Waiting for my chinese visa – chapter three

Jo que sóc tan ben parlat no parava de dir “això és l’hòstia”. Quina meravella de dia. Angkor Wat (Gran Temple) és segurament l’edifici religiós més gran i complex que he vist mai. Si ja em vaig emocionar amb els temples de Phimai, Champasak o Phanom Rung, avui ha estat la culminació de les visites als temples d’arquitectura Khmer. Clic. Emmagatzemat a la memòria.

Sobre la bici que no parava de grinyolar, cansada de portar turistes amunt i avall i avorrida ja d’esperar fora dels temples, hem anat fent camí cap a l’edifici més important de Cambodja. Tant que fins i tot està representat a la seva bandera. Tot el joc de filtres i passos entre el món terrenal i l’espiritual agafen aquí molta més importància ja que es multipliquen fins a l’infinit, creant una metafòrica representació de la mitologia hindú d’enormes proporcions. I tot, absolutament tot, està treballat d’una manera exquisita. Especialment les quatre galeries amb gravats mostrant èpiques batalles i mites antics on milers d’homes, simis, elefants, tigres i criatures desconegudes lluiten per obtenir terres, poder i fins i tot, un altre cop, l’elixir de l’eterna joventut. Clic. Cap a dins.

Incapaç de descriure-ho amb paraules, sort que tinc la càmera de fotos per guardar els milions de budes, dimonis, flors de lotus, serps, deesses i pedres esculpides. Hem estat unes dues hores dins el temple, mirant cada sala, cada passadís, cada volta, cada gravat. Des del pont de l’entrada, que creua el fossar fins al peu de la torre principal, llàstima que no s’hi pot pujar però un suposat policia ens ha dit que per 10 dòlars ens hi portava. No m’ha respost quan li he preguntat quants dòlars són de multa quan ens enxampés el seu col•lega. I entre el pont i la torre principal, una muralla, un altre pont, una altra muralla amb les galeries gravades, un rebedor en forma de creu, una altra galeria, un pati descobert i, finalment, la gran escalinata al recinte central, amb una altra muralla, un altre pati i la gran, enorme torre. I això si seguim només l’entrada oest cap a l’est. Tot s’ha de multiplicar per quatre ja que la doble simetria és gairebé perfecta. Només canvia la importància de les entrades a les muralles i el rebedor cobert es converteix en patis descoberts als altres tres costats.

Pausa. Necessitem assimilar tanta informació. No només del temple, també dels seus edificis secundaris, de les explicacions, de la gent de l’interior, del macac que roba beguda, del monjo que posa polseres als turistes, dels nens que sembla que visquin a l’interior del temple. Clic. Tot emmagatzemat.

Després de la visita i la pausa se’ns va fent migdia i seguim el camí, creuant un altre cop Angkor Thom, avui molt més buit que ahir. Potser per això les famílies de macacs ens fan més cas quan parem per fer-los unes fotos i filmar-los. Potser els plàtans de la cistella de la bici també ajuden. Un macac em mira amb cara de en vull més. Un altre es persegueix la cua en una dansa circular eterna. Uns altres dormen tranquil•lament aprop de la carretera.

Parant aquí i allà, amb la bici tranquil•lament arribem finalment a Preah Khan, per mji el millor de tots els temples. Si si, inclús millor que Angkor Wat. El problema que té actualment és que està totalment destrossat. Només aguanten algunes de les voltes del complicat entramat de galeries, sales i edificis auxiliars. Pràcticament tot l’interior de les muralles està edificat, fent que recórrer els passadissos i les càmeres sigui una contínua sorpresa. El vídeo que penjo al youtube és només una petita mostra d’un recorregut pel seu interior.

Al facebook, moltes fotos, potser massa, però és massa massa difícil fer una sel•lecció. Per veure-les, clica aquí.

Per cert, ja tinc totes les vises del món. El meu passaport sembla un album de cromos

Wating for my chinese visa – chapter two

Pobre del que passi per Cambodja (inclús el sud-est asiàtic) i no visiti els temples d’Angkor. És com anar a Egipte i no veure les piràmides, no entrar al Panteon si ets a Roma, o anar a París i oblidar-te de fer el guiri per Versailles. A Angkor s’uneixen el poder, la religió, l’art, la cultura, la complexitat i la història de l’hinduisme i el budisme de l’antiga Cambodja, l’imperi Khmer.

Dos dies en què l’Archi i jo ens hem disfressat de cambodjans, amb el Khrama al cap, anant amunt i avall per temples solitaris o plens de gent o ben conservats o petits o agrupats o buits o destrossats per la natura o enormes o qualsevol combinació dels adjectius anteriors. Sort que el primer dia contàvem amb l’inestimable ajuda del Si Ten, el tuktukero, que ens explicava detalladament cada pedra que havíem de mirar, el perquè de les estàtues, les orientacions, els llacs, a quina època es va construir cada temple i qui ho va ordenar. Poc a poc, al llarg del dia, el Khrama no només es convertiria en una protecció per al sol, també evitaria que totes les imatges emmagatzemades al cervell, tots els records, tots els detalls, fugissin espantats per la sobtada sobreutilització de la matèria gris.

