Una boda a tres temps

Una àuria de somnolència ens envolta a l’Eric i a mi mentre escoltem amb els ulls mig clucs les explicacions del guia Stanley, nom probablement triat pel Sr. Mr. Charles (Hello, my name is Mr. Charles) en referència al mític explorador. Three days, two nights, we sleep in small towns. Un guia professional de trekking ha de tenir un nom adequat, encara que tingui 22 anys. Many Shan villages during the trek. No sé perquè se m’ha ocorregut preguntar, abans de fer d’una dutxa reparadora, què es pot fer d’interessant als voltants de Hsipaw. Nice views from the top of the mountain. L’Eric i jo ens hem conegut a Mandalay, a les 5 de la matinada d’un altre dia polsós que no veuria sortir el sol fins un parell d’hores més tard. Beautiful traditional dresses. Em sento com el Charlie Brown davant la seva professora. Bla bla. Bla bla bla. Bla bla. I el que és pitjor; no em vull passar tres dies a Hsipaw, passejant entre muntanyes polsoses i fredes. És en aquest punt, a les 7 de la tarda, quan em pregunto, abans de fer una dutxa reparadora, què hi he vingut a fer aquí.

La resposta la tinc una estona més tard. Nou hores de carretera serpentejant per les muntanyes i plena de sots en un autobús carregat fins a l’altura dels seient amb capses plenes de tomàquets destrossen a qualsevol; encara que siguin dos endurits viatgers que porten més de cinc mesos recorrent l’Àsia. Així que un sopar lleuger i saborós i una cervesa ben freda són un bon preludi d’uns dolços somnis, que ens permetran decidir demà ben d’hora cap a on marxem. Però com sempre que es fan plans, una novetat surt en escena, obrint inesperades possibilitats. Mr. Trek (en aquest poble, tothom més gran de 50 anys és Mr. Algunacosa) apareix per la porta del pati decorat amb llums nadalenques, amb la seva cara plena d’arrugues de 62 anys d’edat, dient que hi ha una notícia de la qual acaba d’assabentar-se. A un poble a només quatre hores cap a l’oest, muntanya amunt, hi ha una boda demà mateix. Les meves orelles reaccionen com farien les dels gossos petaners de pare desconegut i mamella compartida que campen lliures pel poble: mandrosa però atent. A la boda s’hi suma que el dia següent és festa, perquè és lluna nova, així que hi haurà cerimònia especial al monestir del petit poble Palaung. En cinc minuts tenim un plan tancat pels pròxims dos dies. Bona nit.

La pujada al poble no és la passejada per la muntanya més meravellosa que he fet mai. Més aviat al contrari. Als tres mesos de sequera s’hi sumen nombrosos incendis forestals, espontanis o provocats, que omplen el cel de boira marronosa, cendres platejades i olors tristes. Però l’ambient al poble, al qual arribem després de tres hores i mitja de sol castigant el clatell, és molt diferent que l’ambient que es respira a les muntanyes veïnes. En un poble petit on només hi viuen unes 500 persones hi ha dues festes de proporcions carnavalesques. Una a casa de la núvia, l’altra a casa del nuvi. Cada casa té muntada una carpa amb menjar i beguda, al voltant de la qual s’hi apleguen centenars de persones. A casa la núvia hi ha una televisió amb pel•lícules infantils, amb una marea de menors d’edat bocabadats asseguts com si estiguessin a un amfiteatre grec, però callats. A la casa del nuvi hi ha també una televisió, aquesta, però, té posat a tot volum cançons enganxoses de karaoke birmà. Qui no està enganxat a la caixa, està menjant. El nostre guia ens explica que aquesta és la primera part de tota boda, que tothom estigui ben content, amb la panxa plena i el fetge demanant un recés alcohòlic. Mentrestant, no veiem ni el nuvi ni la núvia per enlloc.

L’altre guia, el nostre amfitrió, el cap del poble escollit en una dubtosa democràcia on només es poden presentar alguns homes, ens explica que la segona part de la cerimònia és a punt de començar. És un home jove, no arriba a la trentena, però ja té dos fills, ha acabat tots els estudis i parla un anglès perfecte, amb sentit de l’humor i misteri a la vegada ens explica com continuarà. Dos homes de confiança de la parella acompanyaran la parella a presentar els respectes oficials a ambdues famílies. Primer el nuvi anirà a casa de la núvia, a prometre que serà fidel i estimarà i cuidarà de la seva esposa tota la vida davant dels seus futurs sogres. Després serà el torn de la núvia. Finalment el matrimoni es farà oficial amb dues polseres, fetes del mateix fil a casa del nuvi, ajudats pels dos missatgers. El que no sabem, fins a l’últim moment, és que aquests “Celestinos” han de portar un barret estrafolari i vergonyós, que recorda al pentinat de un dels Tletubbies de qui no recordo el color. És el seu càstig per haver mantingut en secret la boda fins a l’últim moment.

Al final de la boda toca, com no, la sessió de fotografies, a la qual som convidats com a membres d’honor, abans inclús que els pares de les criatures (tenen 20 i 22 anys). Vergonyosos, ens col•loquem al costat de la seriosa (o potser espantada) parella. Només somriuen una mica les dames d’honor. I, com no, els dos Teletubbies, que estan fent gresca més aprop de les ampolles de cervesa que de les càmeres. Cada grupet es va retirant, discretament, cap a les seves cases. Allà, en alguns casos, la festa continuarà fins ben entrada la nit, fresca i plena d’estrelles, per fi. Els guiris ens retirem a casa del nostre amfitrió que, amb els seus amics, ens acabaran fent un recital de música popular.

La davallada, com sempre es fa més curta, plena de comentaris, anècdotes, comparacions i acudits. Ens sentim afortunats d’haver pogut assistir a un esdeveniment com aquest. Només hi ha dues bodes l’any! Les dates, fixades pels monjos segons l’astrologia i les dates de naixement dels nuvis, aquest cop han coincidit amb la nostra visita. Em pregunto si la nova lluna em portarà encara més sorpreses en les meves últimes dues setmanes de viatge. Clar, segur que si!

