Arxiu de la ‘Xi an’ Categoria

Especial conte de Nadal

Posted by Roger Estivill Cós a 23/12/2009

Aquesta particular història de Nadal té lloc fa molt i molt de temps al centre de la Xina, quan els monarques mesuraven la seva riquesa en soldats i terres. No amb pedres precioses i teles esplèndides, com passaria més tard, en obrir-se l’eterna ruta de la seda, que connectaria durant segles l’orient i l’occident. Qin Shi Huan va accedir al tron a l’edat de tretze anys, després de l’estranya mort del seu pare i ja somiava en annexionar totes les províncies veïnes i fer de la seva Dinastia la més gran de tots els temps, passats, presents i futurs. Va governar durant 40 anys amb mà de ferro tots els seus dominis, sumats als que va heretar del seu pare, que els va heretar del seu pare, que alhora els va heretar del seu, fins que la memòria es perd en l’antiguitat de les escriptures.

Per aconseguir el seu propòsit, el jove Qin va decidir que a part de sotmetre tots els territoris des de l’actual Corea del Nord fins al nord del Vietnam, necessitava unificar la llengua, l’escriptura i els sistemes de mesures. D’aquesta manera, tots els éssers humans, bèsties i plantes viurien sota el seu poder, el del Primer Emperador. Per això també va ordenar construir un sistema de carreteres, canals i muralles que encara duren avui en dia. Començant, entre d’altres coses, la unificació de la gran muralla, que cobreix un total de més de 8000 kilòmetres.

Però l’ambició anava creixent amb la mateixa rapidesa que les conquestes. Per a mantenir tota la població sota el seu control, li calien cada cop més recursos, més exèrcits per a la guerra, més soldats per reprimir les revoltes, més obrers per construir infraestructures, i més pagesos per abastir-lo de menjar a ell, la seva cort i tots els seus funcionaris d’un dels primers governs centralitzats de la història.

Quan portava 10 anys al tron va començar a preparar el seu mausoleu, que duraria tota l’eternitat. Per això va obligar 700.000 persones a treballar durant inacabables jornades, obrers, picapedrers, fusters, orfebres i tota mena d’artesans. La seva tomba havia de contenir tot el que necessitava en vida per seguir viu després de la mort. Inclús més, havia de ser un palau preparat per sobreviure durant milers d’anys qualsevol incident que pogués sorgir. Meravellat, però també atemorit per tanta riquesa aplegada en un sol lloc, va fer formar un exèrcit, el més ran que mai hagués vist cap guerrer fins llavors. D’aquesta manera s’asseguraria que cap rival envejós li robés el que només a ell li pertanyia. 20.000 homes van haver de quedar-se dia i nit, durant anys, en formació de batalla. Això va causar que els pagesos de tot l’Imperi haguessin de donar gran part de les seves produccions per alimentar tots els soldats. Poc a poc, la població es va anar empobrint, passava gana i fred, mentre Qin, en la seva infinita cobdícia vivia amb tots els luxes al seu palau i reunia tots els excedents al seu megalòman mausoleu.

El que no sabia Qin és que els pagesos, farts de la seva situació, van reunir en secret prou provisions com per enviar un emissari a les gèlides muntanyes del nord. Allà s’hi trobava, deia la llegenda, un home que hi havia viscut durant 300 anys, menjant de la muntanya, bevent dels seus rius, meditant en les seves coves, aprenent d’ella. Fins que ell mateix s’havia convertit en la mateixa muntanya. El seu nom era Shan Bei. La seva saviesa era tan gran que, deien, podia solucionar tots els problemes que tingués una persona.

Shan Bei va escoltar l’emissari dels pagesos en silenci durant tot el relat, de les crueltats, tots els assassinats d’intel·lectuals contraris a la seva ideologia, la fam que passaven els camperols. Però també va escoltar amb interès les ànsies de Qin Shi Huan per homogeneïtzar l’Imperi. Després que l’emissari hagués acabat tota la seva història, Shin Bei restà quiet i callat, tant que va semblar convertir-se un altre cop en una roca. Finalment, es va aixecar lentament, va agafar un sac de sorra i va posar-se a caminar cap al sud. Durant 50 dies i 50 nits van caminar, travessant camps d’arròs, valls i muntanyes. Durant tot el trajecte no va dir res, ni tan sols va preguntar el camí, tal era la seva saviesa. Només els ulls li brillaven d’una estranya manera. Un cop arribà davant les portes del palau de l’Emperador, els soldats, espantats i admirats de veure un home tan vell i amb una mirada d’aspecte tan sant el van deixar passar sense fer-li cap pregunta, convençuts que venia a retre honors al nou sobirà del món. Quan Shin Bei arribà davant Qin Shi Huan, va fer una reverència a l’Emperador. Aquest, orgullós del seu poder, s’aixecà del seu luxós tron per beneir l’ancià que havia vingut a visitar-lo. Però tot d’una, Shin Bei, en una demostració d’agilitat impròpia d’un home de la seva edat, va llançar la sorra que portava amagada dins la seva bossa de pell de cabra i va pronunciar unes paraules en un idioma antic, tant que ningú a part d’ell mateix coneixia. La terra marró que havia llençat a l’aire es va començar a estendre per tot el palau, al compàs de les paraules de Shin Bei mentre l’estupor i el pànic s’apoderaven de tots els presents. Només el savi mantenia la calma mentre condemnava l’Emperador i tot el seu exèrcit a convertir-se en estàtues fins que tot el seu poder hagués quedat oblidat i a restar sepultats durant 2222 cicles solars, quan tot el mal que havia fet l’Emperador, hagués quedat restablert.

Així és com va acabar, tot d’una, el gran poder de Qin Shi Huan, i el seu palau, les seves riqueses i el seu exèrcit van quedar sota una capa de terra de 5 metres d’espessor durant 22 segles.

L’any 1974, una parella de camperols cavaven un pou amb les últimes eines rovellades que els quedaven, mentre el seu estómac els feia soroll de gana. Feia dos dies que no menjaven un bon àpat d’arròs amb verdures. Les reserves de menjar de les seves famílies estaven disminuint, tot i que ja havien passat la pitjor època de la seva vida, després del Gran Salt Endavant de qui, en una altra època havien venerat, Mao Zedong. Després d’un cop de pala, la terra sota els seus peus es va enfonsar. Havien trobat un pou natural? La seva alegria inicial es va esvair quan van descobrir, després d’eixamplar l’obertura una mica més, que només havien descobert una altra cova realitzada per algun dels seus ancestres, plena de ceràmica, armes i representacions de carros de combat. Desil·lusionats, van tornar cap al poble, fatigats. Un altre dia sense trobar aigua en aquesta àrida regió. De passada per la seu del Partit Comunista Xinès, van comunicar la seva troballa a l’oficial de torn, un noi que només volia no tenir gaires problemes a la vida. Ara havia de fer una visita al pou, agafar les eines i seguir els dos maleïts camperols que li farien perdre un temps preciós de la partida d’escacs que estava fent amb un dels seus companys.

Va baixar amb una llanterna i va treure el cap pel forat. Acte seguit, va pujar a ràpidament per l’escala i va córrer cap a la seu central del poble. Va despenjar el telèfon i, amb la veu entretallada, va fer una trucada. La més important de la seva vida.

La resta de la història, ja és ben coneguda…