Waiting for my chinese visa – chapter three

Jo que sóc tan ben parlat no parava de dir “això és l’hòstia”. Quina meravella de dia. Angkor Wat (Gran Temple) és segurament l’edifici religiós més gran i complex que he vist mai. Si ja em vaig emocionar amb els temples de Phimai, Champasak o Phanom Rung, avui ha estat la culminació de les visites als temples d’arquitectura Khmer. Clic. Emmagatzemat a la memòria.

Sobre la bici que no parava de grinyolar, cansada de portar turistes amunt i avall i avorrida ja d’esperar fora dels temples, hem anat fent camí cap a l’edifici més important de Cambodja. Tant que fins i tot està representat a la seva bandera. Tot el joc de filtres i passos entre el món terrenal i l’espiritual agafen aquí molta més importància ja que es multipliquen fins a l’infinit, creant una metafòrica representació de la mitologia hindú d’enormes proporcions. I tot, absolutament tot, està treballat d’una manera exquisita. Especialment les quatre galeries amb gravats mostrant èpiques batalles i mites antics on milers d’homes, simis, elefants, tigres i criatures desconegudes lluiten per obtenir terres, poder i fins i tot, un altre cop, l’elixir de l’eterna joventut. Clic. Cap a dins.

Incapaç de descriure-ho amb paraules, sort que tinc la càmera de fotos per guardar els milions de budes, dimonis, flors de lotus, serps, deesses i pedres esculpides. Hem estat unes dues hores dins el temple, mirant cada sala, cada passadís, cada volta, cada gravat. Des del pont de l’entrada, que creua el fossar fins al peu de la torre principal, llàstima que no s’hi pot pujar però un suposat policia ens ha dit que per 10 dòlars ens hi portava. No m’ha respost quan li he preguntat quants dòlars són de multa quan ens enxampés el seu col•lega. I entre el pont i la torre principal, una muralla, un altre pont, una altra muralla amb les galeries gravades, un rebedor en forma de creu, una altra galeria, un pati descobert i, finalment, la gran escalinata al recinte central, amb una altra muralla, un altre pati i la gran, enorme torre. I això si seguim només l’entrada oest cap a l’est. Tot s’ha de multiplicar per quatre ja que la doble simetria és gairebé perfecta. Només canvia la importància de les entrades a les muralles i el rebedor cobert es converteix en patis descoberts als altres tres costats.

Pausa. Necessitem assimilar tanta informació. No només del temple, també dels seus edificis secundaris, de les explicacions, de la gent de l’interior, del macac que roba beguda, del monjo que posa polseres als turistes, dels nens que sembla que visquin a l’interior del temple. Clic. Tot emmagatzemat.

Després de la visita i la pausa se’ns va fent migdia i seguim el camí, creuant un altre cop Angkor Thom, avui molt més buit que ahir. Potser per això les famílies de macacs ens fan més cas quan parem per fer-los unes fotos i filmar-los. Potser els plàtans de la cistella de la bici també ajuden. Un macac em mira amb cara de en vull més. Un altre es persegueix la cua en una dansa circular eterna. Uns altres dormen tranquil•lament aprop de la carretera.

Parant aquí i allà, amb la bici tranquil•lament arribem finalment a Preah Khan, per mji el millor de tots els temples. Si si, inclús millor que Angkor Wat. El problema que té actualment és que està totalment destrossat. Només aguanten algunes de les voltes del complicat entramat de galeries, sales i edificis auxiliars. Pràcticament tot l’interior de les muralles està edificat, fent que recórrer els passadissos i les càmeres sigui una contínua sorpresa. El vídeo que penjo al youtube és només una petita mostra d’un recorregut pel seu interior.

Al facebook, moltes fotos, potser massa, però és massa massa difícil fer una sel•lecció. Per veure-les, clica aquí.

Per cert, ja tinc totes les vises del món. El meu passaport sembla un album de cromos

Wating for my chinese visa – chapter two

Pobre del que passi per Cambodja (inclús el sud-est asiàtic) i no visiti els temples d’Angkor. És com anar a Egipte i no veure les piràmides, no entrar al Panteon si ets a Roma, o anar a París i oblidar-te de fer el guiri per Versailles. A Angkor s’uneixen el poder, la religió, l’art, la cultura, la complexitat i la història de l’hinduisme i el budisme de l’antiga Cambodja, l’imperi Khmer.

