Viatge a Orient

El Roger se'n va a passejar al sud-est asiàtic

A la gola del llop

Posted by Roger Estivill Cós a 13/02/2010

Bandung és una ciutat grisa i bruta, que et rep amb una bafarada de monòxid de carboni emès pel tub d’escapament d’un dels seus milers de minibusos que circulen sense parar pels seus carrers. No té platja on poder fer una escapada de mitja hora a refrescar-se, no té parcs agradables on seure relaxat i gaudir d’una bona conversa amb aquests indonesis amigables que no paren de xerrar, no té monuments remarcables on omplir els teus coneixement d’història o la teva ànima d’espiritualitat, no té jungla aprop on poder veure arbres màgics i animals estranys, tot i que té unes grans plantacions de te que daten de l’època colonial holandesa. No obstant, a Bangung he tingut una de les experiències més especials del viatge. Fins ara he vist platges, jungles, terrasses d’arròs, monuments espectaculars i modestos, museus, he conegut a gent de totes les menes, muntanyes nevades, rius i deltes, camps inundats, edificis moderníssims i arquitectura popular molt millor encara. Però el que no havia vist encara és el que he pogut, per fi, descobrir aquí a Indonèsia.

M’encanten les truites, però la olor d’ou podrit característica del sofre no és precisament una de les meves preferides. I és això el que he estat olorant tot el dia amb l’Adrian, un viatger francès amb qui comparteixo part de la meva ruta per Java. Després d’una horeta de minibusos i transbords per les corbes inacabables dels voltants de Bandung hem arribat a la porta del parc que envolta el Tangkuban Perahu, el primer volcà del meu viatge a orient i el meu primer volcà visiblement actiu. Quina emoció! Mitja hora de regateig i una hora de caminar i arribem per fi al Kawah Ratu, el gran cràter.

Un forat semi-esfèric d’immenses proporcions format pel sobtat enfonsament de la muntanya. El cràter està envoltat de paradetes turístiques i estands de menjar, però un caminet pedregós et permet escapar dels turistes indonesis que no paren de demanar-te si es poden fer una foto amb tu. És llavors quan es pot admirar del tot aquesta estranya formació geològica. Un llac de color verdós al centre domina el paisatge, sense ser gaire atractiu per fer-hi un banyet, és estrany com no puc deixar de mirar-lo. És possible que les columnes de fum que en surten als voltants siguin una de les raons; unes exhalacions directes de l’infern, plenes de sofre pudent que et maregen quan t’hi apropes massa. De fet, no hi ha gairebé vegetació a dins del cràter, només uns arbres amb aires moribunds i escorça permanentment molla. Tot i que ja fa més de dotze hores que no plou, un fet inusual a l’època de pluges.

I just després de mirar-me els arbres i fer aquesta reflexió es posa a ploure a bots i barrals, la típica cortina d’aigua tropical que no et deixa veure més enllà de dos mestres. Així que es dóna per acabada la visita a la part superior del Tangkuban Perahu. Però un dinar lleuger i una estona d’espera després arriba el torn de baixar uns cinc-cents metres de desnivell per arribar a Kawah Domas, l’altra zona del cràter, que ha resultat ser encara més espectacular que la primera.

Potser és injust dir que és menys espectacular ja que és totalment diferents. Aquí no hi ha un gran cràter, no hi ha unes vistes increïbles a través de la boira sulfurosa. Però aquí, per fi, pots passejar enmig del que seria un cràter pròpiament dit. Kawah Domas és una zona on les sortides de gas sulfurós són per tot arreu, i si t’hi atreveixes pots passejar enmig de grans columnes de fum o inclús fer un bany en aigües calentíssimes. Passejar per aquesta zona no és especialment perillós si no se t’acut respirar profundament o treure’t les sabates. El terra crema fins i tot a través de les meves columbia de caminar per la muntanya! Una de les piscines està contínuament en ebullició a causa de les erupcions de gas, fet que aprofiten els locals per demostrar a la clientela com fer uns ous durs sense gastar ni un duro en energia. Aquí la pudor a sofre es fa encara més evident, no només pel gas, sinó per la gran quantitat de sofre que hi ha sobre les roques. Una zona, ara sí, sense gens de vegetació, que recorda a les pel·lícules sobre planetes remots, plens de criatures amb antenes i de color verd. O potser grogós.

