Un Bangkok diferent

Bangkok és una ciutat plena de sorpreses. No hi ha res que no hi puguis trobar. A la parada de l’Skytrain de Siam hi a els centres comercials més posh i moderns de la ciutat, on la joventut s’aglutina en marees humanes per descobrir quines són les últimes tendències de la moda marcades per les passarel·les de Venècia o Nova York. Quatre parades més tard, caminant cap al sud mitja hora des d’Ekkamai hi ha barris sencers autoconstruïts al voltant de les vies d’un tren que passa un cop al dia, i sota d’una autopista on passen milers de cotxes entre la sortida i la posta de sol.

El primer cop que vaig ser aquí, ja fa gairebé cinc mesos, Bangkok em va meravellar, per la seva riquesa de monuments i palaus; tot i que després en descobriria de molt millors durant el meu viatge a orient. Però també em va semblar caòtic, brut i ple de gent disposada a enganyar-te per 50 Bahts. I a part de la bona sensació de les visites, me’n vaig anar convençut que no hi tornaria si no era per agafar l’avió de tornada. Vist. No cal repetir.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans; i menys per intentar evitar una ciutat com Bangkok. Això és realment el centre del sud-est asiàtic, i molts trajectes han de passar per aquí. Així que quan vaig decidir anar a Birmània, sabent que només podia fer el visat en aquesta ciutat que vaig decidir no visitar més, vaig fer el pla perfecte. Una mica d’internet, una mica d’informació d’alguns viatgers més experts, unes trucades, i ja està, el pla perfecte muntat. Arribo el diumenge a Bangkok, deixo el passaport a l’ambaixada el dilluns el matí, després agafo un autobús i em passo quatre dies meravellosos a Chang Mai, al nord de Tailàndia. Divendres torno a Bangkok, recullo el visat a primera hora de la tarda, volo i dissabte ja sóc a Birmània, gaudint de la vida com un xaval que descobreix el món a cada instant.

Però en un viatge com aquest no pots fer plans. Ho havia oblidat. Així que per castigar-me una mica, el destí em prepara una sorpresa en forma de festa budista per celebrar la segona lluna plena de l’any. Però clar, d’això no me n’adono fins després d’arribar a la petita i gris porta del gegantí mur encara més gris de l’ambaixada de la Unió de Myanmar. Tancada amb un precària cadena. Nooooooooo! Un home amb pinta de moto-taxista assegut davant la porta em mira amb ulls plens d’esperança i diu “Closed. Transport?” No gràcies. Agafaré el vaixell públic, així com a mínim no moriré ofegat entre els gasos de tants camions i cotxes, i tindré temps de pensar amb la brisa fresca del riu. La ràbia se’m passa poc a poc, entre les onades caòtiques creades per tantes embarcacions, de totes les mides. Una canoa transporta cinc turistes armats fins a les dents de càmeres que deuen valdre més que el sorollós motor. Un vaixell a punt d’enfonsar-se transporta sorra suficient com per construir un hotel sencer. Imagino que un vaixell petit ple de mariners de blanc impol·lut fan pràctiques aprop de l’escola de nàutica.

El dia següent em desperto altre cop a les 7 del matí. Sense estressar-me faig el recorregut contrari, amb un bon esmorzar a l’estómac. Encara tinc temps de visitar Chang Mai, cap problema. Només un dia menys, ja està. Arribo a la cantonada de l’ambaixada, començo a recórrer el mur coronat per filferro d’espines mentre la suor de les 9 del matí comença a córrer per sota la meva samarreta comprada a Laos pel mòdic preu d’un dòlar i mig. Vàries persones esperen a la porta, sembla que arribo fins i tot abans que obrin, perfecte. És llavors quan veig un cartellet a la trista porta, imprès en un trist Din-A3 i enganxat amb una trista cinta adhesiva. “The embassy of the Union of Myanmar will remain closed on 2/3/2010 because the celebration of the Peasants Day”. Nooooooooooooooo. Nooooooooooooooooo. I mil vegades no! Perquè no van posar el cartell ahir? Bye bye Chang Mai, definitivament ja m’he de quedar a Bangkok fins que marxi el meu avió cap a Rangoon.

Així que torno a canviar de plans i començo a buscar què fer durant tres dies. M’ajuda especialment l’Anita, una noia polonesa amb tantes ganes de descobrir un altre Bangkok com jo. Un dels raconets que trobem, després que el meu passaport ja descansi a les tenebroses dependències Birmanes, em fa canviar la idea de Bangkok radicalment. Amagat entre el teixit de canals s’amaga un barri construït durant el període de Rama III, abans que el Bangkok central de l’actualitat. La gent aquí és tranquil·la i reposada. Trobem una petita llibreria infantil on l’únic llibre en anglès que tenen és El petit príncep. Em sento temptat de comprar-lo, llàstima que no tingui prou diners. La propietària comparteix terrassa amb la venedora d’una petita tenda de batuts, deliciós el de maduixa!, on vénen corrent els nens després de l’escola. Ens hi quedem, per sort, molt més temps del previst. Compartim un gelat de blat de moro amb elles, de fet ens conviden. Passegem una mica i descobrim una galeria d’art protegida del sol implacable per una galeria que dóna directament al canal. La calma del barri persisteix encara ara, amb les maletes a punt, amb el passaport llest i amb un visat nou, ben diferent als altres.

Si torno a Bangkok ja sé on aniré. Si no tinc cap plan, clar.

bangkok01

bangkok02

bangkok03

bangkok04

bangkok05

bangkok06

bangkok07

bangkok08

bangkok09

bangkok10

bangkok11

bangkok12

Looking for Nemo, but not finding it

Després de tres esgotadors dies de treball a l’illa de Ko Lao, bé em mereixia uns dies de vacances, que la vida del currante és molt dura. Així que el cap de setmana, la Marta em va portar al lloc on va estar treballant fa tres anys; segons ella la més bonica de Tailàndia, i molt aprop de les illes Similan, famoses per la seva fauna i flora marina. Les expectatives es van complir amb escreix.

