Alguns vídeos retrassats

Aprofito una bona connexió a internet per penjar alguns vídeos que tenia des de la Xina, on el youtube estava censurat. Ja gairebé havia oblidat la meravella de compartir vídeos!

Hanoi i els comunistes

Banc Kim Linh. Segon pis del número 67 del Carrer Hang Bac. Hanoi. 14’35. Fa molt de sol i ja he empaquetat les ulleres a la motxilla grossa.

L’home de darrere la finestreta número 7 compta sense parar feixos de bitllets de 500.000. Els seus ulls ametllats darrere les ulleres barates no miren res més. És capaç de parlar amb la companya de la finestra número 6, atendre els clients que m’empenyen per l’esquena i els costats o esternudar. Però els seus ulls no es separen dels bitllets de 500.000. En els cinc minuts que dura la meva espera en compto més d’un miler, que serien 500 milions de dongs, que al canvi equivaldrien a uns 17.800 euros. Gairebé em fa vergonya demanar per canviar els meus 300.000 dongs per yuans xinesos. Però 10 euros són 10 euros. Un viatge entre l’aeroport internacional de Beijing i l’alberg on m’esperen l’Íria i el Javi. Mentre la companya de la finestreta número 6 m’escriu el canvi entre dongs i yuans, l’home de la finestreta número 7 segueix acumulant gotes de suor a la seva calba incipient, pròpia d’un home que ja ha entrat a la quarantena fa algunes primaveres, no tantes com bitllets té a les mans, però s’hi acosta. 286.000 dongs són 100 yuans. Accepto. No hi ha cap altre lloc a Hanoi on facin el canvi. Excepte al mercat negre, com m’ha suggerit el noi de l’alberg. Però aquest és un terreny que prefereixo no explorar encara.

El paper que em dóna la senyora de la finestreta número 6 em permet avançar en la meva gimcana dins del segon pis de l’edifici. Anteriorment he superat amb encert les proves de la botiga d’or, del Vietcombank i del Cyclodriver. Mentre faig la cua número 4 em pregunto si totes les cues a la Xina seran com aquesta. A casa nostra les cues podries assimilar-se a una forma geomètrica semblant a la línia recta. Amb les seves corresponents variants corbes o inclús, en els llocs menys educats, bicèfales. La cua número 4 es correspondria més aviat a un cercle. O més ben dit, una rodona, ja que l’interior del perímetre també és ple de gent que no passen del metre seixanta. Poc a poc aconsegueixo avançar pel diàmetre gràcies als meus 23 centímetres d’avantatge i, també, a la meva motxilla comprada al mercat de Nha Trang.

La senyora de la finestreta número 3 deu tenir més anys d’experiència al banc Kim Linh que el senyor de la finestreta número 7. Ella, per comptar els bitllets disposa d’una màquina automàtica que menja feixos de bitllets de 100 dòlars i els expulsa d’un en un amb un soroll que aconsegueix sobresortir per sobre la cridòria del centenar de persones que som dins la sala. Crec que mai he vist tants diners junts. La màquina te una pantalla de tres dígits vermells de cara al públic. Tant per a l’interessat, que acostuma a ser un, com per als curiosos, que en aquest cas també és un, jo mateix.

Clac, clac, clac, clac, 57. Clac, clac, clac, clac, 62. Clac, clac, clac, clac, 100. Clac, clac, clac, clac, 84. En un moment entre el centre de la rodona i la finestreta número 4, quatre clients s’emporten un total de 30.300 dòlars americans. Els meus ulls tenen la mateixa forma que la cua on sóc. Un cop arribo al meu destí, per rebre els meus 100 yuans, la senyora de la finestreta número 4 ni tan sols em mira. Amb tota la professionalitat que requereix el seu ofici compta 20,40, 60, 70, 80, 90, 100 yuans. Tot just recollir el darrer bitllet, una mà poderosa m’empeny cap a l’esquerra, indicant-me barroerament la sortida.