Com a Post Data he de dir que no he pogut posar les fotos per culpa de la connexió Birmana. Però prometo penjar-les quan pugui!

Les dues cares d’un gastat bitllet de 10 Kyats

És curiós com una cosa tan simple com un bitllet pot dir tantes coses d’un país. O almenys me les fa veure a mi mentre gaudeixo d’un refrescant batut de maduixa, a l’ombra d’uns quants arbres despullats per culpa d’una estació seca que dura quatre mesos implacables. Un batut comprat com a recompensa al turista més massoca, després de visitar durant deu hores sense parar pagodes, temples, fer hores de motocicleta i patir un sol desolador només aturat per una atmosfera polsosa al voltant del riu Ayeyarwady.

A una de les cares d’aquest rònec bitllet hi ha un dibuix del Karaweik, la reproducció del vaixell de les antigues dinasties reials. Avui en dia, aquesta còpia feta de formigó és un lloc on s’hi representen danses tradicionals. Però els diners de l’entrada a aquest espectacle van directes al govern. Un govern capaç de fer servir ma d’obra esclava per construir ressorts turístics, reparar carreteres, moure centenars de famílies per a algun projecte megalòman. Un govern que talla l’electricitat a tot el país durant les hores de més llum. Un govern que s’ha inventat entrades als principals monuments que només es cobren als turistes, en dòlars evidentment, mentre els mateixos monuments romanen mig abandonats a la seva sort o reparats només amb els diners de les donacions dels devots birmans. Un govern capaç de mantenir sota arrest domiciliari a l’Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau i guanyadora de les últimes eleccions democràtiques al país amb un 60% dels vots l’any 1990. Un govern que controla el consum de petroli d’una manera tan estricta que només fa que alimentar el mercat negre de gasolina, instal·lat a cada cantonada. Un govern que canvia oficialment un dòlar per 400 Kyats, mentre al mercat negre es pot aconseguir per més o menys 1000 Kyats. U govern que transpira violència i prepotència a totes les fotografies, fins i tot a les pacífiques pagodes repartides per tot el país. Un govern que, decididament, ja fa molt de temps que hauria de canviar.

A l’altra cara d’aquest petit bitllet hi ha un d’aquests animals mitològics que, segons amb qui parlis, és un drac, un lleó, o una combinació de tots dos. Un animal que sempre ha estat en parelles davant les portes dels temples budistes, protegint l’entrada dels mals esperits. Un drac amb una tradició, diguem, de 2500 anys, i que si fem cas al que es veu quan construeixen nous temples, durarà una bona pila d’anys més. És aquesta tradició pacífica i equilibrada la que ha fet de la gent de Myanmar una gent amable i riallera, alhora que soferta, com a tants països en vies de desenvolupament. Sorprenentment, és el primer país del meu viatge on no em cal regatejar perquè quan mires als ulls del venedor hi veus la veritat, que t’està dient el preu que li diria a un Birmà que li diu “Pulaulé?” assenyalant un producte. Als hotels t’ofereixen un somriure sincer mentre t’expliquen que els preus són alts per culpa dels impostos, els conductors del trishaw et comenten el que van veient pel carrer, perquè els hi agrada explicar la seva cultura, encara que sigui amb un anglès més difícil d’entendre que l’anglès d’algú de l’Escòcia profunda. Un país on fins i tot després de la desena pregunta de “What’s your country?” encara no t’has cansat de respondre amb un somriure, perquè saps que qualsevol persona és, simplement, amable, no busca vendre’t algun bitllet d’autobús cosa o portar-te a la seva botiga. Potser aquí la proporció de gent que ha estat en contacte amb el turisme és encara molt petita en relació als altres països del sud-est asiàtic

I com sempre, els nens són els que més feliços estan de veure com els hi tornes un somriure, com saps dir “Mingalaba” i no poden parar de riure. Uns nens que estan creixent a l’ombra de l’altra cara d’aquest petit i rònec bitllet de 10 Kyats. Però tot pot canviar: abans de final d’any s’han de celebrar eleccions un altre cop. Només cal esperar que un ésser mitològic mig drac mig lleó sigui capaç d’enfonsar un vaixell de formigó.

mandalay01

mandalay02

mandalay03

mandalay04

mandalay05

mandalay06

mandalay07

mandalay08

mandalay09

mandalay10

mandalay11

mandalay12

mandalay13

mandalay14

mandalay15

mandalay16

mandalay17

mandalay18

mandalay19

mandalay20

La grandesa de Yangon

Yangon (o Rangoon com es deia en l’època colonial) és una ciutat d’història mil·lenària, com tantes d’altres a l’Àsia, amb fundacions pràcticament mitològiques, períodes d’esplendor sota el mandat de reis, amb històries cruentes de colonialismes, lluites aferrissades per la independència i períodes de comunisme mal interpretat. Però Yangon té un pas més enllà que les seves capitals veïnes; una dictadura militar que ja fa massa temps que dura i està enquistada com una espina dolorosa de la qual ja gairebé t’has acostumat al seu mal. Però de tant en tant, amb un gest, recordes que és allà, i només penses en treure-la.

Aquestes són les sensacions que m’està deixant la capital, que deixaré avui per agafar el bus nocturn cap a Mandalay, un trajecte d’unes 12 hores per carreteres, diuen, dolentes i plenes de sots, però alhora amb paisatges agradables i gent encara més agradable. I és que aquí tothom és molt amable. Poden tenir el govern que tinguin, però sempre tenen un somriure per tu. Quan seus a l’entrada d’un temple sempre hi ha un birmà disposat a no deixar-te gaudir del silenci; millor. S’apropa discretament, i amb un anglès a vegades excel·lent, a vegades precari, comença una conversa sobre el temple en qüestió, sobre el teu país d’origen, sobre el llibre que està llegint, o els estudis que està cursant. A partir d’aquí saps que la conversa pot derivar cap a moltes direccions diferents; excepte una: la política. Aquí la política no existeix i, com a Cuba, no se’n parla. Hi ha orelles als temples plens de budes, als carrers plens de botigues i negocis informals, als mercats plens de productes de tots colors, ja siguin teixits, fruites, sabates o articles per la casa. I a les guest-houses sempre hi planen històries sobre un turista a qui van enxampar parlant d’això, o intentant evitar pagar una entrada d’un dels llocs controlats pel govern.

