L’herba és de color verd fosc, com en els dies de tardor, quan el fred comença però encara fa dies que no plou. La calor, amagada pels núvols grisos formats en diferents capes esponjoses es filtra a través de les fulles d’uns arbres totalment desconeguts, semblants al tamarind, però sense els seus fruits marrons, de gust persistent i amarg que només es pot eliminar amb una bona ració de noodles ben picants. Una calor suau acaricia els meus braços tan estirats com suats, esquivant les tifes de cavalls escampades per tot arreu, assecades igual que la gespa per aquest sol tímid que sembla que no es vulgui mostrar a la gent de Da Lat. Mentrestant, els meus peus estirats sobre la bicicleta, tirada de qualsevol manera bombegen la sang amb tanta força que les sabates semblen protestar a causa de la pressió, i entre el dret i l’esquerre apareix el fals horitzó del llac Xuan Huong, el petit pantà amb forma de plàtan madur construït fa anys per donar una mica de vida al poble. Amb el so d’una música llunyana, l’horitzó es va desenfocant a mida que els ulls, poc a poc, es van tancant sota les ulleres de sol de 15 euros que vaig decidir comprar al Decathlon l’últim dia abans de marxar de viatge per subsituir les meves Arnette de 5 anys que ja han esquiat massa i vist la llum de mig món.
És aquest moment màgic, quan has decidit fer una migdiada per descansar el cos després de cinc hores inacabables de bicicleta, de boscos, de pujades sofertes i baixades cridant per compensar el dolor de les cames amb el dels pulmons. Cinc hores de carretera plena de motos amb una, dues, tres, quatre persones, i camins plens d’esquirols que fugen en sentir qualsevol vibració de l’aire. Cinc hores de canvis de marxa entre crics i cracs de la cadena engreixada i de paisatges familiars a causa dels pins, les muntanyes, els llacs i els ocells. Aquest moment màgic en què el cervell està a punt de desconnectar tots els mecanismes del cos per passar de pensar en fer una becaina a somiar en despertar amb energies renovades.
Però toc-toc. Ocells, arbres, llacs, brisa, sol, tifes, núvols, ulleres, cames, bicicleta, Da Lat. Marxa enrere. Qui m’està tocant l’espatlla? Obro els ulls i em trobo dos vietnamites mirant-me amb un somriure d’orella a orella, com si haguessin compartit amb mi els anys de J-3 als patis envoltats, també, de pins a Barcelona i de sobte m’hagin trobat enmig del Vietnam. La meva consciència està encara en el procés de desconnexió, així que no sap si ordenar a la boca emetre un grunyit o un somriure, però el subconscient s’encarrega de fer l’elecció en escoltar i interpretar sense el permís de ningú el que em diuen els dos homes. “guità? Sín? Còm! Còm!” Què carai estan parlant ara aquests dos?
La música resulta ser d’una guitarra, acompanyada pels alegres cants d’un grup de vietnamites indeterminat asseguts formant una rotllana amb dos forats de la mateixa magnitud que els que van deixar les primeres dents de llet de la meva germana quan devia tenir uns 5 anys. Badallo, m’excuso, accepto (perquè no?), m’aixeco, saludo, agafo la bicicleta, la motxilla i el casc, camino 25 metres en línia recta sense ni tan sols recordar les deposicions equines i de sobte sóc rebut com si fos una estrella del rock, enmig de fotografies, música en directe, somriures i encaixades de mans per part de totals desconeguts. Un dels dos forats s’eixampla una mica, però no suficient per encabir-hi un vietnamita i un català, així que passo d’ocupar gairebé quatre metres quadrats de gespa a seure sobre menys de mig.
Però un “banana-wine” ho cura tot, sobretot si està acompanyat de bona guitarra, riures constants, preguntes i cançons. Comença una cançó alhora que em pregunten d’on sóc, i abans que pugui respondre ja m’estan preguntant com em dic, si sé cantar, si estic casat, si sé cantar, si m’agrada el Vietnam, perquè sóc tan pelut, si em deixo fer fotografies, si viatjo sol, quants dies em quedo a Da Lat, si sóc del Barça o del Madrid, si conec el Rafáá Nadáá i tantes d’altres que no vaig poder respondre en els dos minuts que va dura la cançó. Llavors tots s’obliden de mi mentre aplaudeixen i criden alguna cosa semblant a “Ets un guitarrista fenomenal!” o alguna cosa similar que no vaig entendre. I comença a tocar el Romance gitano i quan dic que la conec estic instantàniament afirmant que sé tocar la guitarra com si fos el melenut de Rodrigo y Gabriela i, a més a més, que sé cantar com si ho hagués fet tota la vida. I posteriorment em demanaran de ballar, cosa que rebutjaré molt educadament. Però de tocar la guitarra no me’n salva ningú. I de sobte, el meu sobrat repertori de tres cançons mal tocades s’esvaeixen per la pressió del directe i després d’aconseguir encadenar un la menor, un do major i un fa, la meva mà esquerra diu que prou, que millor que torni a començar. I després del tercer intent em deixo anar i començo a cantar, encara que la guitarra no canti amb mi, sinó una cançó inventada per les meves mans, formant una fantàstica cacofonia que els vietnamites deuen interpretar com una excepcional mostra de la fabulosa música tradicional catalana. Així que sense cap mena de vergonya s’atreveixen a tallar-me amb crits, aplaudiments, xiulets i cops a l’esquena, tots acompanyats de sinceres rialles. Sense deixar-me acabar la meva improvització, ara que començava…
Qui deia que els vietnamites són maleducats, rudes, secs o antipàtics, és que no ha estat en una festa a la vora d’un llac de nom estrafolari amb 10 personatges dignes de ser recordats.
