. Per fi estem a punt. Sortim nerviosos de l’alberg on hem deixat les motxilles grosses, amb un te recent pres, calent amb molt de sucre per favor.

23:50. Portem gairebé dues hores caminant i tot i que no plou estem xops de dalt a baix. La pendent de la falda del volcà és molt més pronunciada del que m’esperava i els meus genolls es queixen de la mateixa manera que els meus ulls estan extasiats de veure aquests immensos boscos de mimoses gegants. A la llum dels frontals tot es veu parcialment, però passejar per un bosc d’arbres que a casa nostra considerem ornamentals és del tot digne de ser en una pel·lícula del Tim Burton. Ja fa una hora que pugem per un camí amb una pendent del 50%, no més ampla que 40 centímetres, plena de plantes desconegudes al voltant, amb pedres i forats traïdors il·luminats per la llum subjectiva blanquinosa, ennuvolada per l’alè condensat i humit que surt de la meva boca. Fem una parada en una de les fites del camí i ens atrevim a mirar avall. Les llums del poble no són més grans que un píxel a la meva càmera amb seixanta segons d’exposició. A part d’això no es veu res més. La nit és negra com la lava que trepitgem.

1:10. Les cames ens conviden a muntar la tenda en un petit pla que trobem casualment quan esternudo cap a un costat. Una roca protegeix del vent una petita zona plana del vent gèlid de la matinada. En quinze minuts som a dins, amb roba mitjanament seca i preparem uns entrepans d’arròs amb bou sortits d’una llauna amb un dibuix d’arròs amb bou, però que no té res a veure amb l’arròs amb bou que esperàvem. Tot i això ens permet omplir l’estómac que feia estona que es queixava. Fem una mica de previsió per “demà”. El sol surt a les 5:00 i hem caminat gairebé tres hores. Ens queden hora i mitja d’ascensió. Així que ens podem permetre una altra preciosa hora i mitja de son. Després d’aquesta curta conversa no ens permetem ni el luxe de dir-nos bona nit. Estem francament cansats.

3:15. “I think I’m paranoid” de Garbage sona al meu telèfon a mode de despertador. Inici suau amb crescendo cap a rock animat. Una bona manera de començar el dia que veurem sortir el sol des del Merapi. La nit és clara, amb moltíssimes estrelles. Sorprenentment els núvols han desaparegut del cel, només es queden fins a dos metres d’alçada, suficients per recordar-nos que posar-nos en marxa ens tornarà a mullar molt abans que comencem a suar. Deu minuts després d’arrencar arribem davant l’última prova, la paret de lava. Una paret gairebé vertical de roques disposades aleatòriament per l’última erupció l’any 2006 s’aixeca il·luminada per la llum màgica de la nit. Les nostres llanternes només serveixen per identificar el pròxim pas. Poc a poc, gairebé a quatre grapes, aconseguim pujar en una imatge que em recorda el Frodo i el Sam arribant al Mont Perdut per llençar, curiosament també a la lava, l’anell únic de poder que destruirà al Senyor dels Anells. Arribem amb 30 minuts de marge, així que després de fer una visita nocturna al cràter, marxem cap a una zona més apartada, no fos cas que el despertéssim amb la nostra curiositat. Som els únics que som aquí aquesta nit.

5:00. El cel comença a clarejar i ens treiem de sobre la manta tèrmica i ens tornem a posar els impermeables. Ens armem amb el trípode i la càmera i anem tan aprop del cràter com ens permeten els nostres pulmons. A vegades la olor de sofre que surt inexplicablement de les roques es fa insuportable. Amb aquest mínim de llum solar descobrim que els núvols que hi ha a dalt de tot del volcà no estan formats per aigua condensada com ens explicaven a l’escola quan érem petits. Surten directament del cràter. El Merapi és molt més actiu que no pas el Tangkuban Perahu que vam vistar a Bandung. Els núvols es queden molts metres més avall, formant una capa que cobreix la immensa vall. Lluny, a l’horitzó, apareix la bola de foc tímida i rogenca, canviant sobtadament la llum de les roques i els gasos. No puc parar de pensar que sóc un privilegiat de ser aquí dalt, veient aquesta meravella de la natura. Faig unes 70 fotos en dues hores. Mentre l’objectiu queda obert un minut em quedo hipnotitzat pel que és capaç de formar la natura.