Però la gent segueix xerrant amb tu a la mínima ocasió. En dos dies potser he visitat una desena de temples diferents i a tots he parlat amb algú birmà, ja sigui un jove monjo descalç vestit amb les seves robes de color grana, ja sigui un treballador vestit amb samarretes antigues i sabates foradades. Tots ells amb un somriure a la cara m’han convidat a seure i gaudir i compartir la pau que desprès una estàtua de Buda. I n’hi ha de totes mides i postures, des d’un Buda assegut de menys d’un metre d’alçada fins a un Buda reclinat de 70 metres (70!!!!). I entre temple i temple, et xoca la densitat dels carrers, tot i que no la dels els cotxes, aquí el trànsit no és ni molt menys el de Bangkok, Beijing o el de Hanoi. Aquí la densitat la posen les persones que caminen amunt i avall, carregant sacs plens d’articles misteriosos, o carregant bosses buides preparades per ser omplertes en un gegantí mercat proper. Caminen sols, en grups, en parelles, agafats de la mà. Sempre gent al carrer, tots vestits amb aquesta faldilla tradicional, el Longyi, de colors verds, blaus, vermellosos, mai prou lluminosos com per demostrar una alegria completa, però prou colorits per demostrar que tenen ganes de viure una vida complicada.

Però sens dubte, el lloc que millor resumeix la vida de Yangon és la Pagoda de Shwedagon. Un grandiós temple fundat fa 2500 anys en honor a unes relíquies de tres budes, al voltant del qual es va anar desenvolupant la petita ciutat que acabaria sent la capital. El temple està organitzat al voltant de l’estupa principal, una enorme construcció daurada de 100 metres d’alçada i 35 de diàmetre, que en total conté 3000 pedres precioses, entre elles un diamant gegantí, i prop d’una tona d’or per a les campanes i altres ornaments. L’envolten centenars de petits temples dedicats a diferents budes i boddhisattvas. Alguns plens, també, d’or i precioses bigues tallades. Alguns d’una simplicitat encisadora. Però el que més crida l’atenció del temple és la quantitat de fidels que hi ha. Cada un dels temples és ple de gent agenollada, resant els seus cants calmats i profunds. Fins i tot un gran grup de peregrins arriben just abans de la posta de sol i ocupen gran part de la petita esplanada davant de la gran estupa.

És llavors, quan el sol s’amaga rere els últims arbres de l’horitzó, quan l’estupa i totes les petites construccions del voltant comencen a canviar de color. Des de la pintura daurada i mate varien cap a un taronjós reflex del sol, un blanquinós groguenc i, de sobte, els focus comencen a il·luminar-se poc a poc, conferint una atmosfera màgica al lloc. De sobte la colossal estupa brilla amb tota la intensitat possible. Un cop de gràcia molt teatral, però efectiu. Les pregàries es multipliquen, les mirades d’admiració es queden fixes en les campanes mogudes pel vent i els reflexes que els nombrosos diamants produeixen segons l’angle de visió.

Una visita amb un component màgic, captivador, necessari possiblement per aconseguir la fidelitat de milers de persones que contribueixen a la supervivència del budisme. Però el cert és que la visita a la Pagoda de Shwedagon em deixa aquest necessari per l’inici d’un bon viatge; cultura, bones xerrades a l’ombra, arquitectura preciosa, gent a qui no li importa seguir les seves tradicions encara que siguis al seu voltant.

Birmània promet. Molt.

rangoon01

rangoon02

rangoon03

rangoon04

rangoon05

rangoon06

rangoon07

rangoon08

rangoon09

rangoon10

rangoon11

rangoon12

rangoon13

rangoon14

rangoon15

rangoon16

rangoon17

rangoon18

rangoon19

rangoon20

rangoon21

rangoon22

rangoon23

Un Bangkok diferent

Bangkok és una ciutat plena de sorpreses. No hi ha res que no hi puguis trobar. A la parada de l’Skytrain de Siam hi a els centres comercials més posh i moderns de la ciutat, on la joventut s’aglutina en marees humanes per descobrir quines són les últimes tendències de la moda marcades per les passarel·les de Venècia o Nova York. Quatre parades més tard, caminant cap al sud mitja hora des d’Ekkamai hi ha barris sencers autoconstruïts al voltant de les vies d’un tren que passa un cop al dia, i sota d’una autopista on passen milers de cotxes entre la sortida i la posta de sol.

El primer cop que vaig ser aquí, ja fa gairebé cinc mesos, Bangkok em va meravellar, per la seva riquesa de monuments i palaus; tot i que després en descobriria de molt millors durant el meu viatge a orient. Però també em va semblar caòtic, brut i ple de gent disposada a enganyar-te per 50 Bahts. I a part de la bona sensació de les visites, me’n vaig anar convençut que no hi tornaria si no era per agafar l’avió de tornada. Vist. No cal repetir.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans; i menys per intentar evitar una ciutat com Bangkok. Això és realment el centre del sud-est asiàtic, i molts trajectes han de passar per aquí. Així que quan vaig decidir anar a Birmània, sabent que només podia fer el visat en aquesta ciutat que vaig decidir no visitar més, vaig fer el pla perfecte. Una mica d’internet, una mica d’informació d’alguns viatgers més experts, unes trucades, i ja està, el pla perfecte muntat. Arribo el diumenge a Bangkok, deixo el passaport a l’ambaixada el dilluns el matí, després agafo un autobús i em passo quatre dies meravellosos a Chang Mai, al nord de Tailàndia. Divendres torno a Bangkok, recullo el visat a primera hora de la tarda, volo i dissabte ja sóc a Birmània, gaudint de la vida com un xaval que descobreix el món a cada instant.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans. Ho havia oblidat. Així que per castigar-me una mica, el destí em prepara una sorpresa en forma de festa budista per celebrar la segona lluna plena de l’any. Però clar, d’això no me n’adono fins després d’arribar a la petita i gris porta del gegantí mur encara més gris de l’ambaixada de la Unió de Myanmar. Tancada amb un precària cadena. Nooooooooo! Un home amb pinta de moto-taxista assegut davant la porta em mira amb ulls plens d’esperança i diu “Closed. Transport?” No gràcies. Agafaré el vaixell públic, així com a mínim no moriré ofegat entre els gasos de tants camions i cotxes, i tindré temps de pensar amb la brisa fresca del riu. La ràbia se’m passa poc a poc, entre les onades caòtiques creades per tantes embarcacions, de totes les mides. Una canoa transporta cinc turistes armats fins a les dents de càmeres que deuen valdre més que el sorollós motor. Un vaixell a punt d’enfonsar-se transporta sorra suficient com per construir un hotel sencer. Imagino que un vaixell petit ple de mariners de blanc impol·lut fan pràctiques aprop de l’escola de nàutica.