El meu primer volcà, ara ja estic batejat i preparat per al germà gran, el Gunung Bromo. Però això serà d’aquí uns dies. Ara m’espera la visita a Jogyakarta i els seus dos enormes temples, Borodubur (Budista) i Prambanan (Hindú)

Publicat en Bandung, Indonèsia | Etiquetat: , | 2 Comentari »

Hi havia una vegada dues ciutats…

Posted by Roger Estivill Cós a 09/02/2010

Molt a prop, parlant en distàncies asiàtiques, hi ha dues ciutats ben diferents. Una està abocada al mar de la Xina Meridional, encara que gairebé ni el toqui. L’altra, tot i girar-li l’esquena, necessita el mar de Java com el cor necessita l’aorta. La primera d’elles té gratacels construïts a la vora del mar per immigrants indis, cada un més alt que l’anterior, igual que els arbres sempre han d’anar més amunt per aconseguir la llum del sol que els permet fer la fotosíntesi. La segona té un port on els vaixells són panxuts i esperen pacientment que els humans l’omplin poc a poc del seu menjar; un a un, els sacs van entrant a les bodegues després de ser carregats a les espatlles dels estibadors.

Totes dues tenen una història plena d’alts i baixos, d’invasions holandesos i britànics, d’independència, de somnis complerts i de somnis que s’esvaeixen sota les pluges tropicals. A cadascuna hi queda una bona memòria arquitectònica de l’època colonial, però Singapur i Jakarta ja fa molt de temps que són diferents. Mentre que Singapur ha sabut integrar-la a la seva expansió, a Jakarta s’ha quedat com una bombolla enmig del caòtic creixement. A Singapur, només arribar-hi tens la sensació d’ordre, de ciutat immaculada, de grans avingudes i grans equipaments públics, on la gent passeja sense por sabent que la seva és una ciutat amb un índex de delinqüència més baixos del món, de parcs i arbres, d’un front marítim en expansió gràcies a la construcció de parcs temàtics i casinos gegants. La targeta de presentació de Jakarta és la contaminació atmosfèrica, els sorollosos tubs d’escapament de les motos i els trishaws, el caos circulatori, les seves aceres apedaçades, la seva gent càlida i xerraire, les paradetes de menjar olorós obertes fins a la matinada.

Però a Singapur hi ha molta més història que aquesta. De dia pots sentir-te una peça més en aquest engranatge, on acceptes les estrictes normes i lleis d’aquest país, aquesta ciutat-estat, on fins i tot el menjar al carrer deu tenir impostos, tenint en compte els seus preus. En passejar de nit per Little India descobreixes la marea de treballadors que surten de la feina i omplen els carrers amb les seves converses que emanen una tranquil·litat mil·lenària, com miren cinema de bollywood a la fresa dels pins, asseguts en una plaça de terra compactada. I et somriuen quan passes i seus al seu costat, i et sents estrany i alhora com a casa.

A Jakarta les sensacions no canvien entre el dia i la nit. Passejar pel decadent barri portuari sota el sol et produeix les mateixes vibracions que caminar al capvespre als voltants de la desproporcionada plaça de la llibertat. Aquí el tren és 10 vegades més barat que a Singapur i també et porta del punt A al punt B, però amb tot tipus de gent, “pobres” i “rics”, de butxaca i d’esperit. També més brut i més antic, però potser més universal que el de Singapur.

Sé que 24 hores a cada ciutat no són suficients, però els volcans indonesis em criden, i ja estic una mica fart de metròpolis. 24 hores per copsar unes mínimes impressions de cada una d’elles. En tot cas, Singapur i Jakarta són massa diferents com per comparar-les i escriure un article per al blog conjuntament; així que farem veure que m’oblido d’una d’elles. Potser de Jakarta… el meu openOffice em subratlla “Jakarta” com a paraula incorrecta! Potser no existeix més enllà d’ella mateixa? Demà la buscaré des de la distància de Bogor.

Publicat en Indonèsia, Jakarta, Singapur | Etiquetat: , | 2 Comentari »

Kuala Lumpur, Kuants Luxes

Posted by Roger Estivill Cós a 06/02/2010

Kuala Lumpur és una ciutat construïda per impressionar. I ho aconsegueix a cada un dels moments en què la camines, fins que els teus peus es fonen, entre l’asfalt i el sol abrasadors. I si no es fonen és perquè una pluja sobtada interromp la teva passejada, a qualsevol hora del dia o de la nit. Sense pietat el cel cau sobre la ciutat durant mitja hora fent que tothom es quedi paralitzat i aixoplugat al porxo del primer 7/11 de la teva ruta. Per sort o per desgràcia, aquí n’hi ha més encara que a Tailàndia! Llavors els teus peus es queden submergits en aquests cinc centímetres d’aigua, que és una barreja de núvols, d’olors de gasolina, de brutícia viatgera a través dels embornals. I fins i tot la pluja t’impressiona en aquesta ciutat i no pots fer res més que veure-la rebotar contra el terra, els cotxes, els arbres.

