Arxiu de la ‘Vang Vieng’ Categoria

A Laos també hi plou

Posted by Roger Estivill Cós a 23/01/2010

Si es fes un estudi d’audiència televisiva a Laos, és possible que la sèrie Friends quedés ben amunt del rànking, en una posició molt disputada amb Family Guy. I aquest èxit seria degut única i exclusivament a que el 90% de les guest houses de Vang Vieng emeten sense parar, 15 hores al dia, els capítols de totes les temporades de la Jennifer Aniston i companyia.

Vaig arribar a Vang Vieng sota un plugim d’aquests persistents, lleugers, dels que calen fins al moll de l’os, que són més propis del nord d’Europa que no pas del tròpic. Sota el meu impermeable, gairebé sense estrenar encara, veia les cares dels espectadors, totalment inexpressives, de mirada perduda i fixa en les escenes d’aquestes sèries que suposadament t’han de fer riure. Benvinguts a la capital del tubbing del sud-est asiàtic, un recorregut de 4 km pel riu amb flotadors gegants i múltiples parades als bars col·lindants on es serveix alcohol barat i diversió a dojo. Però avui ha plogut tot el dia i, segons un parell de nois que conec entre partida i partida de billar, no hi ha noies fent tubbing si plou. Massa avorrit. Així que tota l’activitat es centra als bars i guest houses, preferiblement les que tenen televisió o billars. Als voltants de les 9 del vespre, la pluja dóna un respir i els amos dels bars musicals s’omplen d’alegria alhora que els seus altaveus criden músiques europees i americanes dels anys 90 i 2000. Per fi hi haurà festa. Al llarg de la nit, els balls es van convertint en borratxeres i s’esgoten els típics buckets de whisky i vodka. Però també hi ha lloc per una festa més calmada on alguns decideixen canviar les gotes de pluja pel foc, fent de la nit un bonic espectacle espontani.

El dia següent es desperta sense electricitat i amb, per fi, una tempesta tropical com Déu mana. Res de tubbing un altre cop. Impossible visitar la granja orgànica perquè està tot paralitzat. I les previsions del temps no són gens optimistes. Hora de comprar un bitllet de bus cap al sud i esperar que a Vientiane faci millor temps. Canvio el meu llibre acabat fa una setmana (més un euro i mig) per Donnie Brasco i em llegeixo 150 pàgines en un dia amb alguna pausa per fer un billar o un àpat.

Vientiane té una atmosfera molt similar a Luang Prabang. Tot i que es nota massa que és la capital de Laos, encara li queda aquest estil colonial francès barrejat amb multitud de temples budistes, nous i de fa 300 anys. El més espectacular, sens dubte, el famós That Luang, una immensa piràmide aterrassada daurada, plena de petites estupes i fulles de flor de lotus. Aquí no hi tenen gaires budes, com m’explica un monjo, per culpa de l’espoliació tailandesa, com en altres temples arreu de Laos. Potser és per això que als anys 50 un “venerable avi” va decidir crear el Buddha Park, un lloc on va esculpir prop d’un centenar de budes d’entre 1 i 10 metres d’alçada.

Abans de marxar cap a Bangkok en tren, visito el temple de Sisaket, un petit recinte amb un claustre ple, aquest sí, d’estàtues; unes 2500 segons la lonely planet, la majoria de menys de 15 centímetres. Entre estàtua i estàtua m’apareix un monjo, el Ten, que no deu passar de la trentena. Amb un sabaidee comencem una conversa que dura una horeta llarga on m’explica que porta nou anys estudiant i ara que acaba vol dedicar-se a estudiar política per millorar el món. M’explica seriós com observa als turistes que van al seu temple i veu com alguns van i venen sense ni tan sols mirar i d’altres queden tan meravellats que decideixen quedar-se una setmana fent meditació. M’agrada la serenitat que desprèn al parlar i com una persona tan jove pot ser tan Sàvia, tan atent als detalls, com pensa abans de respondre una pregunta , com escolta les respostes i la seva sana curiositat per la vida. Però la seva joventut també el traeix una mica quan li dic que sóc de Barcelona i, amb el primer somriure que li veig, respon que Messi és el millor jugador del món i que és una sort veure’l jugar. Paraula de Savi.

La conversa acaba perquè ha d’assistir a una cerimònia, em diu. Em convida a entrar al temple on es comença a congregar la família de dos joves que a partir d’avui començaran els estudis per fer-se monjos al mateix temple que el Ten. Durant els trenta minuts que dura la cerimònia, els dos nous iniciats aniran canviant la seva vida anterior, simbolitzada per les robes blanques, per la vida de monjo, simbolitzada per les túniques taronges. Rebran de la seva família l’únic indispensable que necessitaran a partir d’ara, un paraigües, unes sandàlies i una olla per recollir diners i menjar. Dels altres monjos en reben la benedicció i unes pregàries que tot i que em resulten incomprensibles són capaces d’omplir el meu esperit.

Definitivament un bon comiat de Laos. Només em queda dir-li a reveure!