El dia següent em desperto altre cop a les 7 del matí. Sense estressar-me faig el recorregut contrari, amb un bon esmorzar a l’estómac. Encara tinc temps de visitar Chang Mai, cap problema. Només un dia menys, ja està. Arribo a la cantonada de l’ambaixada, començo a recórrer el mur coronat per filferro d’espines mentre la suor de les 9 del matí comença a córrer per sota la meva samarreta comprada a Laos pel mòdic preu d’un dòlar i mig. Vàries persones esperen a la porta, sembla que arribo fins i tot abans que obrin, perfecte. És llavors quan veig un cartellet a la trista porta, imprès en un trist Din-A3 i enganxat amb una trista cinta adhesiva. “The embassy of the Union of Myanmar will remain closed on 2/3/2010 because the celebration of the Peasants Day”. Nooooooooooooooo. Nooooooooooooooooo. I mil vegades no! Perquè no van posar el cartell ahir? Bye bye Chang Mai, definitivament ja m’he de quedar a Bangkok fins que marxi el meu avió cap a Rangoon.

Així que torno a canviar de plans i començo a buscar què fer durant tres dies. M’ajuda especialment l’Anita, una noia polonesa amb tantes ganes de descobrir un altre Bangkok com jo. Un dels raconets que trobem, després que el meu passaport ja descansi a les tenebroses dependències Birmanes, em fa canviar la idea de Bangkok radicalment. Amagat entre el teixit de canals s’amaga un barri construït durant el període de Rama III, abans que el Bangkok central de l’actualitat. La gent aquí és tranquil·la i reposada. Trobem una petita llibreria infantil on l’únic llibre en anglès que tenen és El petit príncep. Em sento temptat de comprar-lo, llàstima que no tingui prou diners. La propietària comparteix terrassa amb la venedora d’una petita tenda de batuts, deliciós el de maduixa!, on vénen corrent els nens després de l’escola. Ens hi quedem, per sort, molt més temps del previst. Compartim un gelat de blat de moro amb elles, de fet ens conviden. Passegem una mica i descobrim una galeria d’art protegida del sol implacable per una galeria que dóna directament al canal. La calma del barri persisteix encara ara, amb les maletes a punt, amb el passaport llest i amb un visat nou, ben diferent als altres.

Si torno a Bangkok ja sé on aniré. Si no tinc cap plan, clar.

bangkok01

bangkok02

bangkok03

bangkok04

bangkok05

bangkok06

bangkok07

bangkok08

bangkok09

bangkok10

bangkok11

bangkok12

A la gola del llop

Bandung és una ciutat grisa i bruta, que et rep amb una bafarada de monòxid de carboni emès pel tub d’escapament d’un dels seus milers de minibusos que circulen sense parar pels seus carrers. No té platja on poder fer una escapada de mitja hora a refrescar-se, no té parcs agradables on seure relaxat i gaudir d’una bona conversa amb aquests indonesis amigables que no paren de xerrar, no té monuments remarcables on omplir els teus coneixement d’història o la teva ànima d’espiritualitat, no té jungla aprop on poder veure arbres màgics i animals estranys, tot i que té unes grans plantacions de te que daten de l’època colonial holandesa. No obstant, a Bangung he tingut una de les experiències més especials del viatge. Fins ara he vist platges, jungles, terrasses d’arròs, monuments espectaculars i modestos, museus, he conegut a gent de totes les menes, muntanyes nevades, rius i deltes, camps inundats, edificis moderníssims i arquitectura popular molt millor encara. Però el que no havia vist encara és el que he pogut, per fi, descobrir aquí a Indonèsia.

M’encanten les truites, però la olor d’ou podrit característica del sofre no és precisament una de les meves preferides. I és això el que he estat olorant tot el dia amb l’Adrian, un viatger francès amb qui comparteixo part de la meva ruta per Java. Després d’una horeta de minibusos i transbords per les corbes inacabables dels voltants de Bandung hem arribat a la porta del parc que envolta el Tangkuban Perahu, el primer volcà del meu viatge a orient i el meu primer volcà visiblement actiu. Quina emoció! Mitja hora de regateig i una hora de caminar i arribem per fi al Kawah Ratu, el gran cràter.

Un forat semi-esfèric d’immenses proporcions format pel sobtat enfonsament de la muntanya. El cràter està envoltat de paradetes turístiques i estands de menjar, però un caminet pedregós et permet escapar dels turistes indonesis que no paren de demanar-te si es poden fer una foto amb tu. És llavors quan es pot admirar del tot aquesta estranya formació geològica. Un llac de color verdós al centre domina el paisatge, sense ser gaire atractiu per fer-hi un banyet, és estrany com no puc deixar de mirar-lo. És possible que les columnes de fum que en surten als voltants siguin una de les raons; unes exhalacions directes de l’infern, plenes de sofre pudent que et maregen quan t’hi apropes massa. De fet, no hi ha gairebé vegetació a dins del cràter, només uns arbres amb aires moribunds i escorça permanentment molla. Tot i que ja fa més de dotze hores que no plou, un fet inusual a l’època de pluges.

I just després de mirar-me els arbres i fer aquesta reflexió es posa a ploure a bots i barrals, la típica cortina d’aigua tropical que no et deixa veure més enllà de dos mestres. Així que es dóna per acabada la visita a la part superior del Tangkuban Perahu. Però un dinar lleuger i una estona d’espera després arriba el torn de baixar uns cinc-cents metres de desnivell per arribar a Kawah Domas, l’altra zona del cràter, que ha resultat ser encara més espectacular que la primera.