En només tres hores ens vam plantar al petit poble de Khao Lak, un dels molts que van quedar arrasats després del tsunami. Aquí, però, van saber reconstruir ràpidament tots els complexes turístics i fer-ne de nous, aprofitant un boom post-desgràcia que ha fet que en tres anys es multipliquin per dos els preus i per tres els hotels. El poble ja no té cases on hi visquin thais (ara viuen a Ban Liang, a dos quilòmetres); a banda i banda de la carretera nacional de l’oest es reparteixen a parts iguals restaurants i botigues d’immersió, amb ofertes a les múltiples illes dels voltants: Similan, Surin, Richelieu, James Bond…. Els resorts i hotels més grans estan, evidentment, a primera línia de mar, desafiant la força del mar.

Vaig descobrir els resorts just després d’arribar al poble, cinc minuts més tard de deixar la motxilla a l’habitació i marxar corrent cap a la platja. Banyador, tovallola, barret. No necessito res més. Banyet, banyet. On és el mar? Després de caminar deu minuts entre cocoters i travessar un ressort amb no gaires turistes, arribo a la platja. Realment preciosa. Sorra blanca, horitzó turquesa. On no hi ha arribat la urbanització turística hi queden palmeres a dojo i arbres desconeguts, arbustos verds que estenen les seves arrels fins a la finíssima sorra. L’aigua es nota ben calenta, tot i que a l’exterior s’està a uns 30 graus, ben normals a l’hivern del sud tailandès. Com sabré més tard, l’aigua, en aquestes èpoques fredes de l’any està a 26 graus.

El dia següent, més platja, aquest cop a 10 kilòmetres del poble, on la única construcció que hi ha és un xiringuito amb dues parelles llegint llibres de més de cinc-centes pàgines. A la platja, de més o menys un kilòmetre de llarg no hi ha ningú. Ni tan sols una petita ombra on resguardar-nos del sol tropical, així que aprofitem per jugar a fer el Robinson amb unes restes podrides d’una barca i ens fem una cabana on ens passem l’estona entre bany i bany, llegint els nostres llibres que no tenen res a envejar en quant a gruix amb els d’abans. Al final del dia, ja ben cremats i camuflats entre els roses i vermells de la pell dels altres turistes, contractem un viatge d’un dia a les illes Similan per l’endemà. Com que no tinc cap títol d’immersions nedaré com sempre ho he fet, ulleres, tub i peus d’ànec.

El dia comença a les set del matí, ben adormit, escoltant la Marta, que m’explica tot el que va veure a les immersions a les Similan fa tres anys, quan es va treure el PADI advanced. Una mica escèptic vaig emmagatzemant informació i em faig la idea que el que veuré és similar a la pel·lícula “Finding Nemo”. Això promet. Després de l’hora de vaixell (les Similan són a 70 km. de la costa), ens amarrem a la boia número 1 i ja començo, literalment, a flipar. Només des del vaixell ja es veuen immensos bancs de peixos de color negre, i a través de les aigües transparents es veu el fons marí, a uns 7 metres, ple de corall i plantes desconegudes.

En dues tandes d’hora i mitja, he anat descobrint els racons de l’illa, evidentment des de la superfície. Però he vist tants peixos que he perdut el compte de quantes espècies diferents. Grans (fins a 60 cm.) i petits (un centímetre), de forma allargada, rodons, quadrats (el peix cofre és el menys aerodinàmic que he vist mai), plans… A ratlles horitzontals, verticals, a topos, llisos…I tots els colors que pot haver-hi en una caixa de llapis, des del negre més fosc a turquesa brillant, vermells, verds, marrons, taronges, blaus, blancs… I totes les combinacions possibles i imaginables. Un peix rodonet, amb una aleta ben llarga, de ratlles verticals negres, grogues i blanques. Un altre ben allargat, marró llis, amb una banya damunt dels ulls. Peix unicorn em diuen al vaixell. Lògic.

Al final, l’únic que em quedo sense veure és el propi Nemo ja que sembla que viu a més profunditat, entre les anèmones, clar. Però el que sí que veig, i és per mi la millor experiència del dia, és una tortuga preciosa, de closca marronosa i blanca, que neda com si volés, tranquil·la entre totes les plantes marines. Em submergeixo un parell de metres i la segueixo uns segons a un metre. Aguanto fins que els pulmons em diuen que m’estic excedint, però la segueixo des de la superfície durant una bona estona. Preciosa.

Després, a l’hora de dinar, una altra tortuga s’apropa al vaixell, segurament acostumada a que els guies li tirin plàtans, que devora amb devoció. La foto que poso més avall de la tortuga l’he feta jo; però les dels peixos són tretes de google. La meva càmera tampoc té el curs d’immersió. Però les imatges de sota del mar són tan diferents i espectaculars que segur que se’m quedaran gravades a la memòria per molt de temps.

peixosquehevist 11

peixosquehevist 10

peixosquehevist 9

peixosquehevist 8

peixosquehevist 7

peixosquehevist 6

peixosquehevist 5

peixosquehevist 4

peixosquehevist 3

peixosquehevist 2

peixosquehevist 1

khaolak 10

khaolak 09

khaolak 08

khaolak 07

khaolak 06

khaolak 05

khaolak 04

khaolak 03

khaolak 02

khaolak 01

Mo Gen, els gitanos del mar

Hi ha una illa al sud de Tailàndia on no hi plou durant quatre mesos però la vegetació hi abunda, sobretot els infinits manglars, que claven les seves arrels en el fang invisible durant la marea alta. Una illa d’es d’on a través dels escassos núvols de l’estació seca, es pot veure Birmània si és que el sol no cega la teva vista a través dels reflexes en un mar sense ones.

