Mo Gen, els gitanos del mar

Hi ha una illa al sud de Tailàndia on no hi plou durant quatre mesos però la vegetació hi abunda, sobretot els infinits manglars, que claven les seves arrels en el fang invisible durant la marea alta. Una illa d’es d’on a través dels escassos núvols de l’estació seca, es pot veure Birmània si és que el sol no cega la teva vista a través dels reflexes en un mar sense ones.

En aquesta illa, Ko Lao, hi viuen unes 50 famílies de la comunitat Mo Gen, literalment els gitanos del mar, gairebé sense recursos ni infraestructures; sobretot des que el tsunami del 26 de desembre 2004 va arrasar les poques pertinences que tenien. Per sort, els Mo Gen són una comunitat que encara viuen amb certa consonància amb la natura que els envolta i en veure com els animals fugien cap a l’única muntanya de l’illa, els van seguir, evitant així un desastre de majors proporcions. Però en baixar les aigües van descobrir que aquest particular regal de nadal de la natura els havia deixat encara més desposseïts i ja gairebé sense esperances. L’ajuda del govern arribava en compta-gotes, però es va donar una casa per família, de 30 metres quadrats, construïda sobre pilotis per evitar les marees que es mengen la platja cada dia per després reaparèixer plena de petxines.

L’associació Human Development Foundation, que vaig visitar quan vaig començar el meu viatge es va fixar en aquesta comunitat que, segons diuen són els pobres d’entre els pobres. De seguida van iniciar un projecte amb ells, que va començar amb una escola pels nens, on s’impliquen tan les mares com dues professores de Bangkok, i seguirà amb un projecte d’aigües, coordinat per la Martha, l’aparelladora que vaig conèixer a Barcelona. El projecte inclourà un dipòsit d’aigües pluvials, una zona de dutxes i per rentar la roba, una zona de pous amb aigües de reg, noves i higièniques latrines… i un gran projecte de formació dut a terme per la HDF.

La Martha fa tres setmanes que és a Tailàndia treballant en el projecte, subvencionat per HDF, el Centre de Cooperació per al Desenvolupament i Arquitectes Tècnics Sense Fronteres. Així que vaig aprofitar que passaria per Ranong en el meu viatge cap al sud, a Kuala Lumpur, Singapur i Indonèsia, vaig fer una parada al camí. Han estat tres dies genials, donant un petit cop de mà en el projecte (sobretot fent medicions i comentant mil i una coses) que m’han reactivat la meva passió per l’arquitectura i el treball en la cooperació. Una hora i mitja més tard de despertar-nos, agafàvem la petita barca, plena de trastos i material necessari per l’escola, portada amb mestria per un dels habitants de l’illa, esquivant bancs de sorra i vaixells birmans i tailandesos.

De l’experiència em quedo sobretot amb el somriure dels nens, feliços de no tenir res més que unes professores que vénen a veure’ls cada dia, però també de les hores xerrant amb la Martha i els currantes de HDF, plenes de bones voluntats i expectatives de futur. Segur que amb els nous sistemes d’aigües potables la vida d’aquesta gent millorarà significativament. Només falta fer uns dibuixets, uns càlculs i explicar com funcionen els nous dipòsits que la comunitat demana a crits. Després d’aquesta curta però intensa experiència em toca passar un parell de dies a la platja, per fi. Banyar-me al mar d’Andaman, veure peixos de colors, corall vermell i relaxar-me a l’aigua calenta.

D’aquí tres o quatre dies, cap a Kuala Lumpur! A veure les Petronas!

p1260367

p1260371

p1260379

p1260380

p1260389

p1260395

p1260410

p1260411

p1260414

p1260426

p1260436

p1260442

p1260449

p1260476

p1260481

p1260491

p1260518

p1260520

p1260534

Darrer dia a Bangkok

Avui ha estat el meu tercer i últim dia a Bangkok. Massa caos, sorolls, fums, contradiccions… tot i que certes parts d’aquests contrastos m’han agradat molt. Avui he anat a conèixer una de les seus de la Mercy Center Foundation, ja que tant una amiga de la meva mare com la Martha, una aparelladora a qui vaig conèixer fa poc i potser veuré en uns mesos, em van recomanar que anés a visitar.

 

La primera prova que he hagut de super ha estat fer-li entendre a la senyora que m’ha venut el cafè que li estava demanant com anar-hi, i que no li estava regalant el mapa imprès feia una estona per 10Baht. No m’extranya que la pobra em mirés d’aquesta manera. Però finalment ha aparegut sa mare, una senyora ja entrada a la seixantena, i en un moment ha mirat el mapa, m’ha mirat a mi, ha desaparegut un minut, i al tornar m’ha donat un paper escrit en thai i m’ha dit “Ba nome fitííín”. Perfecte. Ja només em quedava descobrir on era la parada de l’autobús número 15.

 

Ha resultat ser un d’aquests del cartell blau, que són gratuits. Això no ho tenim a ca nostra! Li he ensenyat el paper a l’ajudant del conductor i ha dit: “You sit down” amb un anglès més que millor que el de l’experta dels cafès. Segona prova superada.