Potser és injust dir que és menys espectacular ja que és totalment diferents. Aquí no hi ha un gran cràter, no hi ha unes vistes increïbles a través de la boira sulfurosa. Però aquí, per fi, pots passejar enmig del que seria un cràter pròpiament dit. Kawah Domas és una zona on les sortides de gas sulfurós són per tot arreu, i si t’hi atreveixes pots passejar enmig de grans columnes de fum o inclús fer un bany en aigües calentíssimes. Passejar per aquesta zona no és especialment perillós si no se t’acut respirar profundament o treure’t les sabates. El terra crema fins i tot a través de les meves columbia de caminar per la muntanya! Una de les piscines està contínuament en ebullició a causa de les erupcions de gas, fet que aprofiten els locals per demostrar a la clientela com fer uns ous durs sense gastar ni un duro en energia. Aquí la pudor a sofre es fa encara més evident, no només pel gas, sinó per la gran quantitat de sofre que hi ha sobre les roques. Una zona, ara sí, sense gens de vegetació, que recorda a les pel·lícules sobre planetes remots, plens de criatures amb antenes i de color verd. O potser grogós.

El meu primer volcà, ara ja estic batejat i preparat per al germà gran, el Gunung Bromo. Però això serà d’aquí uns dies. Ara m’espera la visita a Jogyakarta i els seus dos enormes temples, Borodubur (Budista) i Prambanan (Hindú)

tangkuban perahu 1

tangkuban perahu 2

tangkuban perahu 3

tangkuban perahu 4

tangkuban perahu 5

tangkuban perahu 6

tangkuban perahu 7

tangkuban perahu 8

tangkuban perahu 9

tangkuban perahu 10

tangkuban perahu 11

tangkuban perahu 12

tangkuban perahu 13

Hi havia una vegada dues ciutats…

Molt a prop, parlant en distàncies asiàtiques, hi ha dues ciutats ben diferents. Una està abocada al mar de la Xina Meridional, encara que gairebé ni el toqui. L’altra, tot i girar-li l’esquena, necessita el mar de Java com el cor necessita l’aorta. La primera d’elles té gratacels construïts a la vora del mar per immigrants indis, cada un més alt que l’anterior, igual que els arbres sempre han d’anar més amunt per aconseguir la llum del sol que els permet fer la fotosíntesi. La segona té un port on els vaixells són panxuts i esperen pacientment que els humans l’omplin poc a poc del seu menjar; un a un, els sacs van entrant a les bodegues després de ser carregats a les espatlles dels estibadors.

Totes dues tenen una història plena d’alts i baixos, d’invasions holandesos i britànics, d’independència, de somnis complerts i de somnis que s’esvaeixen sota les pluges tropicals. A cadascuna hi queda una bona memòria arquitectònica de l’època colonial, però Singapur i Jakarta ja fa molt de temps que són diferents. Mentre que Singapur ha sabut integrar-la a la seva expansió, a Jakarta s’ha quedat com una bombolla enmig del caòtic creixement. A Singapur, només arribar-hi tens la sensació d’ordre, de ciutat immaculada, de grans avingudes i grans equipaments públics, on la gent passeja sense por sabent que la seva és una ciutat amb un índex de delinqüència més baixos del món, de parcs i arbres, d’un front marítim en expansió gràcies a la construcció de parcs temàtics i casinos gegants. La targeta de presentació de Jakarta és la contaminació atmosfèrica, els sorollosos tubs d’escapament de les motos i els trishaws, el caos circulatori, les seves aceres apedaçades, la seva gent càlida i xerraire, les paradetes de menjar olorós obertes fins a la matinada.

Però a Singapur hi ha molta més història que aquesta. De dia pots sentir-te una peça més en aquest engranatge, on acceptes les estrictes normes i lleis d’aquest país, aquesta ciutat-estat, on fins i tot el menjar al carrer deu tenir impostos, tenint en compte els seus preus. En passejar de nit per Little India descobreixes la marea de treballadors que surten de la feina i omplen els carrers amb les seves converses que emanen una tranquil·litat mil·lenària, com miren cinema de bollywood a la fresa dels pins, asseguts en una plaça de terra compactada. I et somriuen quan passes i seus al seu costat, i et sents estrany i alhora com a casa.

A Jakarta les sensacions no canvien entre el dia i la nit. Passejar pel decadent barri portuari sota el sol et produeix les mateixes vibracions que caminar al capvespre als voltants de la desproporcionada plaça de la llibertat. Aquí el tren és 10 vegades més barat que a Singapur i també et porta del punt A al punt B, però amb tot tipus de gent, “pobres” i “rics”, de butxaca i d’esperit. També més brut i més antic, però potser més universal que el de Singapur.

Sé que 24 hores a cada ciutat no són suficients, però els volcans indonesis em criden, i ja estic una mica fart de metròpolis. 24 hores per copsar unes mínimes impressions de cada una d’elles. En tot cas, Singapur i Jakarta són massa diferents com per comparar-les i escriure un article per al blog conjuntament; així que farem veure que m’oblido d’una d’elles. Potser de Jakarta… el meu openOffice em subratlla “Jakarta” com a paraula incorrecta! Potser no existeix més enllà d’ella mateixa? Demà la buscaré des de la distància de Bogor.

jakarta 1

jakarta 2

jakarta 3

jakarta 4

jakarta 5 longshoreman

jakarta 6 charging a longshoreman

jakarta 7 longshoremen

jakarta 8 colonial district

jakarta 9 biggest square bigger freedm

singapur 1 new buildings new old urban planning

singapur 2 shopping shopping shopping

singapur 3 colonial district new national library

singapur 4 an oddity he could sleep for 30 minutes

singapur 5 from the esplanade

singapur 6 high higher highest

singapur 7 new buildings casinos on the sea

singapur 8

singapur 9

singapur 10 the big durian cultures megamall

singapur 11 the big durian

singapur 12 at night

singapur 13 at night

A Laos també hi plou

Si es fes un estudi d’audiència televisiva a Laos, és possible que la sèrie Friends quedés ben amunt del rànking, en una posició molt disputada amb Family Guy. I aquest èxit seria degut única i exclusivament a que el 90% de les guest houses de Vang Vieng emeten sense parar, 15 hores al dia, els capítols de totes les temporades de la Jennifer Aniston i companyia.

