Slow boat to Luang Prabang

Una de les experiències més recomanades pels viatgers a Laos és fer el viatge entre la frontera Tai-Lao de Huay Xai i Luang Prabang, un trajecte de dos dies navegant pel Mekong. Tothom en diu meravelles i, aprofitant que només era a cinc hores de bus de la frontera he decidit no desaprofitar aquesta oportunitat.

L’aventura ha estat plena d’incidents i experiències dignes de ser recordades, amb l’aigua i les corrents com a teló de fons, rialles, moments de pànic, més rialles, poblats perduts i, sempre al meu cor, les primeres imatges del terratrèmol d’Haití, un país que m’ha donat tant a mi i a qui la natura s’entesta en treure tot el que pot.

El viatge va començar a les 8 del matí comprant els tiquets en una oficina de mínims, amb una taula plena de tèrmits i una llista improvitzada amb 4 persones apuntades davant nostre. Ens van prometre no ser més de 80, però tenint en compte que el vaixell salpava a les 11’30 no esperàvem omplir-lo. Primera idea equivocada. A les 11’30, amb els nostres dos bancs ben durs ja marcats a les nostres natges, érem una seixantena de viatgers. Ja hauriem de marxar… però no, esperem una mica més. Corren rumors que arribarà un grup directe de Tailàndia, per això sortirem tard i, segur, plens a vessar. Em sorprendria que fóssim només 80. Efectivament, a les 12’30, en marxar, som un centenar ben bo de viatgers, tots ben apretadets dins del llarg vaixell. Els nouvinguts no se’n saben a venir, alguns s’indignen perquè no tenen lloc en un banc i s’asseuen a terra, els altres es queden drets, decidits a aguantar estoicament les 6 hores de trajecte (deu minuts més tard, també seuran a terra).

La meitat dels passatgers semblen ben disposats a convertir el viatge en una bona festa. Uns canadencs obren una ampolla de wisky que han comprat a dos dòlars. Uns kiwis tenen un pack de 24 cerveses que beuen a la velocitat de la llum, no fos cas que es refredin i, en aquest cas, millor a dins que a fora. Uns altres comencen a treure altaveus pels seus respectius iPods, que combinen les seves melodies amb l’estridència del motor rovellat. D’altres expliquen als seus companys de banc jocs de cartes impossibles de recordar. També es veuen llibres de centenars de pàgines, auriculars i evidentment moltes càmeres de fotos.

El viatge ja ha començat i el Mekong es queda despullat de cases i altres embarcacions. Només en queden les jungles arribant fins a la riba, les seves platges d’arena blanca, els búfals d’aigua fent mandres i prenent el sol, roques espectaculars sortint de l’aigua espumosa, corrents imprevisibles que formen remolins. De tant en tant uns crits tímids i espontanis d’admiració surten de les nostres boques. Realment val la pena haver fet aquest trajecte. De tant en tant un petit poblat emergeix entre els arbres, fet de cases de bambú i fusta, construïdes sobre pilotis per evitar les pluges torrencials que deuen caure aquí a l’estació humida.

D’aquesta manera transcorren les sis hores del primer dia fins a Pak Beng, un poblet que ha estat beneït per la mà del turisme, afortunat de ser a la meitat de camí. La nota perillosa de rigor de qualsevol viatge per sud-est asiàtic l’ha posat el capità quan portavem unes quatre hores de navegació. En una maniobra que cap de nosaltres ha estat capaç de desxifrar, ha acabat accelerant cap a unes roques de la riba esquerra del Mekong. El resultat ha estat menys espectacular del que semblava en un principi ja que hem pogut continuar perfectament. Però els moments de pànic inicials no han faltat. La trompada ha estat important, molt de soroll, rascades entre alguns dels viatgers, el motor rugint la marxa enrere. Hem hagut de baixar els homes a empènyer, després d’uns moments de confusió on molta gent començava a evacuar com si del titànic es tractés. Vint minuts més tard, tots rèiem i fèiem broma quan s’arribava a uns altres ràpids. Però es notava certa angoixa general fins al final del dia que ha acabat explotant quan hem arribat a Pak Beng de nit. I mentre s’obria el compartiment on hi havia guardades les motxilles, els turistes hem demostrat la grandesa de la nostra civilització empenyent, cridant, estirant i privant el pas als ja carregats en una fúria descontrolada just abans de callar concentrats per pujar per les roques de Pak Beng.

