Navegant per Bagan

Myanmar’s greatest architectural site has as many red-brick temples on a plain the size of Manhattan island as Europe has medieval cathedrals. Pam. Lonely planet dixit.

Això s’haurà de veure. El meu orgull d’Europeu queda encuriosit per aquesta frase, llegida amb esforç entre sot i sot d’una carretera que ja ha petat dues rodes de l’autocar on sóc assegut des de fa cinc hores. Ho comento amb el Raphael, un estudiant que s’ha donat un any de descans dels seus estudis de periodisme. Ell també se sent més europeu que cap altra cosa (nascut a Londres, infància a Madrid, adolescència a Paris) i reacciona igual que jo. Això ho haurem de veure. Ens hem conegut al Llac Inle, una reserva de pau i tranquil·litat on la vida flota, literalment, sobre canoes i pilotis. El paisatge a través de les finestres brutes va canviant, poc a poc, de verd marronós a marró marronós. La pols dels camins s’a####ula per tot arreu i la sequera es va notant més que no pas a la nostra anterior parada pel periple birmà.

Finalment arribem a la plana de Bagan quan el sol es comença a amagar rere els núvols, dotze hores després de deixar aquella intersecció de carreteres on hem agafat l’autobús amb uns xurros a l’estómac. Si no hi hagués tots aquests arbres de fulles petites i verdes i branques plenes d’espines, podria imaginar que sóc enmig del desert. Just al costat de l’estreta línia d’asfalt només hi ha sorra. Sorra blanca i fina com la d’una platja del sud de Menorca. La nostra Guest-house és al poble de Nhang U, un d’aquests noms que recordo només perquè em permetran tornar a dormir sota un ventilador, i oblidaré tan bon punt abandoni el lloc. Massa complicats, massa semblants a les nostres orelles. Durant el camí hem vist alguns temples, quatre, cinc. Una desena. Però no tants com diu la Lonely Planet. Ja sabia jo que a vegades exageren.

El dia següent al matí m’hauré d’empassar els meus pensaments. A cavall d’una bicicleta d’importació xinesa que pesa gairebé el mateix que jo comencem a recórrer la petita carretera que ens portarà al cor de la plana. Ja de seguida veig que, aquest cop, la Lonely Planet no exagera. Fins a l’horitzó s’aixequen, interminables, multitud de temples de diferents tamanys i formes. Alguns no són més alts de tres metres. Alguns s’aixequen per sobre dels arbres, amb acabats daurats de complicades formes. Des d’una típica estupa sòlida en forma de campana, fins a complexes temples amb terrasses, galeries, escales secretes i estances plenes de budes.

M’he passat tres dies recorrent aquests camins, respirant pols, sota un sol amagat rere els núvols però que feia encara més sufocant la temperatura, gastant més diners en aigua que en menjar. I no he parat de veure temples. Al final fins i tot acabes cansat de tant de totxo, però això no impedeix que al·lucinis a cada segon. El tercer dia me l’he pres amb més calma, ja sol després que el Raphael marxés cap a Yangon. Avui només he visitat una desena de temples. A l’últim m’he quedat més d’una hora llegint, enfilat al capdamunt d’una estupa gegant, a més de vint metres d’alçada. Assaborint els últims moments d’aquesta plana màgica, abans que el meu bus nocturn em porti cap a la capital. Una hora de calma i silenci, només trencat pel cant d’alguns ocells desconeguts. Possiblement l’última hora de calma i silenci que tingui fins a Barcelona, on aterro d’aquí quatre dies, dos dels quals d’aeroport en aeroport.