Vaig arribar a Vang Vieng sota un plugim d’aquests persistents, lleugers, dels que calen fins al moll de l’os, que són més propis del nord d’Europa que no pas del tròpic. Sota el meu impermeable, gairebé sense estrenar encara, veia les cares dels espectadors, totalment inexpressives, de mirada perduda i fixa en les escenes d’aquestes sèries que suposadament t’han de fer riure. Benvinguts a la capital del tubbing del sud-est asiàtic, un recorregut de 4 km pel riu amb flotadors gegants i múltiples parades als bars col·lindants on es serveix alcohol barat i diversió a dojo. Però avui ha plogut tot el dia i, segons un parell de nois que conec entre partida i partida de billar, no hi ha noies fent tubbing si plou. Massa avorrit. Així que tota l’activitat es centra als bars i guest houses, preferiblement les que tenen televisió o billars. Als voltants de les 9 del vespre, la pluja dóna un respir i els amos dels bars musicals s’omplen d’alegria alhora que els seus altaveus criden músiques europees i americanes dels anys 90 i 2000. Per fi hi haurà festa. Al llarg de la nit, els balls es van convertint en borratxeres i s’esgoten els típics buckets de whisky i vodka. Però també hi ha lloc per una festa més calmada on alguns decideixen canviar les gotes de pluja pel foc, fent de la nit un bonic espectacle espontani.

El dia següent es desperta sense electricitat i amb, per fi, una tempesta tropical com Déu mana. Res de tubbing un altre cop. Impossible visitar la granja orgànica perquè està tot paralitzat. I les previsions del temps no són gens optimistes. Hora de comprar un bitllet de bus cap al sud i esperar que a Vientiane faci millor temps. Canvio el meu llibre acabat fa una setmana (més un euro i mig) per Donnie Brasco i em llegeixo 150 pàgines en un dia amb alguna pausa per fer un billar o un àpat.

Vientiane té una atmosfera molt similar a Luang Prabang. Tot i que es nota massa que és la capital de Laos, encara li queda aquest estil colonial francès barrejat amb multitud de temples budistes, nous i de fa 300 anys. El més espectacular, sens dubte, el famós That Luang, una immensa piràmide aterrassada daurada, plena de petites estupes i fulles de flor de lotus. Aquí no hi tenen gaires budes, com m’explica un monjo, per culpa de l’espoliació tailandesa, com en altres temples arreu de Laos. Potser és per això que als anys 50 un “venerable avi” va decidir crear el Buddha Park, un lloc on va esculpir prop d’un centenar de budes d’entre 1 i 10 metres d’alçada.

Abans de marxar cap a Bangkok en tren, visito el temple de Sisaket, un petit recinte amb un claustre ple, aquest sí, d’estàtues; unes 2500 segons la lonely planet, la majoria de menys de 15 centímetres. Entre estàtua i estàtua m’apareix un monjo, el Ten, que no deu passar de la trentena. Amb un sabaidee comencem una conversa que dura una horeta llarga on m’explica que porta nou anys estudiant i ara que acaba vol dedicar-se a estudiar política per millorar el món. M’explica seriós com observa als turistes que van al seu temple i veu com alguns van i venen sense ni tan sols mirar i d’altres queden tan meravellats que decideixen quedar-se una setmana fent meditació. M’agrada la serenitat que desprèn al parlar i com una persona tan jove pot ser tan Sàvia, tan atent als detalls, com pensa abans de respondre una pregunta , com escolta les respostes i la seva sana curiositat per la vida. Però la seva joventut també el traeix una mica quan li dic que sóc de Barcelona i, amb el primer somriure que li veig, respon que Messi és el millor jugador del món i que és una sort veure’l jugar. Paraula de Savi.

La conversa acaba perquè ha d’assistir a una cerimònia, em diu. Em convida a entrar al temple on es comença a congregar la família de dos joves que a partir d’avui començaran els estudis per fer-se monjos al mateix temple que el Ten. Durant els trenta minuts que dura la cerimònia, els dos nous iniciats aniran canviant la seva vida anterior, simbolitzada per les robes blanques, per la vida de monjo, simbolitzada per les túniques taronges. Rebran de la seva família l’únic indispensable que necessitaran a partir d’ara, un paraigües, unes sandàlies i una olla per recollir diners i menjar. Dels altres monjos en reben la benedicció i unes pregàries que tot i que em resulten incomprensibles són capaces d’omplir el meu esperit.

Definitivament un bon comiat de Laos. Només em queda dir-li a reveure!

pluges 01

pluges 02

pluges 03

pluges 04

pluges 05

pluges 06

pluges 07

pluges 08

pluges 09

pluges 10

pluges 11

pluges 12

pluges 13

pluges 14

pluges 15

pluges 16

Slow boat to Luang Prabang

Una de les experiències més recomanades pels viatgers a Laos és fer el viatge entre la frontera Tai-Lao de Huay Xai i Luang Prabang, un trajecte de dos dies navegant pel Mekong. Tothom en diu meravelles i, aprofitant que només era a cinc hores de bus de la frontera he decidit no desaprofitar aquesta oportunitat.

L’aventura ha estat plena d’incidents i experiències dignes de ser recordades, amb l’aigua i les corrents com a teló de fons, rialles, moments de pànic, més rialles, poblats perduts i, sempre al meu cor, les primeres imatges del terratrèmol d’Haití, un país que m’ha donat tant a mi i a qui la natura s’entesta en treure tot el que pot.