15’00. Torno a ser al carrer, amb 286.000 dongs menys i 100 yuans més. Ja no em queda res per fer a Hanoi.

Sa Pa, o com destruir una cultura amb el turisme

Buy something?

Hi ha un lloc a Vietnam, lluny de qualsevol altre, perdut entre les muntanyes, on la gent viu dins un núvol. Literalment. Després de 10 hores de tren, ben instal·lats al nostre compartiment de 1,80×1,60 amb quatre lliteres, el Rob i jo vam arribar a Lao Cai, l’estació més propera a Sa Pa, un del must do quan es visita Vietnam. Veníem de Ha Long Bai, així que em deia a mi mateix que ja havia experimentat fins on podia arribar el boom turístic de Vietnam. Però per desgràcia estava equivocat. Just creuar la porta de l’estació, amb les lleganyes de les 5’30 encara als ulls ens va despertar de cop una tempesta d’ofertes de minibusos, taxis, motos per anar cap a Sa Pa, a 30 km de Lao Cai. Fins i tot, desenes de persones aguantaven cartells amb el nom d’hotels i clients, tots cridant, en un esforç inútil per destacar per sobre de la cridòria. El Rob i jo, amb la calma habitual que ens ha caracteritzat els últims dies, decidim fer un cafè, ben carregat per favor, asseguts en uns diminuts tamborets dignes de ser part del decorat de David el gnomo, la película. Fa deu minuts que un home ens segueix preguntant on volem anar.

Sa Pa? 50.000 dong! Potser ho ha dit 20 vegades.

Un presagi ens apareix en els subconscients, però encara no sabem de quina magnitud.

A les 7’30 vam arribar a Center Sa Pa town, com ara li diuen al que abans era el punt de trobada entre les diferents tribus indígenes de les muntanyes del voltant. Avui en dia el mercat i la plaça estan plens de turistes de totes les nacionalitats que passegen acompanyats per dones i nenes amb els vestits tradicionals de (em sembla diferenciar) quatre tribus diferents. La proporció turista indígena és aproximadament, 1 a 1. No obstant, tot això ho anem descobrint poc a poc ja que Sa Pa està completament immersa dins un dens núvol blanc, que no deixa veure més de 15 metres enllà. Acompanyant aquesta humitat relativa del 100%, la temperatura d’uns 10 graus ens gela fins al moll de l’os, fent que trobar un hotel i fer una dutxa d’aigua calenta es converteixi en una necessitat bàsica. Ens acompanen la Hu, la Su i la Za.

Hello, where are you from?

Hora i mitja més tard, les tres noies de pell castigada pel sol, faccions xineses, barrets colorits i vestits negres encara esperen. Més tard descobrirem que, avui en dia, enviar les noies de la família a seguir turistes amb l’esperança de vendre un sol souvenir per setmana surt més a compte que fer-les treballar al camp. El núvol segueix també esperant a fora, així que decidim anar cap al mercat i deixar les vistes que hem vist a les postals per l’endemà. Al mercat hem d’esquivar desenes de turistes amb les corresponents acompanyants. Bufandes de colors verds, grocs i blaus. Barrets cilíndrics de color negre. Arracades platejades de 10cm de diàmetre. Dents daurades. Vestits de vàries capes variant del blau fosc al negre. Cistelles de vímet enganxades a l’esquena. Bufandes vermelles embolicant el cap. Aquests són alguns dels trets característics de les diferents ètnies. Al mercat hi descobrim 3 parts diferents. A la primera, només s’hi venen productes manufacturats per les minories i per als turistes. Polseres, pipes, bufandes, cascabells, mantes, bosses, collarets, coixineres, faldilles, camises, baldufes… Constantment ens criden l’atenció amb preguntes de tota mena, la tercera de les quals sempre és Want to buy something? La segona part del mercat és on només hi ha gent de les muntanyes i productes per garantir la vida a la muntanya. Només uns quants turistes despistats ens creuem i compartim un somriure de sorpresa i admiració pel menjar assecat, per les piles de sabates, pels aromes de les espècies, per les fruites i verdures, pels licors, per la roba de segona mà. La tercera part del mercat és la del menjar on, sols entre els indígenes, degustem la millor sopa de noodles que hem tastat al Vietnam. Ens ha costat triar entre els 5 estands. Tots a 15.000 dong, oferint arròs, pollastre, noodles, porc, sopa, fregit, estofat… deliciós.

