Navegant per Bagan

Myanmar’s greatest architectural site has as many red-brick temples on a plain the size of Manhattan island as Europe has medieval cathedrals. Pam. Lonely planet dixit.

Això s’haurà de veure. El meu orgull d’Europeu queda encuriosit per aquesta frase, llegida amb esforç entre sot i sot d’una carretera que ja ha petat dues rodes de l’autocar on sóc assegut des de fa cinc hores. Ho comento amb el Raphael, un estudiant que s’ha donat un any de descans dels seus estudis de periodisme. Ell també se sent més europeu que cap altra cosa (nascut a Londres, infància a Madrid, adolescència a Paris) i reacciona igual que jo. Això ho haurem de veure. Ens hem conegut al Llac Inle, una reserva de pau i tranquil·litat on la vida flota, literalment, sobre canoes i pilotis. El paisatge a través de les finestres brutes va canviant, poc a poc, de verd marronós a marró marronós. La pols dels camins s’a####ula per tot arreu i la sequera es va notant més que no pas a la nostra anterior parada pel periple birmà.

Finalment arribem a la plana de Bagan quan el sol es comença a amagar rere els núvols, dotze hores després de deixar aquella intersecció de carreteres on hem agafat l’autobús amb uns xurros a l’estómac. Si no hi hagués tots aquests arbres de fulles petites i verdes i branques plenes d’espines, podria imaginar que sóc enmig del desert. Just al costat de l’estreta línia d’asfalt només hi ha sorra. Sorra blanca i fina com la d’una platja del sud de Menorca. La nostra Guest-house és al poble de Nhang U, un d’aquests noms que recordo només perquè em permetran tornar a dormir sota un ventilador, i oblidaré tan bon punt abandoni el lloc. Massa complicats, massa semblants a les nostres orelles. Durant el camí hem vist alguns temples, quatre, cinc. Una desena. Però no tants com diu la Lonely Planet. Ja sabia jo que a vegades exageren.

El dia següent al matí m’hauré d’empassar els meus pensaments. A cavall d’una bicicleta d’importació xinesa que pesa gairebé el mateix que jo comencem a recórrer la petita carretera que ens portarà al cor de la plana. Ja de seguida veig que, aquest cop, la Lonely Planet no exagera. Fins a l’horitzó s’aixequen, interminables, multitud de temples de diferents tamanys i formes. Alguns no són més alts de tres metres. Alguns s’aixequen per sobre dels arbres, amb acabats daurats de complicades formes. Des d’una típica estupa sòlida en forma de campana, fins a complexes temples amb terrasses, galeries, escales secretes i estances plenes de budes.

M’he passat tres dies recorrent aquests camins, respirant pols, sota un sol amagat rere els núvols però que feia encara més sufocant la temperatura, gastant més diners en aigua que en menjar. I no he parat de veure temples. Al final fins i tot acabes cansat de tant de totxo, però això no impedeix que al·lucinis a cada segon. El tercer dia me l’he pres amb més calma, ja sol després que el Raphael marxés cap a Yangon. Avui només he visitat una desena de temples. A l’últim m’he quedat més d’una hora llegint, enfilat al capdamunt d’una estupa gegant, a més de vint metres d’alçada. Assaborint els últims moments d’aquesta plana màgica, abans que el meu bus nocturn em porti cap a la capital. Una hora de calma i silenci, només trencat pel cant d’alguns ocells desconeguts. Possiblement l’última hora de calma i silenci que tingui fins a Barcelona, on aterro d’aquí quatre dies, dos dels quals d’aeroport en aeroport.

Ai… no vull pensar que això s’acaba, però per si un cas, em guardo aquest moment, aquestes vistes, aquesta espiritualitat d’un lloc que va ser el centre de la cultura birmana durant 200 anys, entre els segles XI i XIII. Aquesta nit comença el viatge de tornada. O millor encara, d’anada. Cap a una nova experiència.

bagan12

bagan13

bagan14

bagan15

bagan16

bagan17

bagan18

bagan19

bagan20

bagan01

bagan02

bagan03

bagan04

bagan05

bagan06

bagan07

bagan08

bagan09

bagan10

bagan11

La grandesa de Yangon

Yangon (o Rangoon com es deia en l’època colonial) és una ciutat d’història mil·lenària, com tantes d’altres a l’Àsia, amb fundacions pràcticament mitològiques, períodes d’esplendor sota el mandat de reis, amb històries cruentes de colonialismes, lluites aferrissades per la independència i períodes de comunisme mal interpretat. Però Yangon té un pas més enllà que les seves capitals veïnes; una dictadura militar que ja fa massa temps que dura i està enquistada com una espina dolorosa de la qual ja gairebé t’has acostumat al seu mal. Però de tant en tant, amb un gest, recordes que és allà, i només penses en treure-la.

Aquestes són les sensacions que m’està deixant la capital, que deixaré avui per agafar el bus nocturn cap a Mandalay, un trajecte d’unes 12 hores per carreteres, diuen, dolentes i plenes de sots, però alhora amb paisatges agradables i gent encara més agradable. I és que aquí tothom és molt amable. Poden tenir el govern que tinguin, però sempre tenen un somriure per tu. Quan seus a l’entrada d’un temple sempre hi ha un birmà disposat a no deixar-te gaudir del silenci; millor. S’apropa discretament, i amb un anglès a vegades excel·lent, a vegades precari, comença una conversa sobre el temple en qüestió, sobre el teu país d’origen, sobre el llibre que està llegint, o els estudis que està cursant. A partir d’aquí saps que la conversa pot derivar cap a moltes direccions diferents; excepte una: la política. Aquí la política no existeix i, com a Cuba, no se’n parla. Hi ha orelles als temples plens de budes, als carrers plens de botigues i negocis informals, als mercats plens de productes de tots colors, ja siguin teixits, fruites, sabates o articles per la casa. I a les guest-houses sempre hi planen històries sobre un turista a qui van enxampar parlant d’això, o intentant evitar pagar una entrada d’un dels llocs controlats pel govern.

