Una raresa amagada a Vientiane

Entre dos immensos temples de fa més de 200 anys i aprop del Mekong, s’amaga l’Acadèmia Nacional de Polítiques i Administracions Públiques de Vientiane. No em puc resistir a publicar un article sobre aquest edifici que combina elements de la millor arquitectura europea dels anys 30 i de l’arquitectura colonial francesa amb una elegància sorprenent.

Les classes es reparteixen en diferents edificis de dues plantes, separades per passadissos i porxos que permeten alhora les circulacions a recer de la pluja i les ventilacions tan necessàries en els dies calorosos del tròpic. Llàstima que l’Acadèmia estava tancada i no vaig poder parlar amb ningú en anglès, només amb el conserge a qui vaig convèncer perquè em deixés entrar. Així que en aquest cas millor no escriure gaire i deixar algunes fotografies, per als arquitectes curiosos.

anpap 01

anpap 02

anpap 03

anpap 04

anpap 05

anpap 06

anpap 07

anpap 08

anpap 09

anpap 10

anpap 11

anpap 12

anpap 13

anpap 14

anpap 15

A Laos també hi plou

Si es fes un estudi d’audiència televisiva a Laos, és possible que la sèrie Friends quedés ben amunt del rànking, en una posició molt disputada amb Family Guy. I aquest èxit seria degut única i exclusivament a que el 90% de les guest houses de Vang Vieng emeten sense parar, 15 hores al dia, els capítols de totes les temporades de la Jennifer Aniston i companyia.

Vaig arribar a Vang Vieng sota un plugim d’aquests persistents, lleugers, dels que calen fins al moll de l’os, que són més propis del nord d’Europa que no pas del tròpic. Sota el meu impermeable, gairebé sense estrenar encara, veia les cares dels espectadors, totalment inexpressives, de mirada perduda i fixa en les escenes d’aquestes sèries que suposadament t’han de fer riure. Benvinguts a la capital del tubbing del sud-est asiàtic, un recorregut de 4 km pel riu amb flotadors gegants i múltiples parades als bars col·lindants on es serveix alcohol barat i diversió a dojo. Però avui ha plogut tot el dia i, segons un parell de nois que conec entre partida i partida de billar, no hi ha noies fent tubbing si plou. Massa avorrit. Així que tota l’activitat es centra als bars i guest houses, preferiblement les que tenen televisió o billars. Als voltants de les 9 del vespre, la pluja dóna un respir i els amos dels bars musicals s’omplen d’alegria alhora que els seus altaveus criden músiques europees i americanes dels anys 90 i 2000. Per fi hi haurà festa. Al llarg de la nit, els balls es van convertint en borratxeres i s’esgoten els típics buckets de whisky i vodka. Però també hi ha lloc per una festa més calmada on alguns decideixen canviar les gotes de pluja pel foc, fent de la nit un bonic espectacle espontani.

El dia següent es desperta sense electricitat i amb, per fi, una tempesta tropical com Déu mana. Res de tubbing un altre cop. Impossible visitar la granja orgànica perquè està tot paralitzat. I les previsions del temps no són gens optimistes. Hora de comprar un bitllet de bus cap al sud i esperar que a Vientiane faci millor temps. Canvio el meu llibre acabat fa una setmana (més un euro i mig) per Donnie Brasco i em llegeixo 150 pàgines en un dia amb alguna pausa per fer un billar o un àpat.

Vientiane té una atmosfera molt similar a Luang Prabang. Tot i que es nota massa que és la capital de Laos, encara li queda aquest estil colonial francès barrejat amb multitud de temples budistes, nous i de fa 300 anys. El més espectacular, sens dubte, el famós That Luang, una immensa piràmide aterrassada daurada, plena de petites estupes i fulles de flor de lotus. Aquí no hi tenen gaires budes, com m’explica un monjo, per culpa de l’espoliació tailandesa, com en altres temples arreu de Laos. Potser és per això que als anys 50 un “venerable avi” va decidir crear el Buddha Park, un lloc on va esculpir prop d’un centenar de budes d’entre 1 i 10 metres d’alçada.