El viatge va començar a les 8 del matí comprant els tiquets en una oficina de mínims, amb una taula plena de tèrmits i una llista improvitzada amb 4 persones apuntades davant nostre. Ens van prometre no ser més de 80, però tenint en compte que el vaixell salpava a les 11’30 no esperàvem omplir-lo. Primera idea equivocada. A les 11’30, amb els nostres dos bancs ben durs ja marcats a les nostres natges, érem una seixantena de viatgers. Ja hauriem de marxar… però no, esperem una mica més. Corren rumors que arribarà un grup directe de Tailàndia, per això sortirem tard i, segur, plens a vessar. Em sorprendria que fóssim només 80. Efectivament, a les 12’30, en marxar, som un centenar ben bo de viatgers, tots ben apretadets dins del llarg vaixell. Els nouvinguts no se’n saben a venir, alguns s’indignen perquè no tenen lloc en un banc i s’asseuen a terra, els altres es queden drets, decidits a aguantar estoicament les 6 hores de trajecte (deu minuts més tard, també seuran a terra).

La meitat dels passatgers semblen ben disposats a convertir el viatge en una bona festa. Uns canadencs obren una ampolla de wisky que han comprat a dos dòlars. Uns kiwis tenen un pack de 24 cerveses que beuen a la velocitat de la llum, no fos cas que es refredin i, en aquest cas, millor a dins que a fora. Uns altres comencen a treure altaveus pels seus respectius iPods, que combinen les seves melodies amb l’estridència del motor rovellat. D’altres expliquen als seus companys de banc jocs de cartes impossibles de recordar. També es veuen llibres de centenars de pàgines, auriculars i evidentment moltes càmeres de fotos.

El viatge ja ha començat i el Mekong es queda despullat de cases i altres embarcacions. Només en queden les jungles arribant fins a la riba, les seves platges d’arena blanca, els búfals d’aigua fent mandres i prenent el sol, roques espectaculars sortint de l’aigua espumosa, corrents imprevisibles que formen remolins. De tant en tant uns crits tímids i espontanis d’admiració surten de les nostres boques. Realment val la pena haver fet aquest trajecte. De tant en tant un petit poblat emergeix entre els arbres, fet de cases de bambú i fusta, construïdes sobre pilotis per evitar les pluges torrencials que deuen caure aquí a l’estació humida.

D’aquesta manera transcorren les sis hores del primer dia fins a Pak Beng, un poblet que ha estat beneït per la mà del turisme, afortunat de ser a la meitat de camí. La nota perillosa de rigor de qualsevol viatge per sud-est asiàtic l’ha posat el capità quan portavem unes quatre hores de navegació. En una maniobra que cap de nosaltres ha estat capaç de desxifrar, ha acabat accelerant cap a unes roques de la riba esquerra del Mekong. El resultat ha estat menys espectacular del que semblava en un principi ja que hem pogut continuar perfectament. Però els moments de pànic inicials no han faltat. La trompada ha estat important, molt de soroll, rascades entre alguns dels viatgers, el motor rugint la marxa enrere. Hem hagut de baixar els homes a empènyer, després d’uns moments de confusió on molta gent començava a evacuar com si del titànic es tractés. Vint minuts més tard, tots rèiem i fèiem broma quan s’arribava a uns altres ràpids. Però es notava certa angoixa general fins al final del dia que ha acabat explotant quan hem arribat a Pak Beng de nit. I mentre s’obria el compartiment on hi havia guardades les motxilles, els turistes hem demostrat la grandesa de la nostra civilització empenyent, cridant, estirant i privant el pas als ja carregats en una fúria descontrolada just abans de callar concentrats per pujar per les roques de Pak Beng.

Afortunadament, el segon dia ha estat molt més calmat, repartits entre dos vaixells, més petits i maniobrables, amb seients tous i, un altre cop, amb tot l’arsenal d’oci disponible. El riu ens ha tornat a oferir aquestes platges màgiques puntejades de búfals, boscos interminables i poblats idíl·lics. Al final, les 7 hores s’han fet pesades, sort que el repertori de cançons és també interminable, com les ganes de gaudir de més bones experiències.

Ara toca Luang Prabang, ciutat colonial francesa per excel·lència, des d’on estric assegut a l’assolellada terrassa d’un bistrot. Això si, amb un cafè Lao, el millor del sud-est asiàtic.

mekong 01

mekong 02

mekong 03

mekong 04

mekong 05

mekong 06

mekong 07

mekong 08

mekong 09

mekong 10

mekong 11

mekong 12

mekong 13

mekong 14

mekong 15

A mig camí

Potser no temporalment, però sí psicològicament. Demà comença la segona meitat del meu viatge.

La meitat del viatge. No sé si és molt o és poc. Les experiències viscudes fins ara han estat milers, he visitat tones d’història, he conegut moltíssima gent, alguna persona interessant, les altres molt interessants. Sense cap excepció he après del compartir amb altres viatgers i de cada lloc vist me n’he guardat un trosset a la retina i a la memòria. I encara (creuem els dits) no he tingut cap problema durant el viatge.

Ahir a la nit, l’Annabel i jo vam arribar de Shangai en el D364, un modern i còmode tren nocturn, que cobreix gairebé 1300 kilòmetres en 10 hores. Arribant a Beijing, vam tancar un triangle mil·lenari entre Beijing, Xi’an i Shangai, no només pels kilòmetres, sinó també per la història que conté. Si a Beijing vam conèixer la ciutat imperial i la comunista o a Xi’an vam veure els inicis de la Xina moderna (tot i que fos fa 2500 anys), a Shangai hem descobert, definitivament la Xina del segle XXI. Shangai està cridada a ser la capital del món. En només uns anys, aquesta ciutat meravellarà tots els seus visitants amb els recursos il·limitats que s’estan destinant a renovar-la de dalt a baix, sobretot amb l’excusa de l’expo 2010 (potser més important per als xinesos que les pròpies olimpíades). I com a nova capital, seguint la història de tots els grans imperis per demostrar el seu poder, s’ha de dedicar a destrossar tot el que quedi del passat per edificar la nova arquitectura de la seva era. Els hutongs ja no són rentables i per això es tapien les botigues de les polantes baixes, obligant als seus propietaris a marxar. Un parell d’anys més tard, un gratacels ocuparà el seu lloc. Això sí, han deixat intactes els preciosos jardins de Yuyuan i no tan intacta la zona del Bund (l’antic centre colonial a la riba del riu Huangpu)

Shangai és ara un gran contenidor de persones que s’hi apropen a treballar (fins a 22 milions durant el dia), esquivant els 3 milions de taxis, saltant per sobre les aceres aixecades, caminant a l’ombra dels murs que protegeixen les obres, essent engolits per l’enorme metro (tot i que no tant com el de Beijing), comprant menjar a les cada cop més escasses botigues del carrer, consumint a un dels milers de centres comercials amb les marques de tot el món representades, visitant un dels pocs vestigis d’èpoques passades o un dels molts edificis construïts en els últims deu anys.