Buy for me?

El dia següent, marxem d’hora al matí a fer un trekking pels voltants, amb l’intenció de visitar diferents pobles i dormir pel camí. Ens acompanyen evidentment dues dones amb les correponents cistelles plenes de souvenirs que ens aniran ensenyant i oferint al llarg del camí. Al matí, miraculosament, el núvol s’ha dissolt pràcticament del tot i descobrim que quan es pot veure més enllà de 15 metres, el paisatge de Sa Pa és preciós. Les valls formades per diferents rius i torrents són escarpades, amb pendents de gairebé 45 graus en alguns punts. La meravella del paisatge, però, és la multitud de terrasses formades per aprofitar al màxim l’espai agrícola. Semblen els renders ràpids que fèiem a urbanística 1 per visualitzar les corbes de nivell. Una successió eterna de terrasses d’un metre d’alçada segueixen les vessants de les muntanyes, modelant el paisatge en una demostració de paciència que avui en dia ens semblaria ridícula. En alguns llocs és tan extens que les terrasses van des del riu fins al cim de les muntanyes; en altres només n’hi ha una vintena i després el bosc ocupa la part més elevada i ja amb massa pendent per poder-hi treballar. De moment. El govern ja no permet a les tribus ser nòmades i canviar d’emplaçament quan el sòl s’esgota. Quan això passa han de talar bosc muntanya amunt (amb el permís del govern, és clar), o acceptar les noves llavors d’arròs transgènic que els ven el govern.

Excuse me, money?

Marxo de Sa Pa amb la sensació que el turisme ha creat un monstre. Hem creat un monstre. Un paisatge privilegiat, una modificació del paisatge excepcional, cultures ancestrals totalment diferents a la nostra, tantes possibilitats de compartir i aprendre… i al final, com diria un dels guies que hem conegut 89% of vietnamese people are good, the other 11% are like monkeys in a cage.

Something, sometime, somewhere, got wrong.

Water Puppet Show

I després de tantes hores de xerreres i viatges, el Yulik, el Rob i jo, vam decidir anar a veure el Water Puppet Show, un meravellós conte explicat amb titelles que neden, viuen i juguen a l’aigua. La màgia es repetia a cada escena, amb dracs mítics, gent treballant els camps d’arròs, fades, curses de barques…
Desconnectar durant 45 minuts, tornar a ser un nen, tornar a descobrir com de fàcil és de sorprendre’ns amb la novetat d’un espectacle que ja compta amb 1000 anys d’història.

Pirates i filosofia

 How can you tell that some animals can have self-awareness and at the same time eat them?

Hi ha un lloc a Vietnam on tots els pirates del món serien feliços. On podrien jugar a fet i amagar amb les seves víctimes. On podrien admirar les postes de sol sobre el mar calmat. On podrien triar una illa d’entre milers per amagar els seus tresors. On podrien no parar de descobrir racons inaccessibles. On viurien amb el temps apagat lluny de la civilització. On navegarien durant dies sense temor a ser descoberts. Aquest lloc es diu Ha Long Bai. O potser hauria de parlar en passat?

Have you ever gone to a country where you are invited to dinner and you have to pay for the food as here in Vietnam?