Ai… no vull pensar que això s’acaba, però per si un cas, em guardo aquest moment, aquestes vistes, aquesta espiritualitat d’un lloc que va ser el centre de la cultura birmana durant 200 anys, entre els segles XI i XIII. Aquesta nit comença el viatge de tornada. O millor encara, d’anada. Cap a una nova experiència.

bagan12

bagan13

bagan14

bagan15

bagan16

bagan17

bagan18

bagan19

bagan20

bagan01

bagan02

bagan03

bagan04

bagan05

bagan06

bagan07

bagan08

bagan09

bagan10

bagan11

Fotos de la boda Palaung

bodapalaung01

bodapalaung02

bodapalaung03

bodapalaung04

bodapalaung05

bodapalaung06

bodapalaung07

bodapalaung08

bodapalaung09

bodapalaung10

bodapalaung11

bodapalaung12

bodapalaung13

bodapalaung14

bodapalaung15

Una boda a tres temps

Una àuria de somnolència ens envolta a l’Eric i a mi mentre escoltem amb els ulls mig clucs les explicacions del guia Stanley, nom probablement triat pel Sr. Mr. Charles (Hello, my name is Mr. Charles) en referència al mític explorador. Three days, two nights, we sleep in small towns. Un guia professional de trekking ha de tenir un nom adequat, encara que tingui 22 anys. Many Shan villages during the trek. No sé perquè se m’ha ocorregut preguntar, abans de fer d’una dutxa reparadora, què es pot fer d’interessant als voltants de Hsipaw. Nice views from the top of the mountain. L’Eric i jo ens hem conegut a Mandalay, a les 5 de la matinada d’un altre dia polsós que no veuria sortir el sol fins un parell d’hores més tard. Beautiful traditional dresses. Em sento com el Charlie Brown davant la seva professora. Bla bla. Bla bla bla. Bla bla. I el que és pitjor; no em vull passar tres dies a Hsipaw, passejant entre muntanyes polsoses i fredes. És en aquest punt, a les 7 de la tarda, quan em pregunto, abans de fer una dutxa reparadora, què hi he vingut a fer aquí.

La resposta la tinc una estona més tard. Nou hores de carretera serpentejant per les muntanyes i plena de sots en un autobús carregat fins a l’altura dels seient amb capses plenes de tomàquets destrossen a qualsevol; encara que siguin dos endurits viatgers que porten més de cinc mesos recorrent l’Àsia. Així que un sopar lleuger i saborós i una cervesa ben freda són un bon preludi d’uns dolços somnis, que ens permetran decidir demà ben d’hora cap a on marxem. Però com sempre que es fan plans, una novetat surt en escena, obrint inesperades possibilitats. Mr. Trek (en aquest poble, tothom més gran de 50 anys és Mr. Algunacosa) apareix per la porta del pati decorat amb llums nadalenques, amb la seva cara plena d’arrugues de 62 anys d’edat, dient que hi ha una notícia de la qual acaba d’assabentar-se. A un poble a només quatre hores cap a l’oest, muntanya amunt, hi ha una boda demà mateix. Les meves orelles reaccionen com farien les dels gossos petaners de pare desconegut i mamella compartida que campen lliures pel poble: mandrosa però atent. A la boda s’hi suma que el dia següent és festa, perquè és lluna nova, així que hi haurà cerimònia especial al monestir del petit poble Palaung. En cinc minuts tenim un plan tancat pels pròxims dos dies. Bona nit.

La pujada al poble no és la passejada per la muntanya més meravellosa que he fet mai. Més aviat al contrari. Als tres mesos de sequera s’hi sumen nombrosos incendis forestals, espontanis o provocats, que omplen el cel de boira marronosa, cendres platejades i olors tristes. Però l’ambient al poble, al qual arribem després de tres hores i mitja de sol castigant el clatell, és molt diferent que l’ambient que es respira a les muntanyes veïnes. En un poble petit on només hi viuen unes 500 persones hi ha dues festes de proporcions carnavalesques. Una a casa de la núvia, l’altra a casa del nuvi. Cada casa té muntada una carpa amb menjar i beguda, al voltant de la qual s’hi apleguen centenars de persones. A casa la núvia hi ha una televisió amb pel•lícules infantils, amb una marea de menors d’edat bocabadats asseguts com si estiguessin a un amfiteatre grec, però callats. A la casa del nuvi hi ha també una televisió, aquesta, però, té posat a tot volum cançons enganxoses de karaoke birmà. Qui no està enganxat a la caixa, està menjant. El nostre guia ens explica que aquesta és la primera part de tota boda, que tothom estigui ben content, amb la panxa plena i el fetge demanant un recés alcohòlic. Mentrestant, no veiem ni el nuvi ni la núvia per enlloc.