La primera gran sorpresa de la ciutat és la seva barreja cultural, però aquí no és com Nova York o Rotterdam, també dues ciutats ben multiculturals. Aquí conviuen principalment quatre ètnies, la malaia, la hindú, la musulmana i la xinesa; i al contrari que passa en altres ciutats, en un mateix carrer poden haver-hi un temple hindú, una mesquita i un temple taoista. Evidentment hi ha una Chinatown o un Little India, però la barreja es fa molt més patent, sobretot caminant pel carrer o en els autobusos, on una dona amb vel pot compartir una conversa ben amigable amb una col·lega de feina vestida amb un sari ben colorit.

I és que el transport públic és una de les altres coses que funciona a la perfecció. Els autobusos locals són igual de ronyosos que a la resta del sud-est asiàtic, però deu haver-hi més línies regulars aquí que a tota la veïna Tailàndia junta. Sempre puntuals, amb el seu carril bus, amb les seves parades establertes, els seus conductors educats, els revisors… sembla tot tan organitzat comparat amb el que he vist fins ara que m’ha sorprès molt; però mentre escric aquestes línies m’adono que és exactament el que tenim per Barcelona! El que no hi tenim a casa nostra és el monorail, aquesta meravella que van construir en un dels capítols del Simpsons i va ser un estrepitós fracàs. Aquí no només funciona perfectament, sinó que serpenteja entre edificis altíssims, demostrant que aquí no s’estan de res.

Molts d’aquests edificis són bancs o oficines d’empreses asiàtiques. Kuala Lumpur és un centre de negocis impressionant, potser no de la mateixa altura que Shangai, però que sí que ha sabut conservar molt més la seva entitat pròpia. I no és que aquí no tinguin centres comercials occidentalitzats; tot al contrari! Aquí en tenen dels més grossos del món. El més espectacular, sens dubte, el Times Square, un immens complex de 14 plantes que inclou, com qui no vol la cosa, una bolera de cinquanta pistes, un cinema de 8 sales, desenes de restaurants i una insòlita muntanya russa amb un looping i tot! A la muntanya russa no hi vaig poder pujar, però sí que vaig anar al cine amb la Laura i el Víctor, dos barcelonins que fan la volta al món xino xano. No me’n vaig poder estar… anar a veure Avatar en 3D era una temptació massa gran.

Però el que més m’ha xocat de Kuala Lumpur, són les seves tres perles arquitectòniques. Una d’elles, la tranquil·la arquitectura colonial, edificis petits, de tots colors i formes, plens de negocis d’arreu del món. Alguns amb una decrèpita façana que demana a crits una nova capa de pintura, alguns recent renovats i convertits en un K.F.C. ple de malais. La segona, la mesquita nacional, la Nasjid Negara, una de les més grans d’Àsia. Construïda el 1965 és un refinat exemple d’arquitectura religiosa, preparada per absorbir milers de fidels per les pregàries diàries. Grans espais coberts, materials ben frescos, gelosies… una meravella estar-s’hi a dins conversant amb un imam sobre religions del món, resguardats de la calor infernal exterior.

I si… deixo pel final les torres més famoses de Kuala Lumpur, potser un dels pocs gratacels que passaran a la història de l’arquitectura no només per la seva alçada (452m). També pels seus detalls, per les seves referències culturals i històriques, pel fet que són (també) dues torres bessones, perquè de nit estan il·luminades de meravella. De dia en pots admirar el seu final cap al cel, el setè nivell del paradís a què fa referència l’alcorà, o les seves proporcions, el seu elegant pont i els espaiosos interiors. Hi he anat tres vegades en dos dies i mig, i em sembla que encara podria seguir descobrint-ne nous aspectes.

No he d’oblidar que estem a Malàsia, un país que té tota la riquesa gràcies al petroli, capaç de finançar unes torres de 2.000.000.000 U$ (si, nou zeros) i alhora de deixar vivint al carrer milers de persones; però Kuala Lumpur és una ciutat ben especial que bé mereix una altra visita (em sembla que no paro de pensar això de cada lloc on vaig). Menjar de tantes cultures diferents, ben organitzada, plena d’ofertes culturals interessants, habitants que parlen un perfecte anglès i no paren de comentar-te i compartir pensaments… la pròxima vegada que vingui a l’Àsia, Londres – Kuala Lumpur amb Air Asia. Segur.

Publicat en Kuala Lumpur, Malàsia | Etiquetat: , | 2 Comentari »

Alguns vídeos retrassats

Posted by Roger Estivill Cós a 04/02/2010

Aprofito una bona connexió a internet per penjar alguns vídeos que tenia des de la Xina, on el youtube estava censurat. Ja gairebé havia oblidat la meravella de compartir vídeos!

Publicat en Beijing, Sa Pa, Vietnam, Xina | Etiquetat: | 1 comentari »

Looking for Nemo, but not finding it

Posted by Roger Estivill Cós a 01/02/2010

Després de tres esgotadors dies de treball a l’illa de Ko Lao, bé em mereixia uns dies de vacances, que la vida del currante és molt dura. Així que el cap de setmana, la Marta em va portar al lloc on va estar treballant fa tres anys; segons ella la més bonica de Tailàndia, i molt aprop de les illes Similan, famoses per la seva fauna i flora marina. Les expectatives es van complir amb escreix.