Abans de marxar cap a Bangkok en tren, visito el temple de Sisaket, un petit recinte amb un claustre ple, aquest sí, d’estàtues; unes 2500 segons la lonely planet, la majoria de menys de 15 centímetres. Entre estàtua i estàtua m’apareix un monjo, el Ten, que no deu passar de la trentena. Amb un sabaidee comencem una conversa que dura una horeta llarga on m’explica que porta nou anys estudiant i ara que acaba vol dedicar-se a estudiar política per millorar el món. M’explica seriós com observa als turistes que van al seu temple i veu com alguns van i venen sense ni tan sols mirar i d’altres queden tan meravellats que decideixen quedar-se una setmana fent meditació. M’agrada la serenitat que desprèn al parlar i com una persona tan jove pot ser tan Sàvia, tan atent als detalls, com pensa abans de respondre una pregunta , com escolta les respostes i la seva sana curiositat per la vida. Però la seva joventut també el traeix una mica quan li dic que sóc de Barcelona i, amb el primer somriure que li veig, respon que Messi és el millor jugador del món i que és una sort veure’l jugar. Paraula de Savi.

La conversa acaba perquè ha d’assistir a una cerimònia, em diu. Em convida a entrar al temple on es comença a congregar la família de dos joves que a partir d’avui començaran els estudis per fer-se monjos al mateix temple que el Ten. Durant els trenta minuts que dura la cerimònia, els dos nous iniciats aniran canviant la seva vida anterior, simbolitzada per les robes blanques, per la vida de monjo, simbolitzada per les túniques taronges. Rebran de la seva família l’únic indispensable que necessitaran a partir d’ara, un paraigües, unes sandàlies i una olla per recollir diners i menjar. Dels altres monjos en reben la benedicció i unes pregàries que tot i que em resulten incomprensibles són capaces d’omplir el meu esperit.

Definitivament un bon comiat de Laos. Només em queda dir-li a reveure!

pluges 01

pluges 02

pluges 03

pluges 04

pluges 05

pluges 06

pluges 07

pluges 08

pluges 09

pluges 10

pluges 11

pluges 12

pluges 13

pluges 14

pluges 15

pluges 16

Dues petites ciutats

Abans que arribi a Vang Vieng (capital de la festa al sud-est asiàtic, o de la solidaritat, depenent de qui t’ho digui), no vull deixar d’escriure sobre les dues últimes ciutat que he visitat, Luang Prabang i Phonsavan. De la primera podríem dir que és una de les capitals espirituals de Laos – com Ayutthaya de Tailàndia – amb més de 30 temples a la ciutat. La segona és una ciutat perduda enmig del no-res, però que conté les restes de civilització més antigues de Laos.

A Luang Prabang hi vam arribar de nit, després del relaxat segon dia navegant pel riu Mekong, i ja s’entreveia el seu passat colonial. Totes les cases antigues (ara reconvertides el 90% en Guest Houses) són d’un estil afrancesat reconeixible a metres de distància. Si a més li sumem que la ciutat està plena de cafès i restaurants amb noms com “maison du vin”, i que és plena a vessar de turistes francesos, costa poc imaginar-se com devia ser a finals dels anys 20. Això si, a part de tot això, la ciutat conté un immens nombre de temples, el millor del quals és el Wat Xieng Tong, de meitats del segle XVI. Amb una arquitectura impressionant, molt diferent que altres temples que he conegut, m’ha sorprès especialment una estàtua d’un buda reclinat que desprèn una pau difícil d’oblidar. I evidentment no vaig poder evitar demanar-li un desig, tal com mana la tradició local; per comprovar si es complirà o no, vaig haver d’aixecar un petit buda de bronze massís per sobre el cap. Tot i que em va costar un esforç inimaginable ho vaig aconseguir!

Tampoc vaig evitar fer una escapada a fer el guiri a les cascades a 25 km, un petit paradís de piscines i salts d’aigües, d’aigües blavoses i transparents, rodejades d’una vegetació abundant i milers de sons enigmàtics, d’aus desconegudes acompanyades eternament per la remor de l’aigua. Aigua freda, prendre el sol, un banyet, un parèntesi ideal entre l’espiritualitat dels temples i els monjos vestits de rabiós taronja, i la terrenalitat del mercat nocturn de menjar, ple d’ofertes barates de delicioses especialitats locals.