Afortunadament, el segon dia ha estat molt més calmat, repartits entre dos vaixells, més petits i maniobrables, amb seients tous i, un altre cop, amb tot l’arsenal d’oci disponible. El riu ens ha tornat a oferir aquestes platges màgiques puntejades de búfals, boscos interminables i poblats idíl·lics. Al final, les 7 hores s’han fet pesades, sort que el repertori de cançons és també interminable, com les ganes de gaudir de més bones experiències.

Ara toca Luang Prabang, ciutat colonial francesa per excel·lència, des d’on estric assegut a l’assolellada terrassa d’un bistrot. Això si, amb un cafè Lao, el millor del sud-est asiàtic.

mekong 01

mekong 02

mekong 03

mekong 04

mekong 05

mekong 06

mekong 07

mekong 08

mekong 09

mekong 10

mekong 11

mekong 12

mekong 13

mekong 14

mekong 15

El plateau Bolaven, magia i arros

1 de novembre, canvi de mes al sud-est asiàtic, canvi de zona aquest migdia, que marxo cap al sud de Laos, nou post al blog abans de desconnectar un altre cop durant uns dies a les remotes 4000 illes. Ahir a la nit, un massatge ben oliós durant una hora i un deliciós sopar al restaurant indi de Paksé semblaven la cloenda perfecta per 3 dies d’aventura i descobertes pel Plateau Bolaven.

El tour d’un dia organitzat per la Guesthouse fa cinc dies (com corre el Lao time alhora que passa lentíssim quan el vius!) no ens va semblar suficient al Pascal i a mi. El Plateau amaga massa secrets, massa boscos, massa gent especial, massa poblets perduts com per visitar-los en unes hores. El mateix dia vam conèixer la Dani i la Davrie, i l’endemà ja estàvem parlant de llocs, recorreguts, mapes, kips i hores de viatge.

I, per fi, en ruta pel Plateau. No gaires kilòmetres, però al ritme lentíssim de les dues motos llogades tot semblava separat per una distància enorme. Però millor així. Massa paisatges com per assimilar-los en poques hores. Muntanyes llunyanes recobertes de jungla, camps d’arròs verds, marrons, sense llaurar, amb pagesos cuidant-los. Infinits. I en primer pla centenars de cases de fusta i bambú, algunes de ciment, poques només una coberta de fulla de palma seca. I en primeríssim pla, milers de persones, caminant per la carretera, fent-hi de tot o fent-hi res. I nens, molts nens saludant-nos, cridant somrients per un segon mentre es perdien enrere a la llunyania.

Tres dies de ruta pel Plateau on ens han passat mil anècdotes que tardaré molt en oblidar, pel toc surrealista que imprimien al viatge. Escenes dignes d’una pel•lícula dels germans Marx o inclús dels Monty Pyton. Quatre viatgers convertits en l’atracció principal dels 5 habitants d’un restaurant sense menjar per oferir. Un hotel en construcció a Attapeu, l’únic del poble, amb habitacions sense finestra. Una partida de pool amb tres vietnamites a Sekong. Una hora i mitja esperant a l’ombra per reparar una roda punxada. I podria seguir, i seguir, i seguir…

No puc posar menys fotos… massa coses precioses per ensenyar! Al facebook més, que el wordpress em posa dificultats tècniques D’aquí unes hores marxo cap a les illes del sud, on sembla que no hi ha internet, així que, de moment, torno a desconnectar completament del món per uns dies, a seguir descobrint gent, llocs, moments i vivències. Laos és país magnètic!

Dos dies de camí cap a Laos.