En aquesta illa, Ko Lao, hi viuen unes 50 famílies de la comunitat Mo Gen, literalment els gitanos del mar, gairebé sense recursos ni infraestructures; sobretot des que el tsunami del 26 de desembre 2004 va arrasar les poques pertinences que tenien. Per sort, els Mo Gen són una comunitat que encara viuen amb certa consonància amb la natura que els envolta i en veure com els animals fugien cap a l’única muntanya de l’illa, els van seguir, evitant així un desastre de majors proporcions. Però en baixar les aigües van descobrir que aquest particular regal de nadal de la natura els havia deixat encara més desposseïts i ja gairebé sense esperances. L’ajuda del govern arribava en compta-gotes, però es va donar una casa per família, de 30 metres quadrats, construïda sobre pilotis per evitar les marees que es mengen la platja cada dia per després reaparèixer plena de petxines.

L’associació Human Development Foundation, que vaig visitar quan vaig començar el meu viatge es va fixar en aquesta comunitat que, segons diuen són els pobres d’entre els pobres. De seguida van iniciar un projecte amb ells, que va començar amb una escola pels nens, on s’impliquen tan les mares com dues professores de Bangkok, i seguirà amb un projecte d’aigües, coordinat per la Martha, l’aparelladora que vaig conèixer a Barcelona. El projecte inclourà un dipòsit d’aigües pluvials, una zona de dutxes i per rentar la roba, una zona de pous amb aigües de reg, noves i higièniques latrines… i un gran projecte de formació dut a terme per la HDF.

La Martha fa tres setmanes que és a Tailàndia treballant en el projecte, subvencionat per HDF, el Centre de Cooperació per al Desenvolupament i Arquitectes Tècnics Sense Fronteres. Així que vaig aprofitar que passaria per Ranong en el meu viatge cap al sud, a Kuala Lumpur, Singapur i Indonèsia, vaig fer una parada al camí. Han estat tres dies genials, donant un petit cop de mà en el projecte (sobretot fent medicions i comentant mil i una coses) que m’han reactivat la meva passió per l’arquitectura i el treball en la cooperació. Una hora i mitja més tard de despertar-nos, agafàvem la petita barca, plena de trastos i material necessari per l’escola, portada amb mestria per un dels habitants de l’illa, esquivant bancs de sorra i vaixells birmans i tailandesos.

De l’experiència em quedo sobretot amb el somriure dels nens, feliços de no tenir res més que unes professores que vénen a veure’ls cada dia, però també de les hores xerrant amb la Martha i els currantes de HDF, plenes de bones voluntats i expectatives de futur. Segur que amb els nous sistemes d’aigües potables la vida d’aquesta gent millorarà significativament. Només falta fer uns dibuixets, uns càlculs i explicar com funcionen els nous dipòsits que la comunitat demana a crits. Després d’aquesta curta però intensa experiència em toca passar un parell de dies a la platja, per fi. Banyar-me al mar d’Andaman, veure peixos de colors, corall vermell i relaxar-me a l’aigua calenta.

D’aquí tres o quatre dies, cap a Kuala Lumpur! A veure les Petronas!

p1260367

p1260371

p1260379

p1260380

p1260389

p1260395

p1260410

p1260411

p1260414

p1260426

p1260436

p1260442

p1260449

p1260476

p1260481

p1260491

p1260518

p1260520

p1260534

Dos dies de camí cap a Laos.

Després de visitar totes les meravelles Khmer de l’est de Tailàndia he decidit anar cap a Laos, però enlloc d’entrar per Vientiane, entraré per Pakse, més al sud, des d’on podré arribar més facilment a Cambodja… Cap a Angkor Wat! Copio algunes parrafades del meu quadern de viatge

25/10/2009

Finalment! Ho he aconseguit! He aconseguit resistir les 6 hores de seients del tren 3a classe des de Nakhorn Ratchasima a Ubon Ratchathani (em segueixen fascinant els noms tailandesos traduits a l’alfabet llatí). 6 hores de viatge més dues d’espera on m’ha passat de tot, des de conèixer la Taew o la trucadeta del pare amb la Natasha i la Paloma. 6 horetes de moviments, calor, parades, més calor, finestres encallades, molta gent pujant, baixant, aire que passa com un huracà per la finestra arreglada, venedors ambulants… La Taew és una noia tailandesa que se m’ha assegut al costat de l’estació de Nakhorn i m’ha preguntat si em feia res xerrar una estona per, així, practicar el seu anglès. Amb la seva maleta de rodetes vermella i una revista tipus Cuore a l’altra ma xerrem i xerrem, i m’explica que va a visitar a la seva germana a Ubon mentre el seu xicot s’ha tancat un mes en un monestir. La seva germana no parla anglès com ella (francament bo), però té un “new boyfriend” amb qui no pot parlar, només riure. Paraules textuals de la Taew. Després descobriré que fa 4 dies que són nòvios. Així que la meva companya d’espera, tota coqueta ella, se’n va a fer de traductora.

Durant la conversa, veig passar tots els venedors ambulants del tren. Es ven de tot en aquests trens! I els guiris com jo i els venedors som els únics que paguem per la 3a classe. Per als thais, ho paga el govern. La renfe gratis? Un viatge de 6 hores? No m’ho imagino… I tampoc m’imagino en un tren de la renfe venedors de caramels, beguda (cola, sprite, cervesa, aigua), tabac, pollastre (cuixa, ales, fetge, budells), cucurutxus d’arròs (boníssims i altament recomanables), crêpes, fruita (pomes, papaya, pinya, síndria, llimones), cafè, sopes, pad thai… La veritat és que és impossible passar gana al tren. Qui no menja és perquè no vol. I molt més barat que als busos, tot i que més car que al carrer, clar.