A Phonsavan hi arribo 80 anys més tard que la Madeline Colani, una arqueòloga francesa que documentar en 600 pàgines unes misterioses gerres d’uns 2000 anys d’antiguitat. En va comptar fins a unes 400. Els seus orígens encara són incerts, però s’especula que tenien un ús ritual a l’hora d’enterrar els morts d’una remota civilització, tot i que no se n’han trobat mai restes humans, només una petita estàtua de bronze. Els locals prefereixen una versió més Lao, que suggereix que es feien servir per emmagatzemar Lao Lao, el potent, gustós i perillosament fort wisky fet a base d’arròs. És d’aquí d’on ve la calma dels laosians?

Sigui com sigui, el paisatge desolat i puntejat d’aquestes enormes gerres negres és acollidor i alhora misteriós. Algunes de les gerres estan destruïdes a causa dels infames bombardejos americans dels anys 60 i 70, algunes jeuen miraculosament intactes al costat de cràters de 10 metres de diàmetre, algunes han estat destruïdes per la força del temps i dels arbres. Estan repartides principalment en tres jaciments diferents, dels quals he visitat els dos primers. En total uns 75 kilòmetres en bicicleta, un bon exercici per les cames i per la ment.

Demà al matí, ben d’hora, m’esperen 6 hores d’autobús per arribar a Vang Vieng. Acabaré fent tubbing? Podré aportar alguna cosa a la granja orgànica del Sr. Thi? La solució d’aquí uns dies…

2petitesciutats 01

2petitesciutats 02

2petitesciutats 03

2petitesciutats 04

2petitesciutats 05

2petitesciutats 06

2petitesciutats 07

2petitesciutats 08

2petitesciutats 09

2petitesciutats 10

2petitesciutats 11

2petitesciutats 12

2petitesciutats 13

2petitesciutats 14

2petitesciutats 141

2petitesciutats 15

2petitesciutats 16

2petitesciutats 17

2petitesciutats 18

2petitesciutats 19

2petitesciutats 20

Slow boat to Luang Prabang

Una de les experiències més recomanades pels viatgers a Laos és fer el viatge entre la frontera Tai-Lao de Huay Xai i Luang Prabang, un trajecte de dos dies navegant pel Mekong. Tothom en diu meravelles i, aprofitant que només era a cinc hores de bus de la frontera he decidit no desaprofitar aquesta oportunitat.

L’aventura ha estat plena d’incidents i experiències dignes de ser recordades, amb l’aigua i les corrents com a teló de fons, rialles, moments de pànic, més rialles, poblats perduts i, sempre al meu cor, les primeres imatges del terratrèmol d’Haití, un país que m’ha donat tant a mi i a qui la natura s’entesta en treure tot el que pot.

El viatge va començar a les 8 del matí comprant els tiquets en una oficina de mínims, amb una taula plena de tèrmits i una llista improvitzada amb 4 persones apuntades davant nostre. Ens van prometre no ser més de 80, però tenint en compte que el vaixell salpava a les 11’30 no esperàvem omplir-lo. Primera idea equivocada. A les 11’30, amb els nostres dos bancs ben durs ja marcats a les nostres natges, érem una seixantena de viatgers. Ja hauriem de marxar… però no, esperem una mica més. Corren rumors que arribarà un grup directe de Tailàndia, per això sortirem tard i, segur, plens a vessar. Em sorprendria que fóssim només 80. Efectivament, a les 12’30, en marxar, som un centenar ben bo de viatgers, tots ben apretadets dins del llarg vaixell. Els nouvinguts no se’n saben a venir, alguns s’indignen perquè no tenen lloc en un banc i s’asseuen a terra, els altres es queden drets, decidits a aguantar estoicament les 6 hores de trajecte (deu minuts més tard, també seuran a terra).