En només tres hores ens vam plantar al petit poble de Khao Lak, un dels molts que van quedar arrasats després del tsunami. Aquí, però, van saber reconstruir ràpidament tots els complexes turístics i fer-ne de nous, aprofitant un boom post-desgràcia que ha fet que en tres anys es multipliquin per dos els preus i per tres els hotels. El poble ja no té cases on hi visquin thais (ara viuen a Ban Liang, a dos quilòmetres); a banda i banda de la carretera nacional de l’oest es reparteixen a parts iguals restaurants i botigues d’immersió, amb ofertes a les múltiples illes dels voltants: Similan, Surin, Richelieu, James Bond…. Els resorts i hotels més grans estan, evidentment, a primera línia de mar, desafiant la força del mar.

Vaig descobrir els resorts just després d’arribar al poble, cinc minuts més tard de deixar la motxilla a l’habitació i marxar corrent cap a la platja. Banyador, tovallola, barret. No necessito res més. Banyet, banyet. On és el mar? Després de caminar deu minuts entre cocoters i travessar un ressort amb no gaires turistes, arribo a la platja. Realment preciosa. Sorra blanca, horitzó turquesa. On no hi ha arribat la urbanització turística hi queden palmeres a dojo i arbres desconeguts, arbustos verds que estenen les seves arrels fins a la finíssima sorra. L’aigua es nota ben calenta, tot i que a l’exterior s’està a uns 30 graus, ben normals a l’hivern del sud tailandès. Com sabré més tard, l’aigua, en aquestes èpoques fredes de l’any està a 26 graus.

El dia següent, més platja, aquest cop a 10 kilòmetres del poble, on la única construcció que hi ha és un xiringuito amb dues parelles llegint llibres de més de cinc-centes pàgines. A la platja, de més o menys un kilòmetre de llarg no hi ha ningú. Ni tan sols una petita ombra on resguardar-nos del sol tropical, així que aprofitem per jugar a fer el Robinson amb unes restes podrides d’una barca i ens fem una cabana on ens passem l’estona entre bany i bany, llegint els nostres llibres que no tenen res a envejar en quant a gruix amb els d’abans. Al final del dia, ja ben cremats i camuflats entre els roses i vermells de la pell dels altres turistes, contractem un viatge d’un dia a les illes Similan per l’endemà. Com que no tinc cap títol d’immersions nedaré com sempre ho he fet, ulleres, tub i peus d’ànec.

El dia comença a les set del matí, ben adormit, escoltant la Marta, que m’explica tot el que va veure a les immersions a les Similan fa tres anys, quan es va treure el PADI advanced. Una mica escèptic vaig emmagatzemant informació i em faig la idea que el que veuré és similar a la pel·lícula “Finding Nemo”. Això promet. Després de l’hora de vaixell (les Similan són a 70 km. de la costa), ens amarrem a la boia número 1 i ja començo, literalment, a flipar. Només des del vaixell ja es veuen immensos bancs de peixos de color negre, i a través de les aigües transparents es veu el fons marí, a uns 7 metres, ple de corall i plantes desconegudes.

En dues tandes d’hora i mitja, he anat descobrint els racons de l’illa, evidentment des de la superfície. Però he vist tants peixos que he perdut el compte de quantes espècies diferents. Grans (fins a 60 cm.) i petits (un centímetre), de forma allargada, rodons, quadrats (el peix cofre és el menys aerodinàmic que he vist mai), plans… A ratlles horitzontals, verticals, a topos, llisos…I tots els colors que pot haver-hi en una caixa de llapis, des del negre més fosc a turquesa brillant, vermells, verds, marrons, taronges, blaus, blancs… I totes les combinacions possibles i imaginables. Un peix rodonet, amb una aleta ben llarga, de ratlles verticals negres, grogues i blanques. Un altre ben allargat, marró llis, amb una banya damunt dels ulls. Peix unicorn em diuen al vaixell. Lògic.

Al final, l’únic que em quedo sense veure és el propi Nemo ja que sembla que viu a més profunditat, entre les anèmones, clar. Però el que sí que veig, i és per mi la millor experiència del dia, és una tortuga preciosa, de closca marronosa i blanca, que neda com si volés, tranquil·la entre totes les plantes marines. Em submergeixo un parell de metres i la segueixo uns segons a un metre. Aguanto fins que els pulmons em diuen que m’estic excedint, però la segueixo des de la superfície durant una bona estona. Preciosa.