I finalment, després de 6 hores de tren he arribat a la guest house més decrèpita que he trobat fins ara. Però durant el trajecte se m’ha fet de nit i em fa una mandra terrible buscar més. Avui s’emporta el premi la que està més aprop de l’estació. Sort que també està aprop de la de busos per marxar pitant cap a Laos… Em sembla que aquí no m’hi quedo ni un minut més que els necessaris…

26/10/2009

Ja he creuat la fontera Thai-Laos. Ara em toca esperar un bus o similar. Fins al costat tailandès ha estat increïblement fàcil, un bus i canvi a un saugway, directe a la frontera per 95 Bahts en total. Un cop a l’altra banda i després de 35 US$ de visa, calma total. Per desplaçar-me ràpidament em demanen 400 Baht, mentre que a la guia en diu 50. Preguntant i buscant arribo a la parada de busos normals, els dels Laosians i Tailandesos, on sembla que s’ha d’esperar a que s’ompli per marxar. Així que m’assec sota l’ombra d’un arbre a esperar. Un nen se m’acosta. Sabai dee. Hellooooooo. Li responc amb un sabai dee i marxa corrents. El so imparable d’una màquina d’afaitar segueix sonant. 20 minuts. 30. Una hora. Ja van quatre persones que es deixen el cabell, les celles i la barba rapades al zero.

La calor segueix pujant com el sol, vertical i tropical. Si se’m comença a acabar l’aigua optaré pel transport de 100 Baht. Me’n queden 278.

Tal i com acostuma a passar en aquests casos de calma, d’espera eterna (excepte una vegada que recordo enmig d’argentina), en mig minut t’apareix una solució diferent a totes les que coneixies. S’omple un taxi i després d’un breu i, evidentment, tranquil regateig, per 80 Baht me’n vaig cap a Pakse. Un taxi vell, atrotinat, un ford?, verd fosc, 4 portes, maleter que no tanca i omple de pols la meva motxilla grossa, vidres tintats i abaixats al màxim, manetes que es trenquen dissimuladament, amb 6 persones a dins. I apa, a 60 per hora travessant camps d’arròs interminables puntejats per búfals d’aigua fent el ronso als seus respectius bassals de fang.

I, ara si, finalment, després d’una hora de cotxe, el Mekong. Amplíssim. Potser un quilòmetre? D’aigües tranquil•les. Marrons. Amb tota la verdor de la jungla al voltant, I tot al llarg, la seva vida relaxada que sembla característica de Laos i ja em comença a impregnar. Pescadors, transportistes, petits llocs per menjar… tot gira al voltant del riu. Un bon passeig i una cervesa fresca compartida amb el José, un fotògraf de Madrid tanquen dos dies de llarg viatge, amb una posta de sol sobre el riu que vaticina calma. Molta calma i meravelles per descobrir al voltant de Pakse, sobretot al Plateau Bolaven.

Arquitectura Khmer de 1000 anys d’antiguitat

Avui escric un post doble, ja que les meves dues últimes visites estan bastant relacionades: dos temples Khmer, el de Phimai i el de Phnom Rung, tots dos relativament aprop de Nakhon Ratchasima, on dormo avui i gaudeixo d’una fantàstica connexió a internet per 10 Bahts l’hora (0,2€) en un ciber ple de nens jugant al FIFA, al Need for Speed i altres jocs que he estat incapaç d’identificar. Deixo un munt de fotos al final perquè us en feu una idea…

Les meves visites als pobles de Phimai i Phnom Rung han valgut la pena encara que m’hagin suposat moltes hores de bus, esperes sota el sol (si,… ara estic moreno paleta) i emotives estones de conversa per signes amb autobuseros, gent del carrer i venedors ambulants. Però una de les raons principals de la meva visita a Phimai és que el seu temple és 100 anys anterior al d’Angkor i diuen les bones llengües, que en va ser la inspiració. I Phnom Rung és d’una solemnitat avassalladora, al capdamunt d’un crater extingit, a més que és contemporani d’Angkor Wat.

Phimai és un dels pocs pobles que he vist fins ara que conserva el nucli antic. Antic… de veritat, del segle XI. De fet, gairebé tot el poble conserva l’estructura original que li van donar els primers pobladors un rectangle de 565×1030 metres, amb una quadrícula prou clara, gairebé orientada segons els eixos cardinals i organitzada al voltant del temple. Cap al sud, aquest poble està estretament relacionat amb la capital Khmer, Angkor (actualment a Cambodja), per una directa carretera, l’eix de la qual passa, exactament, pel centre del Dhatu (la torre) de Phimai.

Al terç nord del poble hi ha el recinte sagrat, que ocupa ni més ni menys que uns 250×300 metres. Així que ja es veu la importància que tenia l’esfera sagrada en la cultura Khmer. El temple en qüestió és una successió de filtres, tal i com passa també a la nostra cultura cristiana, tot i que molt més complexe. Aquí no és només una transició formal, sinó també mística i simbòlica. La transició comença a l’exterior, al Phlab Phla, on els sacerdots i el rei (elevat fins i tot avui en dia a la categoria divina) es preparaven per al viatge cap a l’interior del primer recinte. Aquest primer recinte, de 250×300 té quatre portes, cruciformes, d’uns 30×20 metres, les Kamphang Kaew, a l’interior de les quals hi resideixen les divinitats en les diverses sales que contenen. Però només es pot accedir a l’interior per una d’aquestes portes, la que té el pont Naga, que és el que et permet fer la connexió entre la terra i el cel. Naga significa Serp Mística, i està representada per multitud de cobres amb set caps.