L’altre guia, el nostre amfitrió, el cap del poble escollit en una dubtosa democràcia on només es poden presentar alguns homes, ens explica que la segona part de la cerimònia és a punt de començar. És un home jove, no arriba a la trentena, però ja té dos fills, ha acabat tots els estudis i parla un anglès perfecte, amb sentit de l’humor i misteri a la vegada ens explica com continuarà. Dos homes de confiança de la parella acompanyaran la parella a presentar els respectes oficials a ambdues famílies. Primer el nuvi anirà a casa de la núvia, a prometre que serà fidel i estimarà i cuidarà de la seva esposa tota la vida davant dels seus futurs sogres. Després serà el torn de la núvia. Finalment el matrimoni es farà oficial amb dues polseres, fetes del mateix fil a casa del nuvi, ajudats pels dos missatgers. El que no sabem, fins a l’últim moment, és que aquests “Celestinos” han de portar un barret estrafolari i vergonyós, que recorda al pentinat de un dels Tletubbies de qui no recordo el color. És el seu càstig per haver mantingut en secret la boda fins a l’últim moment.

Al final de la boda toca, com no, la sessió de fotografies, a la qual som convidats com a membres d’honor, abans inclús que els pares de les criatures (tenen 20 i 22 anys). Vergonyosos, ens col•loquem al costat de la seriosa (o potser espantada) parella. Només somriuen una mica les dames d’honor. I, com no, els dos Teletubbies, que estan fent gresca més aprop de les ampolles de cervesa que de les càmeres. Cada grupet es va retirant, discretament, cap a les seves cases. Allà, en alguns casos, la festa continuarà fins ben entrada la nit, fresca i plena d’estrelles, per fi. Els guiris ens retirem a casa del nostre amfitrió que, amb els seus amics, ens acabaran fent un recital de música popular.

La davallada, com sempre es fa més curta, plena de comentaris, anècdotes, comparacions i acudits. Ens sentim afortunats d’haver pogut assistir a un esdeveniment com aquest. Només hi ha dues bodes l’any! Les dates, fixades pels monjos segons l’astrologia i les dates de naixement dels nuvis, aquest cop han coincidit amb la nostra visita. Em pregunto si la nova lluna em portarà encara més sorpreses en les meves últimes dues setmanes de viatge. Clar, segur que si!

Com a Post Data he de dir que no he pogut posar les fotos per culpa de la connexió Birmana. Però prometo penjar-les quan pugui!

Les dues cares d’un gastat bitllet de 10 Kyats

És curiós com una cosa tan simple com un bitllet pot dir tantes coses d’un país. O almenys me les fa veure a mi mentre gaudeixo d’un refrescant batut de maduixa, a l’ombra d’uns quants arbres despullats per culpa d’una estació seca que dura quatre mesos implacables. Un batut comprat com a recompensa al turista més massoca, després de visitar durant deu hores sense parar pagodes, temples, fer hores de motocicleta i patir un sol desolador només aturat per una atmosfera polsosa al voltant del riu Ayeyarwady.

A una de les cares d’aquest rònec bitllet hi ha un dibuix del Karaweik, la reproducció del vaixell de les antigues dinasties reials. Avui en dia, aquesta còpia feta de formigó és un lloc on s’hi representen danses tradicionals. Però els diners de l’entrada a aquest espectacle van directes al govern. Un govern capaç de fer servir ma d’obra esclava per construir ressorts turístics, reparar carreteres, moure centenars de famílies per a algun projecte megalòman. Un govern que talla l’electricitat a tot el país durant les hores de més llum. Un govern que s’ha inventat entrades als principals monuments que només es cobren als turistes, en dòlars evidentment, mentre els mateixos monuments romanen mig abandonats a la seva sort o reparats només amb els diners de les donacions dels devots birmans. Un govern capaç de mantenir sota arrest domiciliari a l’Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau i guanyadora de les últimes eleccions democràtiques al país amb un 60% dels vots l’any 1990. Un govern que controla el consum de petroli d’una manera tan estricta que només fa que alimentar el mercat negre de gasolina, instal·lat a cada cantonada. Un govern que canvia oficialment un dòlar per 400 Kyats, mentre al mercat negre es pot aconseguir per més o menys 1000 Kyats. U govern que transpira violència i prepotència a totes les fotografies, fins i tot a les pacífiques pagodes repartides per tot el país. Un govern que, decididament, ja fa molt de temps que hauria de canviar.

