1 de novembre, canvi de mes al sud-est asiàtic, canvi de zona aquest migdia, que marxo cap al sud de Laos, nou post al blog abans de desconnectar un altre cop durant uns dies a les remotes 4000 illes. Ahir a la nit, un massatge ben oliós durant una hora i un deliciós sopar al restaurant indi de Paksé semblaven la cloenda perfecta per 3 dies d’aventura i descobertes pel Plateau Bolaven.
El tour d’un dia organitzat per la Guesthouse fa cinc dies (com corre el Lao time alhora que passa lentíssim quan el vius!) no ens va semblar suficient al Pascal i a mi. El Plateau amaga massa secrets, massa boscos, massa gent especial, massa poblets perduts com per visitar-los en unes hores. El mateix dia vam conèixer la Dani i la Davrie, i l’endemà ja estàvem parlant de llocs, recorreguts, mapes, kips i hores de viatge.
I, per fi, en ruta pel Plateau. No gaires kilòmetres, però al ritme lentíssim de les dues motos llogades tot semblava separat per una distància enorme. Però millor així. Massa paisatges com per assimilar-los en poques hores. Muntanyes llunyanes recobertes de jungla, camps d’arròs verds, marrons, sense llaurar, amb pagesos cuidant-los. Infinits. I en primer pla centenars de cases de fusta i bambú, algunes de ciment, poques només una coberta de fulla de palma seca. I en primeríssim pla, milers de persones, caminant per la carretera, fent-hi de tot o fent-hi res. I nens, molts nens saludant-nos, cridant somrients per un segon mentre es perdien enrere a la llunyania.
Tres dies de ruta pel Plateau on ens han passat mil anècdotes que tardaré molt en oblidar, pel toc surrealista que imprimien al viatge. Escenes dignes d’una pel•lícula dels germans Marx o inclús dels Monty Pyton. Quatre viatgers convertits en l’atracció principal dels 5 habitants d’un restaurant sense menjar per oferir. Un hotel en construcció a Attapeu, l’únic del poble, amb habitacions sense finestra. Una partida de pool amb tres vietnamites a Sekong. Una hora i mitja esperant a l’ombra per reparar una roda punxada. I podria seguir, i seguir, i seguir…
No puc posar menys fotos… massa coses precioses per ensenyar! Al facebook més, que el wordpress em posa dificultats tècniques 
D’aquí unes hores marxo cap a les illes del sud, on sembla que no hi ha internet, així que, de moment, torno a desconnectar completament del món per uns dies, a seguir descobrint gent, llocs, moments i vivències. Laos és país magnètic!