Però la gent segueix xerrant amb tu a la mínima ocasió. En dos dies potser he visitat una desena de temples diferents i a tots he parlat amb algú birmà, ja sigui un jove monjo descalç vestit amb les seves robes de color grana, ja sigui un treballador vestit amb samarretes antigues i sabates foradades. Tots ells amb un somriure a la cara m’han convidat a seure i gaudir i compartir la pau que desprès una estàtua de Buda. I n’hi ha de totes mides i postures, des d’un Buda assegut de menys d’un metre d’alçada fins a un Buda reclinat de 70 metres (70!!!!). I entre temple i temple, et xoca la densitat dels carrers, tot i que no la dels els cotxes, aquí el trànsit no és ni molt menys el de Bangkok, Beijing o el de Hanoi. Aquí la densitat la posen les persones que caminen amunt i avall, carregant sacs plens d’articles misteriosos, o carregant bosses buides preparades per ser omplertes en un gegantí mercat proper. Caminen sols, en grups, en parelles, agafats de la mà. Sempre gent al carrer, tots vestits amb aquesta faldilla tradicional, el Longyi, de colors verds, blaus, vermellosos, mai prou lluminosos com per demostrar una alegria completa, però prou colorits per demostrar que tenen ganes de viure una vida complicada.

Però sens dubte, el lloc que millor resumeix la vida de Yangon és la Pagoda de Shwedagon. Un grandiós temple fundat fa 2500 anys en honor a unes relíquies de tres budes, al voltant del qual es va anar desenvolupant la petita ciutat que acabaria sent la capital. El temple està organitzat al voltant de l’estupa principal, una enorme construcció daurada de 100 metres d’alçada i 35 de diàmetre, que en total conté 3000 pedres precioses, entre elles un diamant gegantí, i prop d’una tona d’or per a les campanes i altres ornaments. L’envolten centenars de petits temples dedicats a diferents budes i boddhisattvas. Alguns plens, també, d’or i precioses bigues tallades. Alguns d’una simplicitat encisadora. Però el que més crida l’atenció del temple és la quantitat de fidels que hi ha. Cada un dels temples és ple de gent agenollada, resant els seus cants calmats i profunds. Fins i tot un gran grup de peregrins arriben just abans de la posta de sol i ocupen gran part de la petita esplanada davant de la gran estupa.

És llavors, quan el sol s’amaga rere els últims arbres de l’horitzó, quan l’estupa i totes les petites construccions del voltant comencen a canviar de color. Des de la pintura daurada i mate varien cap a un taronjós reflex del sol, un blanquinós groguenc i, de sobte, els focus comencen a il·luminar-se poc a poc, conferint una atmosfera màgica al lloc. De sobte la colossal estupa brilla amb tota la intensitat possible. Un cop de gràcia molt teatral, però efectiu. Les pregàries es multipliquen, les mirades d’admiració es queden fixes en les campanes mogudes pel vent i els reflexes que els nombrosos diamants produeixen segons l’angle de visió.

Una visita amb un component màgic, captivador, necessari possiblement per aconseguir la fidelitat de milers de persones que contribueixen a la supervivència del budisme. Però el cert és que la visita a la Pagoda de Shwedagon em deixa aquest necessari per l’inici d’un bon viatge; cultura, bones xerrades a l’ombra, arquitectura preciosa, gent a qui no li importa seguir les seves tradicions encara que siguis al seu voltant.

Birmània promet. Molt.

rangoon01

rangoon02

rangoon03

rangoon04

rangoon05

rangoon06

rangoon07

rangoon08

rangoon09

rangoon10

rangoon11

rangoon12

rangoon13

rangoon14

rangoon15

rangoon16

rangoon17

rangoon18

rangoon19

rangoon20

rangoon21

rangoon22

rangoon23

La sort de Jogjakarta

A Jogjakarta tenen la sort que a pocs quilòmetres de la seva bulliciosa ciutat hi ha dos temples dignes de ser explicats cada un en una classe magistral del venerable professor Lahuerta. Tots dos van ser construïts a principis del segle IX, quan budistes i hinduistes convivien perfectament a l’illa de Java, fent de Jojgakarta una de les ciutats més importants de l’època; un d’ells, Prambanan, és a 17 kilòmetres del centre, l’altre, el budista Borobudur, és només 25 kilòmetres més lluny, però en direcció oposada, cap a l’oest. Com que els editors de la meva Lonely Planet no tenen al sr. Lahuerta d’assessor per aquests temes, gairebé obvien el temple de Prambanan, mentre que a Borodubur el comparen amb la grandesa d’Angkor Wat a Cambodja i de Bagan a Birmània. Jo encara no tinc l’ull clínic d’un arquitecte experimentat, i encara no he visitat Bagan (d’aquí tres setmanes seré allà); però no dubto ni un moment a posar Prambanan en el mateix sac de meravelles arquitectòniques asiàtiques.

Segurament és per això que he de fer un article conjunt, perquè els vaig veure un darrere l’altre, amb només un sopar, una cervesa i vuit hores de son de diferència. Perquè realment valen la pena per igual i pobre del que vagi a Jogjakarta i no visiti un dels dos. Tot i ser molt diferents, la proximitat temporal traeix a constructors budistes i a constructors hinduistes, fent que hi hagi detalls que els aproximin fins a punts de confusió per als no devots.

La primera gran diferència que s’aprecia en aproximar-se és la seva manera d’ocupar l’espai; mentre que Borodubur és un temple massiu i gegantí que culmina la forma perfecta d’una muntanya rodejada de jungla, Prambanan adopta la forma més clàssica del temple hinduista, amb diferents assentaments repartits ordenadament en una plana verda com un prat irlandès. D’aquesta manera, Borodubur consisteix en una sèrie de cinc complexes plataformes quadrades, amb galeries grabades a totes dues bandes. El temple es corona amb tres nivells circulars d’estupes que contenen una estàtua de Buda cada una. Finalment, simbolitzant el nirvana després dels diferents estadis del budisme recorreguts durant les plataformes (sempre en sentit horari entrant per la porta est), hi ha una estupa de grans proporcions. A Prambanan l’estructura és molt diferent, més semblant a la que vaig conèixer als temples Khmer (que d’altra banda van començar sent temples hinduistes). Així doncs, el temple es reparteix en diferents edificis, els tres principals dels quals estan dedicats a les tres principals divinitats hindús, Shiva, Bishnu i Brahma. Shiva, el Déu més important, té l’estàtua més treballada i l’edifici més alt, de 47 metres. Davant dels tres edificis hi ha un temple la meitat de gran dedicat a cada un dels transports utilitzats pels tres Déus.