7:00. Tot i les meravelles naturals que ens envolten, els pulmons ens comencen a recordar que aquest no és el nostre lloc natural. No hi ha ni una sola planta en els últims 400 metres, així que els mamífers no som tampoc benvinguts. El sofre comença a fer-se notar a la respiració i als ulls. És hora de començar a baixar. Trist, però necessari. Tres hores de descens ens esperen. Intentant oblidar els genolls, al meu cap hi ha la deliciosa sopa de xai i coco de l’alberg de Selo. 12 hores després de començar l’ascens arribem fatigats però amb un somriure estúpid a la boca. Al meu cap ressona… Merapi…

Quan els gasos i el no dormir t’afecten massa…

Baixant del Merapi, ski sobre lava… seca

merapi 01

merapi 02

merapi 03

merapi 04

merapi 05

merapi 06

merapi 07

merapi 08 1

merapi 08 2

merapi 09

merapi 10

merapi 11

merapi 12

Alguns vídeos retrassats

Aprofito una bona connexió a internet per penjar alguns vídeos que tenia des de la Xina, on el youtube estava censurat. Ja gairebé havia oblidat la meravella de compartir vídeos!

Waiting for my chinese visa – chapter three

Jo que sóc tan ben parlat no parava de dir “això és l’hòstia”. Quina meravella de dia. Angkor Wat (Gran Temple) és segurament l’edifici religiós més gran i complex que he vist mai. Si ja em vaig emocionar amb els temples de Phimai, Champasak o Phanom Rung, avui ha estat la culminació de les visites als temples d’arquitectura Khmer. Clic. Emmagatzemat a la memòria.

Sobre la bici que no parava de grinyolar, cansada de portar turistes amunt i avall i avorrida ja d’esperar fora dels temples, hem anat fent camí cap a l’edifici més important de Cambodja. Tant que fins i tot està representat a la seva bandera. Tot el joc de filtres i passos entre el món terrenal i l’espiritual agafen aquí molta més importància ja que es multipliquen fins a l’infinit, creant una metafòrica representació de la mitologia hindú d’enormes proporcions. I tot, absolutament tot, està treballat d’una manera exquisita. Especialment les quatre galeries amb gravats mostrant èpiques batalles i mites antics on milers d’homes, simis, elefants, tigres i criatures desconegudes lluiten per obtenir terres, poder i fins i tot, un altre cop, l’elixir de l’eterna joventut. Clic. Cap a dins.

Incapaç de descriure-ho amb paraules, sort que tinc la càmera de fotos per guardar els milions de budes, dimonis, flors de lotus, serps, deesses i pedres esculpides. Hem estat unes dues hores dins el temple, mirant cada sala, cada passadís, cada volta, cada gravat. Des del pont de l’entrada, que creua el fossar fins al peu de la torre principal, llàstima que no s’hi pot pujar però un suposat policia ens ha dit que per 10 dòlars ens hi portava. No m’ha respost quan li he preguntat quants dòlars són de multa quan ens enxampés el seu col•lega. I entre el pont i la torre principal, una muralla, un altre pont, una altra muralla amb les galeries gravades, un rebedor en forma de creu, una altra galeria, un pati descobert i, finalment, la gran escalinata al recinte central, amb una altra muralla, un altre pati i la gran, enorme torre. I això si seguim només l’entrada oest cap a l’est. Tot s’ha de multiplicar per quatre ja que la doble simetria és gairebé perfecta. Només canvia la importància de les entrades a les muralles i el rebedor cobert es converteix en patis descoberts als altres tres costats.

