Banc Kim Linh. Segon pis del número 67 del Carrer Hang Bac. Hanoi. 14’35. Fa molt de sol i ja he empaquetat les ulleres a la motxilla grossa.
L’home de darrere la finestreta número 7 compta sense parar feixos de bitllets de 500.000. Els seus ulls ametllats darrere les ulleres barates no miren res més. És capaç de parlar amb la companya de la finestra número 6, atendre els clients que m’empenyen per l’esquena i els costats o esternudar. Però els seus ulls no es separen dels bitllets de 500.000. En els cinc minuts que dura la meva espera en compto més d’un miler, que serien 500 milions de dongs, que al canvi equivaldrien a uns 17.800 euros. Gairebé em fa vergonya demanar per canviar els meus 300.000 dongs per yuans xinesos. Però 10 euros són 10 euros. Un viatge entre l’aeroport internacional de Beijing i l’alberg on m’esperen l’Íria i el Javi. Mentre la companya de la finestreta número 6 m’escriu el canvi entre dongs i yuans, l’home de la finestreta número 7 segueix acumulant gotes de suor a la seva calba incipient, pròpia d’un home que ja ha entrat a la quarantena fa algunes primaveres, no tantes com bitllets té a les mans, però s’hi acosta. 286.000 dongs són 100 yuans. Accepto. No hi ha cap altre lloc a Hanoi on facin el canvi. Excepte al mercat negre, com m’ha suggerit el noi de l’alberg. Però aquest és un terreny que prefereixo no explorar encara.
El paper que em dóna la senyora de la finestreta número 6 em permet avançar en la meva gimcana dins del segon pis de l’edifici. Anteriorment he superat amb encert les proves de la botiga d’or, del Vietcombank i del Cyclodriver. Mentre faig la cua número 4 em pregunto si totes les cues a la Xina seran com aquesta. A casa nostra les cues podries assimilar-se a una forma geomètrica semblant a la línia recta. Amb les seves corresponents variants corbes o inclús, en els llocs menys educats, bicèfales. La cua número 4 es correspondria més aviat a un cercle. O més ben dit, una rodona, ja que l’interior del perímetre també és ple de gent que no passen del metre seixanta. Poc a poc aconsegueixo avançar pel diàmetre gràcies als meus 23 centímetres d’avantatge i, també, a la meva motxilla comprada al mercat de Nha Trang.
La senyora de la finestreta número 3 deu tenir més anys d’experiència al banc Kim Linh que el senyor de la finestreta número 7. Ella, per comptar els bitllets disposa d’una màquina automàtica que menja feixos de bitllets de 100 dòlars i els expulsa d’un en un amb un soroll que aconsegueix sobresortir per sobre la cridòria del centenar de persones que som dins la sala. Crec que mai he vist tants diners junts. La màquina te una pantalla de tres dígits vermells de cara al públic. Tant per a l’interessat, que acostuma a ser un, com per als curiosos, que en aquest cas també és un, jo mateix.
Clac, clac, clac, clac, 57. Clac, clac, clac, clac, 62. Clac, clac, clac, clac, 100. Clac, clac, clac, clac, 84. En un moment entre el centre de la rodona i la finestreta número 4, quatre clients s’emporten un total de 30.300 dòlars americans. Els meus ulls tenen la mateixa forma que la cua on sóc. Un cop arribo al meu destí, per rebre els meus 100 yuans, la senyora de la finestreta número 4 ni tan sols em mira. Amb tota la professionalitat que requereix el seu ofici compta 20,40, 60, 70, 80, 90, 100 yuans. Tot just recollir el darrer bitllet, una mà poderosa m’empeny cap a l’esquerra, indicant-me barroerament la sortida.
15’00. Torno a ser al carrer, amb 286.000 dongs menys i 100 yuans més. Ja no em queda res per fer a Hanoi.