Un cop a l’interior de la primera muralla hi ha la continuació del recorregut, un passadís elevat 1 metre de terra, per on s’anava cap a la següent transició caminant sobre ceràmica: les portes Rabieng Khot. Aquestes portes, també quatre, estan connectades mitjançant una muralla transitable per l’interior, d’una alçada d’uns 5 metres i 3 d’ample (comptat gruixos de murs i voltes).

Finalment, s’arriba a l’espai més sagrat del temple, on hi ha 4 edificis. Dos d’ells són, es creu, edificis funeraris, el Prang Hin Daeng i el Prang Bhramathat. L’altre edifici és el Ho Brahm, lloc on es guardaven les escriptures més sagrades. I, finalment, hi ha la torre principal, que enlloc d’estar orientada a l’est com la majoria de temples Khmer, està orientada a sud. Aquesta torre és la única que està feta de pedra blanca, mentre que les altres construccions són de pedra vermella. La torre, de 28 metres d’altura, mostra tota la riquesa de les construccions Khmer, gràcies sobretot a la restauració que se’n va fer. D’aquesta manera es pot gaudir en tot el seu esplendor la magnificència que tenia aquest temple. De les quatre portes que té la torre (quatre, sempre quatre) 3 mostren escenes de la vida de Buda, mentre que la quarta, l’orientada a sud, la més important, i la única que té antesala, té escenes de Shiva i la seva dansa mística.

Tota la torre presenta milers de detalls gravats a la pedra, com motius florals o animals. Tota la resta del temple no es queda orfe de treball, sobretot els marcs de les finestres i portes i les columnes. Així que no s’acaba mai d’admirar tot el treball dedicat a la creació, construcció i decoració. Mirant les columnes es pot veure que moltes tenen inscripcions i dibuixos gravats. Però del segle XII, no del XXI, així que et pots fer una idea fantàstica de com era realment el temple abans de ser destruït pel pas del temps.

La sensació d’ordre, simetria, grandesa i complexitat devia causar una sensació indescriptible a la vulgar gent del camp. És ben be l’equivalent a les nostres catedrals gòtiques. Temples a milers de quilòmetres per divinitzar uns pocs en nom d’un Déu i dominar la resta del Poble, però que s’han convertit en verdaderes joies de la nostra història.

—–

Per a la visita a Phnom Rung, no cal que m’estengui tant explicant com funciona el temple, ja que és molt similar al de Phimai. Però hi ha algunes diferències. Sobretot la topografia i la distància entre l’entrada i la torre principal. Aquí és d’uns 200 metres, que a més salven un desnivell d’uns 5 pisos de terrasses, cada una d’uns 3 metres. A més, Phnom Rung té 3 ponts Naga, fent que la transició entre l’espai humà i el diví sigui molt més evident. Sobretot perquè entre ells hi ha, primer un passeig triomfal de 160 metres de llarg i després l’escalinata que he comentat anteriorment.

Un cop s’arriba a l’últim pont Naga, les diferències no són tantes amb Phimai respecte a l’estructura i la forma del temple. No obstant, en els detalls sí que n’hi ha molta, ja que aquí, les referències a la cultura hindú són molt més evidents en els gravats i dibuixos, tant a les parets com als dintells de les portes.

Aquest temple també està restaurat i forma part del patrimoni nacional, així que és molt fàcil admirar tal i com era antigament. Per això és un destí turístic molt atractiu per als propis tailandesos. De fet, tot i ser un lloc francament remot (M’ha costat 2’30 hores de bus + 20 de moto) hi he trobat molta gent, gairebé tots tailandesos. Tants pocs occidentals eren, que els nens es feien fotos amb els 4 farangs comptats que érem… m’he sentit bitxo raro. A veure si puc posar un vídeo al youtube d’una pel·lícula divertidíssima que estaven rodant sense que em persegueixi la SGAE tailandesa.

Demà ja deixo Nakhom Ratchasima, la segona ciutat tailandesa per ja, d’aquí poquet, entrar a Laos. A veure com és el canvi.

 

Phimai: Shinga, símbol del paradís, guardià del temple

Phimai: Pont Naga, amb la primera porta al fons.

Phimai: El Pont Naga amb part de la muralla i les serps de cinc caps.

Phimai: L’interior d’una de les portes, on resideixen les divinitats.

Phimai: Un servidor a l’interior del passadís que connecta les dues muralles del recinte.

Phimai: Detall d’un dintell.

Phimai: Últim espai abans d’arribar a la torre principal.

Phimai: L’interior de la segona muralla, la que és transitable. A diferència de la de Phnom Rung, en aquesta és possible fer tota la volta. L’altra està dividida.

Phimai, la torre principal.

Phimai: la torre principal

Phimai: Un detall del milers que hi ha a la torre.

Phnom Rung: Els nens fent-se fotos amb l’únic barbut del temple.

Phnom Rung: El recorregut entre els dos primers ponts Naga.

Phnom Rung: Una escena de la pel·lícula amb la torre principal de fons. Pas mal, n’est-ce pas?

Phnom Rung: Prang Noi, edifici secundari que conté imatges sagradades Krishna.

Phnom Rung: La torre principal.

Phnom Rung: Detall del capitell de l’entrada principal a la torre. Estil Khmer amb motius Hindús. En aquest cas, a dalt Shiva i la seva dansa de la creació i la destrucció del món. A sota Vishnu, estirat sobre Naga en un mar de llet, pensant en la creació de la vida.

Phnom Rung: Detall de la serp dels cinc caps.