Després, a l’hora de dinar, una altra tortuga s’apropa al vaixell, segurament acostumada a que els guies li tirin plàtans, que devora amb devoció. La foto que poso més avall de la tortuga l’he feta jo; però les dels peixos són tretes de google. La meva càmera tampoc té el curs d’immersió. Però les imatges de sota del mar són tan diferents i espectaculars que segur que se’m quedaran gravades a la memòria per molt de temps.

Publicat en Khao Lak, Tailàndia | Etiquetat: | 2 Comentari »

Mo Gen, els gitanos del mar

Posted by Roger Estivill Cós a 29/01/2010

Hi ha una illa al sud de Tailàndia on no hi plou durant quatre mesos però la vegetació hi abunda, sobretot els infinits manglars, que claven les seves arrels en el fang invisible durant la marea alta. Una illa d’es d’on a través dels escassos núvols de l’estació seca, es pot veure Birmània si és que el sol no cega la teva vista a través dels reflexes en un mar sense ones.

En aquesta illa, Ko Lao, hi viuen unes 50 famílies de la comunitat Mo Gen, literalment els gitanos del mar, gairebé sense recursos ni infraestructures; sobretot des que el tsunami del 26 de desembre 2004 va arrasar les poques pertinences que tenien. Per sort, els Mo Gen són una comunitat que encara viuen amb certa consonància amb la natura que els envolta i en veure com els animals fugien cap a l’única muntanya de l’illa, els van seguir, evitant així un desastre de majors proporcions. Però en baixar les aigües van descobrir que aquest particular regal de nadal de la natura els havia deixat encara més desposseïts i ja gairebé sense esperances. L’ajuda del govern arribava en compta-gotes, però es va donar una casa per família, de 30 metres quadrats, construïda sobre pilotis per evitar les marees que es mengen la platja cada dia per després reaparèixer plena de petxines.

L’associació Human Development Foundation, que vaig visitar quan vaig començar el meu viatge es va fixar en aquesta comunitat que, segons diuen són els pobres d’entre els pobres. De seguida van iniciar un projecte amb ells, que va començar amb una escola pels nens, on s’impliquen tan les mares com dues professores de Bangkok, i seguirà amb un projecte d’aigües, coordinat per la Martha, l’aparelladora que vaig conèixer a Barcelona. El projecte inclourà un dipòsit d’aigües pluvials, una zona de dutxes i per rentar la roba, una zona de pous amb aigües de reg, noves i higièniques latrines… i un gran projecte de formació dut a terme per la HDF.

La Martha fa tres setmanes que és a Tailàndia treballant en el projecte, subvencionat per HDF, el Centre de Cooperació per al Desenvolupament i Arquitectes Tècnics Sense Fronteres. Així que vaig aprofitar que passaria per Ranong en el meu viatge cap al sud, a Kuala Lumpur, Singapur i Indonèsia, vaig fer una parada al camí. Han estat tres dies genials, donant un petit cop de mà en el projecte (sobretot fent medicions i comentant mil i una coses) que m’han reactivat la meva passió per l’arquitectura i el treball en la cooperació. Una hora i mitja més tard de despertar-nos, agafàvem la petita barca, plena de trastos i material necessari per l’escola, portada amb mestria per un dels habitants de l’illa, esquivant bancs de sorra i vaixells birmans i tailandesos.

De l’experiència em quedo sobretot amb el somriure dels nens, feliços de no tenir res més que unes professores que vénen a veure’ls cada dia, però també de les hores xerrant amb la Martha i els currantes de HDF, plenes de bones voluntats i expectatives de futur. Segur que amb els nous sistemes d’aigües potables la vida d’aquesta gent millorarà significativament. Només falta fer uns dibuixets, uns càlculs i explicar com funcionen els nous dipòsits que la comunitat demana a crits. Després d’aquesta curta però intensa experiència em toca passar un parell de dies a la platja, per fi. Banyar-me al mar d’Andaman, veure peixos de colors, corall vermell i relaxar-me a l’aigua calenta.

D’aquí tres o quatre dies, cap a Kuala Lumpur! A veure les Petronas!

Publicat en Ko Lao, Tailàndia | Etiquetat: , | 2 Comentari »

Una raresa amagada a Vientiane

Posted by Roger Estivill Cós a 25/01/2010

Entre dos immensos temples de fa més de 200 anys i aprop del Mekong, s’amaga l’Acadèmia Nacional de Polítiques i Administracions Públiques de Vientiane. No em puc resistir a publicar un article sobre aquest edifici que combina elements de la millor arquitectura europea dels anys 30 i de l’arquitectura colonial francesa amb una elegància sorprenent.

Les classes es reparteixen en diferents edificis de dues plantes, separades per passadissos i porxos que permeten alhora les circulacions a recer de la pluja i les ventilacions tan necessàries en els dies calorosos del tròpic. Llàstima que l’Acadèmia estava tancada i no vaig poder parlar amb ningú en anglès, només amb el conserge a qui vaig convèncer perquè em deixés entrar. Així que en aquest cas millor no escriure gaire i deixar algunes fotografies, per als arquitectes curiosos.

