Estació de Ben Thanh, 8 del matí. L’autobús número 27 encara està buit i els meus sentiments de que m’han timat per primer cop al Vietnam comencen a aparèixer al meu cervell que encara segueix al llit, somiant en un bon esmorzar que ja ha tingut lloc. “No hi ha ni el conductor… la noia m’ha pres el pèl i s’ha quedat els meus 3000 dongs (0,1€)”. Distrec els meus pensaments llegint una mca la guia del Vietnam que em va donar la Linn quan s’engega el motor de l’autobús. En exactament 43,7 segons s’omple l’autobús. Tant que hi ha gent que ha d’anar dreta. Ara sóc un afortunat.
El trajecte fins al temple de Cao Dai em costa exactament un total de 55000 dongs (1,92€), dos busos i una moto i quatre hores i mitja de viatge. Així que arribo tard a la missa que ofereixen a les 12, la que la guia diu que és la més visitada pels turistes per la seva bellesa.
No sé com deu ser la de les 12, però la de la una és increïble. El Caodaisme és una secta que barreja temes del budisme, l’hinduisme, el cristianisme i l’islam d’una manera d’allò més estranya. Tenen tres sants principals i un d’ells és Victor Hugo, per la seva dedicació als pobres i marginats. Aquests tres sants són els que portaran la revelació definitiva a la humanitat després de Moisès i Jesús. Francament surrealista i crec que bastant difícil d’entendre. La cerimònia en si són una sèrie de càntics monòtons que fan uns 150 seguidors de la secta. Perfectament alineats, a l’esquerra les dones i a la dreta els homes, fan unes contínues reverències a l’altar que té una bola del mon, un gran buda i un ull que tot ho vigila. Al seu voltant, les columnes tenen grans dracs enroscats i les voltes de creueria estan decorades amb animals mítics i rodejats de brillants estrelles sobre el fons blau.
No em puc permetre molta estona més admirant l’exterior del temple, una barreja entre un temple xinès i una catedral catòlica ja que he de marxar a desfer les 4 hores i mitja de camí, però fer 96 kilòmetres per fer aquesta visita, realment ha valgut la pena.
—-
Una cinquantena de treballadors fan feina aplegats en taules de mig metre d’alçada en una nau industrial amb una sola finestra correguda i un sostre de xapa metàl·lica. Uns quants ventiladors mouen l’aire de l’interior viciat per la pols de perles, closques d’ou i esmalts de diversos colors. La meitat llarga dels treballadors, amb polo de color blau fosc tenen algun tipus de discapacitat, ja sigui causat per l’agent taronja de les bombes de fa trenta anys o algun membre amputat a causa d’una mina. Pel seu costat, desfilen amb cares igual de serioses uns 150 turistes, cansats, pobres, d’una hora i mitja de viatge en els seus respectius autocars estrets, no preparats en excés pels estàndards d’altura europeus. Algun fa alguna fotografia. Algun fins i tot s’atreveix a preguntar alguna cosa a un treballador, que respon en signes que no entén res del que li estan dient. Vint metres més lluny, el riu humà ens transporta a una nau industrial annexa, el doble de gran que l’anterior, on l’il·luminació és francament millor que els fluorescents de l’anterior. Un magatzem amb milers de plats, gerros, quadres produïts a la nau annexa es venen a preus occidentals, en un rang que oscil·la entre els 15 i els 1800 dòlars americans. A l’entrada del complex hi ha un cartell que anuncia amb lletres ben grans: Handicaped Handicrafts, Welcome Honourable Visitors.
Així ha començat el segon dia de passeig al voltant de Saigon, Ho Chi Minh City oficialment. La segona part ha estat als túnels de Cu Chi, símbol de la resistència de Charlie contra el totpoderós exèrcit dels Estats Units. Potser amb una mica massa de pressa per part del guia del tour que he contractat hem estat visitant els túnels, búnkers i trampes que van permetre als vietnamites guanyar aquella infame guerra.
La visita comença per un vídeo on se’ns demostra la capacitat assassina dels vietnamites, en unes imatges en blanc i negre de l’època. Orgullosos herois, entre els quals la nena que tenia el rècord de soldats morts, o el pagès orgullós de fabricar trampes mortíferes amb bambú. Un retrat de Ho Chi Minh i la bandera vietnamita presideixen la sala de projeccions semi-enterrada i coberta amb fulla de palma seca. El recorregut continua a través dels boscos joves, de només 30 anys, que han renascut després de les tones de napalm i agents químics llençats des dels bombarders, fins que arribem a un camp de tir on se’ns permet comprovar quines armes eren més potents, si les soviètiques o les nord-americanes. Alguns membres del grup desfoguen les seves ànsies assassines reprimides contra un grup de llebres i cabres mal pintades en unes fustes a 150 metres. Cap dels objectius té ni un sol impacte de bala. Els bidons que hi ha uns metres més enllà semblen fets per torrar castanyes a la tardor.
Més tard, després de descobrir alguna (perquè no dir-ho) enginyosa trampa més arribem al punt fort de la visita. Els túnels en qüestió, el que secretament tots nosaltres estàvem esperant. Primera sorpresa, una parella del grup es queda sense entrar per tenir més de 70 anys, tot i que no ho aparenten. Dues noies més renuncien en veure la mida veritable del túnel després de l’eixamplament fet a posteriori per a permetre l’entrada dels turistes. De tots nosaltres, només les dues noies vietnamites que acompanyen els seus respectius amants de dos metres i 100 kg. Ells també es queden fora després de comprovar que, per allà, no arribaran gaire lluny. Elles, per cortesia segurament, fan el recorregut de 200 metres per l’exterior.
Els túnels, un cop a dins, només tenen unes tènues llums ataronjades cada 10 o 15 metres, fent que algunes cantonades quedin completament a les fosques. L’alçada no deu superar els 80 cm de mitja, en alguns casos 60; i l’amplada mai és superior als 50. Així que el noi filipí que hi ha davant meu, tot i gaudir d’una fantàstica (per a l’ocasió) altura de 1’50, es queda encallat amb la panxa en una corba. Decebut, ha d’agafar l’escapatòria cap a l’exterior. Jo aprofito per respirar una mica d’aire fresc que baixa per les mateixes escales que ell utilitza per pujar els 5 metres que ens separen dels arbustos. Uns quants metres més tard, després d’haver de passar a quatre grapes durant uns metres, quatre cops de cap i dues rascades als colzes, veig la llum de la sortida. De cop, tot l’esforç acumulat es fa notar a les cuixes, els genolls i els bessons. I per ajudar una mica, començo a suar pel contrast de la temperatura i l’esforç Ho he aconseguit, sóc un autèntic soldat de la resistència.