La meitat dels passatgers semblen ben disposats a convertir el viatge en una bona festa. Uns canadencs obren una ampolla de wisky que han comprat a dos dòlars. Uns kiwis tenen un pack de 24 cerveses que beuen a la velocitat de la llum, no fos cas que es refredin i, en aquest cas, millor a dins que a fora. Uns altres comencen a treure altaveus pels seus respectius iPods, que combinen les seves melodies amb l’estridència del motor rovellat. D’altres expliquen als seus companys de banc jocs de cartes impossibles de recordar. També es veuen llibres de centenars de pàgines, auriculars i evidentment moltes càmeres de fotos.

El viatge ja ha començat i el Mekong es queda despullat de cases i altres embarcacions. Només en queden les jungles arribant fins a la riba, les seves platges d’arena blanca, els búfals d’aigua fent mandres i prenent el sol, roques espectaculars sortint de l’aigua espumosa, corrents imprevisibles que formen remolins. De tant en tant uns crits tímids i espontanis d’admiració surten de les nostres boques. Realment val la pena haver fet aquest trajecte. De tant en tant un petit poblat emergeix entre els arbres, fet de cases de bambú i fusta, construïdes sobre pilotis per evitar les pluges torrencials que deuen caure aquí a l’estació humida.

D’aquesta manera transcorren les sis hores del primer dia fins a Pak Beng, un poblet que ha estat beneït per la mà del turisme, afortunat de ser a la meitat de camí. La nota perillosa de rigor de qualsevol viatge per sud-est asiàtic l’ha posat el capità quan portavem unes quatre hores de navegació. En una maniobra que cap de nosaltres ha estat capaç de desxifrar, ha acabat accelerant cap a unes roques de la riba esquerra del Mekong. El resultat ha estat menys espectacular del que semblava en un principi ja que hem pogut continuar perfectament. Però els moments de pànic inicials no han faltat. La trompada ha estat important, molt de soroll, rascades entre alguns dels viatgers, el motor rugint la marxa enrere. Hem hagut de baixar els homes a empènyer, després d’uns moments de confusió on molta gent començava a evacuar com si del titànic es tractés. Vint minuts més tard, tots rèiem i fèiem broma quan s’arribava a uns altres ràpids. Però es notava certa angoixa general fins al final del dia que ha acabat explotant quan hem arribat a Pak Beng de nit. I mentre s’obria el compartiment on hi havia guardades les motxilles, els turistes hem demostrat la grandesa de la nostra civilització empenyent, cridant, estirant i privant el pas als ja carregats en una fúria descontrolada just abans de callar concentrats per pujar per les roques de Pak Beng.

Afortunadament, el segon dia ha estat molt més calmat, repartits entre dos vaixells, més petits i maniobrables, amb seients tous i, un altre cop, amb tot l’arsenal d’oci disponible. El riu ens ha tornat a oferir aquestes platges màgiques puntejades de búfals, boscos interminables i poblats idíl·lics. Al final, les 7 hores s’han fet pesades, sort que el repertori de cançons és també interminable, com les ganes de gaudir de més bones experiències.

Ara toca Luang Prabang, ciutat colonial francesa per excel·lència, des d’on estric assegut a l’assolellada terrassa d’un bistrot. Això si, amb un cafè Lao, el millor del sud-est asiàtic.

mekong 01

mekong 02

mekong 03

mekong 04

mekong 05

mekong 06

mekong 07

mekong 08

mekong 09

mekong 10

mekong 11

mekong 12

mekong 13

mekong 14

mekong 15

A la jungla, tranquil•la jungla

Deu ser la connexió que existeix entre aquest tipus de persones que viatgen soles, deu ser que després de tres dies d’autobusos incòmodes i carreteres sinuoses em tocava un cop de bona fortuna. A la frontera de la Xina amb Laos, omplint els papers d’immigració sento una veu que apareix per darrere… No deus pas ser català, tu? El Rodo, de Menorca, és el primer catalanoparlant que trobo casualment de viatge, també viatja sol i de seguida ens entenem a la perfecció. En aquests moments viatja amb el Bryan i la Lindsey, dos nois d’Ohio que (evidentment) estan ensenyant anglès, una d’aquestes avantatges que tenen els natius dels EUA, Anglaterra o Austràlia.

