Time to relax… bar amb música tranquil•la, cerveseta vietnamita, torno a agafar la llibreta mentre el Juli revisa els seus emails. No agafava la llibreta des de Phnom Penh, i des de llavors han passat uns quants dies i moltes experiències. País nou, noves coneixences, noves experiències guardades a la motxilla. De camí a Saigon, al bus, vaig conèixer la Linn, una noia sueca que, com jo, volia fer un viatget al delta del Mekong. Així que, després de cinc pàgines llegides i moltes hores de bus i fronteres, ja ens hem decidit. Marxem cap al delta demà a les 8 del matí. Però abans hem de caminar una mica Saigon, la capital del sud del vietnam, la ciutat més gran del país, de la que en diuen coses horribles. Molta gent que m’he anat creuant expliquen les males experiències aquí, la gent antipàtica, el caos circulatori…
Només 5 minuts després de deixar la motxilla en una habitació llogada amb dos llits, un lavabo, llençols nets per 4 euros per cap, descobrim que Saigon (ara Ho Chi Minh City) és una magnífica ciutat. Sí, hi ha milions de motos (concretament 5 milions per 10 milions d’habitants) i creuar un carrer és una aventura. Passet. Moto. Moto. Taxi. Passet. Moto. Moto. Passet. I així anar fent fins a creuar. Però sempre t’esquiven perfectament, només els hi has de demostrar que vols creuar, no tirar-te sobre seu fent moviments estranys. Després de dues hores de caminar per les avingudes de forma colonial seiem en un petit cafè on una senyora de 70 anys ens pregunta infinitat de coses en anglès. Un altre senyor apareix i ens pregunta les mateixes en francès. Divertidíssim. Un bon preludi pel que trobaríem més tard al Delta.
A les 8 del matí hi ha una multitud insultant de turistes davant l’agència on hem contractat el tour de 3 dies (sort que no hem llogat la moto, perquè conduir per aquí és de bojos), gairebé tants com motos hi ha al carrer. Però descobreixo que per sort, tots els tours comencen al mateix lloc, però evidentment en diferents autocars. I comencen les visites, gairebé totes d’allò més “autèntiques”. És a dir, ens porten com un ramat d’ovelles amunt i avall, comentant-nos i ensenyant-nos com els local people treballen, fan caramels de coco i coses d’aquestes. Sempre insistint fins a la sacietat que ens estem gairebé infiltrant en la seva vida. Ooooh, se sent de tant en tant. Flash, flash, flash. Mentre desapareixem discretament de la seva vida, un altre grup d’una trentena de persones s’infiltra secretament per darrere d’una palmera.
Així que uns quants de nosaltres, una mica cansats de tanta autenticitat, comencem simplement a espiar els verdaders habitants d’aquesta immensa plana aquàtica, poblada d’infinites illes, palmeres i, evidentment, inacabables camps d’arròs. Un home menja arròs, impassible, sense parar atenció a les masses que darrere seu compren souvenirs. Les dones fan la bugada als porxos de les seves cases metàl•liques mentre els seus marits pesquen en barques que desafien el teorema d’arquímedes. Mentrestant, al seu voltant els arbres produeixen unes fruites meravelloses i els búfals d’aigua fan com tots els altres: miren a l’infinit, mastegant herba, remullant-se eternament. El primer dia del tour acaba a una guest house enmig del no res, on l’electricitat amb prou feines arriba. La família que la porta és encantadora, i ens ofereix un fantàstic sopar als 14 que hem escollit la “home stay”, la meitat d’ells australians. Em sorprèn conèixer una parella que ronden els 45 i viatgen amb els seus tres fills, de 6, 9 i 10 anys. Tots ells tan bones persones que hi viatjaries per tot Vietnam.
El segon dia comença com ha de començar al delta, abans que el sol, un esmorzar senzill però suficient i un bon passeig pel Mekong entre el seu mercat flotant. Increïbles barcasses plenes de fruites i verdures. Molts dels vaixells també serveixen de cases un cop s’acaba l’horari comercial (de 4 del matí a 6 de la tarda). Visites de rigor, que no per turístiques significa que siguin menys interessants. Avui una fàbrica de paper d’arròs i una granja de cocodrils, on fem un tast de la seva melosa carn. Acabem visitant els curiosos temples de Chau Doc, una barreja de tradició xinesa i budista que pel nostre gust seria d’un hortera inaguantable, potser comparable a la desafinada música tradicional que s’escolta de tant en tant. Finalment, el tercer dia, arriba el millor, una visita a un poblet d’ètnia Cham, d’origen xinès però molts d’ells musulmans. De vida dura i amb cases flotants o 3 metres elevades de terra, dues opcions vàlides per a les crescudes i les marees del riu. Perquè aquí és tan ample, que el riu té dues marees al dia, que arriben a canviar en un metre l’altura de l’aigua.
Tres dies passejant pel delta, em quedo més amb la seva gent que amb les visites, però suficients per agafar una bona idea del que és el final del llargíssim Mekong que no sé quan tornaré a veure.
