Cambodja. 14 hores de viatge per arribar a Phnom Penh. En dos dies he pogut comprovar que aquest és un país ple de contradiccions. Amb un passat horrible, amb un futur prometedor com els seus veïns, tot i que incert, amb una capital que guarda el millor i el pitjor d’aquests passat i futur.
Després de deixar enrere la calma de Laos, la tempesta d’activitat ha tornat al meu ritme backpacker. Començant pel trajecte fins a la capital, xerrant i gaudint dels retards del bus amb els altres viatgers. Sis divertidíssims belgues, dues holandeses, tres xilens, dues irlandeses… Alguns que, com jo, han sortit a les 8 de Don Det i han arribat a les 22 a Phnom Penh. El primer dia aquí m’he transformat el el 7è belga del grup i m’he passat hores practicant el meu francès entre museus i passejades, horrors i meravelles, riures i llàgrimes, cerveses i calor. Contrastos de Cambodja.
Costa descriure l’horror que he vist avui. Costa perquè és difícil imaginar-lo, perquè és realment inconcebible. Khmer Rouge. Dues paraules associades per sempre a una de les històries més tràgiques, violentes, sàdiques i indiscriminades que pot tenir un país. Una d’aquestes històries que només nosaltres, els humans, som capaços d’escriure. Els Khmer Rouge van començar, com tants d’altres, una revolució per l’alliberació del seu país, amb un ideal agrari i comunista més que llunyà de la realitat. I van acabar, també com tants d’altres, amb un rastre de morts i terror que en només 3 anys va arribar al trist nivell de Hitler i Stalin. I la història és tant recent, fa 30 anys, i afecta a tal quantitat de la població, que encara que els cambodjans aprenguin a convuire-hi, mai l’oblidaran.
La visita als camps d’extermini i a una escola convertida en presó et permeten fer-te una perfecta idea del que va passar, perquè la realitat encara hi és present; tots dos llocs estan pràcticament igual que quan els Khmer Rouge van fugir a Tailàndia. Cadenes, barres, trossos de roba mig enterrats, ossos i dents per terra. Tot això i més perfectament a la vista dels visitants, testimoni d’assassinats i tortures aleatòries, amb tècniques inventades no sé si per provocar el màxim patiment a les víctimes o la màxima diversió als assassins. Cel•les d’empresonament, fosses comuns, eines utilitzades com a armes, fotografies, retrats de gent que sabia que moriria en breu, retrats de gent orgullosa de matar per una causa massa difícil d’entendre. Tots nosaltres amb un nus a l’estómac que fa innecessaris els cartells que demanen silenci i respecte. Massa dolor, massa inhumà. Massa gent morta per entendre un possible perquè.
La visita al museu ha acabat amb el moment més horrorós de tots. Un documental on s’explica la vida d’una de les víctimes de l’S-21 i acaba amb una doble entrevista a un dels únics 7 supervivents (d’entre 20.000) i un dels carcellers de la presó. El supervivent, en la màxima demostració del síndrome d’Estocolm, narra les tortures sofertes pels presos. Després, el carceller, amb un somriure a la boca (com pot somriure explicant això?) explica com transportava els presos fins el camp d’extermini i, fins i tot amb detalls, com els feia agenollar i els mataven. Mal d’estómac, incomprensió, mareig, dubtes sobre l’humanitat. 2.000.000 de persones. Si a mi se’m fa difícil digerir-ho i escriure’n, no em vull ni imaginar com deu ser per als cambodjans.
Per sort amb els altres 6 belgues, tot s’ha pogut comentar i relaxar alguns d’aquests sentiments mentre seguíem la nostra visita per Phnom Penh. Una ciutat curiosa, com moltes capitals, plena de contrastos, llocs preciosos i llocs plens de problemes de pobresa, prostitució, drogues i/o mal turisme. En els centres backpackers constantment t’estan oferint droga. “tuk-tuk, weed, coke, ladies?” Però allunyant-te una mica d’aquests centres més turístics es pot admirar la vida que porten ara els cambodjans al carrer. Esport al capvespre (badminton, , futbol, footing, aerobic…) sortir a passejar a la vora del riu, xerrar pels carrers, comerciar… Una ciutat que potser no té molts monuments i llocs especialment interessants, però de moment agradable, però també calorosa i sorollosa, però gens caòtica gràcies al seu urbanisme afrancesat.