A l’altra cara d’aquest petit bitllet hi ha un d’aquests animals mitològics que, segons amb qui parlis, és un drac, un lleó, o una combinació de tots dos. Un animal que sempre ha estat en parelles davant les portes dels temples budistes, protegint l’entrada dels mals esperits. Un drac amb una tradició, diguem, de 2500 anys, i que si fem cas al que es veu quan construeixen nous temples, durarà una bona pila d’anys més. És aquesta tradició pacífica i equilibrada la que ha fet de la gent de Myanmar una gent amable i riallera, alhora que soferta, com a tants països en vies de desenvolupament. Sorprenentment, és el primer país del meu viatge on no em cal regatejar perquè quan mires als ulls del venedor hi veus la veritat, que t’està dient el preu que li diria a un Birmà que li diu “Pulaulé?” assenyalant un producte. Als hotels t’ofereixen un somriure sincer mentre t’expliquen que els preus són alts per culpa dels impostos, els conductors del trishaw et comenten el que van veient pel carrer, perquè els hi agrada explicar la seva cultura, encara que sigui amb un anglès més difícil d’entendre que l’anglès d’algú de l’Escòcia profunda. Un país on fins i tot després de la desena pregunta de “What’s your country?” encara no t’has cansat de respondre amb un somriure, perquè saps que qualsevol persona és, simplement, amable, no busca vendre’t algun bitllet d’autobús cosa o portar-te a la seva botiga. Potser aquí la proporció de gent que ha estat en contacte amb el turisme és encara molt petita en relació als altres països del sud-est asiàtic

I com sempre, els nens són els que més feliços estan de veure com els hi tornes un somriure, com saps dir “Mingalaba” i no poden parar de riure. Uns nens que estan creixent a l’ombra de l’altra cara d’aquest petit i rònec bitllet de 10 Kyats. Però tot pot canviar: abans de final d’any s’han de celebrar eleccions un altre cop. Només cal esperar que un ésser mitològic mig drac mig lleó sigui capaç d’enfonsar un vaixell de formigó.

mandalay01

mandalay02

mandalay03

mandalay04

mandalay05

mandalay06

mandalay07

mandalay08

mandalay09

mandalay10

mandalay11

mandalay12

mandalay13

mandalay14

mandalay15

mandalay16

mandalay17

mandalay18

mandalay19

mandalay20

La grandesa de Yangon

Yangon (o Rangoon com es deia en l’època colonial) és una ciutat d’història mil·lenària, com tantes d’altres a l’Àsia, amb fundacions pràcticament mitològiques, períodes d’esplendor sota el mandat de reis, amb històries cruentes de colonialismes, lluites aferrissades per la independència i períodes de comunisme mal interpretat. Però Yangon té un pas més enllà que les seves capitals veïnes; una dictadura militar que ja fa massa temps que dura i està enquistada com una espina dolorosa de la qual ja gairebé t’has acostumat al seu mal. Però de tant en tant, amb un gest, recordes que és allà, i només penses en treure-la.

Aquestes són les sensacions que m’està deixant la capital, que deixaré avui per agafar el bus nocturn cap a Mandalay, un trajecte d’unes 12 hores per carreteres, diuen, dolentes i plenes de sots, però alhora amb paisatges agradables i gent encara més agradable. I és que aquí tothom és molt amable. Poden tenir el govern que tinguin, però sempre tenen un somriure per tu. Quan seus a l’entrada d’un temple sempre hi ha un birmà disposat a no deixar-te gaudir del silenci; millor. S’apropa discretament, i amb un anglès a vegades excel·lent, a vegades precari, comença una conversa sobre el temple en qüestió, sobre el teu país d’origen, sobre el llibre que està llegint, o els estudis que està cursant. A partir d’aquí saps que la conversa pot derivar cap a moltes direccions diferents; excepte una: la política. Aquí la política no existeix i, com a Cuba, no se’n parla. Hi ha orelles als temples plens de budes, als carrers plens de botigues i negocis informals, als mercats plens de productes de tots colors, ja siguin teixits, fruites, sabates o articles per la casa. I a les guest-houses sempre hi planen històries sobre un turista a qui van enxampar parlant d’això, o intentant evitar pagar una entrada d’un dels llocs controlats pel govern.