Ha Long Bai és avui en dia un dels llocs més turístics de Vietnam, potser del sud-est asiàtic. Salpant del port amb el nostre vaixell al qual li queia la pintura a causa de la sal i la deixadesa de la tripulació, em sentia a bord d’un dels vaixells de la flota d’un almirall de l’armada britànica a punt per iniciar una guerra contra la pirateria. Cinc-cents vaixells exactament iguals que el nostre partien en massa cap a l’infinit laberint d’illes, entre la boira de migdia. Mirant a contrallum només s’endevinava la silueta d’una illa rere l’altra, en una inacabable successió de filtres. Realment el lloc et deixa sense respiració; només li sobren uns 450 vaixells.

How can the tourist guides say that the women work less that the men, when the men are just playing chess all day and women are doing all the other tasks? (fields, children, cooking, fish-farms…)

Per sort, el ritme lent i l’enormitat del lloc fa que poc a poc l’ambient es vagi relaxant més i més, fent que només un parell d’hores després ja poguem gaudir de la verdadera calma que hem vingut a buscar. Durant tres dies i dues nits he compartit autobusos, vaixells i bungalows amb un grupet de 12 persones, amb qui he pogut compartir no només aquests paisatges màgics, sinó llarguíssimes converses un cop el sol s’havia amagat darrere l’última formació rocosa, cap allà les 17’30. Les visites programades no són gens interessants (i per sort són escasses); i és que bàsicament aquí es ve a veure el paisatge acompanyat de debats inacabables, de cervesa caríssima i companyia agradable.

Do you think that monkeys are able to remember the timetables of the tourist tours?

Però el millor de tot ha estat canviar la idea de ser un pirata per un kayak i remar durant hores entre ocells, peixos, vegetació exuberant, petites embarcacions i, evidentment, illes, compartint l’experiència amb el Rob, un canadenc que també viatja sol i vaig conèixer a Hue ja fa una setmana. A vegades deixant-nos portar per la corrent, a vegades perseguint els pescadors, a vegades callant i escoltant el silenci, a vegades explicant acudits dolents, a vegades remant sense direcció.

Forget the bungalow, the boat, the beers, the sea-food… this is the real luxury of this trip, the sea, the islands, the nature, the calm…

Migdiada a Da Lat

L’herba és de color verd fosc, com en els dies de tardor, quan el fred comença però encara fa dies que no plou. La calor, amagada pels núvols grisos formats en diferents capes esponjoses es filtra a través de les fulles d’uns arbres totalment desconeguts, semblants al tamarind, però sense els seus fruits marrons, de gust persistent i amarg que només es pot eliminar amb una bona ració de noodles ben picants. Una calor suau acaricia els meus braços tan estirats com suats, esquivant les tifes de cavalls escampades per tot arreu, assecades igual que la gespa per aquest sol tímid que sembla que no es vulgui mostrar a la gent de Da Lat. Mentrestant, els meus peus estirats sobre la bicicleta, tirada de qualsevol manera bombegen la sang amb tanta força que les sabates semblen protestar a causa de la pressió, i entre el dret i l’esquerre apareix el fals horitzó del llac Xuan Huong, el petit pantà amb forma de plàtan madur construït fa anys per donar una mica de vida al poble. Amb el so d’una música llunyana, l’horitzó es va desenfocant a mida que els ulls, poc a poc, es van tancant sota les ulleres de sol de 15 euros que vaig decidir comprar al Decathlon l’últim dia abans de marxar de viatge per subsituir les meves Arnette de 5 anys que ja han esquiat massa i vist la llum de mig món.

És aquest moment màgic, quan has decidit fer una migdiada per descansar el cos després de cinc hores inacabables de bicicleta, de boscos, de pujades sofertes i baixades cridant per compensar el dolor de les cames amb el dels pulmons. Cinc hores de carretera plena de motos amb una, dues, tres, quatre persones, i camins plens d’esquirols que fugen en sentir qualsevol vibració de l’aire. Cinc hores de canvis de marxa entre crics i cracs de la cadena engreixada i de paisatges familiars a causa dels pins, les muntanyes, els llacs i els ocells. Aquest moment màgic en què el cervell està a punt de desconnectar tots els mecanismes del cos per passar de pensar en fer una becaina a somiar en despertar amb energies renovades.