Ara que m’he acabat de llegir The pilars of the earth puc entendre perquè els gravats de cada un dels temples són tan semblants en quant a qualitat; possiblement van ser gravats pels mateixos artistes, que devien anar i venir en carro pels camins a l’ombra del volcà Merapi. No obstant el significat varia substancialment. De la mateixa manera que a les nostres catedrals s’explica la Bíblia en les seves parets, a Borodubur cada un dels seus nivells expliquen diferents parts de la vida cotidiana de l’època a Java, la història de Siddharta, els càstigs que es podien infligir pels diferents crims o faltes. A Prambanan s’hi expliquen diferents etapes del llibre sagrat de l’hinduisme, el Ramayana, amb les seves històries fantàstiques de lluites entre Déus, la creació de la humanitat, l’ira de Shiva i els avatars que visiten la terra (si, si, n’hi diuen avatars, des d’abans de la pel·lícula del James Cameron) Això sí, la qualitat que hi ha en tots dos temples supera amb escreix les nostres construccions, més si tenim en compte que van ser fetes al segle IX i la gran quantitat de metres lineals que ocupen!

Si hi hagués una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic, possiblement aquests dos temples no serien al top 7 rivalitzant amb les Piràmides de Gizeh, la Gran Muralla xinesa, Angkor Wat, el Machu Pichu o el Pànteon. Ui… així en dos segons me n’han sortit cinc… El que sí que és segur és que Prambanan i Borodubur estarien ex-aequo. Per sort, encara em falta molt de món per veure i no tinc cap ganes de fer una absurda competició sobre quines són les meravelles arquitectòniques del món antic.

borobudur 1

borobudur 2

borobudur 3

borobudur 4

borobudur 5

borobudur 6

borobudur 7

borobudur 8

borobudur 9

borobudur 10

borobudur 11

borobudur 12

prambanan 1

prambanan 2

prambanan 3

prambanan 4

prambanan 5

prambanan 6

prambanan 7

prambanan 8

prambanan 9

prambanan 10

prambanan 12

prambanan 11

A Laos també hi plou

Si es fes un estudi d’audiència televisiva a Laos, és possible que la sèrie Friends quedés ben amunt del rànking, en una posició molt disputada amb Family Guy. I aquest èxit seria degut única i exclusivament a que el 90% de les guest houses de Vang Vieng emeten sense parar, 15 hores al dia, els capítols de totes les temporades de la Jennifer Aniston i companyia.

Vaig arribar a Vang Vieng sota un plugim d’aquests persistents, lleugers, dels que calen fins al moll de l’os, que són més propis del nord d’Europa que no pas del tròpic. Sota el meu impermeable, gairebé sense estrenar encara, veia les cares dels espectadors, totalment inexpressives, de mirada perduda i fixa en les escenes d’aquestes sèries que suposadament t’han de fer riure. Benvinguts a la capital del tubbing del sud-est asiàtic, un recorregut de 4 km pel riu amb flotadors gegants i múltiples parades als bars col·lindants on es serveix alcohol barat i diversió a dojo. Però avui ha plogut tot el dia i, segons un parell de nois que conec entre partida i partida de billar, no hi ha noies fent tubbing si plou. Massa avorrit. Així que tota l’activitat es centra als bars i guest houses, preferiblement les que tenen televisió o billars. Als voltants de les 9 del vespre, la pluja dóna un respir i els amos dels bars musicals s’omplen d’alegria alhora que els seus altaveus criden músiques europees i americanes dels anys 90 i 2000. Per fi hi haurà festa. Al llarg de la nit, els balls es van convertint en borratxeres i s’esgoten els típics buckets de whisky i vodka. Però també hi ha lloc per una festa més calmada on alguns decideixen canviar les gotes de pluja pel foc, fent de la nit un bonic espectacle espontani.

El dia següent es desperta sense electricitat i amb, per fi, una tempesta tropical com Déu mana. Res de tubbing un altre cop. Impossible visitar la granja orgànica perquè està tot paralitzat. I les previsions del temps no són gens optimistes. Hora de comprar un bitllet de bus cap al sud i esperar que a Vientiane faci millor temps. Canvio el meu llibre acabat fa una setmana (més un euro i mig) per Donnie Brasco i em llegeixo 150 pàgines en un dia amb alguna pausa per fer un billar o un àpat.

Vientiane té una atmosfera molt similar a Luang Prabang. Tot i que es nota massa que és la capital de Laos, encara li queda aquest estil colonial francès barrejat amb multitud de temples budistes, nous i de fa 300 anys. El més espectacular, sens dubte, el famós That Luang, una immensa piràmide aterrassada daurada, plena de petites estupes i fulles de flor de lotus. Aquí no hi tenen gaires budes, com m’explica un monjo, per culpa de l’espoliació tailandesa, com en altres temples arreu de Laos. Potser és per això que als anys 50 un “venerable avi” va decidir crear el Buddha Park, un lloc on va esculpir prop d’un centenar de budes d’entre 1 i 10 metres d’alçada.

Abans de marxar cap a Bangkok en tren, visito el temple de Sisaket, un petit recinte amb un claustre ple, aquest sí, d’estàtues; unes 2500 segons la lonely planet, la majoria de menys de 15 centímetres. Entre estàtua i estàtua m’apareix un monjo, el Ten, que no deu passar de la trentena. Amb un sabaidee comencem una conversa que dura una horeta llarga on m’explica que porta nou anys estudiant i ara que acaba vol dedicar-se a estudiar política per millorar el món. M’explica seriós com observa als turistes que van al seu temple i veu com alguns van i venen sense ni tan sols mirar i d’altres queden tan meravellats que decideixen quedar-se una setmana fent meditació. M’agrada la serenitat que desprèn al parlar i com una persona tan jove pot ser tan Sàvia, tan atent als detalls, com pensa abans de respondre una pregunta , com escolta les respostes i la seva sana curiositat per la vida. Però la seva joventut també el traeix una mica quan li dic que sóc de Barcelona i, amb el primer somriure que li veig, respon que Messi és el millor jugador del món i que és una sort veure’l jugar. Paraula de Savi.

La conversa acaba perquè ha d’assistir a una cerimònia, em diu. Em convida a entrar al temple on es comença a congregar la família de dos joves que a partir d’avui començaran els estudis per fer-se monjos al mateix temple que el Ten. Durant els trenta minuts que dura la cerimònia, els dos nous iniciats aniran canviant la seva vida anterior, simbolitzada per les robes blanques, per la vida de monjo, simbolitzada per les túniques taronges. Rebran de la seva família l’únic indispensable que necessitaran a partir d’ara, un paraigües, unes sandàlies i una olla per recollir diners i menjar. Dels altres monjos en reben la benedicció i unes pregàries que tot i que em resulten incomprensibles són capaces d’omplir el meu esperit.

