Kan Chana Buri, un poblet al costat del riu Kway (Kwae Yai), una hora indeterminada, però veient el sol, diriem que s’acosta el migdia solar. Un poblet que incita a la calma, no només per la calor, també pels ocells que canten, la remor del riu, la seva brisa, les seves ombres sota les palmeres…
El Li i jo portem mitja hora caminant cap al pont del riu Kway, tan mitificat per una pel·lícula (tu tut, tu tu tu tut, tu tuuuuuu). L’únic pont que ja no està en ús viari o ferroviari aprop del poble. A una velocitat de 250 ml d’aigua per kilòmetre m’explica que ve de Corea, de Seoul. Que viatja sol i que és la primera vegada que marxa fora del seu país. I que té planejat viatjar tres setmanes a la seva lluminosa ciutat natal. O muntanyosa. No acabo d’entendre gaire bé el seu anglès, que d’altra banda s’assembla a l’anglès que parlen els Tais. Jo vinc de visitar un museu, dues hores després de deixar enrere el meu primer tren tailandès, que durant 3 hores m’ha estat allunyant de Bangkok. El museu és el Thailand-Burma Railway Centre, que tracta sobre el traçat d’una via ferroviària entre les dues capitals d’aquests països. Part d’aquesta via passa per sobre el riu Kway, amb el seu famós pont com a protagonista del museu. Per culpa d’aquesta via, vital per als japonesos durant la segona guerra mundial, van morir unes 100.000 persones, gairebé el 85% asiàtics. Els altres eren britànics, australians, holandesos i dels EUA. En aquest ordre.
El museu segueix la història d’aquest tren des de la invasió per parts dels japonesos del sud-est asiàtic, la costa xinesa i Manxúria cap a l’any 1930 fins al final de la segona guerra mundial. Moment en què l’Empire strikes back. Bé, al museu diu “Allied”. He trobat a faltar alguna referència més als 42.000 Malais i 40.000 Birmans morts durant la construcció, mentre que en canvi els occidentals tenen multitud de plaques, agraïments, fotografies i, fins i tot, un emotiu cementiri amb dos milers de plaques commemoratives. Tot i això, el museu sembla bastant fidedigne i fins i tot el govern japonès hi ha col·laborat.
La història general d’aquesta via és molt més xocant i interessant que el pont en qüestió, tot i que aquest últim atrau molts més turistes (sobretot nord-americans) i fins i tot té un trenet groc que el creua infatigable. Qualsevol que hagi vist la pel·lícula sabrà que no té res d’especial, sobretot després de conèixer ponts com els de l’Eiffel. Això sí, aquest es va construir amb mà d’obra esclava i en 16 mesos enlloc dels 60 previstos. I això que les tropes dels EUA el van destruir parcialment en un bombardeig. Per això, segurament, en van fer una peli.
Mentre torno cap al Jolly Frog, la meva nova Guest House (on comparteixo pis amb el Matt i el Paul, dos anglesos dignes de sortir a una pel·lícula del Danny Boyle, el japonès Kazu, la suïssa Maude i quatre misterioses habitacions més) penso… Què devia passar realment a Navarone?
El riu Kway ben ample ell
Casetes al costat del riu
El cementiri d'holandesos
El pont en questio
El pont sobre el riu Kway