Però toc-toc. Ocells, arbres, llacs, brisa, sol, tifes, núvols, ulleres, cames, bicicleta, Da Lat. Marxa enrere. Qui m’està tocant l’espatlla? Obro els ulls i em trobo dos vietnamites mirant-me amb un somriure d’orella a orella, com si haguessin compartit amb mi els anys de J-3 als patis envoltats, també, de pins a Barcelona i de sobte m’hagin trobat enmig del Vietnam. La meva consciència està encara en el procés de desconnexió, així que no sap si ordenar a la boca emetre un grunyit o un somriure, però el subconscient s’encarrega de fer l’elecció en escoltar i interpretar sense el permís de ningú el que em diuen els dos homes. “guità? Sín? Còm! Còm!” Què carai estan parlant ara aquests dos?

La música resulta ser d’una guitarra, acompanyada pels alegres cants d’un grup de vietnamites indeterminat asseguts formant una rotllana amb dos forats de la mateixa magnitud que els que van deixar les primeres dents de llet de la meva germana quan devia tenir uns 5 anys. Badallo, m’excuso, accepto (perquè no?), m’aixeco, saludo, agafo la bicicleta, la motxilla i el casc, camino 25 metres en línia recta sense ni tan sols recordar les deposicions equines i de sobte sóc rebut com si fos una estrella del rock, enmig de fotografies, música en directe, somriures i encaixades de mans per part de totals desconeguts. Un dels dos forats s’eixampla una mica, però no suficient per encabir-hi un vietnamita i un català, així que passo d’ocupar gairebé quatre metres quadrats de gespa a seure sobre menys de mig.

Però un “banana-wine” ho cura tot, sobretot si està acompanyat de bona guitarra, riures constants, preguntes i cançons. Comença una cançó alhora que em pregunten d’on sóc, i abans que pugui respondre ja m’estan preguntant com em dic, si sé cantar, si estic casat, si sé cantar, si m’agrada el Vietnam, perquè sóc tan pelut, si em deixo fer fotografies, si viatjo sol, quants dies em quedo a Da Lat, si sóc del Barça o del Madrid, si conec el Rafáá Nadáá i tantes d’altres que no vaig poder respondre en els dos minuts que va dura la cançó. Llavors tots s’obliden de mi mentre aplaudeixen i criden alguna cosa semblant a “Ets un guitarrista fenomenal!” o alguna cosa similar que no vaig entendre. I comença a tocar el Romance gitano i quan dic que la conec estic instantàniament afirmant que sé tocar la guitarra com si fos el melenut de Rodrigo y Gabriela i, a més a més, que sé cantar com si ho hagués fet tota la vida. I posteriorment em demanaran de ballar, cosa que rebutjaré molt educadament. Però de tocar la guitarra no me’n salva ningú. I de sobte, el meu sobrat repertori de tres cançons mal tocades s’esvaeixen per la pressió del directe i després d’aconseguir encadenar un la menor, un do major i un fa, la meva mà esquerra diu que prou, que millor que torni a començar. I després del tercer intent em deixo anar i començo a cantar, encara que la guitarra no canti amb mi, sinó una cançó inventada per les meves mans, formant una fantàstica cacofonia que els vietnamites deuen interpretar com una excepcional mostra de la fabulosa música tradicional catalana. Així que sense cap mena de vergonya s’atreveixen a tallar-me amb crits, aplaudiments, xiulets i cops a l’esquena, tots acompanyats de sinceres rialles. Sense deixar-me acabar la meva improvització, ara que començava…

Qui deia que els vietnamites són maleducats, rudes, secs o antipàtics, és que no ha estat en una festa a la vora d’un llac de nom estrafolari amb 10 personatges dignes de ser recordats.