Sorprenent Khao Yai

El que fa uns dies vaig escriure sobre els voltors sexuals que ronden les tailandeses va trobar ahir una resposta, una rèplica ben curiosa. Quan vaig arribar a l’estació de Pak Chong, 30 segons després de baixar del tren ja tenia 3 papers informatius sobre els tours turístics al parc de Khao Yai i els albergs que els ofereixen. Una d’elles és la Bobbys, que la porten el Mike i la seva dona. Ell és alemany i ella és tailandesa. I ja fa un any i mig que el Mike es va instal·lar a Pak Chong per dedicar-se al turisme, on cuida l’alberg, fa tours, explica mil anècdotes sobre animals, plantes, etc. I amb el seu tailandès amb accent alemany fa broma amb els nens del barri mentre els porta a la piscina per a que es refresquin.

La seva guest house no és ni molt menys el paradigma de la casa thai, com era per exemple la d’Ayutthaya. Però si que és còmoda, té un porxo ben agradable, aigua calenteta… I amb un ambient genial que m’han fet passar dos dies fantàstics aquí. I respecte les excursions, ens han fet un tour de dia i mig pel gegant parc de Khao Yai. I he pogut veure milers de Gibons i Macacs, ocells, papallones de 15 cm, serps, peixos, elefants… I un acabable bosc tropical que deixa a l’altura de jardinet els nostres meravellosos boscos mediterranis.

Però crec que avui unes fotos ho explicaran molt millor…

3 impressions d’Ayutthaya

Aprofitant que tinc internet gratis a la meva Guest House i que després de 5 hores de bus i 4 caminant sota el sol estic una mica cansat… aprofito per descarregar fotos de la càmera i escriure les 3 primeres impressions del meu nou destí: Ayutthaya. Una sorprenent i desagradable. L’altra coneguda i desagradable. La tercera inesperada i agradable!

1.- Fins ara, a totes les estacions de bus on he estat a Tailàndia feien, exactament, olor a estació de bus. Gasolina, menjar, lleixiu, oli, suor… I esperant el bus en qüestió no em feia res seure en un banc, mirant, fent alguna foto, llegint o intentant parlar amb el meu acompanyant de banc. A l’estació de busos d’Ayutthaya, tot i no ser tancada ni coberta, he sentit per primer cop a Tailàndia una olor que no notava des d’H,aití. Una olor que un cop la sents no l’oblides mai més. Ni tan sols l’havia sentida quan vaig anar al Mercy Center, un lloc dels més degradats de Bangkok.

Aquesta olor d’aigua estancada, penetrant, de pixat, resistent, de brutícia, de menjar putrefacte, d’insalubritat. Pobresa. No costa gaire veure l’origen, només cal seguir el nas, encara que estigui mig obturat a causa de la combinació d’una sobtada pluja i un ventilador, convertits en un incòmode refredat.

Muntanyes d’escombraries amb una vida microscòpica en auge, aigües tan quietes que podrien ser un mirall però que són opaques com el fang. Entre els busos, darrere la porta dels jardins, enmig de l’asfalt. Tota una sorprenent benvinguda per a la capital cultural de Tailàndia durant 400 anys.

2.- La pluja m’ha sorprès just abans de comprar un night tour pels monuments més importants d’Ayutthaya, cosa que m’han recomanat molt una parella de backpackers que m’he creuat pel carrer. M’he anat a refugiar al primer bar amb terrassa que he trobat. Pensament ràpid… són les 4, tinc una hora per fer una cerveseta, escriure una estona després del passeig pel mercat. M’assec, demano la cervesa (una chang petita, de només 330cl.), em giro cap a les altres taules i descobreixo que potser he anat a parar al bar equivocat. Quatre homes d’entre 50 i 70 anys ocupen tres taules. Dos d’ells comenten i fan acudits dolents on cada dos per tres apareix la paraula fuck en qualsevol de les seves variants. Una jove tailandesa comparteix taula amb el tercer. No parlen. Només mengen. Només un d’ells dos sembla content i li brillen els ulls. El quart mira als altres tres amb certa enveja potser. Mala tarda de caça? No hauria de ser tan difícil, deu pensar. I jo, cinquè home al bar, els miro amb certa repulsió. No són els primers que veig. Ni seran els últims. No sé si fins que surti o serà igual a Cambodja, Laos, Vietnam…

Una segona noia thai s’asseu amb el sr. 1 i el sr. 2, si els podem anomenar senyors. Mala tarda, efectivament, pel senyor 4, tot i que deu pensar que la nit ja serà millor, sempre hi haurà una noia disposada a vendre’s per uns Baht, uns dòlars, un somni d’un futur lluny de Tailàndia. Jo què sé. De seguida, la veu femenina número 2 (la 1 encara no l’he sentida) pronuncia en un anglès bàsic les paraules room, sleep, night, camuflades entre d’altres més incomprensibles. Ja, ja, ja, amb accent americà i francès és la resposta entre els dos homes al cap d’unes altres frases.

Mentrestant, pels altaveus sona de fons una cançó de The Doors. I recordo la primera escena d’Apocalypse Now. This is the end, beautiful friend… Primer el napalm. Ara el semen. No hi ha molts quilòmetres de distància…

3.- la tercera impressió, increïblement positiva. La visita a diferents temples de la ciutat un cop ja s’havia fet fosc. Tot i que precàriament il·luminats, tenen una majestuositat que et treu les paraules i només pots dir un primitiu “wow!”. Molts d’ells estan bastant atrotinats, tot i que aguanten estoicament el pas dels anys. Il·luminats de nit tornen a adquirir un to daurat que probablement fa anys tenien, tenint en compte el Palau Reial i altres temples que vaig veure a Bangkok. Al primer d’ells, una pagoda increïblement empinada, recoberta de marbre en alguns llocs, simplement estucada en d’altres, hi he pogut pujar fins dalt, gaudint d’unes fantàstiques vistes de la plana, amb la llum del crepuscle i uns tímids llamps que s’allunyaven cap al sud. El altres cinc els he hagut de visitar des de fora, però així he pogut veure’ls amb tota la seva dimensió. Demà hi torno segur per entrar-hi.