Dos dies en què l’Archi i jo ens hem disfressat de cambodjans, amb el Khrama al cap, anant amunt i avall per temples solitaris o plens de gent o ben conservats o petits o agrupats o buits o destrossats per la natura o enormes o qualsevol combinació dels adjectius anteriors. Sort que el primer dia contàvem amb l’inestimable ajuda del Si Ten, el tuktukero, que ens explicava detalladament cada pedra que havíem de mirar, el perquè de les estàtues, les orientacions, els llacs, a quina època es va construir cada temple i qui ho va ordenar. Poc a poc, al llarg del dia, el Khrama no només es convertiria en una protecció per al sol, també evitaria que totes les imatges emmagatzemades al cervell, tots els records, tots els detalls, fugissin espantats per la sobtada sobreutilització de la matèria gris.

La visita del primer dia la vam dividir en dues parts. La primera, Angkor Thom, la Gran Ciutat, centre neuràlgic, polític i geogràfic del regne Khmer fa 800 anys. Just arribar al pont que creua cap a la porta sud ja descobreixes que estas a punt d’entrar a un recinte màgic, on la política i la religió es barregen, on la mitologia hindú té un destacat paper, on es prenien les grans decisions d’una gran època. Per creuar el primer pont t’has d’enfrontar a una fila de dimonis (a la dreta) i Déus (a l’esquerra) intentant domar la serp Naga per aconseguir crear l’elixir de la immortalitat. I quan finalment arribes a la porta, descobreixes que t’estan vigilant, que una quàdruple cara mira en totes les direccions dels eixos cardinals, mentre uns elegants elefants aguanten la porta amb les trompes.

La cara que et mira, serena, somrient, però alhora dient-te “compte, sé què hi fas aquí” demostrant el seu poder i benevolència, és la mateixa que està fins a 216 vegades esculpida al temple de Bayon, erigit just al centre de la quadrada muralla de 3km de costat. Un temple aparentment caòtic quan no el veus des d’un dels seus eixos, perquè té una sorprenent quantitat de torres, superposades una sobre l’altra. I després d’aquesta visita, seguim amb la terrassa dels elefants, una terrassa de 300m de longitud que encara imposa respecte 800 anys més tard. No em vull ni imaginar ser el líder d’una tribu vençuda per l’imperi i haver de venir a presentar els meus respectes amb 300 metres plens de colors daurats, guàrdies, magnífics ornaments florals i el rei totpoderós, mig humà mig diví, esperant-me al centre, just a l’eix del seu palau.

La segona part de la visita ha començat després de recórrer l’interior de la muralla de la terrassa del rei leprós, una galeria de monstres, ballarines i animals mítics esculpits en pedra sorrenca, escrutats per un grup de jubilats francesos que, plens de joia i alegria, feien milers de fotos i vídeos a cada una de les figures. Amb la nostra barba, el khrama i les ulleres de sol hem pujat al tuk-tuk per dirigir-nos cap a la porta de la victòria. Com si fóssim dos xeics àrabs hem gaudit d’una merescuda brisa i un parell de bananes nanes cada un. Però el Si Ten no ens ha deixat respirar gaire, perquè entre les 12 i les 17 hem visitat ni més ni menys que 11 temples. Però nosaltres tant contents! Som turistes professionals i hem estat capaços d’aprendre de totes les visites i memoritzar totes les explicacions possibles, saber diferenciar entre un temple del segle IX i un del segle XIII, conèixer una mica la simbologia hindú i fer unes oracions a un buda de pedra en un temple de 50 metres d’alçada.

I també capaços d’escalar arrels enormes, saludar i refusar en khmer les tres mil ofertes de postals, aigua, polseres i samarretes, admirar una posta de sol sobre els camps d’arròs, de fer curses de tuk-tuk amb una parella de New York, jugar a fer l’Indiana Jones (tot i que aquí s’hi va gravar Thomb Raider). Així que no només hem adquirit un munt de nous coneixements, també hem fet l’idiota, ens hem rigut de nosaltres mateixos fent l’idiota, hem menjat un mango a la llum del capvespre, hem conegut gent estrafolària i hem dinat un suc de taronja i més bananes sota la pluja.

Un primer dia completíssim que ens assegura que demà serà també un gran descobriment. Les fotos, les poso al facebook, aquí només un vídeo fent el burro pel temple de Ta Prohm.