Després de visitar totes les meravelles Khmer de l’est de Tailàndia he decidit anar cap a Laos, però enlloc d’entrar per Vientiane, entraré per Pakse, més al sud, des d’on podré arribar més facilment a Cambodja… Cap a Angkor Wat! Copio algunes parrafades del meu quadern de viatge

25/10/2009

Finalment! Ho he aconseguit! He aconseguit resistir les 6 hores de seients del tren 3a classe des de Nakhorn Ratchasima a Ubon Ratchathani (em segueixen fascinant els noms tailandesos traduits a l’alfabet llatí). 6 hores de viatge més dues d’espera on m’ha passat de tot, des de conèixer la Taew o la trucadeta del pare amb la Natasha i la Paloma. 6 horetes de moviments, calor, parades, més calor, finestres encallades, molta gent pujant, baixant, aire que passa com un huracà per la finestra arreglada, venedors ambulants… La Taew és una noia tailandesa que se m’ha assegut al costat de l’estació de Nakhorn i m’ha preguntat si em feia res xerrar una estona per, així, practicar el seu anglès. Amb la seva maleta de rodetes vermella i una revista tipus Cuore a l’altra ma xerrem i xerrem, i m’explica que va a visitar a la seva germana a Ubon mentre el seu xicot s’ha tancat un mes en un monestir. La seva germana no parla anglès com ella (francament bo), però té un “new boyfriend” amb qui no pot parlar, només riure. Paraules textuals de la Taew. Després descobriré que fa 4 dies que són nòvios. Així que la meva companya d’espera, tota coqueta ella, se’n va a fer de traductora.

Durant la conversa, veig passar tots els venedors ambulants del tren. Es ven de tot en aquests trens! I els guiris com jo i els venedors som els únics que paguem per la 3a classe. Per als thais, ho paga el govern. La renfe gratis? Un viatge de 6 hores? No m’ho imagino… I tampoc m’imagino en un tren de la renfe venedors de caramels, beguda (cola, sprite, cervesa, aigua), tabac, pollastre (cuixa, ales, fetge, budells), cucurutxus d’arròs (boníssims i altament recomanables), crêpes, fruita (pomes, papaya, pinya, síndria, llimones), cafè, sopes, pad thai… La veritat és que és impossible passar gana al tren. Qui no menja és perquè no vol. I molt més barat que als busos, tot i que més car que al carrer, clar.

I finalment, després de 6 hores de tren he arribat a la guest house més decrèpita que he trobat fins ara. Però durant el trajecte se m’ha fet de nit i em fa una mandra terrible buscar més. Avui s’emporta el premi la que està més aprop de l’estació. Sort que també està aprop de la de busos per marxar pitant cap a Laos… Em sembla que aquí no m’hi quedo ni un minut més que els necessaris…

26/10/2009

Ja he creuat la fontera Thai-Laos. Ara em toca esperar un bus o similar. Fins al costat tailandès ha estat increïblement fàcil, un bus i canvi a un saugway, directe a la frontera per 95 Bahts en total. Un cop a l’altra banda i després de 35 US$ de visa, calma total. Per desplaçar-me ràpidament em demanen 400 Baht, mentre que a la guia en diu 50. Preguntant i buscant arribo a la parada de busos normals, els dels Laosians i Tailandesos, on sembla que s’ha d’esperar a que s’ompli per marxar. Així que m’assec sota l’ombra d’un arbre a esperar. Un nen se m’acosta. Sabai dee. Hellooooooo. Li responc amb un sabai dee i marxa corrents. El so imparable d’una màquina d’afaitar segueix sonant. 20 minuts. 30. Una hora. Ja van quatre persones que es deixen el cabell, les celles i la barba rapades al zero.

La calor segueix pujant com el sol, vertical i tropical. Si se’m comença a acabar l’aigua optaré pel transport de 100 Baht. Me’n queden 278.

Tal i com acostuma a passar en aquests casos de calma, d’espera eterna (excepte una vegada que recordo enmig d’argentina), en mig minut t’apareix una solució diferent a totes les que coneixies. S’omple un taxi i després d’un breu i, evidentment, tranquil regateig, per 80 Baht me’n vaig cap a Pakse. Un taxi vell, atrotinat, un ford?, verd fosc, 4 portes, maleter que no tanca i omple de pols la meva motxilla grossa, vidres tintats i abaixats al màxim, manetes que es trenquen dissimuladament, amb 6 persones a dins. I apa, a 60 per hora travessant camps d’arròs interminables puntejats per búfals d’aigua fent el ronso als seus respectius bassals de fang.

