Arquitectura Khmer de 1000 anys d’antiguitat

Avui escric un post doble, ja que les meves dues últimes visites estan bastant relacionades: dos temples Khmer, el de Phimai i el de Phnom Rung, tots dos relativament aprop de Nakhon Ratchasima, on dormo avui i gaudeixo d’una fantàstica connexió a internet per 10 Bahts l’hora (0,2€) en un ciber ple de nens jugant al FIFA, al Need for Speed i altres jocs que he estat incapaç d’identificar. Deixo un munt de fotos al final perquè us en feu una idea…

Les meves visites als pobles de Phimai i Phnom Rung han valgut la pena encara que m’hagin suposat moltes hores de bus, esperes sota el sol (si,… ara estic moreno paleta) i emotives estones de conversa per signes amb autobuseros, gent del carrer i venedors ambulants. Però una de les raons principals de la meva visita a Phimai és que el seu temple és 100 anys anterior al d’Angkor i diuen les bones llengües, que en va ser la inspiració. I Phnom Rung és d’una solemnitat avassalladora, al capdamunt d’un crater extingit, a més que és contemporani d’Angkor Wat.

Phimai és un dels pocs pobles que he vist fins ara que conserva el nucli antic. Antic… de veritat, del segle XI. De fet, gairebé tot el poble conserva l’estructura original que li van donar els primers pobladors un rectangle de 565×1030 metres, amb una quadrícula prou clara, gairebé orientada segons els eixos cardinals i organitzada al voltant del temple. Cap al sud, aquest poble està estretament relacionat amb la capital Khmer, Angkor (actualment a Cambodja), per una directa carretera, l’eix de la qual passa, exactament, pel centre del Dhatu (la torre) de Phimai.

Al terç nord del poble hi ha el recinte sagrat, que ocupa ni més ni menys que uns 250×300 metres. Així que ja es veu la importància que tenia l’esfera sagrada en la cultura Khmer. El temple en qüestió és una successió de filtres, tal i com passa també a la nostra cultura cristiana, tot i que molt més complexe. Aquí no és només una transició formal, sinó també mística i simbòlica. La transició comença a l’exterior, al Phlab Phla, on els sacerdots i el rei (elevat fins i tot avui en dia a la categoria divina) es preparaven per al viatge cap a l’interior del primer recinte. Aquest primer recinte, de 250×300 té quatre portes, cruciformes, d’uns 30×20 metres, les Kamphang Kaew, a l’interior de les quals hi resideixen les divinitats en les diverses sales que contenen. Però només es pot accedir a l’interior per una d’aquestes portes, la que té el pont Naga, que és el que et permet fer la connexió entre la terra i el cel. Naga significa Serp Mística, i està representada per multitud de cobres amb set caps.

Un cop a l’interior de la primera muralla hi ha la continuació del recorregut, un passadís elevat 1 metre de terra, per on s’anava cap a la següent transició caminant sobre ceràmica: les portes Rabieng Khot. Aquestes portes, també quatre, estan connectades mitjançant una muralla transitable per l’interior, d’una alçada d’uns 5 metres i 3 d’ample (comptat gruixos de murs i voltes).

Finalment, s’arriba a l’espai més sagrat del temple, on hi ha 4 edificis. Dos d’ells són, es creu, edificis funeraris, el Prang Hin Daeng i el Prang Bhramathat. L’altre edifici és el Ho Brahm, lloc on es guardaven les escriptures més sagrades. I, finalment, hi ha la torre principal, que enlloc d’estar orientada a l’est com la majoria de temples Khmer, està orientada a sud. Aquesta torre és la única que està feta de pedra blanca, mentre que les altres construccions són de pedra vermella. La torre, de 28 metres d’altura, mostra tota la riquesa de les construccions Khmer, gràcies sobretot a la restauració que se’n va fer. D’aquesta manera es pot gaudir en tot el seu esplendor la magnificència que tenia aquest temple. De les quatre portes que té la torre (quatre, sempre quatre) 3 mostren escenes de la vida de Buda, mentre que la quarta, l’orientada a sud, la més important, i la única que té antesala, té escenes de Shiva i la seva dansa mística.