Tots quatre hem acabat d’omplir tota la paperassa a totes dues bandes de la imaginària línia que un dia van decidir dos governs i ens dirigim cap a Luang Nam Tha, un poble enmig de les muntanyes del nord de Laos, on la indústria del turisme sostenible està en auge. És una zona plena de selva relativament verge, puntejat per diferents poblats d’ètnies diferents, que van emigrar cap a aquesta zona des del sud de la Xina fa 300 anys, igual que les que vaig conèixer a Sapa.

Les opcions que ens ofereix el poble són d’allò més vairades. El carrer que el conforma té uns dos-cents metres de llarg, dos bars, tres petits supermercats, un mercat nocturn i quatre agències que organitzen trekkings per la jungla. Finalment ens decidim per tres dies a la jungla, dormint a dos dels petits poblets. Acabem sent un grup de 12 persones de tot arreu del món que no podem parar de riure amb cada una de les situacions que ens anem trobant. Els camins són estrets i sinuosos, plens de pronunciades pendents, amb fulles que et fan relliscar, tallats per rierols amb pedres plenes d’algues a mode de pont, rodejats d’arbres altíssims i frondosos tot i ser l’estació seca.

El millor del viatge, sens dubte, han estat les parades per dinar. De sobte, enmig del camí, un dels dos guies decideix parar, muntar unes estovalles improvitzades amb tres fulles de bananer i en cinc minuts de les seves motxilles apareixen unes bosses de plàstic màgiques, plenes de delícies de la cuina laosiana. Senzillament sèiem a terra, menjant amb les mans, sense poder parar de dir oh que bo! quina delícia! d’on ha sortit això? prova aquesta salsa!

I després de seguir caminant dues dures hores cap amunt, arribem a un clar de la jungla i podem admirar en la distància com les infinites muntanyes s’estenen una darrere l’altra, amb una verdor que s’ha convertit en un dels punts forts del turisme a Laos. Potser no és un país gaire desenvolupat, però això els ofereix una avantatge respecte als seus veïns, perquè les seves selves segueixen inexplorades i la seva gent segueix sent amable i relaxada. I enmig d’una d’aquestes muntanyes, en un altre clar llunyà, hi ha unes quantes cobertes fetes de palla, apilades enmig de la pendent.

Un cop al poblat, els nens s’apleguen al nostre voltant, com si fes molts i molts dies que no veuen cap occidental. Curiosos ens observen com ens movem, com vestim, les motxilles que portem… i llavors el gel es trenca quan trec la pilota feta de vímet per jugar a aquest curiós joc entre el futbol i el voleibol. És llavors quan tots els habitants, permanents i temporals, ens relaxem i passem una magnífica estona jugant, comentant, fent fotografies o xerrant.

Després dels sopars, una mica de música, moltes rialles, compartir bons moments amb els guies i els altres guiris. El dia següent ens esperen un altre cop vuit hores de caminar per la jungla, tranquil·lament, sense presses i sense gaires pauses.

p1250354

p1250365

p1250368

p1250372

p1250379

p1250384

p1250402

p1250419

p1250432

p1250437

p1250443

p1250445

p1250458

p1250475

p1250489

p1250495

p1250496

p1250502

p1250510

p1250515

p1250527

p1250610

El sol i el Mekong

Després de 14 hores de viatge, vaig deixar Don Det fa dos dies per arribar directament a Phnom Penh! Una pena deixar  Laos… però aquesta capital promet molt!

 De moment, deixo un parell de moments inoblidables de Don Det! La sortida i la posta de sol des d’una illa enmig del Mekong.

 També he posat algunes fotos al facebook!