Pausa. Necessitem assimilar tanta informació. No només del temple, també dels seus edificis secundaris, de les explicacions, de la gent de l’interior, del macac que roba beguda, del monjo que posa polseres als turistes, dels nens que sembla que visquin a l’interior del temple. Clic. Tot emmagatzemat.

Després de la visita i la pausa se’ns va fent migdia i seguim el camí, creuant un altre cop Angkor Thom, avui molt més buit que ahir. Potser per això les famílies de macacs ens fan més cas quan parem per fer-los unes fotos i filmar-los. Potser els plàtans de la cistella de la bici també ajuden. Un macac em mira amb cara de en vull més. Un altre es persegueix la cua en una dansa circular eterna. Uns altres dormen tranquil•lament aprop de la carretera.

Parant aquí i allà, amb la bici tranquil•lament arribem finalment a Preah Khan, per mji el millor de tots els temples. Si si, inclús millor que Angkor Wat. El problema que té actualment és que està totalment destrossat. Només aguanten algunes de les voltes del complicat entramat de galeries, sales i edificis auxiliars. Pràcticament tot l’interior de les muralles està edificat, fent que recórrer els passadissos i les càmeres sigui una contínua sorpresa. El vídeo que penjo al youtube és només una petita mostra d’un recorregut pel seu interior.

Al facebook, moltes fotos, potser massa, però és massa massa difícil fer una sel•lecció. Per veure-les, clica aquí.

Per cert, ja tinc totes les vises del món. El meu passaport sembla un album de cromos

Wating for my chinese visa – chapter two

Pobre del que passi per Cambodja (inclús el sud-est asiàtic) i no visiti els temples d’Angkor. És com anar a Egipte i no veure les piràmides, no entrar al Panteon si ets a Roma, o anar a París i oblidar-te de fer el guiri per Versailles. A Angkor s’uneixen el poder, la religió, l’art, la cultura, la complexitat i la història de l’hinduisme i el budisme de l’antiga Cambodja, l’imperi Khmer.

Dos dies en què l’Archi i jo ens hem disfressat de cambodjans, amb el Khrama al cap, anant amunt i avall per temples solitaris o plens de gent o ben conservats o petits o agrupats o buits o destrossats per la natura o enormes o qualsevol combinació dels adjectius anteriors. Sort que el primer dia contàvem amb l’inestimable ajuda del Si Ten, el tuktukero, que ens explicava detalladament cada pedra que havíem de mirar, el perquè de les estàtues, les orientacions, els llacs, a quina època es va construir cada temple i qui ho va ordenar. Poc a poc, al llarg del dia, el Khrama no només es convertiria en una protecció per al sol, també evitaria que totes les imatges emmagatzemades al cervell, tots els records, tots els detalls, fugissin espantats per la sobtada sobreutilització de la matèria gris.

La visita del primer dia la vam dividir en dues parts. La primera, Angkor Thom, la Gran Ciutat, centre neuràlgic, polític i geogràfic del regne Khmer fa 800 anys. Just arribar al pont que creua cap a la porta sud ja descobreixes que estas a punt d’entrar a un recinte màgic, on la política i la religió es barregen, on la mitologia hindú té un destacat paper, on es prenien les grans decisions d’una gran època. Per creuar el primer pont t’has d’enfrontar a una fila de dimonis (a la dreta) i Déus (a l’esquerra) intentant domar la serp Naga per aconseguir crear l’elixir de la immortalitat. I quan finalment arribes a la porta, descobreixes que t’estan vigilant, que una quàdruple cara mira en totes les direccions dels eixos cardinals, mentre uns elegants elefants aguanten la porta amb les trompes.