La visita del primer dia la vam dividir en dues parts. La primera, Angkor Thom, la Gran Ciutat, centre neuràlgic, polític i geogràfic del regne Khmer fa 800 anys. Just arribar al pont que creua cap a la porta sud ja descobreixes que estas a punt d’entrar a un recinte màgic, on la política i la religió es barregen, on la mitologia hindú té un destacat paper, on es prenien les grans decisions d’una gran època. Per creuar el primer pont t’has d’enfrontar a una fila de dimonis (a la dreta) i Déus (a l’esquerra) intentant domar la serp Naga per aconseguir crear l’elixir de la immortalitat. I quan finalment arribes a la porta, descobreixes que t’estan vigilant, que una quàdruple cara mira en totes les direccions dels eixos cardinals, mentre uns elegants elefants aguanten la porta amb les trompes.

La cara que et mira, serena, somrient, però alhora dient-te “compte, sé què hi fas aquí” demostrant el seu poder i benevolència, és la mateixa que està fins a 216 vegades esculpida al temple de Bayon, erigit just al centre de la quadrada muralla de 3km de costat. Un temple aparentment caòtic quan no el veus des d’un dels seus eixos, perquè té una sorprenent quantitat de torres, superposades una sobre l’altra. I després d’aquesta visita, seguim amb la terrassa dels elefants, una terrassa de 300m de longitud que encara imposa respecte 800 anys més tard. No em vull ni imaginar ser el líder d’una tribu vençuda per l’imperi i haver de venir a presentar els meus respectes amb 300 metres plens de colors daurats, guàrdies, magnífics ornaments florals i el rei totpoderós, mig humà mig diví, esperant-me al centre, just a l’eix del seu palau.

La segona part de la visita ha començat després de recórrer l’interior de la muralla de la terrassa del rei leprós, una galeria de monstres, ballarines i animals mítics esculpits en pedra sorrenca, escrutats per un grup de jubilats francesos que, plens de joia i alegria, feien milers de fotos i vídeos a cada una de les figures. Amb la nostra barba, el khrama i les ulleres de sol hem pujat al tuk-tuk per dirigir-nos cap a la porta de la victòria. Com si fóssim dos xeics àrabs hem gaudit d’una merescuda brisa i un parell de bananes nanes cada un. Però el Si Ten no ens ha deixat respirar gaire, perquè entre les 12 i les 17 hem visitat ni més ni menys que 11 temples. Però nosaltres tant contents! Som turistes professionals i hem estat capaços d’aprendre de totes les visites i memoritzar totes les explicacions possibles, saber diferenciar entre un temple del segle IX i un del segle XIII, conèixer una mica la simbologia hindú i fer unes oracions a un buda de pedra en un temple de 50 metres d’alçada.

I també capaços d’escalar arrels enormes, saludar i refusar en khmer les tres mil ofertes de postals, aigua, polseres i samarretes, admirar una posta de sol sobre els camps d’arròs, de fer curses de tuk-tuk amb una parella de New York, jugar a fer l’Indiana Jones (tot i que aquí s’hi va gravar Thomb Raider). Així que no només hem adquirit un munt de nous coneixements, també hem fet l’idiota, ens hem rigut de nosaltres mateixos fent l’idiota, hem menjat un mango a la llum del capvespre, hem conegut gent estrafolària i hem dinat un suc de taronja i més bananes sota la pluja.

Un primer dia completíssim que ens assegura que demà serà també un gran descobriment. Les fotos, les poso al facebook, aquí només un vídeo fent el burro pel temple de Ta Prohm.

Waiting for my chinese visa – Chapter one

Després de deixar el meu passaport a la caótica i sorprenent ambaixada xinesa he decidit que esperar fins dilluns que ve a Phnom Penh és més aviat una tonteria.

No perquè Phnom Penh sigui una ciutat desagradable, tot al contrari. Les passejades interminables són les millors hores urbanes que he passat en el meu viatge. Amb la seva ordenada estructura el passeig es fa agradable, entre l’atzarosa disposició dels barris i la fixa traça de les avingudes afrancesades. Perfectament combinable el perdre’s durant hores i, de sobte, aparèixer al Bulevard Mao Tse Tung i dir “ostres! Ja sé on sóc”

Però després que l’Archi em comentés que volia anar a Batambang abans d’anar a Siem Reap i el perquè, he decidit quejo també, apa, cap a la segona ciutat de Cambodja, que ha resultat ser molt més rural del que esperàvem. Hem agafat un bus express per cobrir el trajecte d’uns 300 km, esperant potser arribar abans de la posta de sol i poder caminar una mica, buscar un bon alberg, etc. Però res, l’express s’ha quedat només escrit a les finestres de l’autobús i hem arribat després de sis hores de camí i recollir una trentena de passatgers de l’anterior bus, espatllat enmig dels infinits camps d’arròs.