Si Pan Don, les 4000 illes del Mekong

Després del meravellós tour pel Plateau Bolaven, el meu viatge cap al sud de Laos continua amb la Davrie i la Dani, dues noies amb qui els moments de Lao-Time i els moments de riure es combinen de meravella. La primera parada de la nova etapa de Laos és Champasak, un poblet a l’altra banda del Mekong (dels pocs que són Laos a l’oest del riu). Aquí el riu és tan ample que, sota la terrassa on som prenent l’esmorzar hi peten les onades. Tanta aigua, l’altra riba tan llunyana… aquest so tan familiar… és la primera vegada en setmanes que sento la remor de les onades contra una platja. Però som a centenars de kilòmetres del mar. A Champasak hi he arribat després d’un evidentment surrealista viatge en camió. Una de les passatgeres deu ser la propietària d’un bar i tornava de fer la compra a Paksé. Així que les tres hores de viatge per carretera les vam compartir no només amb uns quants adults i nens que ens miraven curiosos i jugaven amb les nostres mans, també hem viatjat amb bosses enormes plenes de chilis, patates fregides, gots de plàstic, xocolatines, fruites, verdures…

Però totes les hores de cames comprimides van ser totalment justificades el dia següent, per la visita al Wat Phou Champasak. Situat al peu d’una muntanya considerada sagrada, aquest temple, contemporani a Angkor Wat, encara està en ús tot i estar en un evident mal estat de conservació. De fet, bona part de les construccions no superen els dos metres d’alçada, tot i que encara és fàcil imaginar l’antiga bellesa i magnificència del temple. Sobretot un cop escalades les tortes i empinades escales fins al nivell de l’aigua sagrada, on els laosians hi omplen ampolles pels familiars i per l’ús propi i personal. El temple central és el que encara està en ús, quan hi vam anar hi havia una cerimònia en marxa tot i que la coberta era una precària xapa metàl•lica blava i que els murs estaven completament apuntalats. Però el rumor continu i greu de les oracions de tota la gent agenollada davant de buda demostra que el moltes vegades el continent no importa si el contingut és sentit de veritat. I el que per ells deu ser un moment normal o habitual, per mi es va convertir en record més gravat a la memòria per sempre, tan profund com les veus dels monjos vestits de taronja brillant.

Tal i com em temia, la visita es va allargar (quantes novetats en tan poc temps!) i vam perdre l’autobús Champasak-Don Det. Així que el nostre trajecte cap a les 4000 illes del Mekong va ser encara més improvitzat i llarg del que esperàvem. Quatre hores i mitja per fer uns 130 kilòemtres. Tuk-tuk, barca, tuk-tuk, camió, moto, barca, Don Det. En un moment. Preguntes, regateig, transport, espera, preguntes, regateig, transport, espera… Dit i fet. Ja amb el sol creuant l’horitzó, vermell i gros, mig tapat per núvols de tempesta llunyana, travessem espais calmats entre illa i illa. Algunes de pocs metres, altres de més d’un kilòmetre d’amplada. Només se sent el motor de pocs cavalls i l’aigua xocant contra la fràgil barca que es mou de tant en tant amb un tímid remolí.

L’illa és una estranya barreja d’arrossars, moltíssimes guest-houses, alguns restaurants buits, un parell de bars musicals, cases i botigues. Animals per tot arreu i sorolls de generadors dièsel. Nens corrent amunt i avall, adults dormint o treballant a qualsevol hora del dia. Raríssimes vegades, com sempre, adolescents. Al final ens decidim per uns bungalows amb terrassa i hamaques a la part de ponent de l’illa. Una mica apartats de la zona pròxima a la platja, només s’hi senten els galls, algun nen saltant a l’aigua, i de tot sovint el motor d’una barca amb un o dos passatgers. Com ja és habitual a Laos el temps s’atura, potser perdut entre tantes illes i vegetació, potser en el ritme de la gent, potser simplement el temps encara no ha arribat a Laos. Així que les activitats que es poden fer a les illes són passejar, xerrar, descansar, admirar les postes de sol sobre el riu i la jungla, fer una cerveseta jugant a billar, admirar la sortida de sol sobre el riu i la jungla, fer un passeig en bici, fer un passeig en barca entre les illes de Laos i Cambodja i veure els estranys dofins d’aigua dolça del Mekong. I si vols, en un dia es pot fer tot això, però el Lao-Time, o el no-temps, et convida a estar-t’hi molt més.