Around Ho Chi Minh City

Estació de Ben Thanh, 8 del matí. L’autobús número 27 encara està buit i els meus sentiments de que m’han timat per primer cop al Vietnam comencen a aparèixer al meu cervell que encara segueix al llit, somiant en un bon esmorzar que ja ha tingut lloc. “No hi ha ni el conductor… la noia m’ha pres el pèl i s’ha quedat els meus 3000 dongs (0,1€)”. Distrec els meus pensaments llegint una mca la guia del Vietnam que em va donar la Linn quan s’engega el motor de l’autobús. En exactament 43,7 segons s’omple l’autobús. Tant que hi ha gent que ha d’anar dreta. Ara sóc un afortunat.

El trajecte fins al temple de Cao Dai em costa exactament un total de 55000 dongs (1,92€), dos busos i una moto i quatre hores i mitja de viatge. Així que arribo tard a la missa que ofereixen a les 12, la que la guia diu que és la més visitada pels turistes per la seva bellesa.

No sé com deu ser la de les 12, però la de la una és increïble. El Caodaisme és una secta que barreja temes del budisme, l’hinduisme, el cristianisme i l’islam d’una manera d’allò més estranya. Tenen tres sants principals i un d’ells és Victor Hugo, per la seva dedicació als pobres i marginats. Aquests tres sants són els que portaran la revelació definitiva a la humanitat després de Moisès i Jesús. Francament surrealista i crec que bastant difícil d’entendre. La cerimònia en si són una sèrie de càntics monòtons que fan uns 150 seguidors de la secta. Perfectament alineats, a l’esquerra les dones i a la dreta els homes, fan unes contínues reverències a l’altar que té una bola del mon, un gran buda i un ull que tot ho vigila. Al seu voltant, les columnes tenen grans dracs enroscats i les voltes de creueria estan decorades amb animals mítics i rodejats de brillants estrelles sobre el fons blau.

No em puc permetre molta estona més admirant l’exterior del temple, una barreja entre un temple xinès i una catedral catòlica ja que he de marxar a desfer les 4 hores i mitja de camí, però fer 96 kilòmetres per fer aquesta visita, realment ha valgut la pena.

—-

Una cinquantena de treballadors fan feina aplegats en taules de mig metre d’alçada en una nau industrial amb una sola finestra correguda i un sostre de xapa metàl·lica. Uns quants ventiladors mouen l’aire de l’interior viciat per la pols de perles, closques d’ou i esmalts de diversos colors. La meitat llarga dels treballadors, amb polo de color blau fosc tenen algun tipus de discapacitat, ja sigui causat per l’agent taronja de les bombes de fa trenta anys o algun membre amputat a causa d’una mina. Pel seu costat, desfilen amb cares igual de serioses uns 150 turistes, cansats, pobres, d’una hora i mitja de viatge en els seus respectius autocars estrets, no preparats en excés pels estàndards d’altura europeus. Algun fa alguna fotografia. Algun fins i tot s’atreveix a preguntar alguna cosa a un treballador, que respon en signes que no entén res del que li estan dient. Vint metres més lluny, el riu humà ens transporta a una nau industrial annexa, el doble de gran que l’anterior, on l’il·luminació és francament millor que els fluorescents de l’anterior. Un magatzem amb milers de plats, gerros, quadres produïts a la nau annexa es venen a preus occidentals, en un rang que oscil·la entre els 15 i els 1800 dòlars americans. A l’entrada del complex hi ha un cartell que anuncia amb lletres ben grans: Handicaped Handicrafts, Welcome Honourable Visitors.

Així ha començat el segon dia de passeig al voltant de Saigon, Ho Chi Minh City oficialment. La segona part ha estat als túnels de Cu Chi, símbol de la resistència de Charlie contra el totpoderós exèrcit dels Estats Units. Potser amb una mica massa de pressa per part del guia del tour que he contractat hem estat visitant els túnels, búnkers i trampes que van permetre als vietnamites guanyar aquella infame guerra.