A Batambang, el matí següent hem llogat una bici pel caríssim preu de 2U$ (a Phnom Penh és 1 U$) i ens hem posat a buscar l’església catòlica del poble? L’església catòlica? Si, si. Resulta que el bisbe de Batambang, a part de ser espanyol, és un home que ha engegat milers de projectes socials a la zona, especialment destinats a donar un futur millor, o un nou futur a nens mutilats amb les mines de la zona. La frontera amb Tailàndia és de les zones del país més densament poblades d’aquests camuflats i aleatòris assassins. Per sort, les tasques de desminament avancen i actualment la ratio de víctimes ha baixat a (“només”) una víctima cada dos dies.

El bisbe ha resultat que és a Corea durant uns dies, però una voluntària de Madrid (com els altres 7) ens ha ensenyat totes les instal·lacions i explicat molts dels projectes que s’hi duen a terme. I finalment hem acabat dinant i xerrant amb molts dels nens. Nens feliços, amb moltes ganes de xerrar, amb un anglès perfecte, juganers, amb una vida nova lluny de l’esclavitud del camp d’arròs als cinc anys, sense ni una espurna de buscar ser víctimes i infligir pena. Sense cap problema. Bé, només un, que són tots del Real Madrid. Pobrets.

Després de la bona conversa amb grans i petits hem seguit el nostre periple sota el sol abrasador del migdia cambodjà. No m’atreveixo a dir la temperatura, només que ara mateix sóc un conguito pelut. I que aquesta nit, quan em tregui la samarreta per anar a la dutxa, seré un conguito pelut amb moreno paleta encara més exagerat.

Quilòmetres d’arròs fins a l’horitzo. A diferència del plateau Bolaven, aquí la única transició entre el verd del camp i el blau del cel són alguns núvols que semblen haver-se perdut en la calma que afecta la zona rural de Cambodja. Quilòmetres i quilòmetres… i de sobte una música cridanera darrere d’una arbres… d’on ve? Hi anem? L’Archi i jo deixem que el manillar de la bici sigui guiat per les orelles enlloc de les mans.

De sobte ho descobrim. Un embalat cobreix mig carrer i una música fortíssima surt de dins. Una boda! Una boda a la cambodjana, clar! Tots asseguts formant una mitja lluna, els nuvis al mig, vestits de gala, d’una elegància discutible per al nostre gust, però indiscutiblement elegantíssims per al seu. L’Archi i jo ens anem infiltrant lentament. Alguns ens miren sorpresos. Que deuen fer dos blancs peluts perduts aquí enmig? L’Archi treu la seva càmara de reporter. Jo em quedo assegut admirant el cachondeig que porten tots plegats amb els animadors de la festa. Els nuvis segueixen seriosos. L’speaker fa una broma i tots riuen, es realxen, segueix la música, l’Archi desapareix rere la gent, jo trec la càmara i faig un parell de fotos abans d’intentar fer-me invisible darrere el públic (cosa que evidentment no aconsegueixo). Xerro amb un dels cuiners, potser l’únic que parla anglès a la festa. Ànec, verdura, bou, fruita, menú per al sopar d’aquesta nit, fins quan duraran les celebracions.

Una estona després la meva atenció torna a estar posada en els nuvis i tot el que passa al seu voltant. Cada un dels convidats va darrere seu i els hi vaporitza una colònia, els hi talla un cabell o dos, els hi fa una reverència. De sobte tot es succeeix molt ràpidament. Una noia m’ofereix una cadira. Fa sol. M’ofereix una cadira a l’ombra. Un somriure d’un jove. Una mirada d’una dona gran. Més somriures. Mirades creuades entre els convidats. Un home apareix de ves a saber on. M’agafa la motxilla. Sorpresa. Em fa gestos perquè m’apropi. On? Cap als nuvis! Mare meva. Deixa la meva motxilla. No parla anglès. Em fa gestos. De sobte unes tisores a les meves mans. O no. M’empenyen amablement darrere els núvis. L’Archi també està atrapat a la cerimònia. Tisores. Flash. Miro confús a senyor instigador que roba les motxiles. D’acord. Tallo cabells. Quina vergonya. Perfum. Rosa. Reverència. No m’ho puc creure. Riures. Sembla ser que som els últims en oferir els respectes a la nova parella. El ritme es relaxa i tornen els animador cridaners i bromistes. L’Archi i jo ens decidim retirar discretament, no sense saludar, potser vint vegades. Però que no es noti.