Publicat en Laos, Vientiane | Etiquetat: , | 2 Comentari »

A Laos també hi plou

Posted by Roger Estivill Cós a 23/01/2010

Si es fes un estudi d’audiència televisiva a Laos, és possible que la sèrie Friends quedés ben amunt del rànking, en una posició molt disputada amb Family Guy. I aquest èxit seria degut única i exclusivament a que el 90% de les guest houses de Vang Vieng emeten sense parar, 15 hores al dia, els capítols de totes les temporades de la Jennifer Aniston i companyia.

Vaig arribar a Vang Vieng sota un plugim d’aquests persistents, lleugers, dels que calen fins al moll de l’os, que són més propis del nord d’Europa que no pas del tròpic. Sota el meu impermeable, gairebé sense estrenar encara, veia les cares dels espectadors, totalment inexpressives, de mirada perduda i fixa en les escenes d’aquestes sèries que suposadament t’han de fer riure. Benvinguts a la capital del tubbing del sud-est asiàtic, un recorregut de 4 km pel riu amb flotadors gegants i múltiples parades als bars col·lindants on es serveix alcohol barat i diversió a dojo. Però avui ha plogut tot el dia i, segons un parell de nois que conec entre partida i partida de billar, no hi ha noies fent tubbing si plou. Massa avorrit. Així que tota l’activitat es centra als bars i guest houses, preferiblement les que tenen televisió o billars. Als voltants de les 9 del vespre, la pluja dóna un respir i els amos dels bars musicals s’omplen d’alegria alhora que els seus altaveus criden músiques europees i americanes dels anys 90 i 2000. Per fi hi haurà festa. Al llarg de la nit, els balls es van convertint en borratxeres i s’esgoten els típics buckets de whisky i vodka. Però també hi ha lloc per una festa més calmada on alguns decideixen canviar les gotes de pluja pel foc, fent de la nit un bonic espectacle espontani.

El dia següent es desperta sense electricitat i amb, per fi, una tempesta tropical com Déu mana. Res de tubbing un altre cop. Impossible visitar la granja orgànica perquè està tot paralitzat. I les previsions del temps no són gens optimistes. Hora de comprar un bitllet de bus cap al sud i esperar que a Vientiane faci millor temps. Canvio el meu llibre acabat fa una setmana (més un euro i mig) per Donnie Brasco i em llegeixo 150 pàgines en un dia amb alguna pausa per fer un billar o un àpat.

Vientiane té una atmosfera molt similar a Luang Prabang. Tot i que es nota massa que és la capital de Laos, encara li queda aquest estil colonial francès barrejat amb multitud de temples budistes, nous i de fa 300 anys. El més espectacular, sens dubte, el famós That Luang, una immensa piràmide aterrassada daurada, plena de petites estupes i fulles de flor de lotus. Aquí no hi tenen gaires budes, com m’explica un monjo, per culpa de l’espoliació tailandesa, com en altres temples arreu de Laos. Potser és per això que als anys 50 un “venerable avi” va decidir crear el Buddha Park, un lloc on va esculpir prop d’un centenar de budes d’entre 1 i 10 metres d’alçada.

Abans de marxar cap a Bangkok en tren, visito el temple de Sisaket, un petit recinte amb un claustre ple, aquest sí, d’estàtues; unes 2500 segons la lonely planet, la majoria de menys de 15 centímetres. Entre estàtua i estàtua m’apareix un monjo, el Ten, que no deu passar de la trentena. Amb un sabaidee comencem una conversa que dura una horeta llarga on m’explica que porta nou anys estudiant i ara que acaba vol dedicar-se a estudiar política per millorar el món. M’explica seriós com observa als turistes que van al seu temple i veu com alguns van i venen sense ni tan sols mirar i d’altres queden tan meravellats que decideixen quedar-se una setmana fent meditació. M’agrada la serenitat que desprèn al parlar i com una persona tan jove pot ser tan Sàvia, tan atent als detalls, com pensa abans de respondre una pregunta , com escolta les respostes i la seva sana curiositat per la vida. Però la seva joventut també el traeix una mica quan li dic que sóc de Barcelona i, amb el primer somriure que li veig, respon que Messi és el millor jugador del món i que és una sort veure’l jugar. Paraula de Savi.

La conversa acaba perquè ha d’assistir a una cerimònia, em diu. Em convida a entrar al temple on es comença a congregar la família de dos joves que a partir d’avui començaran els estudis per fer-se monjos al mateix temple que el Ten. Durant els trenta minuts que dura la cerimònia, els dos nous iniciats aniran canviant la seva vida anterior, simbolitzada per les robes blanques, per la vida de monjo, simbolitzada per les túniques taronges. Rebran de la seva família l’únic indispensable que necessitaran a partir d’ara, un paraigües, unes sandàlies i una olla per recollir diners i menjar. Dels altres monjos en reben la benedicció i unes pregàries que tot i que em resulten incomprensibles són capaces d’omplir el meu esperit.