Definitivament un bon comiat de Laos. Només em queda dir-li a reveure!

pluges 01

pluges 02

pluges 03

pluges 04

pluges 05

pluges 06

pluges 07

pluges 08

pluges 09

pluges 10

pluges 11

pluges 12

pluges 13

pluges 14

pluges 15

pluges 16

Dues petites ciutats

Abans que arribi a Vang Vieng (capital de la festa al sud-est asiàtic, o de la solidaritat, depenent de qui t’ho digui), no vull deixar d’escriure sobre les dues últimes ciutat que he visitat, Luang Prabang i Phonsavan. De la primera podríem dir que és una de les capitals espirituals de Laos – com Ayutthaya de Tailàndia – amb més de 30 temples a la ciutat. La segona és una ciutat perduda enmig del no-res, però que conté les restes de civilització més antigues de Laos.

A Luang Prabang hi vam arribar de nit, després del relaxat segon dia navegant pel riu Mekong, i ja s’entreveia el seu passat colonial. Totes les cases antigues (ara reconvertides el 90% en Guest Houses) són d’un estil afrancesat reconeixible a metres de distància. Si a més li sumem que la ciutat està plena de cafès i restaurants amb noms com “maison du vin”, i que és plena a vessar de turistes francesos, costa poc imaginar-se com devia ser a finals dels anys 20. Això si, a part de tot això, la ciutat conté un immens nombre de temples, el millor del quals és el Wat Xieng Tong, de meitats del segle XVI. Amb una arquitectura impressionant, molt diferent que altres temples que he conegut, m’ha sorprès especialment una estàtua d’un buda reclinat que desprèn una pau difícil d’oblidar. I evidentment no vaig poder evitar demanar-li un desig, tal com mana la tradició local; per comprovar si es complirà o no, vaig haver d’aixecar un petit buda de bronze massís per sobre el cap. Tot i que em va costar un esforç inimaginable ho vaig aconseguir!

Tampoc vaig evitar fer una escapada a fer el guiri a les cascades a 25 km, un petit paradís de piscines i salts d’aigües, d’aigües blavoses i transparents, rodejades d’una vegetació abundant i milers de sons enigmàtics, d’aus desconegudes acompanyades eternament per la remor de l’aigua. Aigua freda, prendre el sol, un banyet, un parèntesi ideal entre l’espiritualitat dels temples i els monjos vestits de rabiós taronja, i la terrenalitat del mercat nocturn de menjar, ple d’ofertes barates de delicioses especialitats locals.

A Phonsavan hi arribo 80 anys més tard que la Madeline Colani, una arqueòloga francesa que documentar en 600 pàgines unes misterioses gerres d’uns 2000 anys d’antiguitat. En va comptar fins a unes 400. Els seus orígens encara són incerts, però s’especula que tenien un ús ritual a l’hora d’enterrar els morts d’una remota civilització, tot i que no se n’han trobat mai restes humans, només una petita estàtua de bronze. Els locals prefereixen una versió més Lao, que suggereix que es feien servir per emmagatzemar Lao Lao, el potent, gustós i perillosament fort wisky fet a base d’arròs. És d’aquí d’on ve la calma dels laosians?

Sigui com sigui, el paisatge desolat i puntejat d’aquestes enormes gerres negres és acollidor i alhora misteriós. Algunes de les gerres estan destruïdes a causa dels infames bombardejos americans dels anys 60 i 70, algunes jeuen miraculosament intactes al costat de cràters de 10 metres de diàmetre, algunes han estat destruïdes per la força del temps i dels arbres. Estan repartides principalment en tres jaciments diferents, dels quals he visitat els dos primers. En total uns 75 kilòmetres en bicicleta, un bon exercici per les cames i per la ment.

Demà al matí, ben d’hora, m’esperen 6 hores d’autobús per arribar a Vang Vieng. Acabaré fent tubbing? Podré aportar alguna cosa a la granja orgànica del Sr. Thi? La solució d’aquí uns dies…

2petitesciutats 01

2petitesciutats 02

2petitesciutats 03

2petitesciutats 04

2petitesciutats 05

2petitesciutats 06

2petitesciutats 07

2petitesciutats 08

2petitesciutats 09

2petitesciutats 10

2petitesciutats 11

2petitesciutats 12

2petitesciutats 13

2petitesciutats 14

2petitesciutats 141

2petitesciutats 15

2petitesciutats 16

2petitesciutats 17

2petitesciutats 18

2petitesciutats 19

2petitesciutats 20

Polièdric Beijing

Per fi a la Xina (1300 milions d’habitants, 4rt país més gran del món). Aterro després de 5 hores de viatge des de Hanoi a Beijing. 17,5 milions d’habitants. 9 línies de metro amb 220 km (previstes 18 línies amb 561 km pel 2015). La plaça central de Tian’ anmen té 440.000 metres quadrats (7×4, 28 illes de l’Eixample de Barcelona). La ciutat prohibida té 720.000 metres quadrats. Centres comercials de fins a 560.000 metres quadrats. A només 50 kilòmetres s’hi troba part de la Gran Muralla, de 2700 anys d’història i un total de 8.851,8 km de longitud (tot i que no, no es veu des de l’espai).

Milions d’anuncis, de cotxes, de llums, de venedors ambulants, de bicicletes, d’ofertes, d’estímuls pels sentits. A totes hores. A Beijing tot està exagerat. Tot és enorme. De proporcions que encara em semblen inimaginables comparades amb les dels països d’on vinc.

I a més, a ple desembre, fa un fred que pela. Sort de l’anorac, les quatre capes de forros polars, mitjons d’esquiar, guants de llana i pantalons de pana. Les xancles que fa una setmana eren indispensables durant tot el dia, han quedat oblidades a la dutxa del PekingUni International Hostel. En total estaré una setmana a la ciutat, el lloc on m’hauré passat més temps en aquest viatge a orient. I marxaré amb la sensació que no n’hauré vist ni una mil·lèsima part.

Em costa escriure alguna parrafada lligada, que no siguin frases curtes, plenes d’admiració, de contrastos inexplicables, de respecte per una cultura que sembla la més consumista del món i alhora oficialment comunista, que treballa a la velocitat de la llum i alhora amb la típica calma asiàtica, on les bicicletes i els audis de luxe comparteixen carril, on en sortir del metro lleuger de 110km/h et trobes un indigent descalç a -5ºC, on s’ha construït el fabulós edifici de la CCTV del bon amic Koolhaas i la ciutat prohibida. On trobes multitud de militars i policies a totes les cantonades per controlar la població i a internet no hi trobes ni el facebook, ni el youtube ni el blogger en un intent inútil d’evitar que la població es mantingui informada.

