Aprofitant que tinc internet gratis a la meva Guest House i que després de 5 hores de bus i 4 caminant sota el sol estic una mica cansat… aprofito per descarregar fotos de la càmera i escriure les 3 primeres impressions del meu nou destí: Ayutthaya. Una sorprenent i desagradable. L’altra coneguda i desagradable. La tercera inesperada i agradable!
1.- Fins ara, a totes les estacions de bus on he estat a Tailàndia feien, exactament, olor a estació de bus. Gasolina, menjar, lleixiu, oli, suor… I esperant el bus en qüestió no em feia res seure en un banc, mirant, fent alguna foto, llegint o intentant parlar amb el meu acompanyant de banc. A l’estació de busos d’Ayutthaya, tot i no ser tancada ni coberta, he sentit per primer cop a Tailàndia una olor que no notava des d’H,aití. Una olor que un cop la sents no l’oblides mai més. Ni tan sols l’havia sentida quan vaig anar al Mercy Center, un lloc dels més degradats de Bangkok.
Aquesta olor d’aigua estancada, penetrant, de pixat, resistent, de brutícia, de menjar putrefacte, d’insalubritat. Pobresa. No costa gaire veure l’origen, només cal seguir el nas, encara que estigui mig obturat a causa de la combinació d’una sobtada pluja i un ventilador, convertits en un incòmode refredat.
Muntanyes d’escombraries amb una vida microscòpica en auge, aigües tan quietes que podrien ser un mirall però que són opaques com el fang. Entre els busos, darrere la porta dels jardins, enmig de l’asfalt. Tota una sorprenent benvinguda per a la capital cultural de Tailàndia durant 400 anys.
2.- La pluja m’ha sorprès just abans de comprar un night tour pels monuments més importants d’Ayutthaya, cosa que m’han recomanat molt una parella de backpackers que m’he creuat pel carrer. M’he anat a refugiar al primer bar amb terrassa que he trobat. Pensament ràpid… són les 4, tinc una hora per fer una cerveseta, escriure una estona després del passeig pel mercat. M’assec, demano la cervesa (una chang petita, de només 330cl.), em giro cap a les altres taules i descobreixo que potser he anat a parar al bar equivocat. Quatre homes d’entre 50 i 70 anys ocupen tres taules. Dos d’ells comenten i fan acudits dolents on cada dos per tres apareix la paraula fuck en qualsevol de les seves variants. Una jove tailandesa comparteix taula amb el tercer. No parlen. Només mengen. Només un d’ells dos sembla content i li brillen els ulls. El quart mira als altres tres amb certa enveja potser. Mala tarda de caça? No hauria de ser tan difícil, deu pensar. I jo, cinquè home al bar, els miro amb certa repulsió. No són els primers que veig. Ni seran els últims. No sé si fins que surti o serà igual a Cambodja, Laos, Vietnam…
Una segona noia thai s’asseu amb el sr. 1 i el sr. 2, si els podem anomenar senyors. Mala tarda, efectivament, pel senyor 4, tot i que deu pensar que la nit ja serà millor, sempre hi haurà una noia disposada a vendre’s per uns Baht, uns dòlars, un somni d’un futur lluny de Tailàndia. Jo què sé. De seguida, la veu femenina número 2 (la 1 encara no l’he sentida) pronuncia en un anglès bàsic les paraules room, sleep, night, camuflades entre d’altres més incomprensibles. Ja, ja, ja, amb accent americà i francès és la resposta entre els dos homes al cap d’unes altres frases.
Mentrestant, pels altaveus sona de fons una cançó de The Doors. I recordo la primera escena d’Apocalypse Now. This is the end, beautiful friend… Primer el napalm. Ara el semen. No hi ha molts quilòmetres de distància…
3.- la tercera impressió, increïblement positiva. La visita a diferents temples de la ciutat un cop ja s’havia fet fosc. Tot i que precàriament il·luminats, tenen una majestuositat que et treu les paraules i només pots dir un primitiu “wow!”. Molts d’ells estan bastant atrotinats, tot i que aguanten estoicament el pas dels anys. Il·luminats de nit tornen a adquirir un to daurat que probablement fa anys tenien, tenint en compte el Palau Reial i altres temples que vaig veure a Bangkok. Al primer d’ells, una pagoda increïblement empinada, recoberta de marbre en alguns llocs, simplement estucada en d’altres, hi he pogut pujar fins dalt, gaudint d’unes fantàstiques vistes de la plana, amb la llum del crepuscle i uns tímids llamps que s’allunyaven cap al sud. El altres cinc els he hagut de visitar des de fora, però així he pogut veure’ls amb tota la seva dimensió. Demà hi torno segur per entrar-hi.
Per demostrar-me la meva capacitat de còpia, els sis temples que he vist són:
-
Wat Boromawong Itsarawararam
-
Wat Chaiwatthanaram
-
Wihan Phra Mongkhon Bophit
-
Wat Phra Si Sanphet
-
Wat Maha That
-
Wat Ratchambrana
-
- Amb el tuk-tukero Adul, davant d’una estàtua d’un gall. Li agraden molt els “Kitchen Fights” ;)