Definitivament un bon comiat de Laos. Només em queda dir-li a reveure!

Publicat en Laos, Vang Vieng, Vientiane | Etiquetat: , , , | 2 Comentari »

Dues petites ciutats

Posted by Roger Estivill Cós a 19/01/2010

Abans que arribi a Vang Vieng (capital de la festa al sud-est asiàtic, o de la solidaritat, depenent de qui t’ho digui), no vull deixar d’escriure sobre les dues últimes ciutat que he visitat, Luang Prabang i Phonsavan. De la primera podríem dir que és una de les capitals espirituals de Laos – com Ayutthaya de Tailàndia – amb més de 30 temples a la ciutat. La segona és una ciutat perduda enmig del no-res, però que conté les restes de civilització més antigues de Laos.

A Luang Prabang hi vam arribar de nit, després del relaxat segon dia navegant pel riu Mekong, i ja s’entreveia el seu passat colonial. Totes les cases antigues (ara reconvertides el 90% en Guest Houses) són d’un estil afrancesat reconeixible a metres de distància. Si a més li sumem que la ciutat està plena de cafès i restaurants amb noms com “maison du vin”, i que és plena a vessar de turistes francesos, costa poc imaginar-se com devia ser a finals dels anys 20. Això si, a part de tot això, la ciutat conté un immens nombre de temples, el millor del quals és el Wat Xieng Tong, de meitats del segle XVI. Amb una arquitectura impressionant, molt diferent que altres temples que he conegut, m’ha sorprès especialment una estàtua d’un buda reclinat que desprèn una pau difícil d’oblidar. I evidentment no vaig poder evitar demanar-li un desig, tal com mana la tradició local; per comprovar si es complirà o no, vaig haver d’aixecar un petit buda de bronze massís per sobre el cap. Tot i que em va costar un esforç inimaginable ho vaig aconseguir!

Tampoc vaig evitar fer una escapada a fer el guiri a les cascades a 25 km, un petit paradís de piscines i salts d’aigües, d’aigües blavoses i transparents, rodejades d’una vegetació abundant i milers de sons enigmàtics, d’aus desconegudes acompanyades eternament per la remor de l’aigua. Aigua freda, prendre el sol, un banyet, un parèntesi ideal entre l’espiritualitat dels temples i els monjos vestits de rabiós taronja, i la terrenalitat del mercat nocturn de menjar, ple d’ofertes barates de delicioses especialitats locals.

A Phonsavan hi arribo 80 anys més tard que la Madeline Colani, una arqueòloga francesa que documentar en 600 pàgines unes misterioses gerres d’uns 2000 anys d’antiguitat. En va comptar fins a unes 400. Els seus orígens encara són incerts, però s’especula que tenien un ús ritual a l’hora d’enterrar els morts d’una remota civilització, tot i que no se n’han trobat mai restes humans, només una petita estàtua de bronze. Els locals prefereixen una versió més Lao, que suggereix que es feien servir per emmagatzemar Lao Lao, el potent, gustós i perillosament fort wisky fet a base d’arròs. És d’aquí d’on ve la calma dels laosians?

Sigui com sigui, el paisatge desolat i puntejat d’aquestes enormes gerres negres és acollidor i alhora misteriós. Algunes de les gerres estan destruïdes a causa dels infames bombardejos americans dels anys 60 i 70, algunes jeuen miraculosament intactes al costat de cràters de 10 metres de diàmetre, algunes han estat destruïdes per la força del temps i dels arbres. Estan repartides principalment en tres jaciments diferents, dels quals he visitat els dos primers. En total uns 75 kilòmetres en bicicleta, un bon exercici per les cames i per la ment.

Demà al matí, ben d’hora, m’esperen 6 hores d’autobús per arribar a Vang Vieng. Acabaré fent tubbing? Podré aportar alguna cosa a la granja orgànica del Sr. Thi? La solució d’aquí uns dies…

Publicat en Laos, Luang Prabang, Plain of Jars | Etiquetat: , , | 2 Comentari »

Slow boat to Luang Prabang

Posted by Roger Estivill Cós a 16/01/2010

Una de les experiències més recomanades pels viatgers a Laos és fer el viatge entre la frontera Tai-Lao de Huay Xai i Luang Prabang, un trajecte de dos dies navegant pel Mekong. Tothom en diu meravelles i, aprofitant que només era a cinc hores de bus de la frontera he decidit no desaprofitar aquesta oportunitat.

