Després de deixar el meu passaport a la caótica i sorprenent ambaixada xinesa he decidit que esperar fins dilluns que ve a Phnom Penh és més aviat una tonteria.
No perquè Phnom Penh sigui una ciutat desagradable, tot al contrari. Les passejades interminables són les millors hores urbanes que he passat en el meu viatge. Amb la seva ordenada estructura el passeig es fa agradable, entre l’atzarosa disposició dels barris i la fixa traça de les avingudes afrancesades. Perfectament combinable el perdre’s durant hores i, de sobte, aparèixer al Bulevard Mao Tse Tung i dir “ostres! Ja sé on sóc”
Però després que l’Archi em comentés que volia anar a Batambang abans d’anar a Siem Reap i el perquè, he decidit quejo també, apa, cap a la segona ciutat de Cambodja, que ha resultat ser molt més rural del que esperàvem. Hem agafat un bus express per cobrir el trajecte d’uns 300 km, esperant potser arribar abans de la posta de sol i poder caminar una mica, buscar un bon alberg, etc. Però res, l’express s’ha quedat només escrit a les finestres de l’autobús i hem arribat després de sis hores de camí i recollir una trentena de passatgers de l’anterior bus, espatllat enmig dels infinits camps d’arròs.
A Batambang, el matí següent hem llogat una bici pel caríssim preu de 2U$ (a Phnom Penh és 1 U$) i ens hem posat a buscar l’església catòlica del poble? L’església catòlica? Si, si. Resulta que el bisbe de Batambang, a part de ser espanyol, és un home que ha engegat milers de projectes socials a la zona, especialment destinats a donar un futur millor, o un nou futur a nens mutilats amb les mines de la zona. La frontera amb Tailàndia és de les zones del país més densament poblades d’aquests camuflats i aleatòris assassins. Per sort, les tasques de desminament avancen i actualment la ratio de víctimes ha baixat a (“només”) una víctima cada dos dies.
El bisbe ha resultat que és a Corea durant uns dies, però una voluntària de Madrid (com els altres 7) ens ha ensenyat totes les instal·lacions i explicat molts dels projectes que s’hi duen a terme. I finalment hem acabat dinant i xerrant amb molts dels nens. Nens feliços, amb moltes ganes de xerrar, amb un anglès perfecte, juganers, amb una vida nova lluny de l’esclavitud del camp d’arròs als cinc anys, sense ni una espurna de buscar ser víctimes i infligir pena. Sense cap problema. Bé, només un, que són tots del Real Madrid. Pobrets.
Després de la bona conversa amb grans i petits hem seguit el nostre periple sota el sol abrasador del migdia cambodjà. No m’atreveixo a dir la temperatura, només que ara mateix sóc un conguito pelut. I que aquesta nit, quan em tregui la samarreta per anar a la dutxa, seré un conguito pelut amb moreno paleta encara més exagerat.
Quilòmetres d’arròs fins a l’horitzo. A diferència del plateau Bolaven, aquí la única transició entre el verd del camp i el blau del cel són alguns núvols que semblen haver-se perdut en la calma que afecta la zona rural de Cambodja. Quilòmetres i quilòmetres… i de sobte una música cridanera darrere d’una arbres… d’on ve? Hi anem? L’Archi i jo deixem que el manillar de la bici sigui guiat per les orelles enlloc de les mans.
De sobte ho descobrim. Un embalat cobreix mig carrer i una música fortíssima surt de dins. Una boda! Una boda a la cambodjana, clar! Tots asseguts formant una mitja lluna, els nuvis al mig, vestits de gala, d’una elegància discutible per al nostre gust, però indiscutiblement elegantíssims per al seu. L’Archi i jo ens anem infiltrant lentament. Alguns ens miren sorpresos. Que deuen fer dos blancs peluts perduts aquí enmig? L’Archi treu la seva càmara de reporter. Jo em quedo assegut admirant el cachondeig que porten tots plegats amb els animadors de la festa. Els nuvis segueixen seriosos. L’speaker fa una broma i tots riuen, es realxen, segueix la música, l’Archi desapareix rere la gent, jo trec la càmara i faig un parell de fotos abans d’intentar fer-me invisible darrere el públic (cosa que evidentment no aconsegueixo). Xerro amb un dels cuiners, potser l’únic que parla anglès a la festa. Ànec, verdura, bou, fruita, menú per al sopar d’aquesta nit, fins quan duraran les celebracions.
Una estona després la meva atenció torna a estar posada en els nuvis i tot el que passa al seu voltant. Cada un dels convidats va darrere seu i els hi vaporitza una colònia, els hi talla un cabell o dos, els hi fa una reverència. De sobte tot es succeeix molt ràpidament. Una noia m’ofereix una cadira. Fa sol. M’ofereix una cadira a l’ombra. Un somriure d’un jove. Una mirada d’una dona gran. Més somriures. Mirades creuades entre els convidats. Un home apareix de ves a saber on. M’agafa la motxilla. Sorpresa. Em fa gestos perquè m’apropi. On? Cap als nuvis! Mare meva. Deixa la meva motxilla. No parla anglès. Em fa gestos. De sobte unes tisores a les meves mans. O no. M’empenyen amablement darrere els núvis. L’Archi també està atrapat a la cerimònia. Tisores. Flash. Miro confús a senyor instigador que roba les motxiles. D’acord. Tallo cabells. Quina vergonya. Perfum. Rosa. Reverència. No m’ho puc creure. Riures. Sembla ser que som els últims en oferir els respectes a la nova parella. El ritme es relaxa i tornen els animador cridaners i bromistes. L’Archi i jo ens decidim retirar discretament, no sense saludar, potser vint vegades. Però que no es noti.
Una horeta més tard arribem al poble de Batambang. Segona ciutat del país. M’instal·lo a un cafè amb wifi, demano una desconeguda cervesa anomenada Asahi, prou bona, amarga, poc gas. Arriba l’Archi. Una altra Asahi damunt la taula. Acabo d’escriure tres frases… i publicar.