I, ara si, finalment, després d’una hora de cotxe, el Mekong. Amplíssim. Potser un quilòmetre? D’aigües tranquil•les. Marrons. Amb tota la verdor de la jungla al voltant, I tot al llarg, la seva vida relaxada que sembla característica de Laos i ja em comença a impregnar. Pescadors, transportistes, petits llocs per menjar… tot gira al voltant del riu. Un bon passeig i una cervesa fresca compartida amb el José, un fotògraf de Madrid tanquen dos dies de llarg viatge, amb una posta de sol sobre el riu que vaticina calma. Molta calma i meravelles per descobrir al voltant de Pakse, sobretot al Plateau Bolaven.

Darrer dia a Bangkok

Avui ha estat el meu tercer i últim dia a Bangkok. Massa caos, sorolls, fums, contradiccions… tot i que certes parts d’aquests contrastos m’han agradat molt. Avui he anat a conèixer una de les seus de la Mercy Center Foundation, ja que tant una amiga de la meva mare com la Martha, una aparelladora a qui vaig conèixer fa poc i potser veuré en uns mesos, em van recomanar que anés a visitar.

 

La primera prova que he hagut de super ha estat fer-li entendre a la senyora que m’ha venut el cafè que li estava demanant com anar-hi, i que no li estava regalant el mapa imprès feia una estona per 10Baht. No m’extranya que la pobra em mirés d’aquesta manera. Però finalment ha aparegut sa mare, una senyora ja entrada a la seixantena, i en un moment ha mirat el mapa, m’ha mirat a mi, ha desaparegut un minut, i al tornar m’ha donat un paper escrit en thai i m’ha dit “Ba nome fitííín”. Perfecte. Ja només em quedava descobrir on era la parada de l’autobús número 15.

 

Ha resultat ser un d’aquests del cartell blau, que són gratuits. Això no ho tenim a ca nostra! Li he ensenyat el paper a l’ajudant del conductor i ha dit: “You sit down” amb un anglès més que millor que el de l’experta dels cafès. Segona prova superada.

 

El problema ha estat quan m’ha fet baixar del bus, enmig d’un barri informe, ple d’edificis altíssims, sortint enmig de cases autoconstruides. He tornat a provar de trucar al número del Mercy Center, però seguien sense respondre. “doncs m’hi presento… un dimarts deuen treballar segur…”. He parat un taxi d’aquests de color xiclet, que m’agraden més que els de color pistatxo i groc canari. Tots dos amb taxi-meter. Ara no podia dir on anava, així que res de regatejar. Taxímetre i punt. El taxista, quan ha mirat el plànol ha dit una sèrie de paraules en Thai que s’ha quedat tan ample mirant-me com dient “és aquí, oi?” I jo que l’he vist tan convençut que no m’hi he pogut negar. “Chai, chai” li he contestat.

 

I apa, el taxi es posa a córrer com un boig, a fer canvis bruscos de sentit, esquivant a tots els vehicles com si fos un videojoc i de sobte es posa a l’autopista. “Mai Chai! Mai Chai!” Segur que per aquí no és! Toooooorno a trucar al Mercy Center. Per fi l’agafen! I al cap de dos minuts aconsegueixo parlar amb una noia maquíssima que parla anglès i a més a més, parla Thai. Així que li explica al taxista com desfer tot l’embolic. Al cap de tres minuts arribo al Mercy Center. Per fi!

 

La noia amb qui he parlat , de qui per desgràcia he oblidat el seu complicat nom abans d’apuntar-lo a la meva llibreta, m’ensenya totes i cada una de les dependències del centre. Hi donen ajuda bàsicament a gent amb SIDA, des de nens fins als més grans. Els ajuden no només amb medicaments, sinó amb massatges, conversa, integració laboral… M’ha captivat sobretot el fet que vinguin voluntaris a fer una cosa tan simple com parlar amb ells. També tenen molts tallers per a nens, amb i sense SIDA, però sobretot sense recursos: anglès, informàtica, agricultura, pastisseria… I a més tenen un sistema de beques per als nens que són bons estudiants, però les seves famílies no tenen prou recursos. I tot i que ho va crear un catòlic, el father Joe, són del tot respectuosos amb els que són majoria, els budistes. Espero que segueixin endavant i creixent com han fet fins ara des que el father Joe va crear la fundació.