La visita comença per un vídeo on se’ns demostra la capacitat assassina dels vietnamites, en unes imatges en blanc i negre de l’època. Orgullosos herois, entre els quals la nena que tenia el rècord de soldats morts, o el pagès orgullós de fabricar trampes mortíferes amb bambú. Un retrat de Ho Chi Minh i la bandera vietnamita presideixen la sala de projeccions semi-enterrada i coberta amb fulla de palma seca. El recorregut continua a través dels boscos joves, de només 30 anys, que han renascut després de les tones de napalm i agents químics llençats des dels bombarders, fins que arribem a un camp de tir on se’ns permet comprovar quines armes eren més potents, si les soviètiques o les nord-americanes. Alguns membres del grup desfoguen les seves ànsies assassines reprimides contra un grup de llebres i cabres mal pintades en unes fustes a 150 metres. Cap dels objectius té ni un sol impacte de bala. Els bidons que hi ha uns metres més enllà semblen fets per torrar castanyes a la tardor.

Més tard, després de descobrir alguna (perquè no dir-ho) enginyosa trampa més arribem al punt fort de la visita. Els túnels en qüestió, el que secretament tots nosaltres estàvem esperant. Primera sorpresa, una parella del grup es queda sense entrar per tenir més de 70 anys, tot i que no ho aparenten. Dues noies més renuncien en veure la mida veritable del túnel després de l’eixamplament fet a posteriori per a permetre l’entrada dels turistes. De tots nosaltres, només les dues noies vietnamites que acompanyen els seus respectius amants de dos metres i 100 kg. Ells també es queden fora després de comprovar que, per allà, no arribaran gaire lluny. Elles, per cortesia segurament, fan el recorregut de 200 metres per l’exterior.

Els túnels, un cop a dins, només tenen unes tènues llums ataronjades cada 10 o 15 metres, fent que algunes cantonades quedin completament a les fosques. L’alçada no deu superar els 80 cm de mitja, en alguns casos 60; i l’amplada mai és superior als 50. Així que el noi filipí que hi ha davant meu, tot i gaudir d’una fantàstica (per a l’ocasió) altura de 1’50, es queda encallat amb la panxa en una corba. Decebut, ha d’agafar l’escapatòria cap a l’exterior. Jo aprofito per respirar una mica d’aire fresc que baixa per les mateixes escales que ell utilitza per pujar els 5 metres que ens separen dels arbustos. Uns quants metres més tard, després d’haver de passar a quatre grapes durant uns metres, quatre cops de cap i dues rascades als colzes, veig la llum de la sortida. De cop, tot l’esforç acumulat es fa notar a les cuixes, els genolls i els bessons. I per ajudar una mica, començo a suar pel contrast de la temperatura i l’esforç Ho he aconseguit, sóc un autèntic soldat de la resistència.

El Delta del Mekong i la seva gent

Time to relax… bar amb música tranquil•la, cerveseta vietnamita, torno a agafar la llibreta mentre el Juli revisa els seus emails. No agafava la llibreta des de Phnom Penh, i des de llavors han passat uns quants dies i moltes experiències. País nou, noves coneixences, noves experiències guardades a la motxilla. De camí a Saigon, al bus, vaig conèixer la Linn, una noia sueca que, com jo, volia fer un viatget al delta del Mekong. Així que, després de cinc pàgines llegides i moltes hores de bus i fronteres, ja ens hem decidit. Marxem cap al delta demà a les 8 del matí. Però abans hem de caminar una mica Saigon, la capital del sud del vietnam, la ciutat més gran del país, de la que en diuen coses horribles. Molta gent que m’he anat creuant expliquen les males experiències aquí, la gent antipàtica, el caos circulatori…