Per demostrar-me la meva capacitat de còpia, els sis temples que he vist són:

• Wat Boromawong Itsarawararam

• Wat Chaiwatthanaram

• Wihan Phra Mongkhon Bophit

• Wat Phra Si Sanphet

• Wat Maha That

• Wat Ratchambrana

Amb el tuk-tukero Adul, davant d’una estàtua d’un gall. Li agraden molt els “Kitchen Fights” ;)

El “duende sobre el tio guay”

Kan Chana Buri, un poblet al costat del riu Kway (Kwae Yai), una hora indeterminada, però veient el sol, diriem que s’acosta el migdia solar. Un poblet que incita a la calma, no només per la calor, també pels ocells que canten, la remor del riu, la seva brisa, les seves ombres sota les palmeres…

El Li i jo portem mitja hora caminant cap al pont del riu Kway, tan mitificat per una pel·lícula (tu tut, tu tu tu tut, tu tuuuuuu). L’únic pont que ja no està en ús viari o ferroviari aprop del poble. A una velocitat de 250 ml d’aigua per kilòmetre m’explica que ve de Corea, de Seoul. Que viatja sol i que és la primera vegada que marxa fora del seu país. I que té planejat viatjar tres setmanes a la seva lluminosa ciutat natal. O muntanyosa. No acabo d’entendre gaire bé el seu anglès, que d’altra banda s’assembla a l’anglès que parlen els Tais. Jo vinc de visitar un museu, dues hores després de deixar enrere el meu primer tren tailandès, que durant 3 hores m’ha estat allunyant de Bangkok. El museu és el Thailand-Burma Railway Centre, que tracta sobre el traçat d’una via ferroviària entre les dues capitals d’aquests països. Part d’aquesta via passa per sobre el riu Kway, amb el seu famós pont com  a protagonista del museu. Per culpa d’aquesta via, vital per als japonesos durant la segona guerra mundial, van morir unes 100.000 persones, gairebé el 85% asiàtics. Els altres eren britànics, australians, holandesos i dels EUA. En aquest ordre.

El museu segueix la història d’aquest tren des de la invasió per parts dels japonesos del sud-est asiàtic, la costa xinesa i Manxúria cap a l’any 1930 fins al final de la segona guerra mundial. Moment en què l’Empire strikes back. Bé, al museu diu “Allied”. He trobat a faltar alguna referència més als 42.000 Malais i 40.000 Birmans morts durant la construcció, mentre que en canvi els occidentals tenen multitud de plaques, agraïments, fotografies i, fins i tot, un emotiu cementiri amb dos milers de plaques commemoratives. Tot i això, el museu sembla bastant fidedigne i fins i tot el govern japonès hi ha col·laborat.

La història general d’aquesta via és molt més xocant i interessant que el pont en qüestió, tot i que aquest últim atrau molts més turistes (sobretot nord-americans) i fins i tot té un trenet groc que el creua infatigable. Qualsevol que hagi vist la pel·lícula sabrà que no té res d’especial, sobretot després de conèixer ponts com els de l’Eiffel. Això sí, aquest es va construir amb mà d’obra esclava i en 16 mesos enlloc dels 60 previstos. I això que les tropes dels EUA el van destruir parcialment en un bombardeig. Per això, segurament, en van fer una peli.

Mentre torno cap al Jolly Frog, la meva nova Guest House (on comparteixo pis amb el Matt i el Paul, dos anglesos dignes de sortir a una pel·lícula del Danny Boyle, el japonès Kazu, la suïssa Maude i quatre misterioses habitacions més) penso… Què devia passar realment a Navarone?

El riu Kway ben ample ell

Casetes al costat del riu

El cementiri d'holandesos

El pont en questio

El pont sobre el riu Kway

Darrer dia a Bangkok

Avui ha estat el meu tercer i últim dia a Bangkok. Massa caos, sorolls, fums, contradiccions… tot i que certes parts d’aquests contrastos m’han agradat molt. Avui he anat a conèixer una de les seus de la Mercy Center Foundation, ja que tant una amiga de la meva mare com la Martha, una aparelladora a qui vaig conèixer fa poc i potser veuré en uns mesos, em van recomanar que anés a visitar.

 

La primera prova que he hagut de super ha estat fer-li entendre a la senyora que m’ha venut el cafè que li estava demanant com anar-hi, i que no li estava regalant el mapa imprès feia una estona per 10Baht. No m’extranya que la pobra em mirés d’aquesta manera. Però finalment ha aparegut sa mare, una senyora ja entrada a la seixantena, i en un moment ha mirat el mapa, m’ha mirat a mi, ha desaparegut un minut, i al tornar m’ha donat un paper escrit en thai i m’ha dit “Ba nome fitííín”. Perfecte. Ja només em quedava descobrir on era la parada de l’autobús número 15.

 

Ha resultat ser un d’aquests del cartell blau, que són gratuits. Això no ho tenim a ca nostra! Li he ensenyat el paper a l’ajudant del conductor i ha dit: “You sit down” amb un anglès més que millor que el de l’experta dels cafès. Segona prova superada.

 

El problema ha estat quan m’ha fet baixar del bus, enmig d’un barri informe, ple d’edificis altíssims, sortint enmig de cases autoconstruides. He tornat a provar de trucar al número del Mercy Center, però seguien sense respondre. “doncs m’hi presento… un dimarts deuen treballar segur…”. He parat un taxi d’aquests de color xiclet, que m’agraden més que els de color pistatxo i groc canari. Tots dos amb taxi-meter. Ara no podia dir on anava, així que res de regatejar. Taxímetre i punt. El taxista, quan ha mirat el plànol ha dit una sèrie de paraules en Thai que s’ha quedat tan ample mirant-me com dient “és aquí, oi?” I jo que l’he vist tan convençut que no m’hi he pogut negar. “Chai, chai” li he contestat.