A part de la ciutat, a Beijing m’he retrobat amb quatre persones, ben diferents totes elles, amb qui he compartit excel·lents moments en el passat i ara en aquesta ciutat.

Amb la Iria una calurosa benvinguda i la introducció a un nou país i ciutat, amb el Javi de traductor. Fantàstiques converses, un exquisit peix bullit amb verdures, dues nits d’estranquis per estalviar yuans d’hotel.

Amb l’Archi, un mes més tard i 30 graus menys, a la Gran Muralla, on l’aigua de l’ampolla s’ens ha congelat i el vent gèlid ens ha gelat el nas que ens vam cremar a Angkor Wat.

Amb l’Annabel, fent el guiri total, passejant sense parar per Tian’anmen, la ciutat prohibida, el jardí d’estiu, els centres comercials, els carrers eterns i la Gran Muralla. I el que ens queda. Descobrir aquesta cultura mil·lenària i complexa.

I amb el meu altre jo, l’arquitecte i les arquitectures de fa 500 anys i amb Herzog i de Meuron i el seu Bird’s nest, o el Koolhaas i el Paul Andreu i el seu National Centre for the Performing Arts.

I potser tants estímuls de cop m’estan afectant la meva capacitat redactora, però espero que aquest cop les fotografies m’ajudin a ordenar tot aquests pensaments. I us n’ensenyo només una petitíssima part, però que espero que siguin suficients per fer-se’n una idea.

Demà marxo cap a Xi An, a descobrir els guerrers de terracota, i espero agafar un ritme més calmat de turista. Nou hores de tren nocturn segur que m’ajuden.

L’Íria, el peix de 2,9 kilos i jo

Rush hour al metro de Beijing

Escales del Bird’s Nest

L’estadi olímpic i jo

El Water Cube, les piscines olímpiques, de PTW Architects

National Centre for the Performing Arts, del Paul Andreu

La muralla de la ciutat prohibida, de nit

Estatua dels treballadors orgullosos a Tian’anmen

Mao, millor que callis

Un dels palaus de la ciutat prohibida

Plaça de la ciutat prohibida on hi caben 100.000 persones

Edificis i places a la ciutat prohibida

Interior d’un dels palaus. Al darrere hi ha escrit alguna cosa com “no faig res”

Edifici de la CCTV, O.M.A.

Edifici de la CCTV, O.M.A.

El llac gelat dóna bastant per fer el burro

El llac gelat

Palau d’estiu des de la torre de l’encens budista

La nit de Beijing, plena de cotxes i embussos

-10ºC i conquerint la muralla. Tot el que es veu ho vam caminar

Infinita Gran Muralla

Around Ho Chi Minh City

Estació de Ben Thanh, 8 del matí. L’autobús número 27 encara està buit i els meus sentiments de que m’han timat per primer cop al Vietnam comencen a aparèixer al meu cervell que encara segueix al llit, somiant en un bon esmorzar que ja ha tingut lloc. “No hi ha ni el conductor… la noia m’ha pres el pèl i s’ha quedat els meus 3000 dongs (0,1€)”. Distrec els meus pensaments llegint una mca la guia del Vietnam que em va donar la Linn quan s’engega el motor de l’autobús. En exactament 43,7 segons s’omple l’autobús. Tant que hi ha gent que ha d’anar dreta. Ara sóc un afortunat.

El trajecte fins al temple de Cao Dai em costa exactament un total de 55000 dongs (1,92€), dos busos i una moto i quatre hores i mitja de viatge. Així que arribo tard a la missa que ofereixen a les 12, la que la guia diu que és la més visitada pels turistes per la seva bellesa.

No sé com deu ser la de les 12, però la de la una és increïble. El Caodaisme és una secta que barreja temes del budisme, l’hinduisme, el cristianisme i l’islam d’una manera d’allò més estranya. Tenen tres sants principals i un d’ells és Victor Hugo, per la seva dedicació als pobres i marginats. Aquests tres sants són els que portaran la revelació definitiva a la humanitat després de Moisès i Jesús. Francament surrealista i crec que bastant difícil d’entendre. La cerimònia en si són una sèrie de càntics monòtons que fan uns 150 seguidors de la secta. Perfectament alineats, a l’esquerra les dones i a la dreta els homes, fan unes contínues reverències a l’altar que té una bola del mon, un gran buda i un ull que tot ho vigila. Al seu voltant, les columnes tenen grans dracs enroscats i les voltes de creueria estan decorades amb animals mítics i rodejats de brillants estrelles sobre el fons blau.

No em puc permetre molta estona més admirant l’exterior del temple, una barreja entre un temple xinès i una catedral catòlica ja que he de marxar a desfer les 4 hores i mitja de camí, però fer 96 kilòmetres per fer aquesta visita, realment ha valgut la pena.

—-

Una cinquantena de treballadors fan feina aplegats en taules de mig metre d’alçada en una nau industrial amb una sola finestra correguda i un sostre de xapa metàl·lica. Uns quants ventiladors mouen l’aire de l’interior viciat per la pols de perles, closques d’ou i esmalts de diversos colors. La meitat llarga dels treballadors, amb polo de color blau fosc tenen algun tipus de discapacitat, ja sigui causat per l’agent taronja de les bombes de fa trenta anys o algun membre amputat a causa d’una mina. Pel seu costat, desfilen amb cares igual de serioses uns 150 turistes, cansats, pobres, d’una hora i mitja de viatge en els seus respectius autocars estrets, no preparats en excés pels estàndards d’altura europeus. Algun fa alguna fotografia. Algun fins i tot s’atreveix a preguntar alguna cosa a un treballador, que respon en signes que no entén res del que li estan dient. Vint metres més lluny, el riu humà ens transporta a una nau industrial annexa, el doble de gran que l’anterior, on l’il·luminació és francament millor que els fluorescents de l’anterior. Un magatzem amb milers de plats, gerros, quadres produïts a la nau annexa es venen a preus occidentals, en un rang que oscil·la entre els 15 i els 1800 dòlars americans. A l’entrada del complex hi ha un cartell que anuncia amb lletres ben grans: Handicaped Handicrafts, Welcome Honourable Visitors.

Així ha començat el segon dia de passeig al voltant de Saigon, Ho Chi Minh City oficialment. La segona part ha estat als túnels de Cu Chi, símbol de la resistència de Charlie contra el totpoderós exèrcit dels Estats Units. Potser amb una mica massa de pressa per part del guia del tour que he contractat hem estat visitant els túnels, búnkers i trampes que van permetre als vietnamites guanyar aquella infame guerra.