 

El problema ha estat quan m’ha fet baixar del bus, enmig d’un barri informe, ple d’edificis altíssims, sortint enmig de cases autoconstruides. He tornat a provar de trucar al número del Mercy Center, però seguien sense respondre. “doncs m’hi presento… un dimarts deuen treballar segur…”. He parat un taxi d’aquests de color xiclet, que m’agraden més que els de color pistatxo i groc canari. Tots dos amb taxi-meter. Ara no podia dir on anava, així que res de regatejar. Taxímetre i punt. El taxista, quan ha mirat el plànol ha dit una sèrie de paraules en Thai que s’ha quedat tan ample mirant-me com dient “és aquí, oi?” I jo que l’he vist tan convençut que no m’hi he pogut negar. “Chai, chai” li he contestat.

 

I apa, el taxi es posa a córrer com un boig, a fer canvis bruscos de sentit, esquivant a tots els vehicles com si fos un videojoc i de sobte es posa a l’autopista. “Mai Chai! Mai Chai!” Segur que per aquí no és! Toooooorno a trucar al Mercy Center. Per fi l’agafen! I al cap de dos minuts aconsegueixo parlar amb una noia maquíssima que parla anglès i a més a més, parla Thai. Així que li explica al taxista com desfer tot l’embolic. Al cap de tres minuts arribo al Mercy Center. Per fi!

 

La noia amb qui he parlat , de qui per desgràcia he oblidat el seu complicat nom abans d’apuntar-lo a la meva llibreta, m’ensenya totes i cada una de les dependències del centre. Hi donen ajuda bàsicament a gent amb SIDA, des de nens fins als més grans. Els ajuden no només amb medicaments, sinó amb massatges, conversa, integració laboral… M’ha captivat sobretot el fet que vinguin voluntaris a fer una cosa tan simple com parlar amb ells. També tenen molts tallers per a nens, amb i sense SIDA, però sobretot sense recursos: anglès, informàtica, agricultura, pastisseria… I a més tenen un sistema de beques per als nens que són bons estudiants, però les seves famílies no tenen prou recursos. I tot i que ho va crear un catòlic, el father Joe, són del tot respectuosos amb els que són majoria, els budistes. Espero que segueixin endavant i creixent com han fet fins ara des que el father Joe va crear la fundació.

 

En podeu trobar més informació a http://www.fatherjoe.com.

 

Després de la visita, mentre sóc a dins de l’skytrain, en algun punt entre les parades d’Ekkamai i Siam, deixa de ploure. Des de les 7 del matí que m’he llevat que no parava de diluviar. Una pluja d’aquestes persistents, denses, inacabables. A Siam, el rabiós centre occidentalitzat de Bangkok, espero sota una marquesina que passi el meu nou bus que em tornarà cap a casa.

 

Un home amb una corbata plena de papallones tropicals s’aferra amb força a la barana de l’escala del bus número 16, que va ple com un ou. De la mateixa barana hi penja una ampolla de gel les sabonós amb tap polsador mono-dosi perquè aquelles persones més hipocondríaques puguin satisfer  les seves necessitats higièniques manuals. Una mica més enrere, un altre home, aquest amb un motorola d’última generació enganxat a l’orella i una mascareta enganxada al nas, no para de gesticular amb la ma que té lliure. Al meu altre costat, una parella parla, cridant-se, però són muts i no se senten. Només se senten els clàxons, motors i el repetitiu xiulet del guàrdia de l’acera del davant que, insistent, fa circular els cotxes en l’únic carril de sentit contrari al carrer. L’agent també porta mascareta. Verda. L’home de l’altra mascareta segueix gesticulant, probablement perquè el seu interlocutor no entén res del que li estan dient. La gesticulació ajuda en les converses difícils. Jo ho he comprovat diverses vegades.

 

És possible que el fet que el carrer on sóc sigui cobert afecti a la sonoritat especial d’aquest lloc. Per dalt hi tenim l’skytrain, una de les obres civils més espectaculars i modernes de Bangkok. Net fins a la paranoia, puntual, ràpid, ple i fred com una nevera; un fred ben luxós. A banda i banda del carrer hi ha les torres dels centres comercials de la Plaça de Siam, plens de botigues bilingües, per on es passegen joves i no tan joves tailandesos, vestits d’una manera tan fashion que no sabria catalogar amb la meva ignorància en temes de vestimenta. El que sí que he pogut catalogar són les botigues, de productes gairebé tots de luxe, des de càmeres digitals, fins a joies, restaurants boníssims, jocs d’ordinador, roba, complements… Un centre comercial, vaja. I els preus, són molt més alts que en altres zones de Bangkok. Tot i això, fent el canvi a euros, segueix sent encara un 70% del que es pot veure a Barcelona. Aquest 30% deu ser el preu del transport des de la fàbrica fins a l’Illa diagonal?

 

Vistes des d’un tipic bus de Bankok

Taxi color xiclet, els meus preferits

Estacip de l’skytrain Ekkamai