La cara que et mira, serena, somrient, però alhora dient-te “compte, sé què hi fas aquí” demostrant el seu poder i benevolència, és la mateixa que està fins a 216 vegades esculpida al temple de Bayon, erigit just al centre de la quadrada muralla de 3km de costat. Un temple aparentment caòtic quan no el veus des d’un dels seus eixos, perquè té una sorprenent quantitat de torres, superposades una sobre l’altra. I després d’aquesta visita, seguim amb la terrassa dels elefants, una terrassa de 300m de longitud que encara imposa respecte 800 anys més tard. No em vull ni imaginar ser el líder d’una tribu vençuda per l’imperi i haver de venir a presentar els meus respectes amb 300 metres plens de colors daurats, guàrdies, magnífics ornaments florals i el rei totpoderós, mig humà mig diví, esperant-me al centre, just a l’eix del seu palau.

La segona part de la visita ha començat després de recórrer l’interior de la muralla de la terrassa del rei leprós, una galeria de monstres, ballarines i animals mítics esculpits en pedra sorrenca, escrutats per un grup de jubilats francesos que, plens de joia i alegria, feien milers de fotos i vídeos a cada una de les figures. Amb la nostra barba, el khrama i les ulleres de sol hem pujat al tuk-tuk per dirigir-nos cap a la porta de la victòria. Com si fóssim dos xeics àrabs hem gaudit d’una merescuda brisa i un parell de bananes nanes cada un. Però el Si Ten no ens ha deixat respirar gaire, perquè entre les 12 i les 17 hem visitat ni més ni menys que 11 temples. Però nosaltres tant contents! Som turistes professionals i hem estat capaços d’aprendre de totes les visites i memoritzar totes les explicacions possibles, saber diferenciar entre un temple del segle IX i un del segle XIII, conèixer una mica la simbologia hindú i fer unes oracions a un buda de pedra en un temple de 50 metres d’alçada.

I també capaços d’escalar arrels enormes, saludar i refusar en khmer les tres mil ofertes de postals, aigua, polseres i samarretes, admirar una posta de sol sobre els camps d’arròs, de fer curses de tuk-tuk amb una parella de New York, jugar a fer l’Indiana Jones (tot i que aquí s’hi va gravar Thomb Raider). Així que no només hem adquirit un munt de nous coneixements, també hem fet l’idiota, ens hem rigut de nosaltres mateixos fent l’idiota, hem menjat un mango a la llum del capvespre, hem conegut gent estrafolària i hem dinat un suc de taronja i més bananes sota la pluja.

Un primer dia completíssim que ens assegura que demà serà també un gran descobriment. Les fotos, les poso al facebook, aquí només un vídeo fent el burro pel temple de Ta Prohm.

Cambodja, un pais, un horror i una ciutat genial

Cambodja. 14 hores de viatge per arribar a Phnom Penh. En dos dies he pogut comprovar que aquest és un país ple de contradiccions. Amb un passat horrible, amb un futur prometedor com els seus veïns, tot i que incert, amb una capital que guarda el millor i el pitjor d’aquests passat i futur.

Després de deixar enrere la calma de Laos, la tempesta d’activitat ha tornat al meu ritme backpacker. Començant pel trajecte fins a la capital, xerrant i gaudint dels retards del bus amb els altres viatgers. Sis divertidíssims belgues, dues holandeses, tres xilens, dues irlandeses… Alguns que, com jo, han sortit a les 8 de Don Det i han arribat a les 22 a Phnom Penh. El primer dia aquí m’he transformat el el 7è belga del grup i m’he passat hores practicant el meu francès entre museus i passejades, horrors i meravelles, riures i llàgrimes, cerveses i calor. Contrastos de Cambodja.

Costa descriure l’horror que he vist avui. Costa perquè és difícil imaginar-lo, perquè és realment inconcebible. Khmer Rouge. Dues paraules associades per sempre a una de les històries més tràgiques, violentes, sàdiques i indiscriminades que pot tenir un país. Una d’aquestes històries que només nosaltres, els humans, som capaços d’escriure. Els Khmer Rouge van començar, com tants d’altres, una revolució per l’alliberació del seu país, amb un ideal agrari i comunista més que llunyà de la realitat. I van acabar, també com tants d’altres, amb un rastre de morts i terror que en només 3 anys va arribar al trist nivell de Hitler i Stalin. I la història és tant recent, fa 30 anys, i afecta a tal quantitat de la població, que encara que els cambodjans aprenguin a convuire-hi, mai l’oblidaran.