Vam tenir la sort de poder-la visitar en tres dies, planejant cada moviment des de casa del Guzmán, on vaig gaudir de la primera pel·lícula en 2 mesos i mig, on vam esquivar el fred capaç de travessar els guants (fins i tot va nevar, miracles del Nadal, suposo) i on vam dormir de meravella (per còmodes i per gratis!). Shangai no és una ciutat de contrastos com Beijing, és una ciutat completament moderna, on la norma és construir cada cop més amunt i comprar com més millor. Sobretot ho vam poder descobrir en dos llocs. La primera des del bar més alt del món (a uns 425 metres d’alçada) amb un cafè per (només) 5 euros al Shanghai World Financial Center. Com deia el Guzmán, lo siguiente es tomarse una cerveza en la Estación Espacial Internacional. La segona fent una passejada al fake market, on es venen totes les imitacions imaginables en cinc interminables plantes, des de telèfons mòbils o porcellana fins a samarretes o jocs d’ordinador.

Demà agafo un avió cap a Kunming, a Yunnan, on segurament tornaré a reprendre el ritme tranquil del viatger sense destí, amb la única pressió de la data de sortida del meu visat xinès. 3000 kilòmetres me’n separen i segur que les diferències seran ben visibles. Per al 2010… que comenci igual o millor del que ha acabat el 2009. No em puc queixar. Ni ganes.

Un dels hutongs a punt de ser derruits

Això… xinet life

Shangai de nit

Shangai de nit

Típica reunió al parc per buscar cites als fills estressats per la feina

Als Jardins de yuyuan

Jardins de Yuyuan

La torre perla, probablement la més lletja del món

El World Financial Center amb la Jing Mao

Shangai des de 470 metres d’alçada, al World Financial Center

East Nanjing Lu at night

El Shangai modern des del Bund

Hanoi i els comunistes

Banc Kim Linh. Segon pis del número 67 del Carrer Hang Bac. Hanoi. 14’35. Fa molt de sol i ja he empaquetat les ulleres a la motxilla grossa.

L’home de darrere la finestreta número 7 compta sense parar feixos de bitllets de 500.000. Els seus ulls ametllats darrere les ulleres barates no miren res més. És capaç de parlar amb la companya de la finestra número 6, atendre els clients que m’empenyen per l’esquena i els costats o esternudar. Però els seus ulls no es separen dels bitllets de 500.000. En els cinc minuts que dura la meva espera en compto més d’un miler, que serien 500 milions de dongs, que al canvi equivaldrien a uns 17.800 euros. Gairebé em fa vergonya demanar per canviar els meus 300.000 dongs per yuans xinesos. Però 10 euros són 10 euros. Un viatge entre l’aeroport internacional de Beijing i l’alberg on m’esperen l’Íria i el Javi. Mentre la companya de la finestreta número 6 m’escriu el canvi entre dongs i yuans, l’home de la finestreta número 7 segueix acumulant gotes de suor a la seva calba incipient, pròpia d’un home que ja ha entrat a la quarantena fa algunes primaveres, no tantes com bitllets té a les mans, però s’hi acosta. 286.000 dongs són 100 yuans. Accepto. No hi ha cap altre lloc a Hanoi on facin el canvi. Excepte al mercat negre, com m’ha suggerit el noi de l’alberg. Però aquest és un terreny que prefereixo no explorar encara.

El paper que em dóna la senyora de la finestreta número 6 em permet avançar en la meva gimcana dins del segon pis de l’edifici. Anteriorment he superat amb encert les proves de la botiga d’or, del Vietcombank i del Cyclodriver. Mentre faig la cua número 4 em pregunto si totes les cues a la Xina seran com aquesta. A casa nostra les cues podries assimilar-se a una forma geomètrica semblant a la línia recta. Amb les seves corresponents variants corbes o inclús, en els llocs menys educats, bicèfales. La cua número 4 es correspondria més aviat a un cercle. O més ben dit, una rodona, ja que l’interior del perímetre també és ple de gent que no passen del metre seixanta. Poc a poc aconsegueixo avançar pel diàmetre gràcies als meus 23 centímetres d’avantatge i, també, a la meva motxilla comprada al mercat de Nha Trang.

La senyora de la finestreta número 3 deu tenir més anys d’experiència al banc Kim Linh que el senyor de la finestreta número 7. Ella, per comptar els bitllets disposa d’una màquina automàtica que menja feixos de bitllets de 100 dòlars i els expulsa d’un en un amb un soroll que aconsegueix sobresortir per sobre la cridòria del centenar de persones que som dins la sala. Crec que mai he vist tants diners junts. La màquina te una pantalla de tres dígits vermells de cara al públic. Tant per a l’interessat, que acostuma a ser un, com per als curiosos, que en aquest cas també és un, jo mateix.

Clac, clac, clac, clac, 57. Clac, clac, clac, clac, 62. Clac, clac, clac, clac, 100. Clac, clac, clac, clac, 84. En un moment entre el centre de la rodona i la finestreta número 4, quatre clients s’emporten un total de 30.300 dòlars americans. Els meus ulls tenen la mateixa forma que la cua on sóc. Un cop arribo al meu destí, per rebre els meus 100 yuans, la senyora de la finestreta número 4 ni tan sols em mira. Amb tota la professionalitat que requereix el seu ofici compta 20,40, 60, 70, 80, 90, 100 yuans. Tot just recollir el darrer bitllet, una mà poderosa m’empeny cap a l’esquerra, indicant-me barroerament la sortida.

15’00. Torno a ser al carrer, amb 286.000 dongs menys i 100 yuans més. Ja no em queda res per fer a Hanoi.