Arxiu de la ‘Plain of Jars’ Categoria

Dues petites ciutats

Posted by Roger Estivill Cós a 19/01/2010

Abans que arribi a Vang Vieng (capital de la festa al sud-est asiàtic, o de la solidaritat, depenent de qui t’ho digui), no vull deixar d’escriure sobre les dues últimes ciutat que he visitat, Luang Prabang i Phonsavan. De la primera podríem dir que és una de les capitals espirituals de Laos – com Ayutthaya de Tailàndia – amb més de 30 temples a la ciutat. La segona és una ciutat perduda enmig del no-res, però que conté les restes de civilització més antigues de Laos.

A Luang Prabang hi vam arribar de nit, després del relaxat segon dia navegant pel riu Mekong, i ja s’entreveia el seu passat colonial. Totes les cases antigues (ara reconvertides el 90% en Guest Houses) són d’un estil afrancesat reconeixible a metres de distància. Si a més li sumem que la ciutat està plena de cafès i restaurants amb noms com “maison du vin”, i que és plena a vessar de turistes francesos, costa poc imaginar-se com devia ser a finals dels anys 20. Això si, a part de tot això, la ciutat conté un immens nombre de temples, el millor del quals és el Wat Xieng Tong, de meitats del segle XVI. Amb una arquitectura impressionant, molt diferent que altres temples que he conegut, m’ha sorprès especialment una estàtua d’un buda reclinat que desprèn una pau difícil d’oblidar. I evidentment no vaig poder evitar demanar-li un desig, tal com mana la tradició local; per comprovar si es complirà o no, vaig haver d’aixecar un petit buda de bronze massís per sobre el cap. Tot i que em va costar un esforç inimaginable ho vaig aconseguir!

Tampoc vaig evitar fer una escapada a fer el guiri a les cascades a 25 km, un petit paradís de piscines i salts d’aigües, d’aigües blavoses i transparents, rodejades d’una vegetació abundant i milers de sons enigmàtics, d’aus desconegudes acompanyades eternament per la remor de l’aigua. Aigua freda, prendre el sol, un banyet, un parèntesi ideal entre l’espiritualitat dels temples i els monjos vestits de rabiós taronja, i la terrenalitat del mercat nocturn de menjar, ple d’ofertes barates de delicioses especialitats locals.

A Phonsavan hi arribo 80 anys més tard que la Madeline Colani, una arqueòloga francesa que documentar en 600 pàgines unes misterioses gerres d’uns 2000 anys d’antiguitat. En va comptar fins a unes 400. Els seus orígens encara són incerts, però s’especula que tenien un ús ritual a l’hora d’enterrar els morts d’una remota civilització, tot i que no se n’han trobat mai restes humans, només una petita estàtua de bronze. Els locals prefereixen una versió més Lao, que suggereix que es feien servir per emmagatzemar Lao Lao, el potent, gustós i perillosament fort wisky fet a base d’arròs. És d’aquí d’on ve la calma dels laosians?

Sigui com sigui, el paisatge desolat i puntejat d’aquestes enormes gerres negres és acollidor i alhora misteriós. Algunes de les gerres estan destruïdes a causa dels infames bombardejos americans dels anys 60 i 70, algunes jeuen miraculosament intactes al costat de cràters de 10 metres de diàmetre, algunes han estat destruïdes per la força del temps i dels arbres. Estan repartides principalment en tres jaciments diferents, dels quals he visitat els dos primers. En total uns 75 kilòmetres en bicicleta, un bon exercici per les cames i per la ment.

Demà al matí, ben d’hora, m’esperen 6 hores d’autobús per arribar a Vang Vieng. Acabaré fent tubbing? Podré aportar alguna cosa a la granja orgànica del Sr. Thi? La solució d’aquí uns dies…