La visita als camps d’extermini i a una escola convertida en presó et permeten fer-te una perfecta idea del que va passar, perquè la realitat encara hi és present; tots dos llocs estan pràcticament igual que quan els Khmer Rouge van fugir a Tailàndia. Cadenes, barres, trossos de roba mig enterrats, ossos i dents per terra. Tot això i més perfectament a la vista dels visitants, testimoni d’assassinats i tortures aleatòries, amb tècniques inventades no sé si per provocar el màxim patiment a les víctimes o la màxima diversió als assassins. Cel•les d’empresonament, fosses comuns, eines utilitzades com a armes, fotografies, retrats de gent que sabia que moriria en breu, retrats de gent orgullosa de matar per una causa massa difícil d’entendre. Tots nosaltres amb un nus a l’estómac que fa innecessaris els cartells que demanen silenci i respecte. Massa dolor, massa inhumà. Massa gent morta per entendre un possible perquè.

La visita al museu ha acabat amb el moment més horrorós de tots. Un documental on s’explica la vida d’una de les víctimes de l’S-21 i acaba amb una doble entrevista a un dels únics 7 supervivents (d’entre 20.000) i un dels carcellers de la presó. El supervivent, en la màxima demostració del síndrome d’Estocolm, narra les tortures sofertes pels presos. Després, el carceller, amb un somriure a la boca (com pot somriure explicant això?) explica com transportava els presos fins el camp d’extermini i, fins i tot amb detalls, com els feia agenollar i els mataven. Mal d’estómac, incomprensió, mareig, dubtes sobre l’humanitat. 2.000.000 de persones. Si a mi se’m fa difícil digerir-ho i escriure’n, no em vull ni imaginar com deu ser per als cambodjans.

Per sort amb els altres 6 belgues, tot s’ha pogut comentar i relaxar alguns d’aquests sentiments mentre seguíem la nostra visita per Phnom Penh. Una ciutat curiosa, com moltes capitals, plena de contrastos, llocs preciosos i llocs plens de problemes de pobresa, prostitució, drogues i/o mal turisme. En els centres backpackers constantment t’estan oferint droga. “tuk-tuk, weed, coke, ladies?” Però allunyant-te una mica d’aquests centres més turístics es pot admirar la vida que porten ara els cambodjans al carrer. Esport al capvespre (badminton, , futbol, footing, aerobic…) sortir a passejar a la vora del riu, xerrar pels carrers, comerciar… Una ciutat que potser no té molts monuments i llocs especialment interessants, però de moment agradable, però també calorosa i sorollosa, però gens caòtica gràcies al seu urbanisme afrancesat.

El sol i el Mekong

Després de 14 hores de viatge, vaig deixar Don Det fa dos dies per arribar directament a Phnom Penh! Una pena deixar  Laos… però aquesta capital promet molt!

 De moment, deixo un parell de moments inoblidables de Don Det! La sortida i la posta de sol des d’una illa enmig del Mekong.

 També he posat algunes fotos al facebook!

El “duende sobre el tio guay”

Kan Chana Buri, un poblet al costat del riu Kway (Kwae Yai), una hora indeterminada, però veient el sol, diriem que s’acosta el migdia solar. Un poblet que incita a la calma, no només per la calor, també pels ocells que canten, la remor del riu, la seva brisa, les seves ombres sota les palmeres…