Però la gent segueix xerrant amb tu a la mínima ocasió. En dos dies potser he visitat una desena de temples diferents i a tots he parlat amb algú birmà, ja sigui un jove monjo descalç vestit amb les seves robes de color grana, ja sigui un treballador vestit amb samarretes antigues i sabates foradades. Tots ells amb un somriure a la cara m’han convidat a seure i gaudir i compartir la pau que desprès una estàtua de Buda. I n’hi ha de totes mides i postures, des d’un Buda assegut de menys d’un metre d’alçada fins a un Buda reclinat de 70 metres (70!!!!). I entre temple i temple, et xoca la densitat dels carrers, tot i que no la dels els cotxes, aquí el trànsit no és ni molt menys el de Bangkok, Beijing o el de Hanoi. Aquí la densitat la posen les persones que caminen amunt i avall, carregant sacs plens d’articles misteriosos, o carregant bosses buides preparades per ser omplertes en un gegantí mercat proper. Caminen sols, en grups, en parelles, agafats de la mà. Sempre gent al carrer, tots vestits amb aquesta faldilla tradicional, el Longyi, de colors verds, blaus, vermellosos, mai prou lluminosos com per demostrar una alegria completa, però prou colorits per demostrar que tenen ganes de viure una vida complicada.

Però sens dubte, el lloc que millor resumeix la vida de Yangon és la Pagoda de Shwedagon. Un grandiós temple fundat fa 2500 anys en honor a unes relíquies de tres budes, al voltant del qual es va anar desenvolupant la petita ciutat que acabaria sent la capital. El temple està organitzat al voltant de l’estupa principal, una enorme construcció daurada de 100 metres d’alçada i 35 de diàmetre, que en total conté 3000 pedres precioses, entre elles un diamant gegantí, i prop d’una tona d’or per a les campanes i altres ornaments. L’envolten centenars de petits temples dedicats a diferents budes i boddhisattvas. Alguns plens, també, d’or i precioses bigues tallades. Alguns d’una simplicitat encisadora. Però el que més crida l’atenció del temple és la quantitat de fidels que hi ha. Cada un dels temples és ple de gent agenollada, resant els seus cants calmats i profunds. Fins i tot un gran grup de peregrins arriben just abans de la posta de sol i ocupen gran part de la petita esplanada davant de la gran estupa.

És llavors, quan el sol s’amaga rere els últims arbres de l’horitzó, quan l’estupa i totes les petites construccions del voltant comencen a canviar de color. Des de la pintura daurada i mate varien cap a un taronjós reflex del sol, un blanquinós groguenc i, de sobte, els focus comencen a il·luminar-se poc a poc, conferint una atmosfera màgica al lloc. De sobte la colossal estupa brilla amb tota la intensitat possible. Un cop de gràcia molt teatral, però efectiu. Les pregàries es multipliquen, les mirades d’admiració es queden fixes en les campanes mogudes pel vent i els reflexes que els nombrosos diamants produeixen segons l’angle de visió.

Una visita amb un component màgic, captivador, necessari possiblement per aconseguir la fidelitat de milers de persones que contribueixen a la supervivència del budisme. Però el cert és que la visita a la Pagoda de Shwedagon em deixa aquest necessari per l’inici d’un bon viatge; cultura, bones xerrades a l’ombra, arquitectura preciosa, gent a qui no li importa seguir les seves tradicions encara que siguis al seu voltant.

Birmània promet. Molt.

rangoon01

rangoon02

rangoon03

rangoon04

rangoon05

rangoon06

rangoon07

rangoon08

rangoon09

rangoon10

rangoon11

rangoon12

rangoon13

rangoon14

rangoon15

rangoon16

rangoon17

rangoon18

rangoon19

rangoon20

rangoon21

rangoon22

rangoon23