Només 5 minuts després de deixar la motxilla en una habitació llogada amb dos llits, un lavabo, llençols nets per 4 euros per cap, descobrim que Saigon (ara Ho Chi Minh City) és una magnífica ciutat. Sí, hi ha milions de motos (concretament 5 milions per 10 milions d’habitants) i creuar un carrer és una aventura. Passet. Moto. Moto. Taxi. Passet. Moto. Moto. Passet. I així anar fent fins a creuar. Però sempre t’esquiven perfectament, només els hi has de demostrar que vols creuar, no tirar-te sobre seu fent moviments estranys. Després de dues hores de caminar per les avingudes de forma colonial seiem en un petit cafè on una senyora de 70 anys ens pregunta infinitat de coses en anglès. Un altre senyor apareix i ens pregunta les mateixes en francès. Divertidíssim. Un bon preludi pel que trobaríem més tard al Delta.

A les 8 del matí hi ha una multitud insultant de turistes davant l’agència on hem contractat el tour de 3 dies (sort que no hem llogat la moto, perquè conduir per aquí és de bojos), gairebé tants com motos hi ha al carrer. Però descobreixo que per sort, tots els tours comencen al mateix lloc, però evidentment en diferents autocars. I comencen les visites, gairebé totes d’allò més “autèntiques”. És a dir, ens porten com un ramat d’ovelles amunt i avall, comentant-nos i ensenyant-nos com els local people treballen, fan caramels de coco i coses d’aquestes. Sempre insistint fins a la sacietat que ens estem gairebé infiltrant en la seva vida. Ooooh, se sent de tant en tant. Flash, flash, flash. Mentre desapareixem discretament de la seva vida, un altre grup d’una trentena de persones s’infiltra secretament per darrere d’una palmera.

Així que uns quants de nosaltres, una mica cansats de tanta autenticitat, comencem simplement a espiar els verdaders habitants d’aquesta immensa plana aquàtica, poblada d’infinites illes, palmeres i, evidentment, inacabables camps d’arròs. Un home menja arròs, impassible, sense parar atenció a les masses que darrere seu compren souvenirs. Les dones fan la bugada als porxos de les seves cases metàl•liques mentre els seus marits pesquen en barques que desafien el teorema d’arquímedes. Mentrestant, al seu voltant els arbres produeixen unes fruites meravelloses i els búfals d’aigua fan com tots els altres: miren a l’infinit, mastegant herba, remullant-se eternament. El primer dia del tour acaba a una guest house enmig del no res, on l’electricitat amb prou feines arriba. La família que la porta és encantadora, i ens ofereix un fantàstic sopar als 14 que hem escollit la “home stay”, la meitat d’ells australians. Em sorprèn conèixer una parella que ronden els 45 i viatgen amb els seus tres fills, de 6, 9 i 10 anys. Tots ells tan bones persones que hi viatjaries per tot Vietnam.

El segon dia comença com ha de començar al delta, abans que el sol, un esmorzar senzill però suficient i un bon passeig pel Mekong entre el seu mercat flotant. Increïbles barcasses plenes de fruites i verdures. Molts dels vaixells també serveixen de cases un cop s’acaba l’horari comercial (de 4 del matí a 6 de la tarda). Visites de rigor, que no per turístiques significa que siguin menys interessants. Avui una fàbrica de paper d’arròs i una granja de cocodrils, on fem un tast de la seva melosa carn. Acabem visitant els curiosos temples de Chau Doc, una barreja de tradició xinesa i budista que pel nostre gust seria d’un hortera inaguantable, potser comparable a la desafinada música tradicional que s’escolta de tant en tant. Finalment, el tercer dia, arriba el millor, una visita a un poblet d’ètnia Cham, d’origen xinès però molts d’ells musulmans. De vida dura i amb cases flotants o 3 metres elevades de terra, dues opcions vàlides per a les crescudes i les marees del riu. Perquè aquí és tan ample, que el riu té dues marees al dia, que arriben a canviar en un metre l’altura de l’aigua.

Tres dies passejant pel delta, em quedo més amb la seva gent que amb les visites, però suficients per agafar una bona idea del que és el final del llargíssim Mekong que no sé quan tornaré a veure.