Però “llevo en el cuerpo un motor, que nunca deja de rodar” (Manu Chao a l’ipod d’un austríac), un motor que m’empeny cap a Cambodja, Vietnam, Xina… qui sap on més.

El plateau Bolaven, magia i arros

1 de novembre, canvi de mes al sud-est asiàtic, canvi de zona aquest migdia, que marxo cap al sud de Laos, nou post al blog abans de desconnectar un altre cop durant uns dies a les remotes 4000 illes. Ahir a la nit, un massatge ben oliós durant una hora i un deliciós sopar al restaurant indi de Paksé semblaven la cloenda perfecta per 3 dies d’aventura i descobertes pel Plateau Bolaven.

El tour d’un dia organitzat per la Guesthouse fa cinc dies (com corre el Lao time alhora que passa lentíssim quan el vius!) no ens va semblar suficient al Pascal i a mi. El Plateau amaga massa secrets, massa boscos, massa gent especial, massa poblets perduts com per visitar-los en unes hores. El mateix dia vam conèixer la Dani i la Davrie, i l’endemà ja estàvem parlant de llocs, recorreguts, mapes, kips i hores de viatge.

I, per fi, en ruta pel Plateau. No gaires kilòmetres, però al ritme lentíssim de les dues motos llogades tot semblava separat per una distància enorme. Però millor així. Massa paisatges com per assimilar-los en poques hores. Muntanyes llunyanes recobertes de jungla, camps d’arròs verds, marrons, sense llaurar, amb pagesos cuidant-los. Infinits. I en primer pla centenars de cases de fusta i bambú, algunes de ciment, poques només una coberta de fulla de palma seca. I en primeríssim pla, milers de persones, caminant per la carretera, fent-hi de tot o fent-hi res. I nens, molts nens saludant-nos, cridant somrients per un segon mentre es perdien enrere a la llunyania.

Tres dies de ruta pel Plateau on ens han passat mil anècdotes que tardaré molt en oblidar, pel toc surrealista que imprimien al viatge. Escenes dignes d’una pel•lícula dels germans Marx o inclús dels Monty Pyton. Quatre viatgers convertits en l’atracció principal dels 5 habitants d’un restaurant sense menjar per oferir. Un hotel en construcció a Attapeu, l’únic del poble, amb habitacions sense finestra. Una partida de pool amb tres vietnamites a Sekong. Una hora i mitja esperant a l’ombra per reparar una roda punxada. I podria seguir, i seguir, i seguir…

No puc posar menys fotos… massa coses precioses per ensenyar! Al facebook més, que el wordpress em posa dificultats tècniques D’aquí unes hores marxo cap a les illes del sud, on sembla que no hi ha internet, així que, de moment, torno a desconnectar completament del món per uns dies, a seguir descobrint gent, llocs, moments i vivències. Laos és país magnètic!

Dos dies de camí cap a Laos.

Després de visitar totes les meravelles Khmer de l’est de Tailàndia he decidit anar cap a Laos, però enlloc d’entrar per Vientiane, entraré per Pakse, més al sud, des d’on podré arribar més facilment a Cambodja… Cap a Angkor Wat! Copio algunes parrafades del meu quadern de viatge

25/10/2009

Finalment! Ho he aconseguit! He aconseguit resistir les 6 hores de seients del tren 3a classe des de Nakhorn Ratchasima a Ubon Ratchathani (em segueixen fascinant els noms tailandesos traduits a l’alfabet llatí). 6 hores de viatge més dues d’espera on m’ha passat de tot, des de conèixer la Taew o la trucadeta del pare amb la Natasha i la Paloma. 6 horetes de moviments, calor, parades, més calor, finestres encallades, molta gent pujant, baixant, aire que passa com un huracà per la finestra arreglada, venedors ambulants… La Taew és una noia tailandesa que se m’ha assegut al costat de l’estació de Nakhorn i m’ha preguntat si em feia res xerrar una estona per, així, practicar el seu anglès. Amb la seva maleta de rodetes vermella i una revista tipus Cuore a l’altra ma xerrem i xerrem, i m’explica que va a visitar a la seva germana a Ubon mentre el seu xicot s’ha tancat un mes en un monestir. La seva germana no parla anglès com ella (francament bo), però té un “new boyfriend” amb qui no pot parlar, només riure. Paraules textuals de la Taew. Després descobriré que fa 4 dies que són nòvios. Així que la meva companya d’espera, tota coqueta ella, se’n va a fer de traductora.