 

En podeu trobar més informació a http://www.fatherjoe.com.

 

Després de la visita, mentre sóc a dins de l’skytrain, en algun punt entre les parades d’Ekkamai i Siam, deixa de ploure. Des de les 7 del matí que m’he llevat que no parava de diluviar. Una pluja d’aquestes persistents, denses, inacabables. A Siam, el rabiós centre occidentalitzat de Bangkok, espero sota una marquesina que passi el meu nou bus que em tornarà cap a casa.

 

Un home amb una corbata plena de papallones tropicals s’aferra amb força a la barana de l’escala del bus número 16, que va ple com un ou. De la mateixa barana hi penja una ampolla de gel les sabonós amb tap polsador mono-dosi perquè aquelles persones més hipocondríaques puguin satisfer  les seves necessitats higièniques manuals. Una mica més enrere, un altre home, aquest amb un motorola d’última generació enganxat a l’orella i una mascareta enganxada al nas, no para de gesticular amb la ma que té lliure. Al meu altre costat, una parella parla, cridant-se, però són muts i no se senten. Només se senten els clàxons, motors i el repetitiu xiulet del guàrdia de l’acera del davant que, insistent, fa circular els cotxes en l’únic carril de sentit contrari al carrer. L’agent també porta mascareta. Verda. L’home de l’altra mascareta segueix gesticulant, probablement perquè el seu interlocutor no entén res del que li estan dient. La gesticulació ajuda en les converses difícils. Jo ho he comprovat diverses vegades.

 

És possible que el fet que el carrer on sóc sigui cobert afecti a la sonoritat especial d’aquest lloc. Per dalt hi tenim l’skytrain, una de les obres civils més espectaculars i modernes de Bangkok. Net fins a la paranoia, puntual, ràpid, ple i fred com una nevera; un fred ben luxós. A banda i banda del carrer hi ha les torres dels centres comercials de la Plaça de Siam, plens de botigues bilingües, per on es passegen joves i no tan joves tailandesos, vestits d’una manera tan fashion que no sabria catalogar amb la meva ignorància en temes de vestimenta. El que sí que he pogut catalogar són les botigues, de productes gairebé tots de luxe, des de càmeres digitals, fins a joies, restaurants boníssims, jocs d’ordinador, roba, complements… Un centre comercial, vaja. I els preus, són molt més alts que en altres zones de Bangkok. Tot i això, fent el canvi a euros, segueix sent encara un 70% del que es pot veure a Barcelona. Aquest 30% deu ser el preu del transport des de la fàbrica fins a l’Illa diagonal?

 

Vistes des d’un tipic bus de Bankok

Taxi color xiclet, els meus preferits

Estacip de l’skytrain Ekkamai

El tuk-tuk o com moure’s gratis per Bangkok

El segon dia a Bangkok vaig descobrir que moure’s per aquí pot ser increïblement barat i si es té paciència i una mica de morro, inclús et pot acabar sortint gratis. Barat podria ser, depèn de com sigui el regateig que gairebé sempre té lloc, uns 40 o 60 Bahts, l’equivalent a un euro, o un sopar digne.

Resulta que els conductors de tuk-tuk (tuk-tukeros o tuk-tukistes…) tenen certs acords amb algunes botigues de la ciutat; algunes d’elles de joies, de sedes o oficines de turisme amb un aire piratilla. Molts ens han dit que si porten turistes a aquestes tendes i s’hi queden uns 15 minuts, els hi donen un val gratis per a gasolina. De 300 Bahts segons el tuk-tukero Atiil.

Així que si es té una mica de paciència i ganes de veure joies o xerrar amb el de l’oficina de turisme, el viatge pot sortir molt més barat que el preu acordat Cada visita et descompta uns quants Bahts! Això si… si el tuk-tukero et vol portar a fer una segona visita i t’hi negues, potser et deixa a l’estacada. Total… ell ja te a la butxaca el val de gasolina. O el que sigui, tampoc està molt clar, potser és una comissió de les vendes…

Es tracta de buscar un equilibri entre la teva paciència amb els botiguers i l’afany del tuk-tukero. Però clar… sempre guanyen ells.