La visita comença per un vídeo on se’ns demostra la capacitat assassina dels vietnamites, en unes imatges en blanc i negre de l’època. Orgullosos herois, entre els quals la nena que tenia el rècord de soldats morts, o el pagès orgullós de fabricar trampes mortíferes amb bambú. Un retrat de Ho Chi Minh i la bandera vietnamita presideixen la sala de projeccions semi-enterrada i coberta amb fulla de palma seca. El recorregut continua a través dels boscos joves, de només 30 anys, que han renascut després de les tones de napalm i agents químics llençats des dels bombarders, fins que arribem a un camp de tir on se’ns permet comprovar quines armes eren més potents, si les soviètiques o les nord-americanes. Alguns membres del grup desfoguen les seves ànsies assassines reprimides contra un grup de llebres i cabres mal pintades en unes fustes a 150 metres. Cap dels objectius té ni un sol impacte de bala. Els bidons que hi ha uns metres més enllà semblen fets per torrar castanyes a la tardor.

Més tard, després de descobrir alguna (perquè no dir-ho) enginyosa trampa més arribem al punt fort de la visita. Els túnels en qüestió, el que secretament tots nosaltres estàvem esperant. Primera sorpresa, una parella del grup es queda sense entrar per tenir més de 70 anys, tot i que no ho aparenten. Dues noies més renuncien en veure la mida veritable del túnel després de l’eixamplament fet a posteriori per a permetre l’entrada dels turistes. De tots nosaltres, només les dues noies vietnamites que acompanyen els seus respectius amants de dos metres i 100 kg. Ells també es queden fora després de comprovar que, per allà, no arribaran gaire lluny. Elles, per cortesia segurament, fan el recorregut de 200 metres per l’exterior.

Els túnels, un cop a dins, només tenen unes tènues llums ataronjades cada 10 o 15 metres, fent que algunes cantonades quedin completament a les fosques. L’alçada no deu superar els 80 cm de mitja, en alguns casos 60; i l’amplada mai és superior als 50. Així que el noi filipí que hi ha davant meu, tot i gaudir d’una fantàstica (per a l’ocasió) altura de 1’50, es queda encallat amb la panxa en una corba. Decebut, ha d’agafar l’escapatòria cap a l’exterior. Jo aprofito per respirar una mica d’aire fresc que baixa per les mateixes escales que ell utilitza per pujar els 5 metres que ens separen dels arbustos. Uns quants metres més tard, després d’haver de passar a quatre grapes durant uns metres, quatre cops de cap i dues rascades als colzes, veig la llum de la sortida. De cop, tot l’esforç acumulat es fa notar a les cuixes, els genolls i els bessons. I per ajudar una mica, començo a suar pel contrast de la temperatura i l’esforç Ho he aconseguit, sóc un autèntic soldat de la resistència.

Waiting for my chinese visa – chapter three

Jo que sóc tan ben parlat no parava de dir “això és l’hòstia”. Quina meravella de dia. Angkor Wat (Gran Temple) és segurament l’edifici religiós més gran i complex que he vist mai. Si ja em vaig emocionar amb els temples de Phimai, Champasak o Phanom Rung, avui ha estat la culminació de les visites als temples d’arquitectura Khmer. Clic. Emmagatzemat a la memòria.

Sobre la bici que no parava de grinyolar, cansada de portar turistes amunt i avall i avorrida ja d’esperar fora dels temples, hem anat fent camí cap a l’edifici més important de Cambodja. Tant que fins i tot està representat a la seva bandera. Tot el joc de filtres i passos entre el món terrenal i l’espiritual agafen aquí molta més importància ja que es multipliquen fins a l’infinit, creant una metafòrica representació de la mitologia hindú d’enormes proporcions. I tot, absolutament tot, està treballat d’una manera exquisita. Especialment les quatre galeries amb gravats mostrant èpiques batalles i mites antics on milers d’homes, simis, elefants, tigres i criatures desconegudes lluiten per obtenir terres, poder i fins i tot, un altre cop, l’elixir de l’eterna joventut. Clic. Cap a dins.

Incapaç de descriure-ho amb paraules, sort que tinc la càmera de fotos per guardar els milions de budes, dimonis, flors de lotus, serps, deesses i pedres esculpides. Hem estat unes dues hores dins el temple, mirant cada sala, cada passadís, cada volta, cada gravat. Des del pont de l’entrada, que creua el fossar fins al peu de la torre principal, llàstima que no s’hi pot pujar però un suposat policia ens ha dit que per 10 dòlars ens hi portava. No m’ha respost quan li he preguntat quants dòlars són de multa quan ens enxampés el seu col•lega. I entre el pont i la torre principal, una muralla, un altre pont, una altra muralla amb les galeries gravades, un rebedor en forma de creu, una altra galeria, un pati descobert i, finalment, la gran escalinata al recinte central, amb una altra muralla, un altre pati i la gran, enorme torre. I això si seguim només l’entrada oest cap a l’est. Tot s’ha de multiplicar per quatre ja que la doble simetria és gairebé perfecta. Només canvia la importància de les entrades a les muralles i el rebedor cobert es converteix en patis descoberts als altres tres costats.

Pausa. Necessitem assimilar tanta informació. No només del temple, també dels seus edificis secundaris, de les explicacions, de la gent de l’interior, del macac que roba beguda, del monjo que posa polseres als turistes, dels nens que sembla que visquin a l’interior del temple. Clic. Tot emmagatzemat.

Després de la visita i la pausa se’ns va fent migdia i seguim el camí, creuant un altre cop Angkor Thom, avui molt més buit que ahir. Potser per això les famílies de macacs ens fan més cas quan parem per fer-los unes fotos i filmar-los. Potser els plàtans de la cistella de la bici també ajuden. Un macac em mira amb cara de en vull més. Un altre es persegueix la cua en una dansa circular eterna. Uns altres dormen tranquil•lament aprop de la carretera.

Parant aquí i allà, amb la bici tranquil•lament arribem finalment a Preah Khan, per mji el millor de tots els temples. Si si, inclús millor que Angkor Wat. El problema que té actualment és que està totalment destrossat. Només aguanten algunes de les voltes del complicat entramat de galeries, sales i edificis auxiliars. Pràcticament tot l’interior de les muralles està edificat, fent que recórrer els passadissos i les càmeres sigui una contínua sorpresa. El vídeo que penjo al youtube és només una petita mostra d’un recorregut pel seu interior.

Al facebook, moltes fotos, potser massa, però és massa massa difícil fer una sel•lecció. Per veure-les, clica aquí.