Una horeta més tard arribem al poble de Batambang. Segona ciutat del país. M’instal·lo a un cafè amb wifi, demano una desconeguda cervesa anomenada Asahi, prou bona, amarga, poc gas. Arriba l’Archi. Una altra Asahi damunt la taula. Acabo d’escriure tres frases… i publicar.

Cambodja, un pais, un horror i una ciutat genial

Cambodja. 14 hores de viatge per arribar a Phnom Penh. En dos dies he pogut comprovar que aquest és un país ple de contradiccions. Amb un passat horrible, amb un futur prometedor com els seus veïns, tot i que incert, amb una capital que guarda el millor i el pitjor d’aquests passat i futur.

Després de deixar enrere la calma de Laos, la tempesta d’activitat ha tornat al meu ritme backpacker. Començant pel trajecte fins a la capital, xerrant i gaudint dels retards del bus amb els altres viatgers. Sis divertidíssims belgues, dues holandeses, tres xilens, dues irlandeses… Alguns que, com jo, han sortit a les 8 de Don Det i han arribat a les 22 a Phnom Penh. El primer dia aquí m’he transformat el el 7è belga del grup i m’he passat hores practicant el meu francès entre museus i passejades, horrors i meravelles, riures i llàgrimes, cerveses i calor. Contrastos de Cambodja.

Costa descriure l’horror que he vist avui. Costa perquè és difícil imaginar-lo, perquè és realment inconcebible. Khmer Rouge. Dues paraules associades per sempre a una de les històries més tràgiques, violentes, sàdiques i indiscriminades que pot tenir un país. Una d’aquestes històries que només nosaltres, els humans, som capaços d’escriure. Els Khmer Rouge van començar, com tants d’altres, una revolució per l’alliberació del seu país, amb un ideal agrari i comunista més que llunyà de la realitat. I van acabar, també com tants d’altres, amb un rastre de morts i terror que en només 3 anys va arribar al trist nivell de Hitler i Stalin. I la història és tant recent, fa 30 anys, i afecta a tal quantitat de la població, que encara que els cambodjans aprenguin a convuire-hi, mai l’oblidaran.

La visita als camps d’extermini i a una escola convertida en presó et permeten fer-te una perfecta idea del que va passar, perquè la realitat encara hi és present; tots dos llocs estan pràcticament igual que quan els Khmer Rouge van fugir a Tailàndia. Cadenes, barres, trossos de roba mig enterrats, ossos i dents per terra. Tot això i més perfectament a la vista dels visitants, testimoni d’assassinats i tortures aleatòries, amb tècniques inventades no sé si per provocar el màxim patiment a les víctimes o la màxima diversió als assassins. Cel•les d’empresonament, fosses comuns, eines utilitzades com a armes, fotografies, retrats de gent que sabia que moriria en breu, retrats de gent orgullosa de matar per una causa massa difícil d’entendre. Tots nosaltres amb un nus a l’estómac que fa innecessaris els cartells que demanen silenci i respecte. Massa dolor, massa inhumà. Massa gent morta per entendre un possible perquè.

La visita al museu ha acabat amb el moment més horrorós de tots. Un documental on s’explica la vida d’una de les víctimes de l’S-21 i acaba amb una doble entrevista a un dels únics 7 supervivents (d’entre 20.000) i un dels carcellers de la presó. El supervivent, en la màxima demostració del síndrome d’Estocolm, narra les tortures sofertes pels presos. Després, el carceller, amb un somriure a la boca (com pot somriure explicant això?) explica com transportava els presos fins el camp d’extermini i, fins i tot amb detalls, com els feia agenollar i els mataven. Mal d’estómac, incomprensió, mareig, dubtes sobre l’humanitat. 2.000.000 de persones. Si a mi se’m fa difícil digerir-ho i escriure’n, no em vull ni imaginar com deu ser per als cambodjans.

Per sort amb els altres 6 belgues, tot s’ha pogut comentar i relaxar alguns d’aquests sentiments mentre seguíem la nostra visita per Phnom Penh. Una ciutat curiosa, com moltes capitals, plena de contrastos, llocs preciosos i llocs plens de problemes de pobresa, prostitució, drogues i/o mal turisme. En els centres backpackers constantment t’estan oferint droga. “tuk-tuk, weed, coke, ladies?” Però allunyant-te una mica d’aquests centres més turístics es pot admirar la vida que porten ara els cambodjans al carrer. Esport al capvespre (badminton, , futbol, footing, aerobic…) sortir a passejar a la vora del riu, xerrar pels carrers, comerciar… Una ciutat que potser no té molts monuments i llocs especialment interessants, però de moment agradable, però també calorosa i sorollosa, però gens caòtica gràcies al seu urbanisme afrancesat.