 

I apa, el taxi es posa a córrer com un boig, a fer canvis bruscos de sentit, esquivant a tots els vehicles com si fos un videojoc i de sobte es posa a l’autopista. “Mai Chai! Mai Chai!” Segur que per aquí no és! Toooooorno a trucar al Mercy Center. Per fi l’agafen! I al cap de dos minuts aconsegueixo parlar amb una noia maquíssima que parla anglès i a més a més, parla Thai. Així que li explica al taxista com desfer tot l’embolic. Al cap de tres minuts arribo al Mercy Center. Per fi!

 

La noia amb qui he parlat , de qui per desgràcia he oblidat el seu complicat nom abans d’apuntar-lo a la meva llibreta, m’ensenya totes i cada una de les dependències del centre. Hi donen ajuda bàsicament a gent amb SIDA, des de nens fins als més grans. Els ajuden no només amb medicaments, sinó amb massatges, conversa, integració laboral… M’ha captivat sobretot el fet que vinguin voluntaris a fer una cosa tan simple com parlar amb ells. També tenen molts tallers per a nens, amb i sense SIDA, però sobretot sense recursos: anglès, informàtica, agricultura, pastisseria… I a més tenen un sistema de beques per als nens que són bons estudiants, però les seves famílies no tenen prou recursos. I tot i que ho va crear un catòlic, el father Joe, són del tot respectuosos amb els que són majoria, els budistes. Espero que segueixin endavant i creixent com han fet fins ara des que el father Joe va crear la fundació.

 

En podeu trobar més informació a http://www.fatherjoe.com.

 

Després de la visita, mentre sóc a dins de l’skytrain, en algun punt entre les parades d’Ekkamai i Siam, deixa de ploure. Des de les 7 del matí que m’he llevat que no parava de diluviar. Una pluja d’aquestes persistents, denses, inacabables. A Siam, el rabiós centre occidentalitzat de Bangkok, espero sota una marquesina que passi el meu nou bus que em tornarà cap a casa.

 

Un home amb una corbata plena de papallones tropicals s’aferra amb força a la barana de l’escala del bus número 16, que va ple com un ou. De la mateixa barana hi penja una ampolla de gel les sabonós amb tap polsador mono-dosi perquè aquelles persones més hipocondríaques puguin satisfer  les seves necessitats higièniques manuals. Una mica més enrere, un altre home, aquest amb un motorola d’última generació enganxat a l’orella i una mascareta enganxada al nas, no para de gesticular amb la ma que té lliure. Al meu altre costat, una parella parla, cridant-se, però són muts i no se senten. Només se senten els clàxons, motors i el repetitiu xiulet del guàrdia de l’acera del davant que, insistent, fa circular els cotxes en l’únic carril de sentit contrari al carrer. L’agent també porta mascareta. Verda. L’home de l’altra mascareta segueix gesticulant, probablement perquè el seu interlocutor no entén res del que li estan dient. La gesticulació ajuda en les converses difícils. Jo ho he comprovat diverses vegades.

 

És possible que el fet que el carrer on sóc sigui cobert afecti a la sonoritat especial d’aquest lloc. Per dalt hi tenim l’skytrain, una de les obres civils més espectaculars i modernes de Bangkok. Net fins a la paranoia, puntual, ràpid, ple i fred com una nevera; un fred ben luxós. A banda i banda del carrer hi ha les torres dels centres comercials de la Plaça de Siam, plens de botigues bilingües, per on es passegen joves i no tan joves tailandesos, vestits d’una manera tan fashion que no sabria catalogar amb la meva ignorància en temes de vestimenta. El que sí que he pogut catalogar són les botigues, de productes gairebé tots de luxe, des de càmeres digitals, fins a joies, restaurants boníssims, jocs d’ordinador, roba, complements… Un centre comercial, vaja. I els preus, són molt més alts que en altres zones de Bangkok. Tot i això, fent el canvi a euros, segueix sent encara un 70% del que es pot veure a Barcelona. Aquest 30% deu ser el preu del transport des de la fàbrica fins a l’Illa diagonal?

 

Vistes des d’un tipic bus de Bankok

Taxi color xiclet, els meus preferits

Estacip de l’skytrain Ekkamai

El tuk-tuk o com moure’s gratis per Bangkok

El segon dia a Bangkok vaig descobrir que moure’s per aquí pot ser increïblement barat i si es té paciència i una mica de morro, inclús et pot acabar sortint gratis. Barat podria ser, depèn de com sigui el regateig que gairebé sempre té lloc, uns 40 o 60 Bahts, l’equivalent a un euro, o un sopar digne.

Resulta que els conductors de tuk-tuk (tuk-tukeros o tuk-tukistes…) tenen certs acords amb algunes botigues de la ciutat; algunes d’elles de joies, de sedes o oficines de turisme amb un aire piratilla. Molts ens han dit que si porten turistes a aquestes tendes i s’hi queden uns 15 minuts, els hi donen un val gratis per a gasolina. De 300 Bahts segons el tuk-tukero Atiil.

Així que si es té una mica de paciència i ganes de veure joies o xerrar amb el de l’oficina de turisme, el viatge pot sortir molt més barat que el preu acordat Cada visita et descompta uns quants Bahts! Això si… si el tuk-tukero et vol portar a fer una segona visita i t’hi negues, potser et deixa a l’estacada. Total… ell ja te a la butxaca el val de gasolina. O el que sigui, tampoc està molt clar, potser és una comissió de les vendes…

Es tracta de buscar un equilibri entre la teva paciència amb els botiguers i l’afany del tuk-tukero. Però clar… sempre guanyen ells.