Per cert, ja tinc totes les vises del món. El meu passaport sembla un album de cromos

Wating for my chinese visa – chapter two

Pobre del que passi per Cambodja (inclús el sud-est asiàtic) i no visiti els temples d’Angkor. És com anar a Egipte i no veure les piràmides, no entrar al Panteon si ets a Roma, o anar a París i oblidar-te de fer el guiri per Versailles. A Angkor s’uneixen el poder, la religió, l’art, la cultura, la complexitat i la història de l’hinduisme i el budisme de l’antiga Cambodja, l’imperi Khmer.

Dos dies en què l’Archi i jo ens hem disfressat de cambodjans, amb el Khrama al cap, anant amunt i avall per temples solitaris o plens de gent o ben conservats o petits o agrupats o buits o destrossats per la natura o enormes o qualsevol combinació dels adjectius anteriors. Sort que el primer dia contàvem amb l’inestimable ajuda del Si Ten, el tuktukero, que ens explicava detalladament cada pedra que havíem de mirar, el perquè de les estàtues, les orientacions, els llacs, a quina època es va construir cada temple i qui ho va ordenar. Poc a poc, al llarg del dia, el Khrama no només es convertiria en una protecció per al sol, també evitaria que totes les imatges emmagatzemades al cervell, tots els records, tots els detalls, fugissin espantats per la sobtada sobreutilització de la matèria gris.

La visita del primer dia la vam dividir en dues parts. La primera, Angkor Thom, la Gran Ciutat, centre neuràlgic, polític i geogràfic del regne Khmer fa 800 anys. Just arribar al pont que creua cap a la porta sud ja descobreixes que estas a punt d’entrar a un recinte màgic, on la política i la religió es barregen, on la mitologia hindú té un destacat paper, on es prenien les grans decisions d’una gran època. Per creuar el primer pont t’has d’enfrontar a una fila de dimonis (a la dreta) i Déus (a l’esquerra) intentant domar la serp Naga per aconseguir crear l’elixir de la immortalitat. I quan finalment arribes a la porta, descobreixes que t’estan vigilant, que una quàdruple cara mira en totes les direccions dels eixos cardinals, mentre uns elegants elefants aguanten la porta amb les trompes.

La cara que et mira, serena, somrient, però alhora dient-te “compte, sé què hi fas aquí” demostrant el seu poder i benevolència, és la mateixa que està fins a 216 vegades esculpida al temple de Bayon, erigit just al centre de la quadrada muralla de 3km de costat. Un temple aparentment caòtic quan no el veus des d’un dels seus eixos, perquè té una sorprenent quantitat de torres, superposades una sobre l’altra. I després d’aquesta visita, seguim amb la terrassa dels elefants, una terrassa de 300m de longitud que encara imposa respecte 800 anys més tard. No em vull ni imaginar ser el líder d’una tribu vençuda per l’imperi i haver de venir a presentar els meus respectes amb 300 metres plens de colors daurats, guàrdies, magnífics ornaments florals i el rei totpoderós, mig humà mig diví, esperant-me al centre, just a l’eix del seu palau.

La segona part de la visita ha començat després de recórrer l’interior de la muralla de la terrassa del rei leprós, una galeria de monstres, ballarines i animals mítics esculpits en pedra sorrenca, escrutats per un grup de jubilats francesos que, plens de joia i alegria, feien milers de fotos i vídeos a cada una de les figures. Amb la nostra barba, el khrama i les ulleres de sol hem pujat al tuk-tuk per dirigir-nos cap a la porta de la victòria. Com si fóssim dos xeics àrabs hem gaudit d’una merescuda brisa i un parell de bananes nanes cada un. Però el Si Ten no ens ha deixat respirar gaire, perquè entre les 12 i les 17 hem visitat ni més ni menys que 11 temples. Però nosaltres tant contents! Som turistes professionals i hem estat capaços d’aprendre de totes les visites i memoritzar totes les explicacions possibles, saber diferenciar entre un temple del segle IX i un del segle XIII, conèixer una mica la simbologia hindú i fer unes oracions a un buda de pedra en un temple de 50 metres d’alçada.

I també capaços d’escalar arrels enormes, saludar i refusar en khmer les tres mil ofertes de postals, aigua, polseres i samarretes, admirar una posta de sol sobre els camps d’arròs, de fer curses de tuk-tuk amb una parella de New York, jugar a fer l’Indiana Jones (tot i que aquí s’hi va gravar Thomb Raider). Així que no només hem adquirit un munt de nous coneixements, també hem fet l’idiota, ens hem rigut de nosaltres mateixos fent l’idiota, hem menjat un mango a la llum del capvespre, hem conegut gent estrafolària i hem dinat un suc de taronja i més bananes sota la pluja.

Un primer dia completíssim que ens assegura que demà serà també un gran descobriment. Les fotos, les poso al facebook, aquí només un vídeo fent el burro pel temple de Ta Prohm.

Arquitectura Khmer de 1000 anys d’antiguitat

Avui escric un post doble, ja que les meves dues últimes visites estan bastant relacionades: dos temples Khmer, el de Phimai i el de Phnom Rung, tots dos relativament aprop de Nakhon Ratchasima, on dormo avui i gaudeixo d’una fantàstica connexió a internet per 10 Bahts l’hora (0,2€) en un ciber ple de nens jugant al FIFA, al Need for Speed i altres jocs que he estat incapaç d’identificar. Deixo un munt de fotos al final perquè us en feu una idea…

Les meves visites als pobles de Phimai i Phnom Rung han valgut la pena encara que m’hagin suposat moltes hores de bus, esperes sota el sol (si,… ara estic moreno paleta) i emotives estones de conversa per signes amb autobuseros, gent del carrer i venedors ambulants. Però una de les raons principals de la meva visita a Phimai és que el seu temple és 100 anys anterior al d’Angkor i diuen les bones llengües, que en va ser la inspiració. I Phnom Rung és d’una solemnitat avassalladora, al capdamunt d’un crater extingit, a més que és contemporani d’Angkor Wat.

Phimai és un dels pocs pobles que he vist fins ara que conserva el nucli antic. Antic… de veritat, del segle XI. De fet, gairebé tot el poble conserva l’estructura original que li van donar els primers pobladors un rectangle de 565×1030 metres, amb una quadrícula prou clara, gairebé orientada segons els eixos cardinals i organitzada al voltant del temple. Cap al sud, aquest poble està estretament relacionat amb la capital Khmer, Angkor (actualment a Cambodja), per una directa carretera, l’eix de la qual passa, exactament, pel centre del Dhatu (la torre) de Phimai.