L’aventura ha estat plena d’incidents i experiències dignes de ser recordades, amb l’aigua i les corrents com a teló de fons, rialles, moments de pànic, més rialles, poblats perduts i, sempre al meu cor, les primeres imatges del terratrèmol d’Haití, un país que m’ha donat tant a mi i a qui la natura s’entesta en treure tot el que pot.

El viatge va començar a les 8 del matí comprant els tiquets en una oficina de mínims, amb una taula plena de tèrmits i una llista improvitzada amb 4 persones apuntades davant nostre. Ens van prometre no ser més de 80, però tenint en compte que el vaixell salpava a les 11’30 no esperàvem omplir-lo. Primera idea equivocada. A les 11’30, amb els nostres dos bancs ben durs ja marcats a les nostres natges, érem una seixantena de viatgers. Ja hauriem de marxar… però no, esperem una mica més. Corren rumors que arribarà un grup directe de Tailàndia, per això sortirem tard i, segur, plens a vessar. Em sorprendria que fóssim només 80. Efectivament, a les 12’30, en marxar, som un centenar ben bo de viatgers, tots ben apretadets dins del llarg vaixell. Els nouvinguts no se’n saben a venir, alguns s’indignen perquè no tenen lloc en un banc i s’asseuen a terra, els altres es queden drets, decidits a aguantar estoicament les 6 hores de trajecte (deu minuts més tard, també seuran a terra).

La meitat dels passatgers semblen ben disposats a convertir el viatge en una bona festa. Uns canadencs obren una ampolla de wisky que han comprat a dos dòlars. Uns kiwis tenen un pack de 24 cerveses que beuen a la velocitat de la llum, no fos cas que es refredin i, en aquest cas, millor a dins que a fora. Uns altres comencen a treure altaveus pels seus respectius iPods, que combinen les seves melodies amb l’estridència del motor rovellat. D’altres expliquen als seus companys de banc jocs de cartes impossibles de recordar. També es veuen llibres de centenars de pàgines, auriculars i evidentment moltes càmeres de fotos.

El viatge ja ha començat i el Mekong es queda despullat de cases i altres embarcacions. Només en queden les jungles arribant fins a la riba, les seves platges d’arena blanca, els búfals d’aigua fent mandres i prenent el sol, roques espectaculars sortint de l’aigua espumosa, corrents imprevisibles que formen remolins. De tant en tant uns crits tímids i espontanis d’admiració surten de les nostres boques. Realment val la pena haver fet aquest trajecte. De tant en tant un petit poblat emergeix entre els arbres, fet de cases de bambú i fusta, construïdes sobre pilotis per evitar les pluges torrencials que deuen caure aquí a l’estació humida.

D’aquesta manera transcorren les sis hores del primer dia fins a Pak Beng, un poblet que ha estat beneït per la mà del turisme, afortunat de ser a la meitat de camí. La nota perillosa de rigor de qualsevol viatge per sud-est asiàtic l’ha posat el capità quan portavem unes quatre hores de navegació. En una maniobra que cap de nosaltres ha estat capaç de desxifrar, ha acabat accelerant cap a unes roques de la riba esquerra del Mekong. El resultat ha estat menys espectacular del que semblava en un principi ja que hem pogut continuar perfectament. Però els moments de pànic inicials no han faltat. La trompada ha estat important, molt de soroll, rascades entre alguns dels viatgers, el motor rugint la marxa enrere. Hem hagut de baixar els homes a empènyer, després d’uns moments de confusió on molta gent començava a evacuar com si del titànic es tractés. Vint minuts més tard, tots rèiem i fèiem broma quan s’arribava a uns altres ràpids. Però es notava certa angoixa general fins al final del dia que ha acabat explotant quan hem arribat a Pak Beng de nit. I mentre s’obria el compartiment on hi havia guardades les motxilles, els turistes hem demostrat la grandesa de la nostra civilització empenyent, cridant, estirant i privant el pas als ja carregats en una fúria descontrolada just abans de callar concentrats per pujar per les roques de Pak Beng.

Afortunadament, el segon dia ha estat molt més calmat, repartits entre dos vaixells, més petits i maniobrables, amb seients tous i, un altre cop, amb tot l’arsenal d’oci disponible. El riu ens ha tornat a oferir aquestes platges màgiques puntejades de búfals, boscos interminables i poblats idíl·lics. Al final, les 7 hores s’han fet pesades, sort que el repertori de cançons és també interminable, com les ganes de gaudir de més bones experiències.

Ara toca Luang Prabang, ciutat colonial francesa per excel·lència, des d’on estric assegut a l’assolellada terrassa d’un bistrot. Això si, amb un cafè Lao, el millor del sud-est asiàtic.

Publicat en Laos, Slow boat to Luang Prabang | Etiquetat: , , | Deixa un Comentari »

« Entrades Anteriors
Entrades Següents »
 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.