Alguns vídeos retrassats

Aprofito una bona connexió a internet per penjar alguns vídeos que tenia des de la Xina, on el youtube estava censurat. Ja gairebé havia oblidat la meravella de compartir vídeos!

Sa Pa, o com destruir una cultura amb el turisme

Buy something?

Hi ha un lloc a Vietnam, lluny de qualsevol altre, perdut entre les muntanyes, on la gent viu dins un núvol. Literalment. Després de 10 hores de tren, ben instal·lats al nostre compartiment de 1,80×1,60 amb quatre lliteres, el Rob i jo vam arribar a Lao Cai, l’estació més propera a Sa Pa, un del must do quan es visita Vietnam. Veníem de Ha Long Bai, així que em deia a mi mateix que ja havia experimentat fins on podia arribar el boom turístic de Vietnam. Però per desgràcia estava equivocat. Just creuar la porta de l’estació, amb les lleganyes de les 5’30 encara als ulls ens va despertar de cop una tempesta d’ofertes de minibusos, taxis, motos per anar cap a Sa Pa, a 30 km de Lao Cai. Fins i tot, desenes de persones aguantaven cartells amb el nom d’hotels i clients, tots cridant, en un esforç inútil per destacar per sobre de la cridòria. El Rob i jo, amb la calma habitual que ens ha caracteritzat els últims dies, decidim fer un cafè, ben carregat per favor, asseguts en uns diminuts tamborets dignes de ser part del decorat de David el gnomo, la película. Fa deu minuts que un home ens segueix preguntant on volem anar.

Sa Pa? 50.000 dong! Potser ho ha dit 20 vegades.

Un presagi ens apareix en els subconscients, però encara no sabem de quina magnitud.

A les 7’30 vam arribar a Center Sa Pa town, com ara li diuen al que abans era el punt de trobada entre les diferents tribus indígenes de les muntanyes del voltant. Avui en dia el mercat i la plaça estan plens de turistes de totes les nacionalitats que passegen acompanyats per dones i nenes amb els vestits tradicionals de (em sembla diferenciar) quatre tribus diferents. La proporció turista indígena és aproximadament, 1 a 1. No obstant, tot això ho anem descobrint poc a poc ja que Sa Pa està completament immersa dins un dens núvol blanc, que no deixa veure més de 15 metres enllà. Acompanyant aquesta humitat relativa del 100%, la temperatura d’uns 10 graus ens gela fins al moll de l’os, fent que trobar un hotel i fer una dutxa d’aigua calenta es converteixi en una necessitat bàsica. Ens acompanen la Hu, la Su i la Za.

Hello, where are you from?

Hora i mitja més tard, les tres noies de pell castigada pel sol, faccions xineses, barrets colorits i vestits negres encara esperen. Més tard descobrirem que, avui en dia, enviar les noies de la família a seguir turistes amb l’esperança de vendre un sol souvenir per setmana surt més a compte que fer-les treballar al camp. El núvol segueix també esperant a fora, així que decidim anar cap al mercat i deixar les vistes que hem vist a les postals per l’endemà. Al mercat hem d’esquivar desenes de turistes amb les corresponents acompanyants. Bufandes de colors verds, grocs i blaus. Barrets cilíndrics de color negre. Arracades platejades de 10cm de diàmetre. Dents daurades. Vestits de vàries capes variant del blau fosc al negre. Cistelles de vímet enganxades a l’esquena. Bufandes vermelles embolicant el cap. Aquests són alguns dels trets característics de les diferents ètnies. Al mercat hi descobrim 3 parts diferents. A la primera, només s’hi venen productes manufacturats per les minories i per als turistes. Polseres, pipes, bufandes, cascabells, mantes, bosses, collarets, coixineres, faldilles, camises, baldufes… Constantment ens criden l’atenció amb preguntes de tota mena, la tercera de les quals sempre és Want to buy something? La segona part del mercat és on només hi ha gent de les muntanyes i productes per garantir la vida a la muntanya. Només uns quants turistes despistats ens creuem i compartim un somriure de sorpresa i admiració pel menjar assecat, per les piles de sabates, pels aromes de les espècies, per les fruites i verdures, pels licors, per la roba de segona mà. La tercera part del mercat és la del menjar on, sols entre els indígenes, degustem la millor sopa de noodles que hem tastat al Vietnam. Ens ha costat triar entre els 5 estands. Tots a 15.000 dong, oferint arròs, pollastre, noodles, porc, sopa, fregit, estofat… deliciós.

Buy for me?

El dia següent, marxem d’hora al matí a fer un trekking pels voltants, amb l’intenció de visitar diferents pobles i dormir pel camí. Ens acompanyen evidentment dues dones amb les correponents cistelles plenes de souvenirs que ens aniran ensenyant i oferint al llarg del camí. Al matí, miraculosament, el núvol s’ha dissolt pràcticament del tot i descobrim que quan es pot veure més enllà de 15 metres, el paisatge de Sa Pa és preciós. Les valls formades per diferents rius i torrents són escarpades, amb pendents de gairebé 45 graus en alguns punts. La meravella del paisatge, però, és la multitud de terrasses formades per aprofitar al màxim l’espai agrícola. Semblen els renders ràpids que fèiem a urbanística 1 per visualitzar les corbes de nivell. Una successió eterna de terrasses d’un metre d’alçada segueixen les vessants de les muntanyes, modelant el paisatge en una demostració de paciència que avui en dia ens semblaria ridícula. En alguns llocs és tan extens que les terrasses van des del riu fins al cim de les muntanyes; en altres només n’hi ha una vintena i després el bosc ocupa la part més elevada i ja amb massa pendent per poder-hi treballar. De moment. El govern ja no permet a les tribus ser nòmades i canviar d’emplaçament quan el sòl s’esgota. Quan això passa han de talar bosc muntanya amunt (amb el permís del govern, és clar), o acceptar les noves llavors d’arròs transgènic que els ven el govern.

Excuse me, money?

Marxo de Sa Pa amb la sensació que el turisme ha creat un monstre. Hem creat un monstre. Un paisatge privilegiat, una modificació del paisatge excepcional, cultures ancestrals totalment diferents a la nostra, tantes possibilitats de compartir i aprendre… i al final, com diria un dels guies que hem conegut 89% of vietnamese people are good, the other 11% are like monkeys in a cage.

Something, sometime, somewhere, got wrong.