Durant la conversa, veig passar tots els venedors ambulants del tren. Es ven de tot en aquests trens! I els guiris com jo i els venedors som els únics que paguem per la 3a classe. Per als thais, ho paga el govern. La renfe gratis? Un viatge de 6 hores? No m’ho imagino… I tampoc m’imagino en un tren de la renfe venedors de caramels, beguda (cola, sprite, cervesa, aigua), tabac, pollastre (cuixa, ales, fetge, budells), cucurutxus d’arròs (boníssims i altament recomanables), crêpes, fruita (pomes, papaya, pinya, síndria, llimones), cafè, sopes, pad thai… La veritat és que és impossible passar gana al tren. Qui no menja és perquè no vol. I molt més barat que als busos, tot i que més car que al carrer, clar.

I finalment, després de 6 hores de tren he arribat a la guest house més decrèpita que he trobat fins ara. Però durant el trajecte se m’ha fet de nit i em fa una mandra terrible buscar més. Avui s’emporta el premi la que està més aprop de l’estació. Sort que també està aprop de la de busos per marxar pitant cap a Laos… Em sembla que aquí no m’hi quedo ni un minut més que els necessaris…

26/10/2009

Ja he creuat la fontera Thai-Laos. Ara em toca esperar un bus o similar. Fins al costat tailandès ha estat increïblement fàcil, un bus i canvi a un saugway, directe a la frontera per 95 Bahts en total. Un cop a l’altra banda i després de 35 US$ de visa, calma total. Per desplaçar-me ràpidament em demanen 400 Baht, mentre que a la guia en diu 50. Preguntant i buscant arribo a la parada de busos normals, els dels Laosians i Tailandesos, on sembla que s’ha d’esperar a que s’ompli per marxar. Així que m’assec sota l’ombra d’un arbre a esperar. Un nen se m’acosta. Sabai dee. Hellooooooo. Li responc amb un sabai dee i marxa corrents. El so imparable d’una màquina d’afaitar segueix sonant. 20 minuts. 30. Una hora. Ja van quatre persones que es deixen el cabell, les celles i la barba rapades al zero.

La calor segueix pujant com el sol, vertical i tropical. Si se’m comença a acabar l’aigua optaré pel transport de 100 Baht. Me’n queden 278.

Tal i com acostuma a passar en aquests casos de calma, d’espera eterna (excepte una vegada que recordo enmig d’argentina), en mig minut t’apareix una solució diferent a totes les que coneixies. S’omple un taxi i després d’un breu i, evidentment, tranquil regateig, per 80 Baht me’n vaig cap a Pakse. Un taxi vell, atrotinat, un ford?, verd fosc, 4 portes, maleter que no tanca i omple de pols la meva motxilla grossa, vidres tintats i abaixats al màxim, manetes que es trenquen dissimuladament, amb 6 persones a dins. I apa, a 60 per hora travessant camps d’arròs interminables puntejats per búfals d’aigua fent el ronso als seus respectius bassals de fang.

I, ara si, finalment, després d’una hora de cotxe, el Mekong. Amplíssim. Potser un quilòmetre? D’aigües tranquil•les. Marrons. Amb tota la verdor de la jungla al voltant, I tot al llarg, la seva vida relaxada que sembla característica de Laos i ja em comença a impregnar. Pescadors, transportistes, petits llocs per menjar… tot gira al voltant del riu. Un bon passeig i una cervesa fresca compartida amb el José, un fotògraf de Madrid tanquen dos dies de llarg viatge, amb una posta de sol sobre el riu que vaticina calma. Molta calma i meravelles per descobrir al voltant de Pakse, sobretot al Plateau Bolaven.