El Li i jo portem mitja hora caminant cap al pont del riu Kway, tan mitificat per una pel·lícula (tu tut, tu tu tu tut, tu tuuuuuu). L’únic pont que ja no està en ús viari o ferroviari aprop del poble. A una velocitat de 250 ml d’aigua per kilòmetre m’explica que ve de Corea, de Seoul. Que viatja sol i que és la primera vegada que marxa fora del seu país. I que té planejat viatjar tres setmanes a la seva lluminosa ciutat natal. O muntanyosa. No acabo d’entendre gaire bé el seu anglès, que d’altra banda s’assembla a l’anglès que parlen els Tais. Jo vinc de visitar un museu, dues hores després de deixar enrere el meu primer tren tailandès, que durant 3 hores m’ha estat allunyant de Bangkok. El museu és el Thailand-Burma Railway Centre, que tracta sobre el traçat d’una via ferroviària entre les dues capitals d’aquests països. Part d’aquesta via passa per sobre el riu Kway, amb el seu famós pont com  a protagonista del museu. Per culpa d’aquesta via, vital per als japonesos durant la segona guerra mundial, van morir unes 100.000 persones, gairebé el 85% asiàtics. Els altres eren britànics, australians, holandesos i dels EUA. En aquest ordre.

El museu segueix la història d’aquest tren des de la invasió per parts dels japonesos del sud-est asiàtic, la costa xinesa i Manxúria cap a l’any 1930 fins al final de la segona guerra mundial. Moment en què l’Empire strikes back. Bé, al museu diu “Allied”. He trobat a faltar alguna referència més als 42.000 Malais i 40.000 Birmans morts durant la construcció, mentre que en canvi els occidentals tenen multitud de plaques, agraïments, fotografies i, fins i tot, un emotiu cementiri amb dos milers de plaques commemoratives. Tot i això, el museu sembla bastant fidedigne i fins i tot el govern japonès hi ha col·laborat.

La història general d’aquesta via és molt més xocant i interessant que el pont en qüestió, tot i que aquest últim atrau molts més turistes (sobretot nord-americans) i fins i tot té un trenet groc que el creua infatigable. Qualsevol que hagi vist la pel·lícula sabrà que no té res d’especial, sobretot després de conèixer ponts com els de l’Eiffel. Això sí, aquest es va construir amb mà d’obra esclava i en 16 mesos enlloc dels 60 previstos. I això que les tropes dels EUA el van destruir parcialment en un bombardeig. Per això, segurament, en van fer una peli.

Mentre torno cap al Jolly Frog, la meva nova Guest House (on comparteixo pis amb el Matt i el Paul, dos anglesos dignes de sortir a una pel·lícula del Danny Boyle, el japonès Kazu, la suïssa Maude i quatre misterioses habitacions més) penso… Què devia passar realment a Navarone?

El riu Kway ben ample ell

Casetes al costat del riu

El cementiri d'holandesos

El pont en questio

El pont sobre el riu Kway

El tuk-tuk o com moure’s gratis per Bangkok

El segon dia a Bangkok vaig descobrir que moure’s per aquí pot ser increïblement barat i si es té paciència i una mica de morro, inclús et pot acabar sortint gratis. Barat podria ser, depèn de com sigui el regateig que gairebé sempre té lloc, uns 40 o 60 Bahts, l’equivalent a un euro, o un sopar digne.

Resulta que els conductors de tuk-tuk (tuk-tukeros o tuk-tukistes…) tenen certs acords amb algunes botigues de la ciutat; algunes d’elles de joies, de sedes o oficines de turisme amb un aire piratilla. Molts ens han dit que si porten turistes a aquestes tendes i s’hi queden uns 15 minuts, els hi donen un val gratis per a gasolina. De 300 Bahts segons el tuk-tukero Atiil.

Així que si es té una mica de paciència i ganes de veure joies o xerrar amb el de l’oficina de turisme, el viatge pot sortir molt més barat que el preu acordat Cada visita et descompta uns quants Bahts! Això si… si el tuk-tukero et vol portar a fer una segona visita i t’hi negues, potser et deixa a l’estacada. Total… ell ja te a la butxaca el val de gasolina. O el que sigui, tampoc està molt clar, potser és una comissió de les vendes…

Es tracta de buscar un equilibri entre la teva paciència amb els botiguers i l’afany del tuk-tukero. Però clar… sempre guanyen ells.