Al terç nord del poble hi ha el recinte sagrat, que ocupa ni més ni menys que uns 250×300 metres. Així que ja es veu la importància que tenia l’esfera sagrada en la cultura Khmer. El temple en qüestió és una successió de filtres, tal i com passa també a la nostra cultura cristiana, tot i que molt més complexe. Aquí no és només una transició formal, sinó també mística i simbòlica. La transició comença a l’exterior, al Phlab Phla, on els sacerdots i el rei (elevat fins i tot avui en dia a la categoria divina) es preparaven per al viatge cap a l’interior del primer recinte. Aquest primer recinte, de 250×300 té quatre portes, cruciformes, d’uns 30×20 metres, les Kamphang Kaew, a l’interior de les quals hi resideixen les divinitats en les diverses sales que contenen. Però només es pot accedir a l’interior per una d’aquestes portes, la que té el pont Naga, que és el que et permet fer la connexió entre la terra i el cel. Naga significa Serp Mística, i està representada per multitud de cobres amb set caps.

Un cop a l’interior de la primera muralla hi ha la continuació del recorregut, un passadís elevat 1 metre de terra, per on s’anava cap a la següent transició caminant sobre ceràmica: les portes Rabieng Khot. Aquestes portes, també quatre, estan connectades mitjançant una muralla transitable per l’interior, d’una alçada d’uns 5 metres i 3 d’ample (comptat gruixos de murs i voltes).

Finalment, s’arriba a l’espai més sagrat del temple, on hi ha 4 edificis. Dos d’ells són, es creu, edificis funeraris, el Prang Hin Daeng i el Prang Bhramathat. L’altre edifici és el Ho Brahm, lloc on es guardaven les escriptures més sagrades. I, finalment, hi ha la torre principal, que enlloc d’estar orientada a l’est com la majoria de temples Khmer, està orientada a sud. Aquesta torre és la única que està feta de pedra blanca, mentre que les altres construccions són de pedra vermella. La torre, de 28 metres d’altura, mostra tota la riquesa de les construccions Khmer, gràcies sobretot a la restauració que se’n va fer. D’aquesta manera es pot gaudir en tot el seu esplendor la magnificència que tenia aquest temple. De les quatre portes que té la torre (quatre, sempre quatre) 3 mostren escenes de la vida de Buda, mentre que la quarta, l’orientada a sud, la més important, i la única que té antesala, té escenes de Shiva i la seva dansa mística.

Tota la torre presenta milers de detalls gravats a la pedra, com motius florals o animals. Tota la resta del temple no es queda orfe de treball, sobretot els marcs de les finestres i portes i les columnes. Així que no s’acaba mai d’admirar tot el treball dedicat a la creació, construcció i decoració. Mirant les columnes es pot veure que moltes tenen inscripcions i dibuixos gravats. Però del segle XII, no del XXI, així que et pots fer una idea fantàstica de com era realment el temple abans de ser destruït pel pas del temps.

La sensació d’ordre, simetria, grandesa i complexitat devia causar una sensació indescriptible a la vulgar gent del camp. És ben be l’equivalent a les nostres catedrals gòtiques. Temples a milers de quilòmetres per divinitzar uns pocs en nom d’un Déu i dominar la resta del Poble, però que s’han convertit en verdaderes joies de la nostra història.

—–

Per a la visita a Phnom Rung, no cal que m’estengui tant explicant com funciona el temple, ja que és molt similar al de Phimai. Però hi ha algunes diferències. Sobretot la topografia i la distància entre l’entrada i la torre principal. Aquí és d’uns 200 metres, que a més salven un desnivell d’uns 5 pisos de terrasses, cada una d’uns 3 metres. A més, Phnom Rung té 3 ponts Naga, fent que la transició entre l’espai humà i el diví sigui molt més evident. Sobretot perquè entre ells hi ha, primer un passeig triomfal de 160 metres de llarg i després l’escalinata que he comentat anteriorment.

Un cop s’arriba a l’últim pont Naga, les diferències no són tantes amb Phimai respecte a l’estructura i la forma del temple. No obstant, en els detalls sí que n’hi ha molta, ja que aquí, les referències a la cultura hindú són molt més evidents en els gravats i dibuixos, tant a les parets com als dintells de les portes.

Aquest temple també està restaurat i forma part del patrimoni nacional, així que és molt fàcil admirar tal i com era antigament. Per això és un destí turístic molt atractiu per als propis tailandesos. De fet, tot i ser un lloc francament remot (M’ha costat 2’30 hores de bus + 20 de moto) hi he trobat molta gent, gairebé tots tailandesos. Tants pocs occidentals eren, que els nens es feien fotos amb els 4 farangs comptats que érem… m’he sentit bitxo raro. A veure si puc posar un vídeo al youtube d’una pel·lícula divertidíssima que estaven rodant sense que em persegueixi la SGAE tailandesa.

Demà ja deixo Nakhom Ratchasima, la segona ciutat tailandesa per ja, d’aquí poquet, entrar a Laos. A veure com és el canvi.

 

Phimai: Shinga, símbol del paradís, guardià del temple

Phimai: Pont Naga, amb la primera porta al fons.

Phimai: El Pont Naga amb part de la muralla i les serps de cinc caps.

Phimai: L’interior d’una de les portes, on resideixen les divinitats.

Phimai: Un servidor a l’interior del passadís que connecta les dues muralles del recinte.

Phimai: Detall d’un dintell.

Phimai: Últim espai abans d’arribar a la torre principal.

Phimai: L’interior de la segona muralla, la que és transitable. A diferència de la de Phnom Rung, en aquesta és possible fer tota la volta. L’altra està dividida.

Phimai, la torre principal.

Phimai: la torre principal

Phimai: Un detall del milers que hi ha a la torre.

Phnom Rung: Els nens fent-se fotos amb l’únic barbut del temple.

Phnom Rung: El recorregut entre els dos primers ponts Naga.

Phnom Rung: Una escena de la pel·lícula amb la torre principal de fons. Pas mal, n’est-ce pas?

Phnom Rung: Prang Noi, edifici secundari que conté imatges sagradades Krishna.

Phnom Rung: La torre principal.

Phnom Rung: Detall del capitell de l’entrada principal a la torre. Estil Khmer amb motius Hindús. En aquest cas, a dalt Shiva i la seva dansa de la creació i la destrucció del món. A sota Vishnu, estirat sobre Naga en un mar de llet, pensant en la creació de la vida.

Phnom Rung: Detall de la serp dels cinc caps.