Tota la torre presenta milers de detalls gravats a la pedra, com motius florals o animals. Tota la resta del temple no es queda orfe de treball, sobretot els marcs de les finestres i portes i les columnes. Així que no s’acaba mai d’admirar tot el treball dedicat a la creació, construcció i decoració. Mirant les columnes es pot veure que moltes tenen inscripcions i dibuixos gravats. Però del segle XII, no del XXI, així que et pots fer una idea fantàstica de com era realment el temple abans de ser destruït pel pas del temps.

La sensació d’ordre, simetria, grandesa i complexitat devia causar una sensació indescriptible a la vulgar gent del camp. És ben be l’equivalent a les nostres catedrals gòtiques. Temples a milers de quilòmetres per divinitzar uns pocs en nom d’un Déu i dominar la resta del Poble, però que s’han convertit en verdaderes joies de la nostra història.

—–

Per a la visita a Phnom Rung, no cal que m’estengui tant explicant com funciona el temple, ja que és molt similar al de Phimai. Però hi ha algunes diferències. Sobretot la topografia i la distància entre l’entrada i la torre principal. Aquí és d’uns 200 metres, que a més salven un desnivell d’uns 5 pisos de terrasses, cada una d’uns 3 metres. A més, Phnom Rung té 3 ponts Naga, fent que la transició entre l’espai humà i el diví sigui molt més evident. Sobretot perquè entre ells hi ha, primer un passeig triomfal de 160 metres de llarg i després l’escalinata que he comentat anteriorment.

Un cop s’arriba a l’últim pont Naga, les diferències no són tantes amb Phimai respecte a l’estructura i la forma del temple. No obstant, en els detalls sí que n’hi ha molta, ja que aquí, les referències a la cultura hindú són molt més evidents en els gravats i dibuixos, tant a les parets com als dintells de les portes.

Aquest temple també està restaurat i forma part del patrimoni nacional, així que és molt fàcil admirar tal i com era antigament. Per això és un destí turístic molt atractiu per als propis tailandesos. De fet, tot i ser un lloc francament remot (M’ha costat 2’30 hores de bus + 20 de moto) hi he trobat molta gent, gairebé tots tailandesos. Tants pocs occidentals eren, que els nens es feien fotos amb els 4 farangs comptats que érem… m’he sentit bitxo raro. A veure si puc posar un vídeo al youtube d’una pel·lícula divertidíssima que estaven rodant sense que em persegueixi la SGAE tailandesa.

Demà ja deixo Nakhom Ratchasima, la segona ciutat tailandesa per ja, d’aquí poquet, entrar a Laos. A veure com és el canvi.

 

Phimai: Shinga, símbol del paradís, guardià del temple

Phimai: Pont Naga, amb la primera porta al fons.

Phimai: El Pont Naga amb part de la muralla i les serps de cinc caps.

Phimai: L’interior d’una de les portes, on resideixen les divinitats.

Phimai: Un servidor a l’interior del passadís que connecta les dues muralles del recinte.

Phimai: Detall d’un dintell.

Phimai: Últim espai abans d’arribar a la torre principal.

Phimai: L’interior de la segona muralla, la que és transitable. A diferència de la de Phnom Rung, en aquesta és possible fer tota la volta. L’altra està dividida.

Phimai, la torre principal.

Phimai: la torre principal

Phimai: Un detall del milers que hi ha a la torre.

Phnom Rung: Els nens fent-se fotos amb l’únic barbut del temple.

Phnom Rung: El recorregut entre els dos primers ponts Naga.

Phnom Rung: Una escena de la pel·lícula amb la torre principal de fons. Pas mal, n’est-ce pas?

Phnom Rung: Prang Noi, edifici secundari que conté imatges sagradades Krishna.

Phnom Rung: La torre principal.

Phnom Rung: Detall del capitell de l’entrada principal a la torre. Estil Khmer amb motius Hindús. En aquest cas, a dalt Shiva i la seva dansa de la creació i la destrucció del món. A sota Vishnu, estirat sobre Naga en un mar de llet, pensant en la creació de la vida.

Phnom Rung: Detall de la serp dels cinc caps.